Antoni Garrell i Guiu

Version en castellano del articulo en PDF, exigirlo-esta-en-nuestras-manos.pdf 

Al finalitzar la primera quinzena d’agost coneguérem que el PIB alemany i el francès  havien pujat  un 0,3% el segon trimestre, en contrapunt l’economia espanyola seguia caient, si bé amb menys intensitat que els trimestres anteriors, ho va fer un 1%, encadenant 12 mesos de creixement negatiu. La variació interanual del PIB s’ha situat en un -4,1%. Unes dades més dolentes a les previsions realitzades pel Banc d’Espanya que estimà una caiguda interanual del 4% i un descens intertrimestral del 0,9%.

Unes xifres que cal contextualitzar-les en el marc de l’evolució econòmica de la Unió Europea, i les previsions recents del FMI que ha increment en un punt el decreixement del PIB espanyol, situant-lo en el 4%, enfront a la previsió d’un -3% de l’abril passat, conseqüentment, en les politiques que regeixen l’activitat econòmica i les adoptades per superar la crisis, assumint que mentre liderem les tasses de desocupats, que impedeix el consum familiar, i no s’incrementin la competitivitat dels nostres productes en els mercats internacionals, tindrem serioses dificultats per reprendre la senda del creixement vigorós. En aquesta línia no es pot oblidar que Alemanya i França tenen una alta competitivitat i han controlat amb encert tant la destrucció de llocs de treball com la d’empreses.

No podem caure en l’error de creure que els èxits dels altres són garantia de la nostra propera fortalesa, ni que anem bé per la reducció de la caiguda del PIB, aquest era un fet anunciat per tots els analistes econòmics, que indiquen que el proper any sortírem de la recessió, si bé els creixements seran baixos i no generaran increments d’ocupació; és a dir, que l’atur creixerà atansant-se al 20%, o el que és el mateix prop de 4,5 milions de persones sense feina, una xifra esgarrifosa que ens ha fer dir prou.

Ara que com indica el Banc Europeu sembla que “la recessió global ha tocat fons”, que més hem d’esperar per a què el nostre país agafi la senda de la recuperació real?. És que no és suficient els milions d’aturats o els milers d’empreses asfixiades financerament que generaran més desocupació?. Analitzar els resultats positius dels altres, saben les diferencies de partida, ens hauria de portar a saber el que hem fet malament i el que hem de fer. És l’hora de deixar la demagògia, de pensar que l’endeutament de l’Estat no te límit, que la reactivació aliena ens portarà a altes cotes de progrés, que tot tornarà a ser igual i que podrem recuperar la creació de riquesa, basant-nos en el consum intern permès per l’endeutament exterior.

És segur que sortirem de la recessió i que tornarem a créixer, però el que cal és fer-ho amb rapidesa i amb un model productiu més robust i no tan feble quant a destrucció de llocs de treball, amb concordança amb les exigències de l’economia del coneixement i amb un capital humà més potent, amb noves bases per una industria exportadora, amb més presencia exterior i amb menys dèficit comercial.

Cal reclamar insistentment, que s’endegui el diàleg entre patronal i sindicats, que es deixin els maximalisme de costat i es conformi un entorn favorable; que s’acceptin i s’endeguin les reformes estructurals requerides, que s’assumeixi que ajudar a les empreses, amb capacitat d’innovació i d’exportació, a mantenir llocs de treball, és la garantia de que la recuperació serà més rapida al aprofitar les oportunitats dels mercats més dinàmics.

Mentre posem en marxa les reformes estructurals requerides, i es recupera el diàleg social amb voluntat d’arribar acords, tenim que imitar als qui funcionen, cal considerar que governs com el alemany, el francès, o el belga han ajudat a que les empreses amb menys  demanda redueixin la jornada i el salari dels seus treballadors, compensant la pèrdua salarial amb complements de l’administració, un fet que no sols evita increments de l’atur, sinó que permet l’activitat de les empreses quan els mercats es reactiven, unes ajudes no simbòliques ja que sols a Alemanya més d’un milió de persones estaven en aquesta situació, també amb politiques sectorials quant a impostos, en definitiva en fer possible el manteniment de l’ocupació i la preservació del teixit empresarial sotmès no sols a la disminució de la demanda, sinó a la privació dels crèdits requerits per la seva operativitat.

