Antoni Garrell i Guiu

Amb massa freqüència s’ignoren les notícies positives i s’eclipsen els missatges que podrien generar confiança, despertar la capacitat creativa i canalitzar les energies i els esforços col·lectius cap a objectius que permetin superar les dificultats, assumir compromís, tot assolint la productivitat requerida per ser competitius, uns desafiaments que obliguen a aplicar les capacitats intel·lectives i els avenços tecnològics en els processos i productes; per a això les empreses han de ser capaces de treballar simbiòticament en activitats de recerca i desenvolupament (R+D), individualment o en col·laboració, amb la introducció de canvis innovadors en els processos productius, en la pressa de decisions, i en la interacció amb els mercats. Un conjunt d’accions que han de concretar-se en resultats concrets, és a dir innovacions en producte, procés i organització.

Avui dia estan superats els canvis de paradigmes i formes de treball que comportaren les TIC’s quant al procés i emmagatzematge de la informació, o que permeteren canviar els models d’organització, producció i presa de decisions, o la forma de relacionar-nos i posicionar-nos, també els relatius al seu poder transformador de l’economia i l’equilibri mundial. Parlar encara de noves tecnologies és no haver assumits aquests canvis. El repte ara és utilitzar-les amb eficàcia, convertint la informació en coneixement per aconseguir innovacions basades en les potencialitats del saber i el talent, alineant les capacitats amb les oportunitats i les exigències socials, en especial quan la competència creix i els mercats es redueixen. En conseqüència la clau per assumir la innovació en períodes complexos resideix a alinear les estratègies empresarials amb les oportunitats dels mercats, usant les potencialitats de les tecnologies, els avenços científics, i els coneixements formals i informals existents, sense oblidar les necessàries millores en processos i productes que han caracteritzat els processos innovadors. Un binomi capacitat empresarial -oportunitat que exigeix de models organitzatius dinàmics i àgils, i d’equips humans amb les capacitats associades a aquests requisits. Podem dir que és tracta de fer allò requerit avui, no el que s’ha sabut fer bé fins avui.

La clau per aconseguir el binomi capacitat-oportunitat  resideix en els recursos humans que s’ha dotat tota organització, en el seu grau de formació i la seva actitud enfront dels canvis sistemàtics encaminats a la millora permanent per a arribar a l’excel·lència. Així doncs, l’èxit i la superació de les dificultats resideix, fonamentalment, en les aptituds i actituds de les persones, unes actituds que es transformen quan la incertesa s’evidencia convertint-se en un seriós obstacle, ja que moltes persones entenent que enfront de la incertesa lo racional són les actituds d’espera i la precaució extrema, oblidant que en els contextos d’alta volatilitat, inestabilitat i incertesa cal estar disposat a assumir riscos i actuar simbiòticament en la detecció d’oportunitats i canalitzar les estratègies i recursos per aconseguir-les.

Consegüentment, en períodes econòmics complexos i de recessió econòmica, on el desassossec s’aguditza, els processos innovadors que permeten afrontar els nous escenaris poden veure’s frenats en contraposició als de les fases expansives dels cicles econòmics on l’eufòria i l’optimisme incrementen els recursos en tota activitats; per això, en aquests períodes difícils cal, tant a nivell empresarial com social, actuar assumint lideratge, transmetent, amb eines i polítiques adequades, la seguretat que la capacitat creativa per adaptar-nos  i canviar innovant sempre estan latents, esperant aflorar, sols cal generar les condicions i la confiança requerida.

