Antoni Garrell i Guiu

Aquesta setmana hem conegut que en el segon trimestre l’atur ha crescut en més de 126.000 llocs de treball, una xifra molt llunyana del brutal increment d’aturats del primer trímetre. Una dada que pot ser analitzada com que la crisi ja esta tocant fons, o enquadrar-la en un període que, impulsat per el turisme, sol ser creador de llocs de treball. Si ho fem amb aquesta òptica, cal reconèixer que la nostra economia segueix tenint problemes greus per generar llocs de treball, i que l’ànim, i la confiança, de la iniciativa privada, aquella que realment té capacitat per generar ocupació de forma significativa, segueix mantenint-se en nivells baixos quant a expectatives de rendibilitat al risc associat a la seva emprenedoria, i conseqüentment a generar llocs de treball. Unes dades que no podem ignorar, ja que és tant greu un mal diagnosis com endegar tard les solucions, malauradament un binomi que ha caracteritzat amb massa freqüència les actuacions dels responsables del govern de l’Estat. 

Les dades evidencien que la nostra economia no reaccionarà únicament amb la rebaixa del cost del diner i la seva injecció massiva, com ja ha fet el Banc Central Europeu, o augmentant les despeses fins als límits que el dèficit i l’endeutament ho possibilitin. Venim d’un llarg període on hem crescut gairebé un 3% anual, mercès a que el deute extern s’ha multiplicat quasi per 4 en 10 anys, igual que ha crescut el deute de les famílies arribant al 83% del PIB, i de retruc l’endeutament dels Bancs. Unes xifres que expliquen que la ‘riquesa’ dels espanyols es deia a la facilitat d’endeutar-se, mercès a l’euro que facilità l’accés al crèdit a uns tipus d’interès baix, de tal manera que, a l’Estat espanyol, el diferencial interès menys inflació era sovint negatiu.

Espanya ha viscut dels estalvis alies, el creixement del consum intern, la construcció i el turisme amagaven tant la realitat com el baix nivell de productivitat, alhora de competitivitat dels nostres productes.

Les dades del dèficit exterior cridaven a l’alarma però varen esser ignorades, quelcom que no es pot repetir, ja que el model existent està caduc i cada cop més la nostra economia afrontarà la competència dels països emergents. La sortida de la crisi sols s’accelerarà si disposem de productes competitius en els mercats globals. La clau és disposar de productes innovadors, manufacturats amb alts nivells de productivitat i enquadrats en sectors científics i tecnològics emergents (biociència, alimentació, mobilitat, sostenibilidad, robòtica, energies renovables, oci cultural/tercera edat, canvi climàtic, etc), ja que com més consolidada esta la tecnologia o la ciència emprada més difícil és tenir altes cotes de mercat. Per assolir aquest repte, és necessari tant el treball simbiòtic d’empreses, universitats, centres de recerca i administracions, tot reconeixent el baix pes de les nostres exportacions en productes d’alta tecnologia (proper al 1% del PIB) i el petit volum de la major part de les nostres empreses; com afrontar les reformes estructurals requerides (recerca e innovació, mercat laboral, infraestructures, energia, marcs regulatoris, politiques fiscals..), i molt especialment que s’alineïn les voluntats de les patronals i dels sindicats. Tot un conjunt d’aspectes en el que el rol dels governs esdevé clau.

Un escenari complicat,  superable si tots els agents assumeixen el seu rol, i molt especialment el govern de l’Estat que no sols té la responsabilitat d’entomar els desafinaments derivats de les reformes requerides, sinó que també ha d’assumir el rol d’aglutinador de voluntats.

És en aquets escenari, on es fa extremadament difícil entendre les darreres declaracions del govern en el marc del requerit diàleg social. Les afirmacions efectuades sobre el document presentat per la CEOE, tot qüestionant la representativitat dels seus dirigents, no són precisament les que ajuden a endegar una via de futur, les que propicien l’aproximació des de la divergència, el sumar voluntats i teixir complicitats i confiances. El govern es va equivocar en el diagnosi sobre la crisi. La tardança en endegar mesures no va ajudar, ara no es pot equivocar novament, el preu seria de magnitud insostenible, ha d’assumir que la clau és generar ocupació i potenciar la competitivitat, i que per fer-ho necessita tant de la voluntat dels sindicats com de l’iniciativa privada. Sortides de to no són la solució, ja que la vida real no és la dels mítings electorals, la de les picabaralles parlamentaries -oblidades al sortir de l’hemicicle o al apagar-se les càmeres de televisió-; igual que l’economia real i la generació de llocs de treball no esta associada a les pujades especulatives de la borsa.

Antoni Garrell Guiu.

24 de juliol de 2009.

Publicat al diari electronic e-noticies, accés al diari un clic aqui.

