Antoni Garrell i Guiu

El que actualment entenem com va comerç internacional, es va forjar en els segles XVII i XVIII amb la finalitat d’augmentar la riquesa dels països mitjançant la venda els seus productes en els mercats internacionals. La seva importància va quedar ja reflectida al 1776 per Adam Smith en la seva obra “la riquesa de les nacions”, i malgrat els grans canvis socioeconòmics des de la seva publicació la clau de generació de riquesa, per garantir el desenvolupament dels països i el progrés humà, segueix residint en la capacitat d’exportar productes, especialment aquells d’alt valor resultat d’incorporar els avenços tècnics-científics i el disseny.

No s’hauria de dubtar que el comerç internacional és la clau per fomentar el creixement sostingut i continuat de les economies, ja que exportar permet diversificar els riscos inherents al mercat únic, i millorar l’ús de les capacitats productives al disminuir les capacitats ocioses.

Consegüentment exportar no és simplement vendre fora de les fronteres. Exportar és generar riquesa i crear llocs de treball; és potenciar la qualitat i la innovació recolzada en la col·laboració universitat empresa; és constituir equips potents enfocats al client i a les potencialitats dels mercats; és articular organitzacions flexibles i dinàmiques amb el domini de les tècniques i habilitats que exigeixen els mercats globals. Una sèrie de reptes potenciadors a l’haver de superar tant, els desafiaments i dificultats pròpies del increment de la competitivitat i la necessària adaptació dels productes als estàndards internacionals, com els derivats dels riscos legals, financers, logístics, de cost, de preu, de qualitat, de canal i d’atenció al client. Recursos financers, esperit emprenedor i persones formades és la terna imprescindible.

Disposant d’esperit emprenedor i persones formades, en les circumstàncies actuals la clau resideix en resoldre els problemes de finançament tan en el relatiu a la disponibilitat dels recursos, com a minimitzar el seu cost. Un desafiament complex per les Administracions, ja que s’han d’aplicar polítiques que garanteixin que els recursos flueixin a les empreses que els requereixen, ja sigui per la seva realitat exportadora, o la seva capacitat contrastada per fer-ho. Una capacitat basada en tres components essencials: producte de qualitat diferencial, equip humà amb capacitat d’interacció internacional, i voluntat d’innovació amb recursos propis o en cooperació.

Gestionar amb eficiència els tres components és el que permet dirigir els recursos cap els canals, optimitzant-los i garantint que arribin a les empreses adequades fent créixer la seva capacitat exportadora, un fet imprescindible en l’economia espanyola amb un dèficit exportador estructural que ha col·locat el dèficit en l’11% del PIB, el que obliga a l’endeutament extern condicionant el creixement i limitant la qualitat i el nombre dels llocs de treball. Tenir un país exportador és tenir capacitat de generar llocs de treball, ja que exportar és una eina fonamental per combatre l’atur i generar ocupació, a l’existir una relació directa entre increment del volum d’exportació i llocs de treball generats, o el que és el mateix com més exportació però llocs de treball.

Essent clau per la generació de llocs de treball estables l’exportació, especialment la de productes manufacturats de valor, s’haurien d’incrementar les polítiques de suport en especial les de finançament, actuant en una doble vessant, d’una banda garantir la disponibilitat dels recursos associats a la fabricació del producte (prefinançament) i als ajornaments de cobrament (postfinanciació), i per un altre disminuir els costos financers dels mateixos minimitzant els diferencials de tipus d’interès que s’apliquen, les comissions bancàries i les assegurances de canvi requerides. Un finançament preferencial que prioritza les organitzacions que disposen de productes exportables, assumint riscos per maximitzar el nombre d’empreses exportadores.

L’exportació, una eina clau per generar ocupació i disminuir el dèficit exterior, requereix solucions àgils a les problemàtiques financeres perquè moltes empreses donin el salt qualitatiu als mercats exteriors, però aquestes mesures han d’anar acompanyades de polítiques actives per fomentar les associacions entre exportadors complementaris per assolir sinergies comercials reduint els costos, ampliant el catàleg de productes, fidelitzant els clients i mercats. Polítiques integrals on les organitzacions empresarials tenen una clara responsabilitat ja que es requereix únicament la voluntat empresarial de cooperar per competir, un repte assumible i irrenunciable. 

