Antoni Garrell i Guiu

Sobrepassat el 9 d’agost i constatat l`incompliment de l’Estatut per part del govern de l’Estat en un tema tan transcendental com el finançament, i escoltades les declaracions del dijous de la setmana passada del President Rodríguez Zapatero, que més que afrontar la problemàtica de la crisi va deixar clar que la negociació sobre el finançament fora llarga i exigiria esforços, hom tenia la impressió que els ciutadans no podíem seguir com a simples espectadors dels que succeïa ja que resultaria insuficient l’excel·lent tasca del Conseller Castells amb missatges clars i nítids en defensa dels interessos de Catalunya tot buscant la unitat d’acció de les forces catalanes. Una implicació ciutadana que tenia que reclamar públicament el compliment escrupolós de l’Estatut, sense demores i de forma contundent visible iexplicita, sense descartar, des de la legalitat i respecte democràtic, cap recurs ni acció.

Les diverses declaracions dels líders politics catalans i en especial del cap de l’oposició, les paraules del president Montilla i l’inequívoca actuació del Conseller Castells alimentaven l’esperança de que, aquest cop si, la unitat d’acció de les forces politiques catalanes acabarien doblegant la intransigència centralista i es faria realitat que Catalunya tingues els recursos requerits, uns recursos que són nostres, per afrontar la complexa situació econòmica. Però veus ací que el Sr. Saura s’ha dedicat a trencar la unitat d’acció, a permetre, desprès del treball del Diputat Herrera, a que el president Zapatero no acudis al Parlament, tot acceptant la multilateralitat de la negociació i a treure força a la tasca dels seus companys de govern que tenen la responsabilitat de negociar el finançament.

El Conseller Saura potser es sentirà ara més important i satisfet, pot dir que ha tret un compromís de finançament a tres mesos i ha rebaixat crispació a la negociació; el PSOE també pensarà que ha guanyat al no evidenciar la seva solitud en el ‘Parlamento Español’, tot evitant el president Zapatero donar la cara amb una més que difícil compareixença; però nosaltres els ciutadans veiem com el temps pasa i les solucions no arriben en tenir un govern mancat de recursos per la sangria que representa l’aportació excessiva a l’Estat. Potser el Conseller Saura ha guanyat, ell sabrà, i de ben segur el PSOE , però nosaltres novament hem perdut.

Hem perdut al demorar la disponibilitat dels recursos indispensables per avançar; uns recursos imprescindibles per conquerir el futur com indicava, fa uns dies, l’Enric Canela, president del Cercle per al Coneixement Barcelona Breakfast, en un article en el que recordava que el govern espanyol no fa els deures correctament per entomar els problemes i a la vegada abordar amb rigor la problemàtica de la competitivitat empresarial, tot indicant en el mateix article, que “és urgent incrementar la qualitat del capital humà a través profundes reformes educatives, introduir més meritocràcia en l’ocupació, fomentar la innovació sense confondre-la amb despesa en R D, flexibilitzar les ments dels joves perquè tinguin més mobilitat sectorialment i siguin menys buròcrates i més emprenedors, i seguir reduint els enervants obstacles burocràtics“, tot un conjunt d’accions requerides, bona part d’elles competència de l’Estat però també amb capacitat d’intervenció del govern català. Però per fer-ho fan falta precisament la totalitat de les competències previstes i els recursos que es neguen a retornar-nos. Aquest és el problema real, la manca de recursos per afrontar el futur i una negociació, ben plantejada pel Conseller Castells, que és bombardejada per un membre important del tripartit.

Certament,és hora de passar a l’acció, de recordar que és el poble qui te la sobirania que els politics administren al rebre la confiança en les eleccions; és hora de que els partits amb clar accent català i els politics que no tenen altre interès que Catalunya sentint l’escalf del poble amb un sols cric, el cric que diu Ja n’hi ha prou!, un cric que hauria de ressonar per tot Catalunya el proper 11 de setembre.

