Antoni Garrell i Guiu

El passat diumenge, mentre als Estats Units debatien sobre el pla de rescat del sistema financer, un company d’universitat, sociòleg de formació, va dir-me “cal estar amatent ja que del pessimisme al pànic hi ha un marge molt estret, especialment quan el pessimisme esdevé crònic esperonat per la manca de projectes de futur i l’allau de males noticies sobre aspectes incomprensibles per a molts”. Essent cert que vivim una època de crisis molt profunda, i de difícil gestió arrel de que l’economia esta globalitzada i és interdepenent, el que obliga a l’actuació coordinades a nivell supranacional, també és cert que la sistemàtica i constant publicació de males noticies, emfatitzant el catastrofisme, generen la desconfiança necessària que fomenta el pessimisme.

El paper dels mitjans de comunicació és clau en aquets procés per trencar el cicle viciós en que ens trobem, ja que sols accentua els problemes i la intranquil·litat, evitant recuperar l’indispensable confiança per avançar. Com és impossible avançar decididament cap la solució de la crisis financera sense l’assumpció de compromís pel govern americà, sense que vulgui dir la renuncia a perseguir els responsables de les entitats privades responsables de la mateixa , i la intervenció coordinada dels països mes industrialitzats i amb més pes polític (G8), però també aquells que per diversos raons han progressat significativament en la seva capacita industrial, o tenen una important capacitat financera arrel dels canvis econòmics que s’han produït en els darrers anys, el que podríem dir G8plus, és a dir, a Alemanya, Canadà, Estats Units, França, Itàlia, Japó, Regne Unit i Rússia, més la Xina, Brasil, i l’Aràbia Saudí.

Caldrà veure si els mitjans de comunicació són capaços de fugir del sensacionalisme per retornar a l’objectivitat, tot contextualitzant i matisant les informacions, i també quin polític tindrà la capacitat de lideratge per aglutinar l’acció coordinada dels països amb la finalitat de que els interessos globals s’imposin als interessos particular, i també si Europa podrà assumir el paper que li pertoca; però de ben segur ara la consciencia global és més amplia i els interessos entrecreuats també, per aquest motiu hi ha més motius per la confiança que per la desesperança i de segur cap raó pel pànic.

La crisis financera que afecta arreu, tanca una nova etapa i obra un altra que si bé esta plena d’incerteses, també ho esta d’oportunitats per aquelles que prenen decisions i assumeixin riscos. Una nova etapa que s’ha d’escriure, però en la que tenen avantatgés els que disposen d’un teixit productiu ampli, configurat per empreses que saben adaptar-se ràpidament a la nova situació, empreses de volum petit o mitja, altament especialitzades, que treballen cooperant i en xarxa, que exporten els seus productes, i que disposen d’una bona i professional gestió. Tot un conjunt de fets que caracteritzen a una part important del teixit productiu català. Les debilitats en certs moments ara poden esdevenir palanques per les noves fortaleses, cal considerar-ho i potenciar-les, facilitant-les-hi l’accés als recursos financers, ajustant les cotitzacions a la seguretat social, ajudant-les a la contractació de llicenciats i doctors, a ser més productives, en conseqüència a ser més competitives. Hi ha raons objectius per afrontar amb seguretat el futur, és hora d’ajudar decididament a les Pymes, i en especial a la pyme industrial, sabedors que a fent-ho no sols s’ajuda a mínbar la crisis i disminuir l’atur, sinó també a potenciar les exportacions, a  convertir els avenços tècnics i científics en PIB i a vertebrar el nou model que ha de permetre afrontar els reptes a 5 o 10 anys.

Antoni Garrell i Guiu

29 de septembre 2008

La crisis financera mundial, que no pot amagar la problemàtica específica en que s’arrelen els problemes estructurals de l’economia espanyola, ha evidenciat la seva magnitud al llarg d’aqueta setmana, sols la contundent i coordinada acció dels bancs centrals ha pogut frenar el fantasma del col•lapse que dia a dia creixia. Una setmana plena de males noticies que ens omplen de neguit i fan créixer la immobilitat de les persones, i de les seves accions, per la incertesa de la situació; crec que tots tindríem que fer un esforç per saber reconèixer les dificultats i actuar en conseqüència, però no hauríem d’oblidar les bones noticies, aquelles que ens permeten mirar amb confiança el futur, i que malauradament passen desapercebudes, talment es compleix la dita de que les bones noticies no són noticia. I de ben segur que de bones noticies es produeixen cada dia, en especial en aquells camps en que es sustenta la competitivitat i la innovació dels territoris, les persones i les empreses: en la ciència, la tecnologia i el disseny, és a dir, les bones noticies aquelles que permeten garantir i vertebrar el futur solen trobar-se en aquets àmbits.

