Antoni Garrell i Guiu

El dijous 24 de juliol es celebrà els 35 anys de la fundació del BCD, una celebració que mirà al passat per reconèixer el camí recorregut, però que fonamentalment va posar èmfasis en els plans del futur encaminats a fomentar el valor estratègic del disseny i treballar activament en  crear un clúster de disseny que esdevingui referent mundial i sigui una peça cabdal per assolir la innovació.  

Els qui des de fa molt de temps venim defensant i explicant que la via de la innovació, -com a procés per assolir nous productes i serveis, i optimitzar els processos productius per assolir altes cotes de competitivitat i generació de valor- fonamenta en la triada Ciència, Tecnologia i Disseny varia de forma significativa el desenvolupament i significació del treball, i assenyala la pèrdua de l’hegemonia d’altres paràmetres que caracteritzaven èpoques pretèrites, constatem la importància creixent del disseny, com element que aporta valor diferencial, entès com ‘seducció de la forma i riquesa en contingut’, conjuntament a la capacitat d’evitar l’exclusió per motius culturals, formatius o de gènere.

En aquest context determinant del disseny és fonamenta l’opinió, cada cop més acceptada, que el disseny ja no és sols un valor estètic, tot al contrari: és bàsicament un valor estratègic per les empreses i organitzacions més avançades, a la vegada que per als col·lectius humans esdevé l’eina bàsica per fer possible la sostenibilidad, que no és més que enfocar la solució dels problemes i necessitats d’avui de manera que no és comprometi o impedeixi el desenvolupament i progrés de les properes generacions. Quelcom que obliga tant a la minimització del impacte ambiental dels productes, com a l’òptima utilització dels mateixos. En aquesta línia esdevé fonamental entendre que caldria ultrapassar els ajustos centrats en la minimització del impacte ambiental de les indústries, i el procés i reciclatge dels residus, tot assumint que la major part del malbaratament es produeix en el seu us i aquí el disseny és la novament la clau.

Amb interdependència del reconegut valor del disseny en tot producte, cal reconèixer  que el disseny és una qüestió que va més enllà de l’estètica  també en els serveis i en el si de la societat del coneixement i en els entorns sintètics del ciberespai. Al ciberespai –una pàgina web, la seu electrònica d’una organització  o empresa,  un sistema de missatgeria electrònica, un sistema d’aprenentatge digital o una xarxa de teletreball-, en tan que espai completament artificial, la qüestió del disseny passa a ser un aspecte de primer ordre. La forma en què imaginem i produïm un ciberespai per a ser usat, determinarà en última instància qui hi pot accedir, qui se’n pot beneficiar, qui l’aprofitarà i fins a quin punt serà un espai d’inclusió o exclusió social.

La funció i la necessitat del disseny en general, entès fonamentalment con a tercer component del procés d’innovació i l’element que harmonitza el desenvolupament d’avui i el del demà, sorgeix amb força renovada quan es te que competir en els mercats globals i en els períodes de crisi on els equilibris prestacions-cost juga un paper determinant per mantenir-se en el mercat o sucumbir a les dificultats. De tal manera que molts som els que creiem que el disseny, que ha estat capaç d’esdevenir l’eix vertebrador de la inclusió dels avenços científics i tecnològics en els productes, serveis, i processos; esdevé ara la pedra angular per afrontar la multiproblemàtica actual. Una problemàtica sols abordable amb un procés sistemàtic, continuat i rigorós d’innovació, desenvolupat per equips plurals i heterogenis, que assumeixin amb plenitud el potencial quant simbiòticament es gestiona l’avenç científic, el desenvolupament tecnològic i el disseny.

La forma en què imaginem i construïm les ‘coses’ per a ser usades, és una tasca d’enorme responsabilitat i el disseny té i tindrà una importància cabdal que es tradueix en el model econòmic que tindrem i de societat que viurem, de com ho fem es derivarà construir una societat equilibrada social i ecològicament, o tot el contrari.