Es pot ajudar de forma efectiva al manteniment de l’activitat i també potenciar el capital humà. No oblidem que en el 2008 l’Estat espanyol amb un 14,5% d’ocupacions de baixa qualificació encapçalava la llista de la U.E-15, Alemanya i França no arribaven al 10%. Potenciar el capital humà és una signatura pendent de superar.

Sabem que no hem fet be les coses, tots en som responsables, però podem i tenim que fer-ho be, sabedors que sense les reformes estructurals serioses, sense assumir que empresaris i treballadors estem al mateix constat de la trinxera, sense una regulació laboral que permeti –garantint els drets dels treballadors- l’agilitat adaptativa als cicles econòmics, i sense un govern que assumeixi la realitat i s’atreveixi a canviar el que es diu en privat, sortirem de la crisi tard i amb unes diferencies socials enormes entre els qui treballen i els qui no, amb expectatives de futur limitades arrel del posicionament dels altres, i una escletxa social significativa. Això no es pot  permetre, ja que el futur és per a tots i no sols per a uns. Una tasca complexa però requerida. La pregunta és si el govern assumirà el lideratge, exigir-lo, la nostra obligació.

Antoni  Garrell i Guiu
16 d’agost de 2009

Publicat a e-noticies. Un clic aqui per accedir-hi

Aquest estiu és una constant, en totes les trobades amb els coneguts i amics, voler oblidar la situació de crisis que vivim, defugint de les converses que requereixen considerar la situació global, tot donant per garantit que el proper setembre serà especialment complicat per les empreses i per la generació de llocs de treball. Hom té la convicció que hem oblidat que els humans tenim una enorme capacitat per canviar les tendències, mercès a ajustar les nostres actituds i conviccions, de tal manera que el futur s’escriu dia darrera dia, sense donar res per garantit, excepte aquells aspectes que matemàticament són inqüestionables, però això afortunadament pasa molt poques vegades, i quan pasa sempre és per la seqüència de fets previs, de la qual són corresponsables, que han portat a una situació indefugible i incanviable.

Es ben cert que sense els marcs legals i administratius ajustats als nous paradigmes i exigències de la globalització, la societat del coneixement i la liberalització dels mercats, -que en cap cas volen dir baixar la guàrdia quant a la lluita per la sostenibilidad, la redistribució de la riquesa i el dret del treball i dels treballadors-, les accions són més complexes; també és cert que en els cas de l’Estat Espanyol les autentiques reformes segueixen pendents, un fet que no sols dificulta el futur sinó que mina el coratge i les il·lusions que fan possible canviar la no desitjada “lògica successió dels fets”. Mentre la crisi s’expandeix, transversal i verticalment, en la societat espanyola el govern no acaba d’assumir el risc de les profundes i necessàries reformes, els sindicats, o alguns dirigents sindicals, semblem sovint més preocupats dels drets dels treballadors amb contractes fitxes que pels centenars de milers de joves que lluiten per guanyar-se un lloc de treball i traçar el camí del seu futur; i una patronal, o millor dits alguns dirigents empresarials, que sembla algunes vegades haver oblidar la importància del capital humà, l’esperit de risc de l’activitat empresarial, la necessitat d’entrellaçar esforços i sumar complicitats.

Unes reformes necessàries que requereixen de visió de futur i generositat, ja que els moments que vivim són excepcionals, obligant-nos a mirar el passat buscar referències com recuperar l’esperit de juny de 1981 quant govern, patronal i sindicats, amb la complicitat de totes les forces politiques, signaren l’acord que, emulant els pactes de la Moncloa, permeteren frenar la destrucció empreses i llocs de treball, i endegar la senda de la recuperació econòmica.

