Antoni Garrell i Guiu

Mentre en la Unió Europea es debat la política comuna dels 27 enfront a la problemàtica associada als més de 12 milions de persones indocumentades que viuen a Europa, sense descartar la possibilitat de l’expulsió, i a la vegada s’estudia endurir la reglamentació sobre la  immigració il·legal, Itàlia s’anticipà anunciant tot un conjunt de mesures que converteixen la immigració il·legal en delicte. Unes decisions que, ignorant  el rerefons que inciten als humans a emigrar, criminalitzà la immigració i poden incrementar la xenofòbia, el racisme i la violència cultural, tot dificultant el debat rigorós sobre les actuacions més escaients per afrontar una realitat que divideix profundament als ciutadans ja que en ell es barregen simultàniament aspectes associats a la seguritat, a la identitat, a l’economia o a la viabilitat de les prestacions socials.
 
Que la problemàtica de la immigració en general, i la il·legal en particular,  preocupa  als ciutadans és un fet com s’evidencia en les diverses enquestes que periòdicament es publiquen; ara bé, el que resulta alarmant és el sorgiment de missatges que insinuen que en les arrels d’alguns dels problemes més sagnats esta bàsicament la immigració, i que justifica que el 58 per 100 dels italians recolzi  la decisió del seu govern, entenent que la mesura servirà per dissuadir als sense papers a entrar a Itàlia, i a la vegada incentivarà la seva fugida caps altres indrets, un fet que pot ésser cert si es mantenen les asimetries en la Unió. Però el recolzament d’aquest tipus d’actuacions no és un patrimoni a Itàlia, al Regne Unit, França o Alemanya ja hi ha legalització al respecte, i a Espanya segons alguns sondejos  electrònics efectuats, arrel de les mesures del govern de Berlusconi, indiquen que el 86% dels espanyols comparteixen la idea de que la immigració il·legal és un delicte. Unes percepcions que no sols afecten a Europa, molts ciutadans d’un país tan multicultural com els Estats Unit consideren la immigració il·legal un seriós problema que no s’afronta amb rigor, i estimen necessari posar més control als processos per atorgar la residencia permanent, o que alguns congressistes hagin defensat que la immigració il·legal es consideri com un crim al igual que les persones que els acullin o ajudin.
 
Certament, tot país té uns recursos limitats, un fet evidenciat amb més força en períodes de desacceleració  i crisis econòmica, conseqüentment regular la immigració és quelcom estrictament necessari tant per evitar la creació de marginació i guetos, com per allunyar els riscos de  confrontacions socials i d’involució quant a llibertats de la ma de salvadors emparats en populisme i demagògia, com. La responsabilitat dels governants en aquest àmbit és quelcom indefugible, al igual que la necessitat de politiques clares, però en cap cas es pot oblidar, que les polítiques reprensives si no van acompanyades de vies de futur no eliminen la misèria que condueix a la desesperació, les tensions i la confrontació.
 
Al analitzar la problemàtica de la immigració no es pot ignorar els drames que hi ha darrera de tot immigrant, tampoc el que la immigració ha aportat a Europa, ni la sangria humana que és pels països d’origen, en especial quan aquells que arriben amb bons nivells de formació, ni tampoc es pot oblidar que sols facilitant el desenvolupament d’aquells països, la immigració es podrà reconduir per les vies de la requerida legalitat i les exigències d’un desenvolupament sostenible tant dels països origen com els de destí.
 
La decisió Italiana, ens ha de fer reflexionar sobre com afrontar el problema, entenent que cap país de la Unió pot resoldre isoladament el problema, i essent requerides mesures conjuntes els legisladors no poden caure en els paranys creixents contra la immigració, ni ignorar que sols facilitant el desenvolupament harmònic i sostenible de tots els països el futur és possible. Cal establir deures i drets per a tots, sense exclusions, mirant l’horitzó sense caure en els paranys del curt termini, i sense oblidar l’esperit de generositat respecte, tolerància, i visió de futur que anima als fundadors de la Unió Europea.
 
La problemàtica derivada de la immigració es un  repte que afronta tot Europa i que obliga a debat i regulació, i que no pot caure en la política dels fets consumats que ha imposat Itàlia. Un debat que Catalunya hauria d’estar molt amatent, sense mirar cap un altre costat com si no anés amb nosaltres, ja que Catalunya és una de les regions europees amb els índexs més alts d’il·legals, gairebé un 30 per cent dels immigrants residents a Catalunya segons dades de la Fundació Bofill.