Assumida la importància determinant del disseny, un aspecte prou conegut i assumit a la ciutat de Sabadell, -no em va la seva industria ha tingut la capacitat de superar les dificultats que han sorgint en el transcurs del temps a l‘incorporar el disseny com un element simbiòtic del seu propi treball-,  de ben segur que tots ens alegrem de la iniciativa del BCD, i estem disposats a col·laborar-hi amb generositat, la mateixa generositat i compromís amb la creativitat que va permetre constituir al 1989 la Fundació del Disseny Tèxtil, per iniciativa del Gremi de Fabricants y amb l’adhesió de la majoraria d’institucions sabadellenques, i l’Escola Superior de Disseny ESDi, primera institució que crear els estudis universitaris de disseny a l’Estat espanyol.  Una col·laboració requerida en favor del disseny i del que és mes important de les empreses en general i de les industries en particular,  ja que sols generant riquesa es podrà garantir el desenvolupament social.

Antoni Garrell

juliol 2008 

Aquest article fou publicat simultàniament a la web de l’ESDI, i una versió del mateix mes reduïda al diari electrònic e-noticies

Aquesta setmana, desprès d’anys d’espera, hem conegut les balances fiscals, cap sorpresa, solament la confirmació oficial de que Catalunya, Balears, el País Valencia i Madrid, -si be en aquest cas per raons molt arrelades en la seva condició de capital de l’Estat-, aporten una quantitat de recursos que condicionen el seu desenvolupament i progrés. Unes dades que permeten objectivar les opinions i fugir de la demagògia que genera confusió, per aquesta raó han generat reaccions i posicionaments enfrontats que evidencien la problemàtica del finançament de l’Estat i de les comunitats i nacions que el configuren, algunes d’elles excessivament dependents de la ‘solidaritat no reconeguda’, i altres encadenades a una sangria que li treu la força i vitalitat per afrontar els reptes existents. Una solidaritat injusta ja que aquesta aportació comporta que, a nivell d’habitant, les que més aporten rebin menys que les que reben.

De ben segur que la publicació de les balances fiscals aportarà a mig termini aspectes molt positius, però ara cal vigilar que la seva publicació, -dos dies abans de el Ministre Pedro Solbes expliques la seva “decebedora insuficient i preocupant” proposta del nou model de finançament que serà analitzada el proper dia 22 en el Consell de Política Fiscal i Financera-, no dificulti encara més l’aplicació estricta del que diu l’Estatut, una llei orgànica d’obligat compliment i que sembla que alguns vulguin incomplir.

És precisament en el compliment de l‘Estatut en el que cal posar màxima exigència, tot recolzant plenament la tasca del Conseller Castell, ja que complir l’Estatut és complir la llei, i com afirmà un bon amic el divendres passat mentre llegíem en el diari les declaracions sobre les negociacions amb Madrid i el compliment de la data del 9 d’agost, “el complir la llei és un deure indefugible, tant pels administrats com pels administradors”, tot afegint desprès d’uns instant de silenci, “complir l’Estatut obliga a que la Generalitat rebi el 50% del IRPF i del Iva, el 58% dels impostos especials, el que representa aproximadament el 51% de tots els impostos que paguem des de Catalunya, sense oblidar que cal exigir que es compleixi que l’Estat en els propers anys inverteixi en infraestructures una xifra equivalent a l’aportació del Catalunya al PIB, aproximadament el 18,5%”.

No complir la llei no és actuar democràticament i un menyspreu a la decisió lliure dels catalans, cal dons utilitzar tos els mecanismes legals per garantir el seu estricte compliment sense cap demora, centrant la negociació en  aquells aspectes instrumentals associats al igual que els canvis en els mecanismes de solidaritat per fer-los més justos. Una negociació amb complexitat afegida per la crisis creixent que vivim, i que no pot ser un punt i final, sols un pas més per obrir una nova porta que ens permeti als catalans poder desplegar tot el potencial que la manca de recursos frena, tenim com objectiu l’Estatut que va esser aprovat el 30 de setembre del 2005 pel Parlament de Catalunya.

I en aquesta línia de exigir el compliment de l’estatut, cal reconèixer que les paraules del president Montilla d’aquesta tarda no ha estat decebedores, tot al contrari, la seva claredat no ha deixat cap lloc a dubte sobre la necessitat de complir l’Estatut, al igual que es esperançador les declaracions dels líders politics catalans que evidencien la voluntat de sumar i esdevenir una sola veu.

Antoni Garrell i Guiu

Publicat a e-noticies.cat el 20 de juliol de 2003, clic aqui.

