Antoni Garrell i Guiu

El governador del Banc d’Espanya en el seu discurs al Consell de Govern del Banc començà indicant que ens trobaven amb un clima econòmic molt diferent als dels darrers anys, arrel de la simultaneïtat “de tres pertorbacions de gran abast: increment dels preus del petroli, d’altres matèries primeres i dels aliments; empitjorament de l’economia americana; i turbulències financeres”, eren la confirmació de que les coses s’agreugen tal com els ciutadans perceben dia a dia. De la lectura del discurs, tot assumint que ens espera un parell d’anys complicats, em va quedar el convenciment de que tenim una bona base per afrontar les dificultats al recordar que en aquest període la demanada exterior neta va nimbar els efectes de la disminució de la demanda interna, tot mantenint-se el creixement de les exportacions a pesar del enfortiment del euro enfront el dolar, una evidencia de la importància de disposar d’una economia oberta amb capacitat d’exportar productes als mercats mundials, el que obliga a posar l’èmfasi en la industria, entenent que és la industria amb alts nivell d’internacionalització i amb productes innovadors la que permet mantenir els creixements basics més enllà de turbulències o situacions conjunturals. 

La situació és complexa, les darreres dades indiquen un creixement del PIB pel 2008 prop del 1,5%, un punt menys que la mitjana de la U.E., mentre que la inflació puja, pot situar-se per sobre del 5%, una xifra superior a la dels països amb qui competint ocasionant pèrdua de productivitat. L’acumulació de dades negatives, han portat finalment al president Rodriguez Zapatero a reconèixer, en la presentació de l’informe econòmic del 2008, que el PIB creixerà per sota del 2%, a l’ abril encara mantenia una previsió del 3,1%, tot insistint que “estem en millors condicions que altres vegades per superar aquestes dificultats i per sortir enfortits d’aquesta fase“. Essent cert que estem en millors condicions no és menys cert que Espanya és més vulnerable que altres països arrel del fort endeutament, la necessitat de finançament exterior, la forta dependència energètica i una manca de productivitat.

Conseqüentment per sortir de la situació i tornar al creixement que garanteix el progrés caldria, sense ignorar la realitat, deixar de parlar de la crisis i renovar els esforços per modificar el model econòmic, ja exhaurit, que hem gaudit des de mitjans dels anys 90, que amb creixements propers al 3,5% ha permès la creació de gairebé 6 milions de lloc de treball. Una renovació que obliga a pensar en altres sectors per continuar creant ocupació d’acord a la globalització, ja que sols creant ocupació es pot garantir el benestar i el progrés dels ciutadans.

La reassignació de recursos humans cap altres sectors obliga a una forta inversió en formació per garantir la ocupabiilidad, és a dir a dotar-los dels coneixements per poder afrontar les exigències del nou sector. En aqueta línia cal tenir present que cal canviar els models de protecció en els períodes d’atur per incrementar la ocupabiilidad de l’ aturat, la necessitat de reforma queda palesa si s’analitza l’Euroíndex laboral IESE-Adecco de fa uns mesos on s’indicava que mentre la Unió Europea és gasta de mitjana en formació per cada aturat uns 1.327 euros, o Alemanya 2.033 euros, a Espanya són sols 479€. Un fet que dificulta seriosament la reincorporació al mercat laboral dels desocupats i no ajuda a assolir la productivitat. Una xifra que cal també contextualitzar-la en que Espanya és el país que més diners dedica a subvencions als aturats

Si per garantir la ocupabiilidad en nous sector es requerit formació, també caldria entendre cap on és te que focalitzar aquesta formació, tot interioritzant que si be l’economia del coneixement genera ocupació basada en processar informació i aplicant nou coneixement, quelcom que obliga a una forta aposta per la recerca, la innovació i les TIC, no es pot oblidar que s’incrementen els processos industrials i la fabricació de nous productes cada cop més complexos. Avui les industries busquen els indrets més escaients a nivell planetari originant que disminueixi, en els països avançats, l’ocupació industrial associada a grans series i de productes de baixa obsolescència, però no es pot oblidar que els processos de més valor associats a l’anàlisi, el disseny, la recerca, la gestió, la logística i la pressa de decisió, a l’igual que aquells processos de fabricació d’alt valor, es mantenen en els punts d’origen. És a dir, avui els països avançats no poden prescindir de l’industria, el que succeeix és que han de disposar d’una industria que té per missió competir per valor i no per cost.

