Arxiu del Abril del 2009

Crisi, benedicció o maledicció?

Dimarts, 28/04/2009 (08:11)

20070413163245_margarita.jpgEl divendres passat, trencant totes les previsions, es conegué la noticia de que l’atur a Espanya havia superat els 4 milions de persones, la destrucció de 1,3 milions de llocs de treball en un any ho explicava. Ja ningú es qüestiona la gravetat i profunditat d’una crisi que afecta de forma transversal a totes les professions i activitats laborals, i que malauradament encara no ha tocat fons. Una crisi que fou negada de forma reiterada en els seus orígens, el que ha comportat endarreriments en endegar actuacions efectives de gran abast, ignorant el que deia físic alemany Albert Einstein “No pretenguem que les coses canviïn si sempre fem el mateix”.

Recordar a Einsten en va portar a rellegir un mail que el passat més de març en va enviar un amic, l’enginyer informàtic Antoni González, en el que em donava un link a la Universidad Autónoma de Nuevo León (Mèxic); en ella, el dia 20 de febrer el professor Javier Sánchez. parlà de la crisis, i cità a Einstein, recordant que havia escrit “la crisi porta progrés,… la crisis de veritat és la crisis de la incompetència…, callar la crisis és exaltar el conformisme”, junt amb el link m’enviava el text de on s’havien extret les frases que havia citat el professor Sanchez, i que no resisteixo a transcriure: “La crisi és la millor benedicció que pot succeir-li a persones i països, perquè la crisi porta progrés. La creativitat neix de l’angoixa com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi on neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi es supera a si mateix sense quedar “superat”. Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries violenta el seu propi talent i respecta més els problemes que les solucions. La verdadera crisi és la crisi de la incompetència. El problema de les persones i els països és la mandra per trobar les sortides i solucions.

Sense crisi no hi ha desafiaments, sense desafiaments la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el que té de millor cadascun, perquè sense crisi tot vent és carícia. Parlar de crisi és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En comptes d’això treballem dur. Acabem d’una vegada amb l’única crisi amenaçadora que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la”.

He de dir que no se en quin context Einstein va pronunciar o escriure aquestes paraules, ni tan sols si realment són la transcripció exacta de les seves frases, però el que és cert és que l’anàlisi de l’historia de la humanitat evidencia la certesa de les afirmacions atribuïdes a Einstein. I és en les èpoques difícils on la creativitat s’incrementa i les persones donem el millor de si mateix, sempre que es superi la incompetència i s’afronti’m amb valentia les solucions. Però també és cert que la crisis sorgeix de la incompetència humana d’evitar la tragèdia, del egoisme i l’avarícia desbordada, dels desequilibris i la injustícia, i que per possibilitar que les persones donin el millor de si mateix i despleguin tot el seu potencial no són necessaris períodes de crisi, -que acaben indefugiblement sent una maledicció per a tots i en especial els més febles-, sols és necessari disposar de les actituds, els coneixements i els entorns per fer possible que el talent esdevingui el motor i el rerefons de totes les actuacions.

Unes solucions que obliguen a seriosos ajustos en el marcs reguladors de les activitats econòmiques, ancorats en passats que no tornaran, però especialment en d’evitar cometre els errors que han originat la situació actual, i dotar-se de les capacitats requerides per afrontar la situació actual i el model socioeconòmic que regirà els propers anys. Quatre milions d’aturats són molt més que 4 milions de raons. Són 4 milions d’il·lusions trucades, i el record vivent i permanent de que la nostra riquesa era un miratge que s’ha esvaït.

Quatre milions d’aturats són l’exigència de posar les bases per la recuperació possible i del camí cap un millor futur sens exclusions, un futur que, afortunadament, ja està despertant i trucant a la porta d’aquells col·lectius dotats de les eines per abordar-lo.

Antoni Garrell i Guiu
26 d’abril de 2009.

Publicat a e-noticies  clic aqui

Canviar persones o politiques?

Dilluns, 13/04/2009 (21:17)

Arrticulo en catalan, para la version en castellano de ese articulo descargar el pdf: cambiar-personas-o-politicas-_version-castellano_.pdf

.

gobierno-marzo-2009.jpgTot nou govern requereix que se li atorgui un marc de confiança per endegar i executar les actuacions que són de la seva competència, però en aquesta època de contradiccions i dur aterratge a la realitat econòmica del país, desprès d’anys on semblava que tot deute es podia refinançar i el consum desaforat fos possible, obliqüen a que els terminis de confiança s’escurcin i que el nou govern afronti els problemes sense dilacions, no sols “canviant el ritme” sinó ajustant les actuacions i aplicant les politiques encara pendents per negar la crisis primer, o per considerar-les innecessàries desprès, assumint que sols amb les necessàries proteccions socials no es genera l’ocupació requerida per sortir de crisis.