Alinear les capacitats amb les oportunitats no és una decisió fàcil, exigeix coratge i capacitat per canviar, assumir l’obsolescència i afrontar el risc, alguna cosa només a l’abast de persones allunyades de l’actitud dels antics egipcis que temien i odiaven els canvis, evitant-los si era possible; una actitud que si bé els va permetre prolongar el seu imperi gairebé 3.000 anys, avui dia no només no és valida, sinó que en ella resideix el problema per a assolir la  competitivitat i tenir una posició determinant quan l’obsolescència s’imposa i la creativitat obre les portes i assegura l’èxit. Per a fer-ho, no és suficient que algunes empreses ho entenguin i apliquin, fa falta que la societat en general assumeixi la necessitat de canvi. Cal acceptar el risc del nou i la globalitat, definir les línies estratègiques d’acord a les oportunitats consolidades o emergents, que els centres d’investigació s’orientin cap a aquestes àrees del saber, que els centres formatius i universitats actuïn simbiòticament amb la societat i les empreses, que els grups humans actuïn com equips amb objectius comuns sense fugir de l’autoexigència. En definitiva, alinear capacitats amb oportunitats implica innovar, acceptant trencar l’estatus quo i emprendre el camí de les reformes fonamentals que garanteixen el futur, sense castigar el present. No el canvi pel canvi, sinó el canvi com procés que permet els avenços productius, la propagació i ús dels coneixements, el progrés social i la sostenibilitat

Antoni Garrell i Guiu
21 de març de 2009

Publicat al Cercle per al Coneixemet.

Version en Castellano del Articulo EMPRESARIOS A MADRID: empresarios-a-madrid.pdf

La setmana passada representants d’organitzacions empresarials, que apleguen a quasi 1,5 milions de petites empreses i autònoms de tot l’Estat, -amb una nodrida representació catalana que de forma preocupant sembla haver oblidat, o ni sols considerat, les capacitats exigibles al govern català-, expressaren a Madrid, el seu rebuig a la erràtica política econòmica del president Zapatero, tot reclamant actuacions i politiques eficaces per ajudar a superar la crisi. Una critica plena de propostes, la majoria conjunturals, però també d’altres amb forta componen estructural.

La manifestació d’aquests emprenedors, -ja que la majoria d’ells són persones que al seu dia optarem per assumir el risc de generar bàsicament la seva pròpia ocupació-, que amb esforç i il·lusió, i sovint mancats de recursos, han forjat el teixit productiu espanyol, i  que en el cas de Catalunya representa el 80% de les empreses, aportant quasi el 60% del PIB, no es pot veure com una mobilització més per reclamar reformes enfront una crisi que ha portat a l’economia a entrar en recessió i duplicat, en un any i mig, el nombre d’aturats, el percentatge major de la Unió Europea. Una Unió que sovint ens mira de reüll recordant les afirmacions dels presidents dels governs espanyols que presumien de la nostra economia, oblidant els ajuts europeus que representaven gairebé un 1% del creixement, o la feblesa del nostre model baix en productivitat i allunyat de l’economia del coneixement.

Ara ja ningú hauria de dubtar que els problemes externs sols han estat el detonant de la greu situació actual, ja que una part important del problema resideix en nosaltres mateixos, en no haver sabut reaccionar a temps, ni aprofitar el període de bonança per abordar solucions efectives a problemes com els energètics, el dèficit comercial, els marcs reguladors de l’activitat econòmica i laboral, el fracàs del sistema educatiu, o la transferència del avens científic cap el teixit productiu.

Ara són requerides politiques amb visió de futur, no sols mesures conjunturals que només són els analgèsics en la malaltia. Probablement, com manifestà el President del govern d’Espanya, encara hi ha capacitat per llançar noves mesures d’estímul, es a dir: donar més analgèsics, però això per si sol no evitarà el tancament d’empreses ni la pèrdua de llocs de treball estructurals. A pesar dels mesos de crisis no arriben les reformes serioses per afrontar el futur, sembla que sols calgui esperar que la tempestat desapareix-hi i que la solució estigui en mans de tercers, ja sigui el G20, els Estat Units, la Unió Europea, o el recursos financers xinesos o aràbics.

Aplicar politiques socials per evitar que els més febles pateixin amb tota la cruesa la crisi o ajudar a les grans empreses, no és suficient, i aquest era el crit dels petits empresaris i dels autònoms a Madrid; protecció social SI, tota i més, però també protecció a la generació de valor i als llocs de treball, lideratge, visió de futur, reformes estructurals en profunditat i de gran abast,  i rapidesa en les actuacions, ja que els fets es succeeixen amb rapidesa i els temps administratius segueix essent lents, convertint-se en un altre escull per afrontar els problemes i alinear les capacitats existents amb els nous desafiaments.