Serveixi com exemple la noticia de fa uns dies que explicava que els oncòlegs Baselga i Tabernero, del Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, conjuntament amb investigadors americans, havien identificat el gen causant del 50% dels tumors de colon, falta un llarg recorregut per poder ser aplicat el descobriment als humans, però el camí esta dibuixant. O també la noticia que científics de casa nostra crearen el mirall mes perfecte mai fabricat, basant-se en una capa de silici d’espessor inferior a una dècima de mil•límetre, un avens que permetrà desenvolupar nous microscopis de possibilitats encara inimaginables, el nom amb que és coneix el projecte ja és prou revelador: microscopi d’àtoms. I encara un tercer exemple, aquest conegut a finals d’agots, em refereixo al dispositiu ReWalk creat per l’empresa israelí Argo Medical Technologies, un exoesquelet electrònic que permet a persones paraplègiques caminar i superar obstacles, un producte que ha gaudi. dels avenços en robòtica dels quals a casa nostra en temin també bons exemples, un d’ells és el projecte Urus dirigit pel Dr. Sanfeliu del IRI, encaminat a dissenyar i construir robots per ajudar a les persones en la seva mobilitat urbana.

Avenços científics i tecnològics que han d’anar acompanyats dels instruments per convertí aquest avens en progrés social i econòmic, i pel que es requerit persones formades tot incrementant els treballadors que desenvolupen la seva activitat en el camp de la ciència i la tecnologia; i en aquest aspecte tampoc es pot passar per alt que segons ha indicat aquets setembre l’Eurostat, l’Agencia de Estadístiques de la Unió Europea, Espanya, conjuntament amb Luxemburg, són els països que el període 2001-2006 més ha crescut el nombre de treballadors en ciència y tecnologia, un creixement mig anual del 6,1%, el doble de la mitjana de la UE, que es situà en un 3%. Sens dubte un fet que perpetrà incrementar la capacitat innovadora i la productivitat de la nostra economia, dos assignatures pendents des de fa temps i que representen un greu problema en el context d’economia globalitzada i mercats oberts, ja que no és pot oblidar que addicionalment als baixos nivells de productivitat, l’indicador de innovació tecnològica del 2007 elaborat per Comissió Europea situa a Espanya amb un nivell d’innovació baix-moderat proper als països menys innovadors

Aquest tipus de noticies són el garant del progrés, però per impregnar-les a la societat caldria impulsar un triple canvi. El primer un canvi cultural encaminar a valoritzar la tasca tecno-cientifica amb la finalitat que aquesta ocupi un lloc destacat i es consideri una activitat estratègica a cuidar i prioritzar. El segon és saber distingir entre innovació i creativitat, ja que si aquesta és condició necessària no és suficient, la suficiència l’atorga el coneixement que permet passar de la idea al producte, conseqüentment es requereix de persones formades i amb les actituds associades, valoritzar la formació de tots els treballadors i en especial la dels creatius, dotant-los del rigor metodològic per afrontar els reptes i gaudir de les oportunitats. El tercer, també cultural, s’hauria de focalitzar a la comunicat científica per facilitar el sorgiment de spin-off encaminades a comercialitzar els resultats del seus treballs, tot acceptant que la rendibilització de l’esforç és la clau pel seu propi reconeixement i progrés. Cal entendre que és tant important generar coneixement com patentar-lo, un fet que obliga al treball simbiòtic de la comunitat científica, les empreses, i els sistema de finançament; tot disposant de mecanismes que facilitin que la transferència dels resultats de la recerca publica a la iniciativa privada.

Certament estem en temps de crisis, però hi ha suficients evidencies per l’esperança i l’assumpció de rics, cal dons explicar-ho i fugint del catastrofisme explicar i divulgar les bones noticies amb el mateix èmfasis i transparència que aquelles que certifiquen la dificultat del moment, sols així es canvien les tendències i la voluntat de vertebrar el futur s’accelera.

Antoni Garrell i Guiu
21 de septembre de 2008.

Publicat al diari e-notices.cat; i al Cercle per la Coneixement www.cperc.net

Fa uns dies coneguérem el significatiu increment de la tassa interanual d’inflació industrial que va superar el 10% (6,1% a Catalunya), un nivell no conegut des de fa 25 anys; una dada que és preludi de més problemes, amb un previsible increment de l’atur i disminució del consum,  de pèrdua de competitivitat dels productes industrials, i més dificultats en les exportacions, ja que si el increment de la inflació industrial està arrelada en la pujada del preu de l’energia, quelcom que afecta també als països amb qui competim, hi ha altres causes pròpies del nostre baix nivell de productivitat; del diferencial d’inflació; del major creixement dels costos i manca de capacitat per extreure productivitat a les tecnologies o rendibilitat a la recerca. Una pèrdua de competitivitat que agreujarà més els baixos marges industrials i a la deteriorada balança comercial. El dèficit comercial (superior al 10% del PIB) és un dels problemes importants de l’economia, ja que un dèficit continuat genera problemes a llarg termini per la necessitat d’endeutament, un fet que cal capgirar i que requereix la participació activa de l’Industria, no sols per disminuir les importacions, sinó el que és més important per augmentar les exportacions. 