A pesar de fer pròpia l’afirmació del físic danès Niels Bohr “fer prediccions és molt difícil especialment si és sobre qüestions de futur”, cal reconèixer que a nivell mundial sorgeixen els primers símptomes de que l’excepcional crisi pot començar a remetre, així ho indicà l’OCDE fa pots dies, quan afirmava, tot reconeixent la gravetat de la situació, que tant els Estats Units com la Zona Euro creixerien prop del 0,5% al primer trimestre de 2010, o que es detectaven millores en països amb França o Itàlia al publicar els indicadors de conjuntura econòmica, i que s’estaven suavitzant les caigudes d’activitat en els països més desenvolupats; ho feu també el Banc Central Europeu en el seu bolletí mensual, indicant que la sortida de la crisi es produirà gradualment al llarg del 2010, o el diari The Wall Street Journal que en la seva enquesta a economistes indicava que els EE.UU. recuperarien el creixement a finals d’any, i que en el segon semestre del 2010 es podran reduir les tasses de desocupació.

Les senyals detectades en els països amb qui competim no arriba a Espanya, les dades segueixen empitjorant, la disminució de 1,2 milions de persones afiliades a la Seguretat Social en un any, -l’ocupació generada en els darrer 4 anys-, aproximant-se als 4 milions d’aturats, si es considera l’afiliació desestacionalitzada, evidencia la destrucció del sistema productiu amb una caiguda de la seva activitat econòmica del 3% segons, el Banc d’Espanya que a la vegada avisà de que estem camí de superar el 20% dels aturats; és a dir més de 4,6 milions de persones. En definitiva i tal com denuncien cada cop més col·lectius, els problemes segueixen pendents de les solucions urgents que no arriben a pesar d’estar en situació d’emergència.

Per aquests motius, hom esperava la crisis de govern, tot confiant amb el pragmatisme del president Rodriguez Zapatero i que la seva debilitat parlamentaria el portaria al necessari realisme per configurar un govern d’àmplia base, deixant de mirar al passat i sols al partit, d’acord a la societat plural de l’Estat. Un govern que sumés voluntats i esforços per aportar il·lusió, confiança i l’estabilitat parlamentaria per governar amb la vista posada en les oportunitats per escurçar la crisi i establir els marcs legislatius requerits per la post crisi. Un ajust de govern que també hauria d’haver estat un cop de timó per complir la llei, posant les bases per tancar el tema del finançament català, ja que sols complint la llei que respecta la diversitat es guanya la credibilitat per emprar l’enorme potencial català, ofegat per la manca de finançament.

Canviar el govern no és suficient, cal canviar les politiques que no han funcionat, no sols salvar al que el configura. Tenim un nou govern, es pot seguir en la crítica o mirar endavant, tot reclamant amb convicció solucions que no consideren el impacte electoral, cal actuar amb la vista alçada, no amagar-se en la màgia de les paraules, sinó caminar amb la força del fets, sacrificant-nos i estrenyent-nos el cinturó per no hipotecar en excés el futur de la propera generació. Sabem que hi ha molt a fer i que és pot fer. Cal recordar que és té que fer arribar a les empreses, i als consumidors, la gran quantitat de diner públic injectat al sistema financer;  cal simplificar els tràmits administratius per a la creació d’empreses, ja que tenim un dels més complicats, segons el World Economic Forum; també es requerit disminuir la taxa de fracàs de les iniciatives empresarials d’alt valor que sorgeixen a l’ombra dels centres de recerca i universitats, bonificant els fons destinats capital risc; que no es poden deixar caure empreses claus pel futur, cal ajudar a millorar el capital humà de les empreses amb capacitat contrastada per innovar i exportar; que s’ha de facilitar la transformació del model productiu i la cultura empresarial, ja que el creixement a llarg mai es pot sustentar amb baixa productivitat i en el consum excessiu; és necessari flexibilitzar el mercat laboral d’acord a les noves realitats, evitant que els ajustos caiguin sistemàticament amb els joves o les persones amb menys antiguitat; també fer una aposta per sectors claus de futur, sense oblidar la importància de l’energia pel desenvolupament; i fer de les persones l’autèntic capital de futur, el que vol dir emprar la formació, especialment dels joves i els aturats, com la millor eina estratègica. En definitiva moltes  són els coses a fer pel nou govern la pregunta és: noves persones o noves politiques, esperem que sigui el segon ja que ens hi juguem el nostre futur.