Cal agrair als desplaçats a Madrid el seu crit per trencar l’estatus quo i emprendre el camí de les reformes fonamentals, que garanteixen el futur, sense descuidar el present ni els avenços socials ni la sostenibilidad, sabent que és l’hora de governar amb lideratge tot administrant amb rigor.

Antoni Garrell i Guiu
29 de març de 2009

Article publicat al blog del diari electrónic  e-noticies, accés a l’article a e-noticies

version en Castellano (PDF) articulo:  Alinear capacidades con oportunidades
(version-en-castellano-alinear-capacidades-con-oportunidades.pdf)

Amb massa freqüència s’ignoren les notícies positives i s’eclipsen els missatges que podrien generar confiança, despertar la capacitat creativa i canalitzar les energies i els esforços col•lectius cap a objectius que permetin superar les dificultats, assumir compromís, tot assolint la productivitat requerida per ser competitius, uns desafiaments que obliguen a aplicar les capacitats intel•lectives i els avenços tecnològics en els processos i productes; per a això les empreses han de ser capaces de treballar simbiòticament en activitats de recerca i desenvolupament (R+D), individualment o en col•laboració, amb la introducció de canvis innovadors en els processos productius, en la pressa de decisions, i en la interacció amb els mercats. Un conjunt d’accions que han de concretar-se en resultats concrets, és a dir innovacions en producte, procés i organització.

Avui dia estan superats els canvis de paradigmes i formes de treball que comportaren les TIC’s quant al procés i emmagatzematge de la informació, o que permeteren canviar els models d’organització, producció i presa de decisions, o la forma de relacionar-nos i posicionar-nos, també els relatius al seu poder transformador de l’economia i l’equilibri mundial. Parlar encara de noves tecnologies és no haver assumits aquests canvis. El repte ara és utilitzar-les amb eficàcia, convertint la informació en coneixement per aconseguir innovacions basades en les potencialitats del saber i el talent, alineant les capacitats amb les oportunitats i les exigències socials, en especial quan la competència creix i els mercats es redueixen. En conseqüència la clau per assumir la innovació en períodes complexos resideix a alinear les estratègies empresarials amb les oportunitats dels mercats, usant les potencialitats de les tecnologies, els avenços científics, i els coneixements formals i informals existents, sense oblidar les necessàries millores en processos i productes que han caracteritzat els processos innovadors. Un binomi capacitat empresarial -oportunitat que exigeix de models organitzatius dinàmics i àgils, i d’equips humans amb les capacitats associades a aquests requisits. Podem dir que és tracta de fer allò requerit avui, no el que s’ha sabut fer bé fins avui.

La clau per aconseguir el binomi capacitat-oportunitat resideix en els recursos humans que s’ha dotat tota organització, en el seu grau de formació i la seva actitud enfront dels canvis sistemàtics encaminats a la millora permanent per a arribar a l’excel•lència. Així doncs, l’èxit i la superació de les dificultats resideix, fonamentalment, en les aptituds i actituds de les persones, unes actituds que es transformen quan la incertesa s’evidencia convertint-se en un seriós obstacle, ja que moltes persones entenent que enfront de la incertesa lo racional són les actituds d’espera i la precaució extrema, oblidant que en els contextos d’alta volatilitat, inestabilitat i incertesa cal estar disposat a assumir riscos i actuar simbiòticament en la detecció d’oportunitats i canalitzar les estratègies i recursos per aconseguir-les.

Consegüentment, en períodes econòmics complexos i de recessió econòmica, on el desassossec s’aguditza, els processos innovadors que permeten afrontar els nous escenaris poden veure’s frenats en contraposició als de les fases expansives dels cicles econòmics on l’eufòria i l’optimisme incrementen els recursos en tota activitats; per això, en aquests períodes difícils cal, tant a nivell empresarial com social, actuar assumint lideratge, transmetent, amb eines i polítiques adequades, la seguretat que la capacitat creativa per adaptar-nos i canviar innovant sempre estan latents, esperant aflorar, sols cal generar les condicions i la confiança requerida.