El diumenge finalitzà el  XV congrés de Convergència amb un missatge del seu secretari general, Artur Mas, amb clau de país, cridant a fugir del individualisme per posar Catalunya, i els interessos col·lectius, com eix vertebrador dels projectes i l’esforç per afrontar les amenaces pròpies de les societats avançades que afecten al “sistema productiu, a l’estat del benestar i a la identitat”. Unes paraules plenes del realisme que ha d’impregnar a tot polític i que són bàsiques per activar les energies i mirar més enllà.  Probablement molts dels congressistes  tindran la sensació dels deures fets i traçat el full de ruta, alguns altres posaran la mirada en la successió d’Artur Mas que, coherent amb la necessària limitació de mandats com element de renovació i vitalitat, va  anunciar que era el darrer cop que optava a la secretaria general. Però, molts ciutadans que hem seguit el congrés per la premsa  ens quedem amb  una de les afirmacions del propi Mas: “la diversitat es una riquesa però la dispersió una debilitat”,  ja que són precisament les debilitats les que impedeixen afrontar les dificultats en els moments que són requerides ‘urgents’  actuacions. 

El congrés finalitzà el mateix dia en que El País publicà un sondeig de Metroscopia, en el qual es constata la percepció de molts ciutadans que l’economia espanyola està immersa en una greu crisi, més greu que les precedents, que les coses podent empitjorar i que el govern de l’Estat no sap com afrontar-la, sembla lligat tant per la negació dels fets i els ancoratges a actituds i arguments del passat, com per la manca de coratge per assumir els indispensables riscos que comporta l’acció de govern. Una percepció de manca d’acció i propostes que posen en evidència, no sols les enquestes i els sondejos que es publiquen, sinó també en veure com les organitzacions empresarials i socials, basant-se en les dades, efectuen propostes per minimitzar els impactes de la situació i sortir no debilitats, per no dir enfortits, de la mateixa.

Malauradament  el govern de Madrid sembla està mancat d’idees, atrapat en la inacció pròpia de la incertesa, mentre la situació es degrada a pesar de l’empenta del teixit productiu i el seny dels ciutadans ajustant-se a la nova realitat. Però mentre tots mirem cap a Madrid, no podem oblidar la responsabilitat del nostre govern, que malgrat les seves limitacions no hauria de defugir de la responsabilitat i, tot considerant  la seva manca de competències i recursos, hauria d’assumir el lideratge que la ciutadania reclama, ja que és l’hora de gestionar amb valentia i lideratge. I és en aquest context on la Generalitat hauria d’assumir la seva plena responsabilitat i reclamar que no es continuï perdent el temps.

Aquesta crida a l’acció que demanem els ciutadans va adreçada al Govern per la seva responsabilitat  inherent al mandat democràtic, i també a l’oposició que en aquets casos no sols ha d’actuar com a fiscalitzador de la tasca del executiu, sinó com a revulsiu per trencar  la inacció governamental, tot garantint que el present no empitjori i el futur no es malversi.

Caldria reclamar que, amb independència de la responsabilitat del govern del Sr. Rodríguez Zapatero, el govern català assumeixi lideratge i actuï amb decisió, i en aquesta exigència l’oposició té molt a fer, especialment Convergència com principal partit de l’oposició i que aspira “al ple reconeixement nacional i a la plena i completa sobirania de Catalunya”. Cal actuar des d’una oposició en positiu, però redoblant els esforços per exigir que des de Catalunya es deixi de mirar a Madrid, esperant les solucions que no arriben. Una exigència materialitzada en un seguiment continuat del govern i una acció decidida de propostes al govern per forçar, tot facilitant, la seva acció.

En definitiva, encara que l’estiu truca a la porta, i les vacances estiguin guanyades, és hora de seguir treballant, els ciutadans, el govern i la oposició,  ja que el demà no espera i el camí es llarg i complex, però està a l’abast dels qui tenen voluntat d’assolir-lo, i aquest és el cas dels que hem fet de Catalunya la nostra casa, i que volem ‘un país estimat per la gent de dins i respectat pels de fora”. 

Antoni Garrell i Guiu

14 de juliol 2008

Publicat a e-noticies.cat el dia 14 de juliol

Versión del articulo en Castellano: la-musica-motor-del-desarrollo-humano.pdf

El passat dissabte dia 5 de juliol en una jornada sobre Evolucionisme organitzada arrel dels propers 150 anys de la publicació del “Origen de les espècies” de Charles Darwin, MA., s’afirmà que ‘la paraula és l’alè modificat pels  cordes vocals’, unes paraules sorgides per la vibració de les cordes vocals que representaren un salt de qualitat pels homínids, com fou un salt qualitatiu el domini de l’expressió artística en general i de la musica, entesa com l’organització coherent i harmònica de sons i silencies. Un procés evolutiu que, sense renunciar a l’existència d’un instant creatiu, implica “la transformació irreversible en el temps dels models en que és sustenta el desenvolupament i progrés de la humanitat”; un progrés que, més enllà dels aspectes de l’entorn, està molt lligat als estats d’ànim amb el que s’afronten els problemes. 