En conseqüència al afrontar els desafiaments de la desacceleració o de la crisis del model de creixement, cal posar èmfasis en el binomi formació i industria com a clau de progrés, tractant-lo de forma singular i preferencial, entenent que sols amb ell la capacitat creativa i els esforços donen el seu màxim rendiment. 

Antoni Garrell

 Barcelona 24 de juny de 2008

……………………………………………………………………………………………………………. 
l’article fou publicat al diari electronic e-noticies.cat el 24 de juny de 2008, acces al article 

En els darrers 25 anys la globalització i la llibertat de moviments de persones i productes, conjuntament amb els avenços tècnics i científics, han posat sobre la taula nous reptes com la competència asimètrica, la immigració, l’evolució demogràfica, l’elevat preu de l’energia, les matèries primeres i els aliments, o els nous escenaris de confrontació que posen noves fites al binomi llibertat-seguretat  que evidencien de la necessitats d’organitzacions supranacionals per assolir la capacitat d’actuació a escala planetària interactuant de forma conjunta i coordinada.  

En aquest nou escenari la Unió Europea no pot deixar d’assumir el seu rol planetari, conseqüentment necessita d’instruments que li permetin actuar de forma unitària. El Tractat de Lisboa de desembre passat, desprès els fiasco del projecte de la denominada Constitució Europea, hauria d’esser un pas decidit en el requerit procés d’adaptació de les institucions Europees a les noves exigències mundials, a les ampliacions successives, i a incrementar la consciencia col·lectiva com a ciutadans europeus. Un Tractat que te ha d’agilitzar la pressa de decisions, incrementar la coherència en la política exterior, i fer una Unió més democràtica.

En aquesta línia, la reducció del nombre de Comissaris per simplificar l’organització, la creació del President del Consell Europeu per donar-li continuïtat, i la creació del Vicepresident de la Comissió per la política Exterior i de Seguretat que augmentar l’eficàcia de a política externa de la U.E. són aspectes que, conjuntament amb l’obertura d’actuacions trasnfrontereres en la salut i la protecció civil, o que un milió de ciutadans, amb independència de la seva nacionalitat o residencia, puguin demanar a la Comissió que actuí, evidencien alguns dels avenços que aporta el Tractat en aquest llarg camí per assolir una millor integració que superi la unió estrictament econòmica. Una voluntat evidenciada pels Caps d’Estat a Lisboa i que cal que sigui ratificat per els 27 estats.

El tractat de Lisboa amb indispensables reformes estructurals, per superar el Tractat de Niza, arriba en un moment de dificultats generalitzades, i conflictes latents, amb alts preus de l’energia, creixements econòmics baixos i amb ratis de desocupació significatius i al alça; moments on les consultes ciutadanes solen estar influïdes pel curt termini, els problemes propers i la por a cedir competències o abordar aspectes sovint insuficientment coneguts. És en aquest context on cal assumir que l’aprovació del Tractat en les marc dels Parlaments Estatals pot ser la solució perquè la visió a curt no desdibuixi la del llarg i el requerit progrés de la Unió no s’interrompi.