Alinear les capacitats amb les oportunitats no és una decisió fàcil, exigeix coratge i capacitat per canviar, assumir l’obsolescència i afrontar el risc, alguna cosa només a l’abast de persones allunyades de l’actitud dels antics egipcis que temien i odiaven els canvis, evitant-los si era possible; una actitud que si bé els va permetre prolongar el seu imperi gairebé 3.000 anys, avui dia no només no és valida, sinó que en ella resideix el problema per a assolir la competitivitat i tenir una posició determinant quan l’obsolescència s’imposa i la creativitat obre les portes i assegura l’èxit. Per a fer-ho, no és suficient que algunes empreses ho entenguin i apliquin, fa falta que la societat en general assumeixi la necessitat de canvi. Cal acceptar el risc del nou i la globalitat, definir les línies estratègiques d’acord a les oportunitats consolidades o emergents, que els centres d’investigació s’orientin cap a aquestes àrees del saber, que els centres formatius i universitats actuïn simbiòticament amb la societat i les empreses, que els grups humans actuïn com equips amb objectius comuns sense fugir de l’autoexigència. En definitiva, alinear capacitats amb oportunitats implica innovar, acceptant trencar l’estatus quo i emprendre el camí de les reformes fonamentals que garanteixen el futur, sense castigar el present. No el canvi pel canvi, sinó el canvi com procés que permet els avenços productius, la propagació i ús dels coneixements, el progrés social i la sostenibilitat

Antoni Garrell i Guiu
21 de març de 2009

Article publicat al Cercle per al Coneixement, accés al article Aquí

Versión en castellano del articulo: facilitar-la-incorporacion-de-talento.pdf

Certament el model econòmic català dels últims 10 anys ha estat capaç de crear un alt nombre de llocs de treballs, uns llocs de treball poc qualificats, sense requeriments de formació significatius, i en sectors productius amb poca intensitat quant a utilització dels avenços tècnics i científiques, i de les capacitats del disseny com a factor determinant en la innovació en producte. Hem tingut, tenim, un model productiu caracteritzat per una sistemàtica pèrdua de productivitat, un baix nivell en extracció de potencialitats de les eines tecnològiques, i manca de competitivitat en els mercats internacionals. Un conjunt d’aspectes que originaven que el model productiu estes molt condicionat als tipus d’interès negatius existents a l’Estat, a la capacitat d’accedir als crèdits exteriors, i a la capitat d’atracció turística. Un model feble, amagat pel creixement mundial impulsat per una riquesa fictícia fonamentada en el diner virtual, -amb una paritat diner real diner virtual completament allunyada de qualsevol xifra sostenible-, que ha comportat que Espanya pateixi de forma molt significativa les causes de la recessió mundial i assoleixi unes taxes d’atur insostenibles, que posen en perill la convivència i la pau social.

La situació de l’economia espanyola, amb el conseqüent creixement del atur, molt per damunt de la resta de la resta Estats de la Unió, ha comportar que s’evidenciés amb força l’esgotament del model de creixement amb baix capital humà, un capital amb baixes tasses de formació i amb probabilitat desajustat al nou model econòmic que s’imposarà al sortir de la crisi; també la nostra feblesa quant a competir en un mon amb mercats oberts, queda palès en el dèficit exterior proper al 11% del PIB; La baixa capacitat per extreure competitivitat a les tecnologies, tal com ha indicat sistemàticament en el Networked Readiness Index que compara 122 països quant a penetració d’Internet, sistema educatiu, disponibilitat de capital de empresa, etc; i finalment la baixa capitalització de les empreses i l’excessiva dependència quant a financiació del circulant.

Per afrontar aquests aspectes és necessari abordar, -addicionalment a les problemàtiques associades a la brusca frenada del consum i al gran nombre d’aturats-, reformes estructurals, ja que sols amb plans i mesures conjunturals no aconseguirem sortir de la complexa situació actual. Les reformes requerides que si be no s’apliquen són suficientment conegudes per recolzar l’activitat empresarial i el manteniment de l’ocupació.