   

El dimecres passat al finalitzar una reunió, un dels assistents va comentar que amb la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera es tancava el llarg període de negociació per assolir el nou finançament, tot indicant que ara si que es podria governar ja que fins ara tota l’acció política estava condicionada per aquest procés. Un altre dels assistents va dir que era un excel·lent final ja que a més dels quasi 4.000 milions es reforçava el tripartit i es donava estabilitat al govern de Rodriguez Zapatero; una tercera persona, tot dient que no entenia tanta eufòria, va recordar la emissió de deuta de la Generalitat del passat gener, i que l’únic import que estava assegurat eren els 2.100 milions del 2009, la resta, especialment els  3.800 milions pel 2012, estaven molt condicionats a l’evolució econòmica i al increment dels impostos; un altre afirmà que qualsevol anàlisis tindria que fer-se d’acord a les potencialitats del Estatut i els recursos requerits pels serveis socials i els associats a la transformació del model productiu, molt especialment per reprendre la creació de llocs de treball tot incrementant la seva qualificació i la competitivitat en els mercats globals.

Certament un dels desafiaments més importants és la generació de nous llocs de treball, i aquests hauran de sortir de noves empreses en sectors amb demanda real, no aquella fictícia originada per tipus d’interès reals negatius. Empreses que sorgiran de l’esperit emprenedor de gent del país, o per atracció d’empreses i iniciatives foranies. És fonamental dons disposar dels factors clau requerits en el moment de crear una empresa o decidir la seva localització, atenent-nos a l’European Cities Monitor aquest són la disponibilitat de personal qualificat; l’accessibilitat als mercats, clients i proveïdors, les infraestructures de telecomunicació; i les connexions o mobilitat nacional i internacional, aquests factors van seguits dels associats als costos del personal, les politiques governamentals, i la qualitat de vida.

Crear empreses, llocs de treball, amb criteris innovadors esdevé el camí per reprendre la senda del creixement econòmic i del benestar, un fet que comportarà que el model econòmic varií profundament en els propers anys, ja que la innovació, la produccitivitat, l’increment de la internacionalització i l’eficiència seran els motor d’aquesta transformació. En aquest context no podem oblidar que tenim molts deures a fer i molts son els recursos necessàries, ja que l’Estat espanyol disposa d’una economia d’innovació moderada, segons els estudis de la Comissió Europea, i que sense canvis radicals es tardaran dècades en assolir el nivell dels líders, ni tampoc podem oblidar que en opino del World Economic Forum el sector privat Espanyol tindrà dificultats en incrementar el nombre de multinacionals a curt termini, i en conseqüència gaudir de les oportunitats globals, sense ignorar que en els darrers anys hem descuidat a la industria i que sense industria la recerca es convergeix en PIB, ni es fomenta la innovació, ni s’assoleix una presencia internacional significativa.

Avui ja no és suficient ser creatiu, cal esser innovador i per això fa falta un alt nivell de coneixements, i dominar les eines tecnològiques, aquest es un aspecte a considerar, perquè el sistema productiu gaudeixi dels retorns de l’important transformació que ha estat sotmès el sistema espanyol d’innovació en la última dècada. Cal dons potenciar la dotació de capital humà per permetre un creixement significatiu de la economia espanyola, afrontat alhora tots els desafiaments actuals.

Amb la convicció de que son necessàries grans reformes per vertebrar el futur, tot augmentant la inversió pública per minimitzar els impactes de la crisi i facilitar la recuperació, sense disminuir les politiques socials, en especial en èpoques amb  tasses d’atur insostenibles, és com hauríem d’analitzar el recent pacte sobre el finançament, tot verificant si ens aporta els recursos requerits, -uns recursos que per altra banda son nostres com ho certifica el dèficit fiscal-, sense abocar-nos a un dèficit que ens hipotequi el futur. Un pacte que no es pot contemplar bàsicament en funció de la màgia d’una xifra estimada a 4 anys, sobre la qual la Ministra Salgado no s’ha pronunciat ni formalment compromès.

Soc del que estic convençut de que el resultat de la negociació efectuada pel Conseller Castells ha assolit el millor resultat possible en l’actual conjuntura econòmica, la seva trajectòria professional i personal ho certifiquen, però sense dubtar que és el millor resultat possible i un finançament millor del que teníem fins ara, hom creu que el resultat del acord és insuficient i no permet abordar plenament les multiproblemàtiques actuals, sol cal considerar el dèficit de la Generalitat i les obligacions necessàries de despesa que per garantir el avui dificulten el dema.  Essent una millora important, però encara insuficient, caldria no caure en el cofoisme i reconèixer aquest fet, tot mirant si a la llum de l’Estatut el finançament ha assolit tot el potencial que d’ell es deriva, ja que si aquest no és el cas, hauríem d’acceptar que no pot ser un punt i final.