La decisió d’efectuar un referèndum a Irlanda, únic país de la U.E que escolli aquest procés, per ratificar el Tractat signat a Lisboa, va semblar l’excepció que confirmava la regla, i que no tenia que presentar major dificultats atès que Irlanda és el millor exemple de la capacitat transformadora de la Unió. Al 1973, quan va ingressar, era un país pobre amb una economia fundamentalment agrària i amb poques infraestructures; ara Irlanda és un dels pas¡sos més rics de la Unió, arrel de creixements propers al 9% en la dècada dels 90 del segle passat, i disposa d’una de les economies més dinàmiques i fortes. Semblava que la percepció del ciutadans seria ‘més Unió és més benestar i futur’ i el tractat no tindria dificultats. Però fa unes setmanes quan alguns missatges indicaven que el Tractat ingeriria en l’autonomia exterior i econòmica, sumats a dificultats internes del govern irlandès, les enquestes començaren a mostrar una tendència de baixa participació en el referèndum i el increment del vot negatiu, tot pronosticant que guanyaria el NO al igual que al juny del 2001 quan els irlandesos digueren no al Tractat de Niza, aprovat posteriorment amb un nou referèndum al octubre del 2002. Els que creiem que sols amb una Europa forta la qualitat de vida, el progrés i la pau és possible ens començarem a qüestionar si un petit percentatge de la població Europea pot condicionar la resta. Les majories i minories, i l’àmbit de la capacitat decisòria de cadascú, és un tema no menor, especialment en les nacionalitats sense Estat, com és el cas de Catalunya on moltes vegades ens qüestionen si el nostre dret a decidir s’ha de diluir amb el vist-i-plau de la resta de ciutadans de l’Estat.

No per inesperat, -l’opció del NO fou l’escollida per un 53,4 per cent dels electors que votarem, aproximadament el 51% dels ciutadans amb dret a fer-ho-, no deixa de sorprendre’ns al comprovar amb quina facilitat s’obliden les ajudes i els enormes beneficis rebuts de la U.E, i a la vegada, acceptant que s’ha de respectar i protegir els drets de les minories però que la democràcia es la voluntat majoritària expressada lliurament, cal que ens qüestionem si una minoria de 862.415 persones, molts de les quals no hauran llegit el Tractat al que s’oposen, poden marcar el futur de la Unió formada per quasi 500 milions de persones i frenar un procés i un tractat ja acceptat per via parlamentaria per 18 països de la Unió, un “no” que s’hauria de compatibilitzar al si de la resta dels parlaments dipositaris de la sobirania y representació dels ciutadans.

Sabedors del probable No d’Irlandes, de ben segur que sobre la taula ja hi ha diverses solucions com repetir el referèndum, plantejar una Europa a dos velocitats com es va fer amb l’Euro, o altres que els experts de la Unió deuen tenir preparades, ja que des d’una òptica de futur no hi ha alternativa possible a una Unió forta, cohesionada, plural i compromesa amb els seus ciutadans i el mon. Tot acceptant que hi ha visions diverses, prioritats no coincidents i conductes arrelades en els fantasmes que marcaren els orígens de la Unió, el no Irlandès no pot por ser un fre, i hem d’esser capaços de fomentar el sentiment de pertinença a la Unió, un sentiment que ja el tenen els més joves gracies als programes d’intercanvi europeus com Sòcrates i Erasmus quant aquest trenquen l’endogàmia pròpia i amplien els seus horitzons relacionant-se amb els joves d’altres països. Un sentiment que no vol dir renuncia a les identitats nacionals pròpies sinó sumar en aquets macro espai d’Europeu de justícia llibertat i pau. És necessària l’Europa de les persona democràtiques i compromeses, vertebrada a traves dels Estats ara, i amb les nacions en el futur llunya, que construeixen el futur equiparant drets i deures, que es recolzen  amb el talent, la industria, la creativitat i la innovació, i de forma solidaria amb el mon; un nom que necessita a Europa, una Europa federal que ha de vèncer les pors i recuperar l’esperit generós, valent i decidit dels seus fundadors. Ara, com abans, es l’hora del si a Europa, que és un si al progrés i no al proteccionisme excloent.

Antoni Garrell Guiu
15 de juny de 2008

Aquest article va esser reproduït a l’edició impresa del Diari de Sabadell el dia 1 de juliol de 2008.

Al llarg de la setmana la vaga dels transportistes espanyols ha protagonitzat l’actualitat, les imatges mostraven reiteradament els estands buits d’alguns supermercats, l’actuació dels piquets “informatius” emprant la coacció i la violència, les cues en les gasolineres i en els centres comercials, i el bloqueig dels centres de distribució, duanes i carreteres. Per moments semblava que el país quedaria bloquejat i que el dret de vaga d’uns imposaria la seva llei sobre els drets de la resta dels ciutadans. Els missatges del govern i les afirmacions del Ministre de l’Interior, indicant que no mancaria el combustible ni els productes en els mercats, no tranquil·litzaren a la població, evidenciant la manca de confiança, ja que dia a dia tots perceben les dificultats d’una crisis generalitzada sistemàticament no reconeguda pels màxims responsables de l’Estat.