Però mentre el pacte socioeconòmic no arribi, mentre la legislació no s’ajusti las nous requeriments, mentre la banca no faciliti el necessari crèdit per l’activitat econòmica, mentre milions d’aturats esperin la seva oportunitat de treball,…, soc dels qui crec que no podent resignar-nos i hem de tenir confiança en la nostra capacitat de modificar l’esdevenidor, ajustant el nostre comportament, mercès a la nostra formació, empenta, capacitat de sacrifici i esforç, -el be més preuat dels humans-, ja que si ho fem, si passem de la convicció a la responsabilitat podem capgirar la tendència, conseqüentment, foragità la manca d’il·lusió i la resignació, que omple les ments i el cor de molta gent que accepta com un fet invariable e inevitable les dificultats enormes de la popera tardor.

En aquets context no es pot oblidar, hauríem que posar-los en valor, els signes de canvi de tendència dels països que han assumit amb visió de futur i amb compromís les dificultats: treballant més, ajustant horaris, essent més productius, alterant les prioritats, ajustant els marges, potenciant els sectors intensius en coneixement, sens oblidar aquells intensius en ma d’obra, optimitzant els procediments per ser més productius, administrant amb cura, sense malversar cap recurs, fent dels períodes d’atur moments de potenciació del capital humà amb plans de formació; Tampoc podem oblidar la potencialitat de les persones, especialment en els moments difícils, per axó, una mirada introspectiva permet afirmà que el nostre país ara te el nivell de formació millor que mai ha tingut, si be que és sensiblement millorable, que disposa d’unes infraestructures millorables però que permeten una bona mobilitat d’informació, mercaderies i persones, que disposa d’una solida base empresarial i d’emprenedoria amb un alt nivell d’obertura, i també unes universitats modernes compromeses amb la recerca la innovació i el desenvolupament del país.

No hi ha motiu per acceptar la infal·libilitat de les tendències, no hi ha motiu per acceptar que la tardor serà extremadament complicada, que ho serà, si d’una vegada per totes tots i cadascun de nosaltres interioritcem la necessitat d’autoexigir-nos el màxim nivell d’esforç i innovació en el nostre treball de forma continuada, creixent-nos en les dificultats; si desenvolupem la capacitat d’escoltar i aprendre, tot valorant les nostres capacitats i superant les limitacions tot obtenint la polivalència; si assumim que tot es pot fer de forma diferent i millor, en especial si creiem i confiem en les potencialitats del treball en equip multidisciplinari i plurals, si fem nostre la màxima de que el futur és el nostre punt de trobada, i exigim amb vehemència que les administracions ens facin les coses fàcils.

Ara és hora de d’alçar la vista, de no caure en el desànim, és hora d’emprendre el viatge cap el futur, transformant la convicció en l’acció derivada de la responsabilitat, és hora, manllevat les paraules al poeta Joan Maragall, “ de no perdre mai el nord, de no deixar-se du’ a la tranquil·la aigua mansa de cap port”, cal afrontar risc, no esperar de lideratges aliens, i d’assumir cadascú el seu rol per canviar un futur no escrit.

Antoni Garrell i Guiu

10 d’agost de 2010

Publicat a e-noticies.com, acces al diari amb un clic aquí

La celebración de los primeros 20 años de existencia de la FUNDIT i de ESDI celebrados en pasado 2 de julio fueron una evidencia del compromiso de la empresa en General, i de la Industria en particular, con el diseño entendido como uno de los factores clave que permite la innovación en producto y la competitividad de los mismos en los mercados internacionales. Mercados que exigen productos cuya decisión de adquisición y consumo reside en su  coste, y a la vez productos diferenciales y altamente innovadores al integrar simbióticamente los avances científicos y tecnológicos, con un diseño que considera los requisitos funcionales, antropológicos, culturales, económicos, sociológicos y ecológicos, conjuntamente con las potencialidades de los materiales, colores, texturas y formas.

Innovación en producto desarrollada en el seno de empresas altamente productivas para poder competir en un entorno complejo, asimétrico, cambiante y desregularizado. Productividad que exige tener especial cuidado con las  relaciones interpersonales y la atención a los clientes; es decir, se requieren equipos humanos cohesionados en el que, buscando la excelencia, coexisten compromisos, habilidades, conocimientos, actitudes, y liderajes diversos.