Quant la competitivitat industrial, evidenciada clarament en períodes difícils ja que és quan són determinants les avantatges competitives d’unes organitzacions enfront d’altres, -o d’uns països envers a uns altres-, cal afrontar-la com un repte urgent i prioritari assumint que sols un teixit altament competitiu pot assegurar la participació en els mercats globals i mantenir, o augmentar, la quota de mercat obtenint els guanys que garanteixen la rendibilitat, les inversions en recerca, desenvolupament, innovació, les infraestructures requerides i el progrés social.

La competitivitat és la clau del progrés, conseqüentment cal crear els entorns per fer-la possible. Una competitivitat en la que conflueixen el subsistema educatiu; el sistema de recerca e innovació; les infraestructures tecnològiques i de mobilitat de persones i productes; la cultura emprenedora i de l’esforç; la legislació; i el sistema financer, sense oblidar que cal entendre i assumir, tot implantant els canvis requerits, els paradigmes associats a la liberalització econòmica i a l’asimetria de costos i legislació; quelcom que requereixen treballar amb eficiència i eficàcia per ser altament productiu, a perseguir la qualitat, a identificar les oportunitats tot ajustant-se a les regles internacionals, a ser flexibles, a utilitzar la informació, a tenir una organització disposada a les innovacions, i a saber cooperar per poder competir arreu.

Cal dons un model de desenvolupament basat en empreses amb capacitat de desenvolupar i fabricar productes de qualitat, amb alt contingut tecnològic, i un alt nivell d’internacionalització, és a dir disposar d’un sector industrial robust amb capacitat d’aplicar politiques d’R+D+i, eficient en els aspectes mediambientals i el control dels costos, i disposar del volum escaient per internacionalitzar-se tant en l’àmbit comercial con en el productiu. En conseqüència es necessari una clara i decidida aposta en política industrial i d’internacionalització. Una política que afronti els desafiaments a llarg, capgirant la tendència de menysvalorar la industrial i el seu valor estratègic, però que no defugi de les problemàtiques a curs, i en especials aquelles arrelades en la crisis actual que requereix solucionar els problemes financers, afrontar l’exportació d’una forma decidida amb la voluntat de canviar l’actual balança comercial, i actuar en l’organització i la productivitat.

Efectivament, els aspectes financers són importants tant per afrontar l’expansió internacional com quan disminueix el ritme econòmic, aquesta és la situació actual agreujada per la crisis financera i la restricció de la política creditícia del sistema financer. Vertebrar mecanismes perquè aquelles industries amb capacitat i d’afrontar el futur disposin dels recursos requerits és un objectiu indefugible. Per tant, cal apostar per la industria en contrapunt a altres sectors, i no per a tota, sinó aquella amb capacitat d’afrontar els problemes de la internacionalització, facilitant-li l’accés als recursos financers ja sigui per endeutament o per ajudes directes o indirectes a la seva activitat.

Per afrontar el problema de la balança comercial cal acompanyar a les empreses mitjançant programes específics a nivell fiscal i laboral per facilitar la seva expansió, prestant una especial atenció als mercats asiàtics que mostren un alt dinamisme i fortalesa per l’incrememt de la seva demanda interna. Polítiques adreçades a les empreses amb una bona base exportadora, amb independència del seu volum, i aquelles amb productes subjectes d’esser reconeguts i acceptats pels mercats mundials, en definitiva politiques selectives e intensives adreçades a les empreses que poden generar futur.

Si be les condicions d’entorn són fonamentals, hom no pot ignorar que sols es garanteix la competitivitat fonamentada en alta productivitat, bon nivell d’innovació i d’internacionalització, si l’empresa assumeix la importància del recurs humà, la necessitat de les aliances, el funcionament sincrònic amb els mercats, i implanta una gestió compromesa i participativa.

Estem en temps difícils, però és molt el que es pot fer per minimitzar els impactes i sortint enfortits, però la clau és apostar pel teixit productiu i el seu funcionament simbiòtic amb els mercats.

Antoni Garrell i Guiu

2 de septembre de 2008

Publicat al Cercle per al Coneixement - Barcelona Breakfast el 2 de septembre de 2008, accés al article clic aqui; Una versió reduida es publixa al diari e-noticies amb el titol: Competitivitat i inflació Industrial