Antoni Garrell i Guiu

Avui s’inicia a Washington la cimera del G20 més Espanya, Països Baixos, i la República Txeca, amb l’objectiu de coordinar politiques per frenar la greu crisi econòmica global i posar les bases per a la reforma del sistema financer internacional. Una reunió que en alguns indrets i col·lectius l’han assimilat a la conferencia celebrada al juliol de 1944 a Bretton Woods on, amb la finalitat de possibilitar el creixement mundial, s’establiren les regles relatives a les relacions comercials i financeres entre els països capdavanters del mon, i s’acordà la creació del Banc Internacional per la Reconstrucció i el Desenvolupament, Banc Mundial, i el fons Monetari Internacional.

Buscar el Paral·lelisme entre la cimera de Washington i la de Bretton Woods, es quelcom que no hauria de fer-se per evitar anàlisis erronis, o expectatives, avui per avui, impossibles que poden evitar que cadascun assumeixi la seva responsabilitat i desplegui de forma coordinada les capacitats tot esperant que la solució vindrà des de fora. Al 1944, Bretton Woods, existia una potencia hegemònica, el interès era coincident, gairebé únic, i tenia per finalitat fer possible la reconstrucció d’un mon que sorgia d’una cruenta guerra mundial, i tenia un diagnosis i propostes impulsades per l’economista britànic John Maynard Keynes. Ara més enllà d’una crisis financera global nascuda a Wall Street i amb afectació creixent en l’economia real, tan a nivell macro com micró, no hi ha una potencia hegemònica clara, els interessos encara no són coincidents, i la llum de la solució encarà no ha sorgit.

Ens troben, per tant, en el inici d’una cimera molt polititzada , amb un diagnosi no coincident quant a les causes, que dificulta la solució, i que sols és el punt de partida, i de la que no cal esperar més que la voluntat de treball plegats, tot fitxant la data de la propera cimera, ates que el president electe nord-americà, Barack Obama, va desistir d’assistir-hi, les múltiples veus que té Europa, les prioritats no coincidents dels països emergents, les visions allunyades que tenen els diversos col·lectius que van des de reclamar retornar al proteccionisme i acabar amb els procés globalització, extremar la regulació, o afrontar canvis seriosos en el model i l’arquitectura financera augmentant els controls i la transparència, garantint l’òptim funcionament, per ajustar-los a les noves realitats obertes canviants globals i interdependents.

Si bé no cal esperar grans acords ni solucions, el que és un fet, és que en les ultimes setmanes la cooperació i la sincronia en les actuacions, -mai anteriorment vista i molt superior a les accions desenvolupades fa 10 anys arrel de la crisi asiàtica que porta a la creació del G20-, ha permès enfocar la solució a la greu situació financera que explotà al setembre, que els governants ja han manifestat, abans d’assistir a Washington, la voluntat de seguir treballant conjuntament, coordinant politiques per permetre un major supervisió dels agents econòmics, fugint de la hiperregulació inmobilitzadora, i que cal retornar la confiança i esperonar la demanda allunyant el fantasma del proteccionisme, tot aprofundit en la interrelació i els intercanvis comercials en la línia iniciada al 2001 en el que es denominà Ronda de Doha.

Una declaració d’intencions que hauria de formalitzar-se de forma conjunta en Washington, aparcant les discrepàncies i reforçant les coincidències, i a la vegada establir el full de ruta, acotant terminis, comprometent-se a la participació no sols de politics en raó del seu càrrec, i assumint compromís amb la mirada posada en superar la crisi però combinant la resolució dels problemes d’avui amb la vertebració del model de futur. Un model més sostenible, més ajustant a les potencialitats del planeta, capaç d’utilitzar al màxim el talent i l’avens tècnic i científic per assolir a nivell global les màximes cotes de benestar.

Uns terminis que han d’esser forçosament ajustats en el temps, buscant celeritat i eficiència en la identificació i aplicació de politiques, ja que les crisis, i aquesta també, tenen nom i cognoms, i aquest són els dels milions d’aturats i les il·lusions frustrades d’aquells que treballaven pel futur. Una crisis engendrada per la manca d’escrúpols i l’avarícia, d’agents i entitats financeres que sols perseguien guanyar diners a qualsevol preu, aquets és un aspecte a no oblidar ja que la justícia te que identificar-los i exigir que assumeixen la seva responsabilitat.

Antoni Garrell i Guiu

15 de novembre de 2008

En moments de crisis, com la que estem submergits, hom descobreix amb força la importància del coneixement, de l’esforç, de la voluntat d’avançar i conquerir el futur traçant el propi camí, de la força de la innovació i de la necessitat de competir.

Competir per cost o competir per creativitat és el dilema que alguns encara es preguntem, tot oblidant que les societats avançades, les que garanteixen la qualitat de vida dels seus ciutadans i el progrés social,  la competència sols pot basar-se em la creativitat innovadora arrelada en el be més preuat de les persones: la seva capacitat creativa, la força dels seus coneixements, la voluntat de fer realitat demà l’utòpica d’ahir.  De ben segur que aquesta es la clau per sortir de la crisis, aportar cadascun de nosaltres la nostra capacitat creativa tot deixant aflorar, sense por, l’emprenedor que tenim a dins.

Capacitat d’emprendre i ser creatiu es un binomi que caracteritza als dissenyadors, i en especial als dissenyadors sorgits de l’ESDi; aquesta es una realitat que tot sovint s’evidencia  si mirem els treballs, els resultats, els reconeixements  i les iniciatives dels mateixos.

Serveixi com exemples de la capacitat d’innovació i esforç dels dissenyadors la feia desenvolupada per Nora Urkia, dissenyadora de moda, que l’ha portat a guanyar el premi del Modafad, o les excel·lents creacions de Serguei Povaguin que han esta reconegudes amb el premi Oreal al millor dissenyador al ECO de Cibeles, o la màgia d’Alberto Tous, dissenyador invitat al darrer 080 Barcelona Fashion, i els sorprenents resultats de xxx, i xxx amb les seves creacions en teixits tècnics, o de molts altres dissenyadors que dia a dia ens il·lusionen al observar amb atenció els productes que ens envoltes. 

Sense oblidar a tots els exlumnes avui he volgut personalitzar-los en La Nora, en Serguei, l’Alberto, la xxx i la xxx, cinc dissenyadors, cinc exalumnes de l’ESDi, cinc persones que amb el seu esforç ens recorden la força transformadora de la capacitat creativa humana, i ens fan mirar el futur amb esperança i seguretat a pesar que el present sigui complexa. Per això a ells i a tots i  cadascun dels dissenyadors que fan que les coses siguin millor cal manifestar-los el nostre agraíem i felicitació.

Agraïment per animar-nos a seguir treballant en favor de la creativitat, amb una formació rigorosa i que busca l’excel·lència  i el compromís, i felicitació per l’esforç que fan al ensenyar-nos el camí cap l’esdevenidor. 

Antoni Garrell i Guiu

7.11.2008