Conseqüentment, addicionalment a prioritzar totes aquelles mesures que permetin preservar l’ocupació, fent arribar liquidés a les empreses, ajustant els marcs reguladors de l’activitat, i alineant les capacitats productives a les dinàmiques dels mercats, tot minimitzant la utilització de recursos, en especial energètics, un fet que comporta canviar el concepte d’hores setmanals, per hores semestrals, de tal manera que les hores de treball setmanals oscil·lin entre mínim de 16h i màxim de 55 hores, tot mantenint el salari mensual. Cal afrontar dos aspectes basics pendents del nostre model: capgirar la balança comercial i disminuir el dèficit exterior diversificant els mercats, i posar les bases per incrementar la productivitat, la innovació i l’elaboració de productes d’alt valor, dos aspectes que requereixen un capital humà molt específic del que moltes empreses estan mancades.

Caldria dons ajudar a les empreses a incorporar les persones necessaris per abordar amb més força els mercats internacionals, i també el increment de la complexitat. La incorporació de persones amb alt domini d’idiomes, tècniques de comercialització i coneixement dels mercats exteriors esdevé cabal per millorar la capacitat exportadora, i a la vegada la incorporació de tecnòlegs, científics i dissenyadors, ja siguin graduats o doctors, pot facilitar la innovació en la seva triple vesant producte, procés i organització.

Essent clau la incorporació d’aquest tipus de professionals, tot reconeixent els problemes de les empreses que més que ampliar es qüestionen reduir les plantilles, caldria una aposta decidida en ajudar-les en aquets procés incorporació de talent amb subvencions directes, exempció de la seguretat social en els primers 18 mesos per a contractes no inferiors a 36, un període en el que els resultats dels processos de canvi són efectius tan a nivell quantitatiu com cultural. Una ajuda directa que permetria nimbar la tassa d’atur, aprofitar el talent disponible, i mantenir operatives, tot millorant la seva competitivitat, a empreses clau pel nou model econòmic al que ens encaminem. Una aposta pel talent per permetre que la sortida de la crisis sigui el més rapida possible, i les empreses, que vol dir el país, es posicionin per aprofitar les avantatges del període post crisi.

Antoni Garrell
21 de març de 2009

Article publicat a e-noticies, accés a e-noticies; i posteriorment a  la secció d’articles de l’ESDi

Aquest dies les divergències i tensions  existents en el sistema de formació català han sortit al carrer, tan pels aldarulls originats pels estudiants oposat al L’espai europeu d’ensenyament superior (EEES), com per la vaga dels centres públics d’educació. L’anàlisi dels fets pot efectuar-se des de moltes perspectives, probablement totes elles són vàlides i encertades,  però el que no es pot oblidar és que el sistema eductiu espanyol te un índex de fracàs escolar que cap societat es pot permetre ja que condiciona el futur i el benestar, un 31% (al 2007),  sols superat per Portugal amb un 36,3% i per Malta amb un 37,6%;  ni tampoc podem ignorar que la implantació dels nous graus en el marc del EEES es desenvolupa amb normalitat en la majoria dels Estats de la Unió, en especial aquells amb millors resultats en el procés formatius. Tampoc tindríem que oblidar que la tassa de fracàs escolar a Espanya ha augmentat en 0,9 punts percentuals en els darrers 7 anys, mentre que en tots el països han baixat; o que el nivell formacional de la població activa no s’ajusta als requeriments del model productiu que es dibuixa al final de la crisi actual.

Es miri com es miri, la formació és l’element cabdal en la societat actual, l’autèntic  recurs estratègic que no es poc descuidar, no sols pel fet de que aportà les capacitats requerides per poder desenvolupar-nos en el mercat laboral, també perquè aporten aquelles actituds requerides en les situacions canviants e incertes, uns  períodes que requereixen d’esforç i sacrifici, especialment, com va dir en Artur Mas el passat dilluns en una excel·lent conferencia plena de pragmatisme y de propostes, “per superar la bonança fictícia que  hem viscut“.

Essent la formació un element estratègic, tindríem que posar fi aquesta disbauxa, la ciutadania no podem ni hem de quedar callats com espectadors aliens al problema, estem parlant de dotar o no de recursos als nostres fills, de garantir el nivell competencial de cadascun de nosaltres,  de facilita la reinserció al mercat del treball dels aturats, en definitiva d’augmentar l nivell del capital humà autèntic motor de tota nació.