Los equipos humanos son especialmente importantes en las economías avanzadas y en las sociedades prosperas, ya que estas deben basar su competitividad en la innovación, en contraposición a la competencia por precio propia de los países emergentes. Consecuentemente  son requeridas personas altamente creativas,  dotadas de los conocimientos abstractos, que posibilitan continuar desarrollándose comprendiendo e incorporando los avances científicos y los cambios sociales; con un amplio dominio  de los conocimientos instrumentales que permitan extraer con eficiencia y eficacia las potencialidades de las herramientas tecnológicas; y dotadas de los valores actitudinales que facilitan el trabajo interdisciplinario en equipos heterogéneos y plurales que afrontan, en libertad y esfuerzo, la mejora de lo existente y la creación de lo nuevo.

Es en ese contexto, en que debe encuadrarse el rol del diseñador y en el que se puede y debe preguntar que habilidades requiere un diseñador que tiene la mirada puesta en los desafíos del tercer milenio, y el convencimiento de que el destino de la humanidad, como indicó el filosofo Vilém Flusser en su libro  “Filosofía del diseño”, depende básicamente del diseño. Asumir ere rol, requiere aceptar que el proceso de diseño, diseñar, implica una enorme responsabilidad, ya que por un lado el diseño aporta valor diferencial, gracias  a conjugar, de forma armónica, la seducción que otorga el diseño, con la integración en los productos de los avances científicos y tecnológicos que los dotan de valor y diferenciación; y por otro evita la exclusión por motivos culturales, formacionales o de género, ya que el diseño determina, en última instancia, quien puede acceder a los productos y servicios, el valor añadido o generación de riqueza, quien se puede beneficiar, el grado de respeto medioambiental y consumo de recursos, y en definitiva la generación de progreso y desarrollo socioeconómico.

Los diseñadores actuales no sólo requieren una elevada capacidad creativa, deben ser poderla canalizar hacia la innovación, para ello, deben  ser capaces de observar, analizar y sintetizar para aportar soluciones a los problemas existentes o evitar que surjan de nuevos, consecuentemente son personas que han interiorizado el riesgo de lo desconocido, de la ‘curva imposible’, del material y las herramientas que abren nuevas alternativas; personas conocedores de que la mejor solución surge del trabajo metódico y continuado, y que todo producto tiene fecha de caducidad por lo que la mejora es siempre posible. Personas que cuidan su formación, que comparten, analizan y debaten; que observan y se informan de lo que ocurre día a día sabedores de la relación directa entre la realidad y los cambios y prioridades sociales. Personas que miran más allá de su campo visual y que, trabajando en equipo, son capaces de redescubrir el presente y escribir el futuro.

Siendo tan elevada la responsabilidad de un diseñador, uno se pregunta en que se fundamentan algunas afirmaciones que colocan el diseño en una segunda línea de prioridad. Sin duda minusvalorar el rol del diseñador, y del diseño, únicamente se pueden fundamentar en la ignorancia de los retos actuales y los desafíos del futuro, en la no valoración del talento, o en que solamente con buenos diseñadores el progreso técnico científico se convierte en progreso social.

Actitudes o afirmaciones que no reconocen el papel del diseño sólo se justifican en economías no avanzadas, en las que el progreso colectivo es una tenue luz en el horizonte lejano. Pero en todas las sociedades prosperas, las que trazan el camino para conseguir altas cotas de progreso y bienestar de los ciudadanos, el diseño esta en el centro de las decisiones y las actividades. Por ello las empresas valoran comprometidas con el futuro apuestan por el diseño, y requieren de diseñadores de asumir el rol de los lideres del cambio, el progreso y la innovación desde la pluralidad i la divergencia enriquecedora.

Antoni Garrell i Guiu
Director General de la FUNDIT

4 de agosto de 2009.  

 Publicat a la web de l’ESDi, clic aquí

L’inici de vacances és un bon moment per resoldre els temes pendents, són gestions diverses o compres que podien esperar, que confies efectuar ràpidament, comptant amb la professionalitat dels qui tenen que atendre’t. Aquest era el meu cas, el dissabte em vaig adreçar a l’oficina de correus a recollir un certificat; en el mostrador un empleat atenia a un client que tramitava un gir postal, un altre a una persona que volia enviar un certificat, un tercer es movia entre el seu lloc de treball al mostrador i  unes taules, aparentment buscava un paquet. Uns instants desprès els dos empleats que atenien als clients s’aixecaren, a una crit del tercer, i es posaren a mirar un document, la situació, amb i anades i tornades a una sala interior, s’allargà uns 5’, els tres clients ens miraven en silenci; quasi  20 minuts desprès d’haver arribat a correus sortia amb el meu sobre,  nerviós davant de la manca productivitat i sensibilitat amb els temps dels clients.