En el debat posterior al col·loquí, un dels especialistes comentà la importància de la musica en la generació d’aquests estats d’ànims, ho feu recordant l’obra del filòsof grec  Aristòtil,  en la que indicava el poder de la musica (ethos) per influir de forma diversa en l’esser humà, en concret com és pot provocar un increment de l’activitat conduint-lo a efectuar accions heroiques, o a incrementar la seva força espiritual i la fermesa moral, o provocar l’èxtasi momentani. L’especialista , antropòleg de formació, seguí recordant-nos el poder de la musicoteràpia per potenciar els tractaments farmacològics, com la quimioteràpia, al conforma estats anímics que permeten posicionar el cos cap actituds positives; per finalitzar, ens recordà que la musica ja no és sols l’expressió de l’home interioritzant la bellesa, sinó que tots i cadascun de nosaltres estem influïts per la musica ambiental, de tal manera que la musica actua sincronitzant amb les nostres neurones i ens ajuda a superar estats d’estres o desencís, o a treballar de forma mecànica, seguint un ritme o a relaxar-nos per possibilitar la concentració o reflexió.

La pròpia jornada i la conversa posterior va fer-me reflexionar sobre la importància de la musica en la seva doble component d’expressió cultural i potenciador del desenvolupament intel·lectual de les persones, quelcom conegut d’antuvi, ja que la formació musical a més de incrementar la sensibilitat, millora la memòria, ajuda al raonament complex i augmenta la comprensió espaial; la musica és per tant un instrument indispensable pel progrés, i és requerit disposar d’aquelles infraestructures, accions y politiques que permetin l’accés lliure i obert als ciutadans.

En esdevenir l’ensenyança musical, la divulgació i promoció de la cultura intrínseca a la mateixa, un element cabdal per desenvolupar el talent i el progrés humà, caldria que tot país incentives i potencies aquests aspectes, efectuant-ho des d’una perspectiva integral i integradora, amb la visió la internacional pròpia del mon globalitzat, amb voluntat d’esdevenir referent i referència obligada, i a la vegada recolzant-se amb bases solides, practicant conseqüentment un procés evolutiu per minimitzar els riscos i garantir els objectius.

És en aquest context, on vaig recordar el projecte “la Ciutat de la música de Sabadell”, una iniciativa ambiciosa enquadrada en el segle XXI, i que portarà a l’Eix Macià els equipaments que posaran la música i la ciutat com un dels element de referència de la mediterrània. Un projecte que sols es podia plantejar i fer-se a Sabadell per la seva llarga trajectòria en art i en disseny, especialment en la música, que sempre ha estat arrelada en la historia de la ciutat.

Lluny queda el 1810 amb la creació de la primera cobla de musics a Sabadell, o el 1892 amb la posta en marxa de l’escola municipal de música, o la fundació de l’orfeó de Sabadell al 1904. Unes llargues arrels plenes encara de vitalitat, com s’evidencia en la creació de l’associació d’amics de l’Opera de Sabadell al 1982, o el fet que més de 2.000 joves cursin estudis musicals. Unes realitats que fan de Sabadell el lloc idoni, aquest és un fet irrefutable per construir el futur, però essent condició necessària no és suficient, per ser-ho cal voluntat de plantejar i assolir reptes, de no deixar-se vèncer per les dificultats conjunturals, i assumir que per difícils que siguin les situacions la clau és saber compaginar present amb futur, i aquest és un element que ha caracteritzat la ciutat amb la seva permanent capacitat de reinventar-se i de generar valor i progrés,aquest és un aspecte del que tindríem que sentir-nos orgullosos.

Malauradament parlem tot sovint  més dels problemes que de les solucions, dels desastres que de les bones noticies, i aquesta és una tendència que no porta enlloc, per aquest motiu crec que tots tindríem que canviar les actituds, i sense defugir dels problemes ni amagar les realitats saber reconèixer, aplaudir i recolzar les iniciatives que miren el demà amb valentia i atreviment, i en aquesta bona actitud es troba la Ciutat de la Musica de Sabadell, una de les iniciatives que evidencien que no forçosament el passat te que esser millor que el futur.