Acordat el finançament, i sense renunciar a que es compleixi plenament l’Estatut, (per això són d’agrair les veus que ens recorden les potencialitats no assolides, i el no compliment d’una llei orgànica com és l’Estatut),  ara és hora d’entomar el futur sabent el volum de recursos possibles en funció de d’evolució econòmica, les potencialitats i debilitats existents, i la previsible pujada d’impostos que condicionarà les activitats. En aquesta planificació i determinació de prioritats, que el nou finançament obliga i ajuda, caldria no perdre de vista els problemes existents i la insuficiència dels recursos disponibles. Ara cal  governar amb la mirada posada en l’horitzó llunya, aquell que va més enllà de les eleccions i les legislatures, ja que sols d’aquesta manera combinant present i futur; inversió i despesa social; protecció dels drets dels treballadors i capacitat de generar llocs de treballs; recerca i indústria que la converteix en PIB; dotació de capital humà i producció; consum i estalvi; i oportunitats pels joves, tot mantenint la cohesió social el futur és possible i l’esdevenidor serà ple.

Antoni Garrell i Guiu
18 de juliol de 2009

Aquest article ha estat publicat simultàniament al diari electrònic e-noticies.cat, per accedir-hi un clic aqui.

 Complir anys sempre es un moment especial, tant per les persones com per les institucions, ja que són instants per analitzar les fites assolides, avaluar el grau de compliment dels objectius, i revisar els nous desafiaments a afrontar. Complir anys, és progressar en el coneixement que et dona la maduresa, i en el cas de les institucions, un camí que no té sostre ja que, a diferencia dels humans, les institucions poden no arribar mai a la tardor de la seva vida, preludi de la decadència  que condiciona la capacitat i condueix a la seva desaparició; ja que les organitzacions tenen capacitat plena de renovar-se i regenerar-se dècada darrera dècada. Es pot afirmar, que les institucions poden mantenir-se contínuament amb l’esperit, les il·lusions  i l’empenta dels 20 anys, amb l’experiència i solvència dels 50, i la saviesa i el seny dels 60.

Joventut i maduresa és un binomi assolible per les institucions compromeses, simbiòticament, amb les arrels i l’esdevenidor; amb l’ahir, el avui i el demà. Un repte que hauria d’estar present en tota institució,  però que obliga encara més a aquelles que centren la seva activitat en el suport al desenvolupament cultural o econòmic de la societat, i molt especialment a les institucions docents de grau superior que, conjugant recerca i docència, permeten avançar en el domini del saber i en convertir coneixement en progrés social.

Amb l’agraïment pel molt que s’ha rebut i en les persones que ho han fet possible, i conscients del que comporta complir anys per tota institució,  afrontem il·lusionats la celebració dels primers vint anys de la Fundació pel Disseny tèxtil i de l’Escola Superior de Disseny ESDi. Vint anys, en els que  mercès a l’entrega de tots aquells que al llarg d’aquest anys han col·laborat amb l’ESDi, ha estat present la voluntat de treballar amb compromís, l’esperit de superació, les il·lusions i la força pròpia dels 20 anys.

Unes característiques adquirides en aquests anys i que han de seguir caracteritzant-nos; estem en el camí d’assolir la maduresa que et permet afrontar les complexes  cruïlles que la successió  dels fets comporta, i disposem de la saviesa que el consell executiu i el patronat aporta,  conseqüentment tenim l’obligació de no malbaratar aquests potencials, posant-los al servei dels estudiants  que  confien  amb  l’ESDi,  al escollir-la per assolir els coneixements i aptituds requerits  per afrontar amb èxit els reptes com a dissenyadors, amb els seus graduats per ajudar-los tant a mantenir els seus coneixements actualitzats, com per vertebrar la seva indispensable xarxa de contactes; amb els emprenedors donant-los-hi el suport requerit  per minimitzar els entrebancs i ajudar-los a consolidar la seva iniciativa empresarial; amb les empreses i institucions que varen fundar-la o que dia a dia permeten la simbiosis requerida entre universitat i societat tot facilitant les practiques dels alumnes, la transferència de coneixements, i aportant recursos per facilitar la política de beques de grau i postgraus o doctorats; sense oblidar que cal estar amatent a les demandes de la societat en general, en especial la més propera,  que necessita una universitat compromesa amb el territori i la seva gent.  

Els vint anys de l’ESDi són un petit pas en favor del disseny i la innovació, un període per recordar i aprendre, una base per recolzar-nos i seguir treballant, sabedors que el futur obliga, els alumnes i graduats ho exigeixen i la societat i les empreses ho requereixen. Seguir treballant amb compromís i entrega, ja que  sabem que és el futur el que ens aplega i els seus desafiaments els que ens guien.

Antoni Garrell i Guiu
Director General Fundació FUNDIT
Escola Superior de Disseny ESDi

Publicat a la web de l’ESDi arrel el dia 2 de juliol arrel del acte central dels 20 anys, accés al site 20 anys d’Esdi