Antoni Garrell i Guiu
13 d’abril de 2009

Publicat a e-notocies.com clic aquí

És l’hora del realisme

Dimarts, 07/04/2009 (07:24)

(Articulo en Catalan: version castellana del articulo: es-la-hora-del-realismo.pdf)

g20.jpgAquest darrers dies, amb la trobada del G20 a Londres per aportar solucions a la crisi financera i econòmica mundial; la posterior celebració del 60 aniversari de l’Otan en la ciutat francesa d’Estrasburg, tot analitzat el seu rol i anomenant el nou secretari general; la cimera entre la UE i els EEUU a Praga amb una clara declaració d’intencions per avançar cap un mon sense armament nuclear, i finalment avui amb l’obertura del II Fòrum de l’Aliança de les Civilitzacions, hom té la impressió que el mon és cada cop més petit i que el destí de cadascun de nosaltres pasa pel destí comú, que les solucions als problemes d’avui requereixen sincronitzar voluntats llunyanes, ja que els problemes amb independència del seu origen, més o menys local, afecten globalment.

Certament La participació d’Espanya al G20, un èxit indiscutible del president Rodriguez Zapatero, esser membre de l’Aliança Atlàntica, pertanyé a la UE i ser un dels promotors de l’Aliança de les Civilitzacions ha fet que aquests dies les noticies bàsicament giressin sobre aquest temes i la projecció internacional del president de l’Estat, sembla que Espanya sigui una de les peces claus en el concert mundial, que tenim la casa endreçada i preparada per afrontar els enormes desafiaments que la crisi ha posat enfront nostre. Hom pot arribar a sobrevalorar la seva capacitat, defugint de la realitat i creient que per demà serviran les mateixes eines i capacitats que teníem ahir. Res més lluny de la realitat, el mon desprès de la crisi no serà com el d’abans, i els mecanismes de governança mundial i de generació de valor és tindran que regir per altres criteris, i el capital humà al igual que la innovació permanent i la utilització eficient dels avenços tècnics i científics un requeriment indefugible.

Espanya ha posat les bases per endreçar la seva política exterior, però la realitat interna és que les reformes requerides segueixen pendents, I si ara estem més prop de posar data a la sortida de la crisi, no es pot ni es deu trivialitzar els resultats de la cimera de Londres, ni que el mon sembla canviar el llenguatge de les armes per l’arma del llenguatge, encara és més urgent afrontar la realitat de que la crisi espanyola és més greu que la d’altres indrets, liderar el percentatge d’aturats i tancar el de productivitat, o esser dels primers en la baixa formació del capital humà o en el endeutament exterior són sols algunes de les evidencies de que cal posar fil a l’agulla i sense negar les problemàtiques, tot evidenciant les fortaleses, aportar les reformes estructurals requerides, ja que afortunadament alguns indicadors evidencien que pels països capdavanters la foscor comença a esvair-se i la llum de la postcrisi és comença a entreveure.

És en aquest context on cal entendre els rumors d’ajustaments importants del govern de l’Estat, un canvi que no sols hauria d’esser de noms, també de composició de les  i idees i les politiques, començant pel escrupolós compliment de la llei i complint l’estatut de Catalunya. Ens cal un govern que pensi en clau d’Espanya plural, sabedors que els Estats de forma conjunta faran que l’ecosistema Terra sigui apte per la vida i el desenvolupament, però que el sortir de la crisi i atorgar progrés i benestar als ciutadans depèn, mentre el govern no sigui mundial, de cadascun dels governs dels Estats i de les nacionalitats que configuren el planera. És hora del realisme no dels miratges ni la complaença que ha caracteritzat a governants de l’Estat, és hora de l’empenta per entrar  en el nou concert post crisis. Fer-ho depèn, ara si, bàsicament de nosaltres.

Antoni Garrell
6 d’abril de 2009

Publicat al diari electónic e-notices, per accedir a l’article a e-notices un clic aqui