Hauria d’ésser l’hora de l’aposta decidida per l’aprenentatge, hauria d’ésser l’hora d’impedir que una minoria frení  el progrés, és l’hora de mirar el futur amb generositat i entrega i acceptar el valor suprem de la democràcia que no és altre que el respecte escrupolós de la  voluntat majoritària dels ciutadans expressada en les urnes atorgant un mandat als seus representats que configuren el poder legislatiu.

Antoni Garrell
19 de març de 2009.

Publicat al diari electronic e-noticies  accés al article

Ahir a Barcelona els sindicats, complint amb la seva obligació, van mobilitzar a la població per evidenciar públicament, tot exigint solucions, la seva preocupació sobre la greu crisis econòmica que ens envolta i que omple d’angoixa moltes llars, minant la confiança de la majoria dels ciutadans per la manca de politiques decidides i de lideratge.

Una Manifestació es una prova de força, es l’explicitació publica de la no conformitat, -excepcionalment de recolzament-, a determinades politiques o  actuacions: és la manera de cridar l’atenció i variar les actituds i voluntats del qui te la responsabilitat d’aportar solucions, d’esmenar les politiques i ajustar les actuacions, i en el cas de la crisi, motiu de la manifestació d’ahir amb el lema “Plantem cara a la crisi’,  s’ha d’admetre que qui te la capacitat de modelar els ecosistemes per capgirar la situació son les Administracions, elles són fundamentalment qui poden frenar la crisis primer i accelerar la recuperació desprès. Aquesta es una realitat arreu,  i molt especialment a Espanya on la crisi es més greu i més profunda que en altres indrets com a conseqüència de la baixa productivitat, que origina pèrdua de competitivitat en els mercats globals,  dels excessius marcs reguladors de les activitats productives, de les politiques laborals, dels tràmits administratius per endegar els negocis, pel petit volum de les empreses que configuren el teixit productiu, pel excessiu endeutament exterior i pel baix perfil professional del capital humà, aspectes tots ells que obliguen a reformes estructurals on la seva implementació exigeix de la iniciativa del poder executiu, i de la complicitat del legislatiu per ajustar els marcs legals; un poder legislatiu controlat, no pot ésser d’altra manera, per els partits que donen suport al govern i que possibiliten la seva actuació.

Es necessari que en situacions com l’actual no confondre els rols, assumir la responsabilitat,  i hom no es deixa de sorprendre, i a la vegada incrementa la  preocupació, al constatar que en la manifestació organitzada per CCOO i l’UGT, destacaven en posicions capdavanteres representant de  les tres forces que governen Catalunya, la presencia del PSC, ERC, i d’ICV-EUIA,  reclamant accions per parar la crisis no és sols prendre el protagonisme als sindicats que es qui els ’hi pertoca, es trameté més preocupació, ja que genera confusió sobre les capacitats reals del nostre govern per afrontar la crisi. Una crisi en la que no hi ha prou  amb sang, suor i llàgrimes ja que l’ecosistema és advers, i és en aquest aspecte on els governants, i els partits que els hi donen suport,  tenen la responsabilitat indefugible de governar tot posant solucions als problemes que ens envolten, capgirant la situació i afrontant les reformes estructurals requerides, sense oblidar la formació dels aturats i els recursos financers i polítiques que l’empresa requereix, molt especialment la industrial.