Antoni Garrell i Guiu

Cercle per al Coneixement

 Publicat a e-noticies el dia 26 de febrer de 2008.

A principis d’aquest mil·lenni, quant en els països més avançats es parlava de la importància del coneixement i s’implantaven les bases per posar-lo al mig de tota activitat, la Unió Europea, assumint els reptes associats a garantir la qualitat de vida i el progrés dels ciutats, plantejava els desafiaments associats a construir l’economia del coneixement amb la vista posada al 2010; ho feia en una Europa asimètrica amb  els Estats del nord amb el procés encarrilat i els del Sud encara ancorats en els beneficis derivats de les ajudes Europees i unes taxes de creixement altes que amagaven les febleses del model econòmic i la necessitat de canvis estructurals.

Han passat vuit anys, moltes coses han variat a casa nostra, a la Unió i al mon. Els avenços científics han fet passos de gegant, la tecnologia a omplert els processos productius, les relacions interpersonals flueixen  per nous canal, els models de les organitzacions varien, i el disseny ha evidenciat plenament la seva capacitat innovadora tant per construir espais mons virtuals com per assolir la competitivitat. El mom s’ha globalitzat i cada cop és més interdependent i canviant, adaptar-se a les noves realitats es un exigència indefugible.

Avui la paraula coneixement i globalització ja forma part del vocabulari habitual, de tal manera que ja ningú dubte que el nostre país, i la nostra economia, esta immersa en la transició de la societat de la informació cap la societat del coneixement, una transició que es produeix simultàniament a canvis en el mercat del treball i les organitzacions, amb canvis demogràfics tenyits de interculturalitat i mestissatges, amb ajustos en l’organització familiar, amb un procés accelerat d’obsolescència tècnica arrel de les noves onades tecnològiques que amb elevada freqüència ens arriben, i amb una preocupant manca de capacitat de lideratge. Tot una sèrie de circumstàncies que dibuixen uns reptes plens de dificultats, que obliguen a que les empreses i les organitzacions tinguin que afrontar significatius ajustos.

Certament un escenari ple de riscos i amenaces, però que no pot amagar que està ple d’oportunitats, ja es pot gaudir dels beneficis intrínsecs dels períodes de canvis quant hom és capaç d’afrontar els desafiaments i fer els canvis requerits emprant el seu valor més preuat: la seva capacitat d’aprendre, canviar i raonar.

La necessitat de canvi, i de viure en el canvi, no explícitament assumit per tots, va esser tractat amb rigor i claredat en la conferencia que el Dr. Pere Monràs va impartir en la Salà Àmbit del Corte Ingles el passat dia 19 de maig amb el títol “Aprendre ‘el’ canvi”. Els qui coneixement al Dr. Monràs sabem del seu expertici en els temes claus quant a la Societat del Coneixement i la seva capacitat per comunicar-ho, conseqüentment els missatges que ens va trametre varen ser molts,  però en el context que feia referència al inici d’aquest article en voldria destacar un: “Cal activar el màxim talent” i fer-ho sabent que hi ha dos realitats “l’externa, (que es diu objectiva), i la interna (subjectiva), que cal gestionar conjuntament amb la realitat compartida amb els altres”. En definitiva entendre que el futur és canvi i que s’ha d’assolir amb cooperació entenen que és el context global el que ens condiciona i guia.

Així dons, les circumstancies actuals de canvi i desafiaments afecten en major o menor grau a la majoria dels col·lectius i àrees del planeta, pero són els països més avançats, i en especial els de la Unió Europea, on s’evidencià amb més força aquesta transformació, ja que els processos de localització-deslocalització són molt forts, les dificultats per valoritzar els resultats de la recerca persistents, i tot sovint els ciutadans perceben els canvis com una amenaça a la qualitat de vida enlloc d’una oportunitat, ja que no poden identificar el que comporta l’economia del coneixement, la qual no és altra cosa que posar el coneixement al bell mig de l’activitat productiva i personal; uns canvis a efectuar en un mon el que tendeix amb rapidesa cap un mercat únic autoregulat per la llei de l’oferta i la demanda. Uns paradigmes radicalment diferents als que enquadraven l’era en la que varem ser formats molts dels ciutadans, i en la que hem desenvolupat la nostra activitat. Cal dons assumir-ho i obra en conseqüència sabent, com va indicar el Dr. Monràs, que sols ‘activant al màxim el talent’ i afrontant el canvi podrem preparar-nos per afrontar els reptes i gaudir de les oportunitat que en ofereix el futur.