Uns 45’ minuts més tard entrava en un gran magatzem i m’adreçava a la secció de mobiliari, vaig trobar els que necessitava, cap venedor estava a la secció, en la secció contigua vaig demanar ajuda, per dos cops vaig escoltar pels altaveus la petició que el personal de la secció de mobiliari acudissin al seu lloc, desprès de més d’un quart d’hora, i dos visites més a informació indicant que volia fer la comanda, sortia de la botiga cansat d’esperar i sense que cap persona acudis a la meva petició.

En tornar a casa, tenia al meu pensament  la baixa productivitat de les tres hores invertides, i que malgastar el temps és incrementar el cost al no ser productiu, vaig contraposar-ho amb el dia anterior quant vaig entrevistar-me amb Cristina Roselló, titular d’un estudi d’arquitectura a Montblanc, un amic m’he l’havia recomanat, la vaig trucar el dijous per demanar-li veure’ns, a ser possible el dia següent, ella tenia l’agenda complicada, però amb la celeritat del eficient professional que sap detectar les problemàtiques, i que viu amb plenitud la professió, va ajustar l’agenda tot considerant la meva. El dia següent, en menys de mitja hora solucionarem els temes que portaren a veure’ns.

Poden considerar que el temps dedicat en recollir el certificat i el frustrat intent de compra, són anècdotes isolades, però malauradament no ens són estranyes, ja que molts hem sofert fets similars, quelcom comprensible en moments d’hiperactivitat però difícil d’entendre quant l’activitat comercial baixa, les dificultats de les empreses creixent, i l’atur omple de desencís a moltes famílies, sense oblidar que aquests darrers mesos la paraula competitivitat està present arreu,  igual que la necessitat de no menysprear cap oportunitat ni cap mercat, ja que la competència és cada cop més global, agressiva i solvent, el que obliga a assolir l’excel·lència en el binomi virtuós eficiència i eficàcia, que comporta fer les coses amb el mínim cost per assolir els objectius establerts.

El conjunt d’elements que conflueixen en el repte de la competitivitat són diversos: el cost dels recursos, el disseny i la tecnologia incorporada, el grau d’innovació implícita o explícitament reconeguda, la demanda real o induïda …, però entre ells, ningú posa en dubte, la importància de la productivitat que vol dir “fer més amb menys”, especialment en moments on la demanda es redueix i la disminució dels marges s’imposa, quelcom que comporta treballar amb els procediments adequats a les eines tecnològiques i materials emprats; disposar dels coneixements requerits, i una actitud òptima en front del treball i els clients, raó d’esser de l’activitat empresarial, sense clients no hi ha activitat econòmica, igual que sense productes no hi ha transaccions.

Aptituds i actituds són els dos elements claus, i evidencien la importància del capital humà en tota activitat. Un recurs clarament millorable a l’Estat, tant en el que fa referència a les aptituds com s’evidencia amb els fracàs escolar, l’abandonament universitari, els diferencials quant a formació continuada respecte la mitjana europea; com en les actituds  concretades en la cultura del esforç, la iniciativa, la voluntat de millora, i les relacionals interpersonals.

Millorar la productivitat comporta assolir una actitud coherent enfront dels problemes, conseqüentment treballar les actituds és fonamental en tot el procés d’aprenentatge, però també el repte de les empreses, de les administracions i de tots i cadascun de nosaltres, ja que sols amb una actitud compromesa i valenta els desafiaments impossibles s’esvaeixen, i el futur deixa d’esser una quimera al fer-se realitat el ‘yes we can’ del president Obama.

Antoni Garrell i Guiu
2 d’agost de 2009.

Publicat a e-noticies.com, el dia 2 d’agost de 2009.