Antoni Garrell i Guiu

22 decembre 2008

Escric aquestes línies al finalitzar una setmana on hem vist com una riada d’il·lusió i compromís ha portat a Barack Obama a assolir els vots necessaris per esdevenir el proper president dels Estats Units, cal reconèixer l’enorme repte que té per endavant a l’haver d’afrontar una seriosa crisi financera amb afectació en l’economia real que ha portat a EEUU a una taxa d’atur del 6,5%. Veure la taxa d’atur americana posa en evidència la magnitud del creixement de l’atur a Espanya; l’octubre ens deixà amb 192.658 persones més sense feina, sobrepassant els 2,8 milions, 769.449 persones més que fa un any. Un 13,6% de la població activa és una xifra preocupant que dóna credibilitat a les previsions comunitàries que indiquen que la taxa arribarà al 15,5% al 2010, la més alta de la U.E., doblant la mitjana comunitària. Una previsió que pot quedar curta si no es prenen miilor accions per evitar que continuï la destrucció de llocs de treball, no sols per la restricció de la demanda, sinó també per la manca de recursos financers a les empreses.  

Espanya, en un any, ha passat d’ésser l’Estat Europeu que més ocupació generava a liderar el percentatge de desocupats, un fet arrelat per un igual en els problemes derivats de la crisi financera internacional i en el model econòmic en què es basava el creixement espanyol que generava un dèficit exterior superior al 10% del PIB, el doble del dèficit americà. Recórrer sistemàticament a l’estalvi de fora, per finançar el creixement, comporta majors dificultats quan els recursos de l’exterior es tallen, i es constata la feblesa del nostre model que ignorava que tot deute té un venciment. L’endeutament exterior afegeix dificultats a que els recursos financers arribin a les empreses; és a dir, en les actuals circumstàncies, la injecció de recursos monetaris al sistema financer, com a garant de la fluïdesa de les transaccions, no garanteix que  aquests arribin a les empreses i permetin el seu desenvolupament, o el que és el mateix: mantenir l’ocupació. I ara el que és prioritari és el manteniment dels llocs de treball, uns llocs de treball que els creen i els mantenen les empreses. Conseqüentment cal buscar altres vies per garantir que aquestes disposin dels recursos requerits. Cal assolir aquest objectiu amb rapidesa ja que els fets es succeeixen acceleradament i cal anticipar-se. Un objectiu amb voluntat política.

Sabem que el futur del nostre model econòmic ha de basar-se en el talent, la innovació, la productivitat, en la celeritat en incorporar als productes els avenços científics i tècnics. Però ara les prioritats han canviat, i difícilment poden construir el futur sinó preserven el present, conseqüentment són necessàries mesures per mantenir l’ocupació, minimitzar el creixement de l’atur, el que requereix permetre que les empreses disposin de recursos i acceptar les precaucions, que ha d’extremar el sistema financer. 

Conseqüentment, aportar recursos de forma ràpida a l’empresa en l’excepcional situació actual requeriria permetre l’ajornament del pagament dels impostos i reduir-los per les pymes; disminuir les quotes de la seguretat social; implementar la devolució mensual de l’IVA; incrementar les deduccions per inversió en actius fixes i mediambientals; i potenciar i ampliar les línies de finançament de l’ICO i la seva finalitat. Un conjunt de mesures competència del govern de l’Estat, però que en el cas de Catalunya poden complementar-se amb actuacions de l’ICF, ajustant la normativa per poder finançar el circulant, utilitzar amb determinació la societat d’avals, facilitar la presència d’empreses en el mercat mundial, utilitzar els pressupostos com element dinamitzador, i disminuir  els terminis de pagament dels serveis rebuts. Mesures per garantir recursos i operativitat de l’empresa que també poden rebre la col·laboració de les administracions locals, amb politiques pressupostàries adequades, frenat els increments dels impostos de la seva competència, i liderant projectes col·lectius de formació i innovació.  

Tot un conjunt de mesures, que sense tenir por del dèficit, ens han de permetre lluitar per superar la crisi tot mantenint l’ocupació, sabedors que en moments d’emergència són necessaris solucions excepcionals.   

Antoni Garrell i Guiu

15.11.2008 

 Publicat al diari mon empresarial de desembre