Antoni Garrell i Guiu
Director General de la Fundació per l’ESDI
www.esdi.es

Sabadell 22 de maig de 2008.

Publicat al Diari de Sabadell el 3 de juny de 2008

 La importància de les telecomunicacions pel desenvolupament social i econòmic es acceptat per la majoria dels ciudatans, a pesar de les reticències de certs sectors socials per la creixent contaminació electromagnètica. Unes tecnologies que obren noves oportunitats a milions de persones a l’eliminar els obstacles arrelats en la distancia i facilitar el intercanvi d’informació i coneixements. Una evidencia de la seva importància és la celebració el 17 de maig del dia mundial de les Telecomunicacions i de la Societat de la Informació, data que recorda la signatura del primer Conveni Telegràfic Internacional al 1865. Una jornada a la que s’ha sumat darrerament la celebració del dia d’Internet per iniciativa  de diverses associacions Iberoamericanes d’usuaris per promoure el seu l’ús a tots els nivells, i en especial per reclamar que sigui una eina accessible i oberta a totes les persones.  

La penetració d’Internet en l’economia productiva i en la societat en general és una evidencia que any darrera any es manifesta, i que transforma no sols els processos de generació de valor sinó també les relacions socials i les pautes d’interacció social. Els Xats i els fòrums, la missatgeria instantània i multimèdia, les compres per Internet o els blogs són canals i entorns vertebrats per l’omnipresent Internet, configuren unes noves realitats pels ciutadans més compromesos, i molt especialment els ciutadans amb capacitat d’accedir a la xarxa.  

Un grup de ciutadans que creix sistemàticament segons s’evidencia en diversos informes; serveixi con exemple el recent estudi “Eres online 2008” de l’empresa Click Seguros, on s’indicà que el 55% dels espanyols passen entre 1 i 3 hores al dia connectats a Internet; o L’estudi  de la Fundació BBVA ‘Internet en Espanya‘ que evidencia el creixement del percentatge d’espanyols que utilitzen la xarxa  al constatar que el 23% dels espanyols han efectuat alguna compra online en els darrer 12 mesos. Un percentatge que no amaga que està format bàsicament per joves i homes de classe mitja o alta, o que el gruix del internautes que utilitzen amb les eficiència i eficàcia la xarxa, uns 4.800.000 d’espanyols,  són majoritàriament homes, un 53%,  que viuen en entorns urbans de més de 100.000 habitants.

  L’anàlisi dels usos d’Internet, els llocs, i el perfil sociològic evidencia que encara resta molt a fer per assolir que la xarxa estigui oberta a tots, i esdevingui una eina de cohesió social. Sens dubte ja ha passat l’època de donar a conèixer  la xarxa i les seves potencialitats és l’hora de facilitar el seu us i generalitzar l’accés per avançar en la línia de les societats més avançades; i per fer-ho hom no pot oblidar que el cost de la banda ampla segueix essent alt si es compara la velocitat real i el preu amb altres països, o que uns quatre milions de persones no tenen accés a Internet al viure en zones rurals o urbanes llunyanes de la seva central, aquest és el cas en zones de Barcelona com Collserola.

  De ben segur que en el dia d’Internet hi ha coses per celebrar, però moltes a reivindicar per poder arribar a la universalització del servei. En aquesta línia cal reconèixer la tasca efectuada per la  Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació  dirigida pel Sr. Jordi Bosch, tant per dotar al país de les infraestructures requerides, com per endegar politiques adreçades als continguts. Unes actuacions que requereixen de molts més recursos que els que es disposen, i que de ben segur han d’esser incrementats per permetre que les tecnologies de la informació i les telecomunicacions despleguin el seu potencial transformador. Un potencial més necessari quan la majoria dels indicadors econòmics són negatius i evidencien la insuficiència de les mesures per afrontar una crisis que alguns ja comencen a indicar que  pot agreujar-se a la vista de les dades del mes d’abril. 