La manca d’intervenció inicial, permeten moviments tàctics de camions, va evidenciar que la vaga del transport no era sols una qüestió d’orde públic i subministraments, era l’evidencia que si es parava el transport per carretera es parava l’economia. A pesar que de forma insistent els mitjans de comunicació parlaven, casi en exclusiva, del comerç i la mobilitat ciutadana, els autèntics perjudicats no érem ni els comerciants ni els consumidors, ni aquells que incrementàvem els temps per arribar al lloc del treball. Sense saber el que costarà la vaga i com pot mínbar el creixement, els que han sofert les pèrdues reals, en molts casos irreparables, és el teixit productiu del país ja sigui la industria, l’agricultura, o la ramaderia, en especial el petits i mitjans productors, entre les pèrdues no podem oblidar els centenars de milers de quilos de fruita fresca malversada en les plantacions, i de litres de llet perduts, hom es pregunta en el cas de la llet on la deuen haver llançat i si desprès de les pèrdues que els haurà representat tindran que afrontar la responsabilitat d’un delicte ecològic.

El increment del preu del combustible, amb el barril rondant els 140 dolars, fou el detonant, la gota que omplí el got, però sense menysprear el significatiu preu del combustible el darrera fons hi ha un problema de rendibilitat de la inversió efectuada i de retorn a l’esforç que s’efectua. La raó en aquets casos sempre és el mateix: o manca de productivitat o excés d’oferta, i en el cas de teixits productius atomitzats, com és el cas del transports amb un elevant nombre d’autònoms amb un o dos vehicles, el problema real sorgeix quant disminueix la demanda i l’oferta és mante constant. Si s’analitzen les revindicacions presentades, i en concret l’exigència d’una tarifa mínima, s’evidencia que el rerefons de la vaga no és el petroli, més aviat hom creu que el problema de que motiva el manteniment del malestar d’alguns transportistes, o de la vaga per altres, és precisament la disminució de l’activitat econòmica que origina una pèrdua de demanda de transport amb el que, per la llei de l’oferta i la demanda, els preus baixen fins que arribin a unes tarifes insuportables o no rendibles. Una baixada de demanada previsible, ja que la disminució de la construcció i l’equipament associat als nou habitatges generava una demanda de mobilitat de productes que ara ha minvat en la mesura que disminueix la construcció, la venta d’immobles i l’equipament de noves llars.

En conseqüència, la vaga del transport és una evidencia de la disminució del ritme econòmic que vivim, i hauria d’esser entesa com l’exigència de mesures significatives per corregir la situació actual. Ara patim els problemes d’un creixement que semblava no tenir fi, esperonat per un tipus d’interès baix ajustat a l’Europa que no creixia, un període que no varem saber aprofitar per posar els fonaments d’un model més robust i que comporta que ara tinguem que fer els deures a marxes forçades i assumir que sols amb mesures rigoroses, algunes de les quals ara sembla que es volen posar en marxa, el futur és possible.

Antoni Garrell Guiu

Barcelona 13 de juny de 2008

Publicat a e-noticies.cat, link al diari

A partir d’aquets dissabte 7 de juny Barack Obama pot ja mirar el 4 de novembre i concentrar-se en l’últim tram de la cursa electorat als Estats Units, competint amb el republicà John McCain. La renuncia de Hillary Clinton ha posat fi a una dura lluita en la que, amb la participació de quasi 35 milions de persones, la democràcia americana ha evidenciat novament la seva capacitat renovadora, no es pot oblidar que al iniciar-se el procés d’elecció del candidat el 3 de gener amb el “caucus” d’Iowa, la Sra. Clinton, a pesar d’ésser dona, era la favorita del partit i començava amb una clara avantatge sobre els seus rivals, les opcions d’Obana eren poques en aquest “viatge que ens portarà a un nou i millor futur pel nostre país” en paraules del propi candidat. La nominació del candidat demòcrata no és la única sorpresa aportada per les primàries, també ho fou la denominació del república John McCain imposant-se a la resta d’aspirants amb més recolzaments en l’estructura del partit.