Antoni Garrell i Guiu

13 de juliol de 2008

Publicat al  diari de Sabadell el dia 15 de juliol de 2008, (edición impresa diario de sabadell: la_musica_motor_del_desenvolupament_huma.pdf )

Pocs dubten que la situació actual és extremadament complexa i s’escapa a les capacitats dels governs de les nacionalitats i regions que configuren l’Estat, i a la vegada que el govern d’Espanya, amagat darrera d’eufemismes,  no l’afronta amb la decisió requerida, una realitat que s’evidencia amb el sistemàtic empitjorament  dels indicadors  econòmics que han assolit  valors que ja no es recordàvem. Les dades del mes de juny són extremadament dolentes i els eufemismes no fan més que generar confusió i desencís, tot alimentant el procés d’inacció quant hom té la percepció que no hi ha projecte de futur ni lideratge per fer-lo  possible. Lideratge i generació de confiança, són els dos elements indispensables  per fer aflorar i  canalitzar l’energia humana que és capaç de superar les dificultats, ja que sense aquest binomi tota fita és inassolible encara que es disposin de les capacitats per assolir-la.

Es vulgui reconèixer o no, estem en  una situació d’excepcionalitat en la que el model de desenvolupament ha tocat sostre i les transformacions a desenvolupar són complexes, i requereixen l’esforç conjunt renunciant a l’autocomplaença, reconeixent la situació i posant en marxa els ajustos estructurals que són prou coneguts. És en aquestes circumstancies, quan la democràcia té que desplegar totes les seves eines: el govern establint i executant les accions per minimitzar el impacte i posar les bases per superar-la amb el mínim temps, tot buscant, i facilitant un l’ampli consens polític i social per afrontar la situació. La oposició exercint la seva tasca de control i exigència enèrgica,  des de la lleialtat al país i als ciutadans, de tal manera que sense renunciar a fer possible l’alternança col·labori en la definició i l’aplicació de les solucions amb criteris de ‘pacte d’estat’; finalment  els ciutadans cal que despleguem les nostres capacitats sabedors que les subvencions tenen data de caducitat, i que sols amb l’esforç constant i l’assumpció de risc i compromís les dificultats es superen.

Malauradament el president Zapatero no afronta la realitat al negar la major, ho constatarem de nou al escoltar-lo el passat dimecres en el Parlament Espanyol al afirmar que ell no veu “estancament prolongat en el temps  ni possibilitats de recessió“, ho reafirmava a pesar que tots els grups parlamentaris afirmessis el contrari tot reclamant actuacions i tendint la ma. L’actitud de l’oposició fou l’aspecte més destacable de la sessió parlamentaria del dimecres dia 2, i en especial la constatació del ‘nou  PP’, dissenyat per Rajoy  fugint del immobilisme demanat per Aznar, explicitat amb la imatge de María Dolores de Cospedal i Soraya Sáenz de Santamaría, la numero dos i tres del partit; un PP que sembla apostar pel diàleg,  la moderació i els pactes, un fet que normalitza la vida democràtica i que ens obliga a fugir de prejudicis i confiar en la importància de que la novetat actuí com a font de vialitat en especial en la situació actual.

Amb el diagnosi comú de la oposició i la ma estesa al govern, el seny i la voluntat de d’acords i pactes que es desprenen  de les manifestacions de les organitzacions empresarials i els sindicats, el govern tindrà que reconèixer la crisis, i oblidant els eufemismes,  afrontar els problemes facilitant els canvis i emprant la capacitat i les potencialitats dels país; conseqüentment  és millor que ho faci quant abans ja que el superàvit s’esfuma i cal posar-se mans a l’obra.

(Versión en Castellano del Articulo) 

A principis d’aquest mil•lenni, quant en els països més avançats es parlava de la importància del coneixement i s’implantaven les bases per posar-lo al mig de tota activitat, alguns països europeus miraven cap un altra costat com si el seu model de desenvolupament fos inesgotable, oblidant que la Unió Europea en el seu conjunt, assumint els reptes associats a garantir la qualitat de vida i el progrés dels ciutats, plantejava els desafiaments associats a construir l’economia del coneixement amb la vista posada al 2010; ho feia en una Europa plena d’asimetries amb els Estats del nord que havien encarrilat el procés, mentre que els del Sud seguien ancorats en els beneficis derivats de les ajudes europees, oblidant que aquestes tenien data de caducitat arrel del increment de la renta i la més que previsible ampliació de la Unió.