Antoni Garrell i Guiu
Cercle per al Coneixement

20 d’Agost de 2008

Article publicat el dia 22 d¡agost al diari digital e-noticies

Fa uns mesos en un dinar amb el president Samaranch, va dir “Els jocs de Beijing seran els millors de la historia de les Olimpíades modernes: una organització impecable, i un alt nivell esportiu”; l’experiència contrastada del Sr. Samaranch va fer inqüestionable la seva afirmació per la resta de persones que compartíem taula. La Inauguració el dia 8 va esser d’una bellesa sorprenent, combinant harmònicament passat i pressent, projectant una Xina moderna i fent oblidar al món les contradiccions pròpies del règim xinès i el seu qüestionable model de desenvolupament i progrés; la important participació, 204 països o millor dit Estats; i les marques que ràpidament s’assoliren amb proves espectaculars, com l’inoblidable carrera de natació 4×100 amb el triomf americà en l’últim metre tot rebaixant en 4 segons la marca anterior, són evidencies de l’excel·lència dels jocs i que el lema “Un mon, un somni” semblava fer-se realitat de la ma del moviment olímpic.

Un moviment que aplega a tots els pobles -sense discriminació d’ètnies, cultures o llengües-, amb l’ideal comú d’esforç i pau per avançar plegats cap l’esdevenidor, tot apartant les diferències i fugint de les discrepàncies. Un somni en un món que, desterrant les confrontacions armades, fes permanent la suspensió temporal de les guerres que acordaren 800 anys abans de Crist el rei que governava Olimpia i els seus enemics per facilitar el desenvolupament d’activitats esportives, un acord que possibilitava el cessament per uns dies de les hostilitats, treva olímpica, i desenvolupar les competicions esportives. Uns jocs, una treva, que es celebraven cada quatre anys a Olìmpia amb la primera lluna plena posterior al solstici d’estiu del hemisferi nord.

Malauradament des de 1896 en què el baró de Coubertin amb el lema “mens sana in corpore sano” endegava novament les competicions, les treves olímpiques difícilment s’ha respectat, i els jocs olímpics no són més que un miratge en un món convuls ple de conflictes que, menysvalorant la vida humana, no fan més que defensar els interessos d’uns amb la raó de la força. Ni suspensió temporal de conflictes ni cap rubor en començar-ne de nous sembrant destrucció i mort, com ha succeït a Georgià, on les forces russes responen a la violenta l’agressió georgiana sobre Osetia del Sud, una part del seu propi territori que  funcionava autònomament mercès a les forces russes d’interposició, no han dubtat en atacar amb contundència desmesurada bombardejant Geòrgia primer i envaint-la desprès per evidenciar la seva capacitat i determinació. Una confrontació que posa en evidencia la feblesa de la Unió Europea  per evitar una guerra i la seva dependència energètica que li condiciona les actuacions. Es que algú pot imaginar-se que passaria avui en dia si el russos tanquessin el subministrament de gas a la Unió?.

Evidentment la dependència energètica és un escull, però també ho és la falta de coincidència dels diferents Estats de la Unió, i la manca d’una sola veu en política exterior, en conseqüència la incapacitat Europea per assumir el rol que li pertoca en el mon, un rol que no es pot limitar a restaurar els que altres destrossen imposant la raó de les armes en contrapunt a la força de la raó. El món necessita l’esperit de concòrdia, de progrés i pau que va inspirar als fundadors de la Unió animats per desterrar la barbàrie viscuda en les dos guerres mundials.