La potencialitat regeneradora del sistema americà ens fa pensar en els models de funcionament dels partits democràtics europeus i la manca d’il·lusió col·lectiva que en certs moments sembla omplir la vida política a casa nostra, oblidant que la constitució espanyola indica que “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol del que emanen els poders de l’Estat”, una afirmació que sembla incerta en la mesura que els ciutadans tenen poca capacitat d’incidència en posar nom i cognoms a qui ha d’encapçalar el govern, o qui ha d’estar o no estar en el Parlament més enllà del lloc que ocupi en les llistes electorals. No em refereixo sols als fet de les llistes tancades, o obertes, o a la capacitat de treure i posar governs, també a poder decidir les prioritats i programes, ates que guanyar-se la confiança del grup majoritari dels ciutadans no vol dir governar, ja que per fer-ho, cal la majoria del Parlament, el que comporta la configuració d’un programa de govern que no és el votat pels ciutadans, sinó el sorgit dels interessos per accedir el poder sumant escons.

Certament el sistema electoral no permet massa joc als ciutadans, i la pròpia estructura dels partits politics no facilita la participació dels ciutadans i sovint dels seus militants. Els processos renovadors, aquells que són capaços de mobilitzar a la ciutadania, el que permeten assumir ‘Nosaltres si podem’, no són habituals a casa nostra, una mobilització especialment requerida sempre, i especialment en moments de dificultats, per afrontar les necessàries transformacions estructurals que permetin mirar el futur amb seguretat sense condicionats conjunturals.

Acceptant la capacitat renovadora dels congressos dels partits, on les sorpreses també és poden produir i s’han produït, el que s’evidencia és la força de renovació i d’oxigenació de les primàries, o aquelles altres incitatives en les que els partits faciliten la participació oberta i plural. En aquesta línia a Catalunya tenim dos iniciatives, que poden ajudar-nos en aquest procés de recuperació de la participació en la vertebració de futur. El primer és el que s’ha culminat aquest dissabte amb les primàries, o més precisament eleccions directes, d’Esquerra Republicana que han evidenciat la capacitat mobilitzadora quant es dona veu plena a la militància, el 71% de participació ho evidencia, un exercici democràtic ple i valent que ha de permetre al tàndem Puigcercós-Ridao dirigir el partit amb la clara legitimització que els atorga el 38% dels vots, sols cal esperar que tot el partit assumeixi el resultat sorgit del exercí democràtic i es centri plenament en la missió encomanda als partits politics, tot aportant el seu gra de sorra a la vertebració d’un nou models electoral que faciliti la participació activa dels ciutadans.

La segona iniciativa d’obertura i integració és la Casa Gran del Catalanisme impulsada per l’Artur Mas, una iniciativa que ha de permetre la participació amplia de molt ciutadans, amb independència de la seva ideologia, abordant els problemes sense condicionats o equilibris de poders, de ben segur és una iniciativa que pot fer vibrar els ressorts creatius i l’empenta i compromís de molts.

Com deia al inici ara s’inicia la recta final a les presidencials americanes, en els propers mesos la campanya s’endurirà i la condició d’heroi de guerra i defensor dels drets dels presoners del senador McCain es confrontarà amb la d’afroamericà amb arrels musulmanes d’Obana, però de ben segur que, amb independència del resultat final, el crit del yes we can, juntament amb els valors associats obren expectatives de futur en aquells país, i arreu del mon, tot fent-nos dir “si, nosaltres també podem”, en un moment que més que mai la definició de projectes de futur i la canalització d’esforços conjunts són imprescindibles.

 Antoni Garrell i Guiu

Barcelona 7 de juny de 2008. 