Amb desacceleració, crisis, o inclús si existís recessió, les politiques de construcció de futur no es poden obviar, i és ara on caldria prioritzar e incrementar les inversions en TIC. Aquest és o hauria d’esser el missatge i la revindicació del dia mundial de les telecomunicacions i de la Societat de la Informació. 

Antoni Garrell i Guiu

 Barcelona 18 de maig de 2008. 

 Artcle publicat a e-noticies http://www.e-noticies.com/opinions/dia-d%92internet-i-crisis-econ%f2mica-38646.html

En analitzar els desafiaments actuals i els reptes de la competitivitat, es constatà que els processos de producció de l’empresa ja no són un element diferencial, fonamental o estratègic per aconseguir la competitivitat i uns bons resultats. El factor bàsic és ‘què’ es produeix i ‘a qui’ va adreçat. El ‘com es produeix’ rau en la tecnologia, les instal•lacions i les localitzacions emprades, elements disponibles per a tots els qui tenen els recursos econòmics i l’accés als mercats. En canvi, el ‘què es produeix’ (productes o serveis) depèn fonamentalment de la capacitat creativa, del talent i de la cultura innovadora i d’esforç, un bé exclusiu de les persones.

És evident que l’empresa ha de tendir a maximitzar els ingressos i a la vegada a minimitzar les despeses productives, el que comporta, d’una banda, oferir productes i serveis diferencials i de  valor  i, de l’altra, ser altament productiu, disposar de sistemes de producció flexibles i adaptables, localitzar els diversos processos en les ubicacions més escaients, disposar de la tecnologia òptima i extreure-li la màxima potencialitat, i assolir alts nivells de qualitat. Tot un conjunt de factors, que són funció directa de la recerca desenvolupada i del disseny, adreçats a satisfer des de les necessitats fisiològiques fins a les d’autorealització de les persones i a impulsar les seves motivacions com a consumidors o usuaris de productes i serveis.

El disseny, en conseqüència, esdevé la disciplina més important per assolir la innovació i la competitivitat de les empreses en un entorn canviant. Diferents estudis posen de manifest que  les empreses que l’incorporen d’una forma efectiva assoleixen increments de vendes properes al 50% i, també, que el 80% de les grans empreses l’integren en la concepció dels productes, en els seus processos productius, i en totes les activitats dels procés de comercialització i venda. Caldria preguntar-nos què és el que atorga aquesta gran capacitat transformadora al disseny i que el converteix en un element preuat per a tots aquells que volen afrontar la competitivitat en un entorn global altament competitiu. Sens dubte la resposta rau en les dificultats arrelades als elements que envolten i conformen al disseny de nous productes i les especificitats del propi procés de disseny, ja que aquests requereixen escoltar el mercat, amb la finalitat de convertir els requeriments en atributs explícits i implícits del producte. Aquesta tasca no pot ignorar que el procés d’observació i d’anàlisi és altament complex, tant per les dificultats en interpretar i sintetitzar els hipercondicionants arrelats en la multiculturalitat, els mestissatge i els sorolls conjunturals existents, com ho són els avenços tècnics i científics que omplen de noves possibilitats el procés creatiu.

Sens dubte dissenyar és una tasca complexa que té com a dificultat afegida la necessitat de cicles curts de disseny, tot un conjunt de fets que ultrapassen les aportacions i els mètodes tradicionals de disseny, centrats en l’anàlisi de la funció i les definicions del producte. Avui en dia el procés creatiu ha d’integrar eficientment el gran nombre de variables que de forma interrelacionada convergeixen en el problema a resoldre i que obliguen a que totes elles siguin considerades, de tal manera que el procés creatiu serà òptim sols amb l’anàlisi sistemàtic i l’avaluació continuada de les diverses solucions.

El procés metodològic requerit pel disseny ha de cobrir des de la definició del problema i els subproblemes associats, fins a la recopilació de la informació i anàlisi de la mateixa -convertint-la en coneixement-, així com la identificació dels materials i de les tecnologies més apropiades per a desenvolupar   les solucions, contrastar-les i verificar-les. A l’hora de definir els prototips i d’avaluar-los, cal considerar factors específics de desenvolupament, viabilitat, ecològics i d’acceptació (enquadrada, d’igual manera, pel que fa als mercats locals i als  internacionals). Aquest procés metodològic també comporta tenir en compte les polítiques empresarials, les tendències sòcioculturals i, finalment, descriure les directius per a la producció, seguiment i ús del producte.