Manca de coherència i força per evitar un conflicte anunciat desprès de la inacabada guerra del 1991-92 quan Osetia del Sud i Abjazia es declaraven independents de Geòrgia, si be ningú ha reconegut la seva independència, i la reiterada oposició Russa a la sol·licitud de Geòrgia d’entrar a l’OTAN, un fet que Rússia no admet tant pel que representaria quant a bases militars com de pèrdua de influencia en un territori d’importància estratègica pel transport energètic. Conseqüentment, el fi d’hostilitats, aconseguit per la UE representada pel president Sarkozy, es sols una treva en la lluita per l’hegemonia d’un territori estratègic per occident però irrenunciable per Rússia  i el preludi de nous enfrontaments.

Si el conflicte Georgià ha evidenciat les mancances Europees, també s’ha evidenciat, un cop més, la inoperativitat del Consell de Seguretat de l’ONU, i altres organitzacions supranacionals. El món ha canviat i les estructures que varen servir-nos per superar les problemàtiques derivades de la segona guerra mundial ara són inadequades i no permeten frenar la barbàrie ni garantir el desenvolupament humà en un entorn de cooperació lleial fugin de les armes i la destrucció, caldria dons assumir-ho i treballar per dissenyar e implantar-ne de noves.

Amb l’esclat de la guerra molts podran dir que ‘Un mon, un somni’ s’ha fet miques abans de començar, que les Olimpíades no són més que un aparador i un gran negoci gracies al patrocini, al que representa quant a projecció del país amfitrió i als drets de televisió. Un negoci i una despesa immensa en un món ple de misèria, -algunes fons indiquen que el cost de l’Olimpíada de Pequín pot assolir els 26.000 milions d’euros-, però els que ho afirmen es neguen a somniar i en conseqüència a acceptar que sols imaginant amb valentia es podrà redefinir el món i guanyar la seguretat en justícia i pau, fent-ho  fonamentant la interrelació  que els humans ja buscaven, fa quasi 3000 anys, a Olimpia i que hem de seguir buscant encara que la tasca sembli impossible.

Antoni Garrell i Guiu 
13 d’agost de 2008

Aquest article es publicà a diari electronic e-noticies el dia 13 d’agost de 2008

El dia 9 de maig de 2005 en el sopar mensual del Cercle varem rebre al diputat socialista Ramón Jaúregui, el motiu de la seva presència era parlar-nos de les activitats de la Subcomissió Parlamentària per a potenciar la Responsabilitat Social Corporativa; ara bé, en aquelles setmanes estaven en ple procés de redacció del nou estatut de Catalunya, i els dies precedents havien estats ‘moguts’; els diaris de Madrid i altres parts d’Espanya criticaven el model de finançament que havia proposat el tripartit, ni el PSOE ni el PP estaven d’acord, i uns dies abans la vicepresidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, en una conferencia en Barcelona indicà que el model de finançament tenia que “garantir el manteniment de la cohesió i la solidaritat interterritorial”, que era el mateix que dir que Catalunya tenia que continuar aportant a l’Estat fins a límits que impedient el seu desenvolupament i competitivitat en una situació que ja exigia de recursos significatius per abordar la modernització del model econòmic català i fer front a les prioritats socials existents atès el creixement de l’edat mitjana de la població, l’arribada d’immigrants i aquells altres específics a la societat global, intercomunicada i oberta que s’anava consolidant.

Conseqüentment era inevitable que desprès de parlar-nos del significatiu canvi del rol de les empreses i dels empresaris i la necessitat han d’adaptar-se als canvis del govern i els sindicats en un context de “devaluació del poder dels estats que no poden resistir la pressió de la globalització i les seves exigències politiques, econòmiques i socials, movent-se des de la lleialtat institucional amb transparència per empatitzar i atraure el ciutadà”, en Ramón Jáuregui afrontes, en el debat posterior amb els membres del Cercle per al Coneixement, les problemàtiques del model de finançament de l’Estat i del finançament que es proposava a l’Estatut en redacció. En aquest context Jáuregui afirmà, tot esforçant-se en parlar des del seu rol en el si dels òrgans de govern del PSOE i persona propera al president Rodriguez Zapatero “ que no es podia estendre el concert econòmic d’Euskadi i Navarra a la resta d’Espanya perquè la hisenda estatal s’enfonsaria”, i va afegir, tot acotant a la baixa els límits del finançament dels percentatges que es debatien i molt allunyats als que s’aprovaren en el Parlament de Catalunya el 30 de setembre, que “el problema català per guanyar autonomia és financer però s’ha de contextualitzar en les necessitats generals de l’Estat i el model associat” .