Antoni Garrell
15 de març de 2009

Article publicat al diari digital e-noticies

Un dels problemes de l’economia espanyola és la pèrdua sistemàtica de productivitat respecte els països amb qui competim, som un dels països de la Unió que més hores treballem però ocupem les darreres posicions quant a rendiment d’aquest temps, gairebé de cada 8 hores de treball sols 5 son imputables a producció real. Millorar la productivitat vol dir fer més amb menys, i esta estretament lligada a l’ús eficient i eficaç de les capacitats productives, als coneixements i a les actituds de les persones. Una pèrdua sistemàtica de productivitat que, conjuntament amb l’enorme dèficit comercial que superant el 10% del PIB evidencia la pèrdua de competitivitat en el mercat exterior. Aquest era un dels aspectes que més dubtes posaven sobre la solidesa del model econòmic espanyol i que evitaven veure amb optimisme el creixement futur del nivells de renta, ja que aquests es produïa bàsicament per l’alta creació d’ocupació, -amb contenció dels salaris-, i l’augment de la tassa d’activitat, sense oblidar que una part molt important del bon nivell de vida que es gaudia es fonamentava en el creixement sistemàtic de l’endeutament el qual, encara que s’ignorés, tenia límit i data de caducitat.

Fora incert afirmar que la productivitat i la riquesa no ha crescut, però un  l’anàlisi compatiu entre països evidencia que la productivitat espanyola ha disminuït notòriament des de 1995. Les causes del deteriorament de la productivitat resideixen en primer lloc en els marcs regulatoris de l’activitat relatius a les politiques de contractació de treballadors, a les facilitats per sincronitzar les capacitats productives amb les evolucions dels mercats, i els tràmits administratius, ja que existeix una correlació directa entre productivitat i marcs regulatoris; en segon lloc a la dimensió de les empreses ja que hi ha una relació directa entre productivitat i volum de les empreses, les dades de l’OCDE demostren que en l’Estat Espanyol les empreses amb més de 250 treballadors assoleix productivitats un 25% superiors a la mitjana, mentre que les petites sols assoleixen la meitat de la mitjana; i en tercer lloc la baixa productivitat rau en la formació del capital humà, ja que aquesta no sols afecta a la productivitat sinó també a la capacitat d’extracció de valor de les eines tecnològiques, a la possibilitat d’accedir als mercats globals, i a la capacitat d’extreure potencial de les inversions en R+D+i, condicionant alhora la capacitat de transformació dels models econòmics fent-los més dèbils a les conjuntures negatives.

Sabem que la clau és ser productiu, per aquest motiu la via per minimitzar els efectes de la crisis i accelerar sortir de la mateixa cal assolir un alt nivell de productivitat, tot produint productes d’alt valor afegit col·locant-los en els mercats internacionals. Per fer-ho cal actuar sobre l’element primigeni, és a dir en recuperar la potencia del capital humà que any rere any ha minvat al nostre, caldria aprofitar aquest temps de crisi, que comporta un alt índex d’atur, per incrementar les capacitats de la població. És necessari un Pla nacional de formació per l’ocupabilitat que arribi anualment a no menys del 70% de la població en atur, tot centrant la formació en 3 línies -que en altres indrets ha evidenciat la seva idoneïtat- en funció dels coneixements previs i preferències dels aturats, i una transversal comú. La primera és l’associada a les eines tecnològiques en especial les ofimàtiques, la segona centrada en la utilització de maquinaria instrumental i d’oficis, i la tercera en mercats i idiomes. Quant a la línia transversal hauria de centrar-se en incrementar la capacitat d’anàlisi i aprenentatge en base al foment de la lectura i l’observació.

Un pla ambicions i possible gracies a les infraestructures dels centres de formació existent i la coordinació entre els ajuntaments i Generalitat, tot assumint que les coses han canviat i que no es podent infrautilitzar les infraestructures ni les capacitats dels recursos humans en especial les potencialitats dels aturats amb capacitat pedagògica/docent tot complementant el seu subsidi d’atur.

És ara quan una aposta decidida per la formació, i en especial dels aturats, pot permetre sortir enfortits de la crisi, mantenir l’autoestima, disminuir el risc de confrontació, i agilitzar la recuperació. Fer-ho o no depèn solament de voluntat política, del convenciment de d’importància del capital humà, i d’entendre que en situacions com l’actual el continuisme no porta enlloc. Aprofitar el temps d’atur per millorar és dons el repte indefugible, com indefugible és l’exigència de que la formació sigui possible.

Antoni Garrell i Guiu

12 de març 2009  Versio reduida del publicat al Cercle amb el titol:  En front la crisi capital humà,   i a e-noticies, amb el mateix titol, clic aquí