Publicat al diari electronic e-notices el dia 10 de juny de 2008, 
link al diari

Rellegint les noticies de la setmana, aquelles que no ocupen espais molt destacats, vaig veure que s’havien atorgat els premis Kavli de l’Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres, dotats amb un milió d’euros i  que tenen per finalitat reconèixer els avenços en les ciències bàsiques, o en camps de recerca tan importants i nous com la nanotecnologia, la biomedicina,  la neurociència,  l’astrofísica, sense oblidar la resta de camps científic. Uns premis que evidencien la importància del coneixement pel progrés econòmic i social dels països. La importància del coneixement per guanyar el futur és quelcom assumit per gran part de la població, i inclús a Espanya on el reconeixement científic sovint no es èxplicit, i el model econòmic no es caracteritzat per aquells aspectes propis de l’economia del coneixement, també es disposa dels premis Fronteres del Coneixement, atorgats per la Fundació  BBVA amb una dotació propera als 400 mil euros, que tenen per finalitat reconèixer i incentivar la recerca i la innovació, o els premis  Mango en el camp de la  moda per fomentar el sorgiment i recolzament al joves dissenyadors.

Aquestes iniciatives em portaren a recordar les conseqüències d’un model econòmic que, si bé ha permès importants creixements i creació d’ocupació en els ultimes anys, al sorgir les dificultats ens ha situat amb un increment notable del atur, una reducció dràstica del creixement i una inflació interanual camí del 5%. Ja no sabem si estem sols a l’inici d’una greu crisis d’abast encara indefinible, o solament en un període de desacceleració de curta durada si ens atenem el que diu el govern de l’Estat, sols cal recordar el que deia la setmana passada el Ministre Solbes tot insistint que era “molt exagerat” parlar de que l’economia espanyola està en crisis, pero reconeixent que es preveu que l’Estat no tingui superàvit fins al 2011. Ara bé, si ens atenem a que el ministre s’ha equivocat en totes les estimacions efectuades des de la tardor passada, i la insuficiència de les mesures preses fins ara al negar la gravetat de la situació,  molts ciutadans creiem que l’horitzó esta ple de serioses dificultats.

La percepció, per part de la ciutadania, de que estem en una crisis econòmica significativa queda evidenciat en  els índexs del mes d’abril elaborats pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, on s’indica que en opinió d’un 43% de la població catalana la situació econòmica és dolenta o molt dolenta, 20 punts per sobre d’un any abans.  Unes percepcions arrelades en l’elevat preu de l’energia, el creixement dels preus de les matèries primeres i els aliments basics, i la convicció de que l’alt preu del petroli ha vingut per quedar-se.

En aquesta situació, soc dels qui creuen que no per més parlar-ne s’avança en la seva resolució, i que per difícil que sigui, és superable amb l’esforç i l’empenta de cadascun de nosaltres, però el que es cert és que l’esforç hauria d’anar acompanyat d’aquelles mesures que faciliten les iniciatives i  no posant més dificultats a les existents, i aquí els partits polítics tenen una clara responsabilitat ja estiguin governant o a la oposició, ja que sols el binomi govern oposició pot garantir el funcionament democràtic i l’afrontament de les dificultats. Tot reconeixent la insuficiència de les iniciatives de l’administració, que sembla amagar el cap per no acceptar la realitat,  cal preguntar-se on és l’oposició, i si és legítim que es centrin bàsicament en els seus problemes interns, reals o potencials, en lloc d’exercir el paper que els hi pertoca.

Cal recordar que en política l’oposició ha d’actuar per garantir que el govern assumeixi la seva responsabilitat, fiscalitzant,  denunciant i proposant mesures en front dels problemes directes o indirectes que les accions o omissions del govern comporten. És cert que la responsabilitat no és sols de l’oposició, també ho és de la ciutadania i de les organitzacions socials, però en una democràcia representativa el paper del partits politics és indefugible, tal com indica la Constitució “ els partits politics expressen el pluralisme polític, configuren la manifestació de la voluntat popular i són un instrument fonamental per la participació política”. És dons  requerit que aquest instrument bàsic no desapareix-hi per conjuntures o eleccions internes, i exerceixin el seu paper quant a  detectar els problemes i proposar solucions, actuant com intermediaris entre els ciutadans i el govern, controlant i exigint l’acció executiva i legislativa requerida. En definitiva, cal que els partits compleixin amb el mandat rebut de les urnes tant per l’acció del govern com de l’oposició.

Antoni Garrell i Guiu
1 de juny de 2008