Cal reconèixer que el debat fou respectuós però no amb un cert grau de tensió, de fet un soci va marxar a mig debat, arrel de la claredat de l’exposició i la immobilitat evidenciades; al acabar el sopar varem coincidir molts associats que ja sabien la crònica final escrita des del PSOE a Madrid, i que el desenvolupament de la societat del coneixement i la transformació del nostre model econòmic perillava. Molts ens varem sorprendre positivament pel vot favorable del PSC-PSOE en l’Estatut del 30 de setembre tot recordant la frase ‘aprobaré lo que salga del Parlamento Catalán”, malauradament els fets evidenciaren la certesa de les Paraules del Sr. Jáuregui, i ara a pesar dels dos anys  (-el proper dia 9 d’agost es compleixen dos anys de l’entrada en vigor de l’Estatut-) que es disposava per assolir un acord en l’aplicació del finançament autonòmic, el temps s’ha exhaurit i es torna a la negociació a la baixa, volen aplicar una segona retallada, aquesta al marge del que la llei estableix, una retallada que al igual que al 2005 va acompanya de tensió i declaracions des d’autonomies, en les que el seu PIB esta molt condicionat per les subvencions, que s’atreveixin dir que “ no estamos dispuestos a asumir, como es garantizar sólo la financiación para los servicios fundamentales y no para el resto“, amb aquestes actituds difícilment Catalunya gaudirà del finançament requerit, a pesar del coratge del Conseller Castell i la unanimitat de les forces Catalanes en reclamar el finançament requerit per Catalunya de forma estable i permanent en el temps.

El 9 d’agost no hi haurà acord sobre el finançament, tos els indicadors ho evidencies, la pregunta és que cal fer, ja que aquells aspectes basics per desenvolupar el nostre País segueixen pendents, en refereixo als que incorporava el document que fou presentat en seu parlamentaria a totes les forces politiques, Es pot accedir al document a la web del cercle , en el que s’explicitava la necessitat de Possibilitar que les empreses, les universitats, els centres de recerca i els instituts actuïn sinèrgicament, gaudint dels beneficis de la cooperació, la interrelació, la informació i la proximitat física i telemàtica, possibilitant que l’avenç científic esdevingui progrés social; Que cal facilitar l’aparició de noves iniciatives en àmbits emergents capdavanters; i en la necessitat de projectar Catalunya amb força a tot el món assumint capacitat de presència i actuació global i internacional, esdevenint pol d’atracció (desenvolupant capacitat d’atracció) de recursos humans i econòmics, nacionals i multinacionals.

La resposta al que cal fer, no pot ser altra que continuar reclamant, exigint el que es necessari i just pel país, amb independència de la resolució del tribunal constitucional, una reclamació que no ha d’excloure cap via ni cap sector social, es hora de demanar la compareixença del president del Govern al Congreso, del president Montilla al Parlament, de recolzar al govern, però també fer sentir la nostra veu com a ciudatans als mitjans i al carrer reclamant el compliment de la llei a no admetre cap reducció del model e finançament de l’Estatut ni a que es limiti autogovern, a que es respecti el nostre desenvolupament que no es sols nostre es de les properes generacions.

Parlar i negociar si, però amb data límit ja que els fets i el futur no espera, i fer-ho disposat a també a plantar-nos a dir prou i abonar, si fos requerit, els nostres impostos al govern Català perquè sigui ell qui els transfereixi mentre l’acord arribi i el compliment de la llei una realitat. Unes actuacions efectuades des de la convicció que sense recursos el futur es retalla i l’avens cap la societat del coneixement s’esfuma.