Han passat 8 anys des de la declaració de Lisboa, els avenços científics han fet passos de gegant, la tecnologia ha omplert els processos productius, les relacions interpersonals i la societat en general. El mom s’ha globalitzat i el creixement demogràfic sembla infrenable en un mon que cada cop més interdependent i sobreexplotat. Els preus de l’energia, l’aigua i els aliments creixent sistemàticament, tant pel increment de la demanda dels països en desenvolupament i per les variacions ambientals, com per certes politiques mancades de coratge i d’esperit de sacrifici, conjuntament a conductes estrictament especulatives, de certs països desenvolupats.

Avui la paraula coneixement i globalització ja forma part del vocabulari habitual, igual que competitivitat o productivitat i innovació, en un context de canvis i desafiaments que afecten en major o menor grau a la majoria dels col•lectius del planeta, no obstant, són els països més avançats, i en especial els de la Unió Europea, on s’evidencià amb més força aquesta transformació, ja que els processos de localització-deslocalització i la competència asiàtica és molt forta, les dificultats per valoritzar els resultats de la recerca persistents, i tot sovint els ciutadans perceben els canvis com una amenaça a la qualitat de vida, enlloc d’una oportunitat en un mon que tendeix amb rapidesa cap un mercat únic autoregulat per la llei de l’oferta i la demanda, tot incrementant la liberalització que permet que les empreses competeixen en un mon global, i a la vegada distribueixin el seu procés productiu en diversos punts del planeta.

Uns canvis que sovint van acompanyats de la percepció errònia que la societat del coneixement és la societat sense industries, i sense agricultura i ramaderia. Efectivament, la societat i l’economia del coneixement genera nova ocupació basada en processar informació, tot generant i aplicant nou coneixement, un fet que obliga a una forta aposta per la recerca, la innovació i les TIC, però sense oblidar que s’incrementen els processos industrials i la fabricació de nous productes que són cada cop més complexos. El que succeeix és que les industries busquen els indrets més escaients a nivell planetari, originant que el pes de l’ocupació industrial disminueixi en els països avançats, ara be els processos industrials de més valor associats al disseny, la recerca, la gestió i la logística, al igual que aquells processos de fabricació d’alt valor es mantenen en els punts d’origen, una industria intensiva en coneixement que permet de forma sostinguda mantenir el creixement de base, aquell que més enllà de dificultats conjunturals aporta el creixement sostingut de la qualitat de vida i la riquesa de tot país, aquest és un fet perceptible en aquests moments de serioses dificultats arrel de la crisis creixent, en la qual esta immersa l’economia mundial i molt especialment l’espanyola.

Aquests són els escenaris on es presenten els nous reptes a afrontar i que obliguem a nivell empresarial i territorial ser el màxim competitiu possible, el que comporta assolir la col•laboració entre els centres de recerca i les empreses, ajustar el mercat laboral a les noves exigències del canviant mercat global, disposar de bons nivells de productivitat, ajustar les bases de generació de valor a les noves oportunitats, i a donar un decidit suport als emprenedors. Per fer-ho es requerit disposar d’un ecosistema favorable, i tenir definides y acotades les actuacions a desenvolupar en aquells eixos basics que enquadren el futur. Uns eixos que han d’esser tractats conjuntament buscant el equilibri òptim entre ells, superant les percepcions i prioritats individuals tot assolint la visió compartida mitjançant la confrontació d’idees i el talent. Uns eixos que en diverses reunions formals i informals del Cercle per al Coneixement - Barcelona Breakfast, s’han anat desgranant amb el contrast d’idees i l’observació dels que succeeix en els països capdavanters, fruit d’aquest anàlisis es pot concloure que els eixos claus pel desenvolupament fan referència a la formació; a la terna energia–aigua–mobilitat; a la sostenibilidad; a la qualitat de vida; a la competitivitat entesa com un equilibri entre productivitat, Innovació, i internacionalització; a la integració social; i a desenvolupar els sectors claus de generació de valor…..…….. (Article complert  SET EIXOS PER VERTEBRAR EL FUTUR)