Antoni Garrell i Guiu

 Pubicat a la web del Cercle el 6 d’agost de 2008. Accés al Cercle aquí.

Aquest mes d’agost les coses i les actituds no són iguals, potser és una percepció errònia, però hom te la impressió que hi ha menys gent en els llocs habituals d’estiueig, que la preocupació es dibuixa en el rostre de molts ciutadans i la manca de confiança tenyeix les actituds i les converses. Preocupació pel deteriorament de la situació econòmica, i manca de confiança en els màxims responsables de l’Estat per la seva incapacitat de reacció, de dibuixar el camí i moure les voluntats col·lectives.

Esperar que el temporal escampi no sol esser la millor solució, especialment quan les reserves s’esfumen i la capacitat de generar-ne es redueixen. Assumir que no és pot fer res ja que els problemes són aliens, és una falsedat, ja que la nostra economia té i tenia seriosos problemes de productivitat, una inflació alta, baixos nivells de innovació, manca de suport a la industria i als emprenedors, un sistema educatiu inadequat, insuficient recolzament a la recerca, i un mercat laboral rígid. Una sèrie de problemes que limiten la capacitat competitiva de les empreses i que sumats a la manca de recursos financers a nivell internacional, al augment dels preus de les matèries primeres de l’energia i els aliments, posen a l’actual situació en estat d’emergència, el que hauria d’obligar a un pacte d’Estat entre el govern, l’oposició, i els agents econòmics i socials. 

Amb aquesta convicció, cal esperar el 14 d’agost i està atent al que es decideix en el Consell de Ministres extraordinari per veure, si d’una vegada per totes es reconeix la situació i s’actua en conseqüència; una actuació que requereix un pacte per afrontar la crisi, capgirar la situació i frenar l’atur, un atur que creix desmesuradament, 600.000 persones més que fa un any, i que castiga en especial a les franges de població més febles i més subjectes als cicles econòmics per la seva poca qualificació i formació, aquest és un aspecte diferencial en l’actual crisi, i no es pot oblidar que requereix una especial atenció ja que, més allà de l’actual conjuntura el model econòmic de futur, no pot basar-se en el creixement especulatiu fonamentat en la construcció i el consum arrelat en el endeutament exagerant de les famílies; un model productiu que te que caracteritzar-se per ser intensiu en coneixement i pel qual cal preparar la població per evitar la seva exclusió del mercat laboral.

És temps, per tant, d’un pacte que assumeixi que es hora d’intervenir, i actuar en tres eixos basics, en la línia del que han fet en altres indrets en situacions similars: ajudar a les empreses disminuint les dificultats per accedir als recursos financers arribant on el sistema financer no arriba o arbitrant politiques per fer-ho, tot emprant a la vegada la capacitat pressupostaria de l’Estat per esperonar i reorientar els mercats; el segon una decidida aposta per la formació de capital humà, redoblant esforços en la formació bàsica i continuada; i en tercer lloc una decidida aposta per la industria i els serveis d’alt valor, garantint la continuïtat del sistema de recerca cap el sistema productiu, per fer-ho cal posar els mecanismes per observar els resultats dels equips d’ R D i i completar els processos fins posar les patents a mans del sistema productiu.

Tres eixos d’actuació que requereixen de politiques especifiques, les quals, sense oblidar les de protecció social, haurien d’esser prioritzades, i a la vegada comptar amb la complicitat de tots els ciutadans, uns ciutadans que hem d’entomar la situació i tot exigint les mesures de forma decidida i ferma, hem de oblidar el cofoisme de ‘l’Estat protector’ i posar-nos a treballar amb una actitud positiva i participativa que augmenti la productivitat i la competitivitat.

Antoni Garrell Guiu

5  d’agost de 2008

Article publicat e-noticies:   Accés al article