Una metodologia que no pot ser rígida ni restrictiva de les capacitats i alternatives, ja que el rigor metodològic ha de ser simbòlicament tractat amb els aspectes propis del procés creatiu, que té un fort component d’intuïció, imaginació i sensibilitat. En definitiva, el disseny cal que combini racionalitat, lògica i intuïció, una terna que fa del disseny quelcom diferencial, motor de progrés i de la generació de valor. Quelcom reservat a les persones amb capacitat d’integrar art, ciència i tecnologia;  així com d’organitzar el procés creatiu amb rigor científic, però sense limitar la recerca de la innovació i l’explosió creativa. Cal saber distingir la idoneïtat d’una proposta enfront de l’altra; sorprendre, sense generar rebuig; i garantir la qualitat, possibilitant un procés productiu òptim i fiable, evitant la malversació, i garantint la sostenibilidad al llarg de tot el cicle de vida del producte.

El disseny és, doncs, l’element indispensable per a totes les empreses i col•lectius humans capdavanters en assumir els reptes de la sostenibilidad i evitar l’exclusió. Malauradament és encara un bé escàs, que no està a l’abast de totes les organitzacions, tant per motius endògens arrelats en la cultura empresarial, com per la dificultat d’accés al món del disseny en funció de la dimensió de les empreses. Cal, doncs, actuar des d’un triple vessant: fomentant les vocacions de disseny, reconeixent la seva cabdal aportació, i recolzant als estudiants compromesos amb els procés creatiu i la societat; establint mecanismes per facilitar que les organitzacions descobreixen el valor del disseny i el seu impacte sobre els resultats, de la mateixa manera que es va fer, en el seu moment, amb la tecnologia; i, finalment, facilitant l’accés al disseny, d’acord amb la realitat del teixit social i productiu, i de forma simbiòtica amb els avenços tecnològics i científics. En definitiva, assolir els reptes relatius a preservar la qualitat de vida i incrementar els desenvolupament humà, sense condicionar l’esdevenidor. Uns reptes sols assolibles si es col•loca el talent i la creativitat al centre de totes les activitats.

Antoni Garrell i Guiu

Cercle per al Coneixement

Article publicat al diari: mon empresarial del mes de Maig 2008 pagina 12
 

Ja ningú dubte que el nostre país, i la nostra economia, esta immersa en la transició de la societat de la informació cap la societat del coneixement, una transició que es produeix simultàniament amb una creixent globalització, amb ajustos en l’organització familiar, amb canvis demogràfics tenyits de multiculturalitat i mestissatges, i amb un procés accelerat d’obsolescència tecnològica. Tot una sèrie de circumstàncies que dibuixen uns reptes plens de dificultats que obliguen a que les empreses i les organitzacions tinguin que afrontar significatius ajustos, i a la vegada que els ciutadans percebin el risc de quedar-se en atur si no disposen de les habilitats requerides.

Un escenari ple de riscos i amenaces però que no pot amagar que esta ple d’oportunitats, ja que es pot gaudir dels beneficis intrínsecs dels períodes de canvis i turbulències quant hom es capaç d’afrontar els desafiaments i fer els canvis requerits.

Les circumstancies actuals de canvi i desafiaments afecta en major o menor escala a la majoria dels col·lectius i àrees del planeta, no obstant, són els països més avançats, i en especial els de la Unió Europea on, en els darrers anys, s’evidencià amb més força aquesta transformació, ja que els processos de localització-deslocalització i la competència asiàtica es molt forta, les dificultats per valoritzar els resultats de la recerca persistents, i tot sovint els canvis són percebuts més com una amenaça a la qualitat de vida existent que com una oportunitat, al no identificar amb claredat el que comporta l’economia del coneixement, que no és més que posar el coneixement al bell mig de l’activitat productiva i personal, en un mon el que tendeix ràpidament a un mercat únic autoregulat per la llei de l’oferta i la demanda, i a incrementar la liberalització que permet que les empreses competeixen en un mon global, obert i asimètric; i a la vegada distribueixin el seu procés productiu en diversos punts del planeta.

Uns canvis que sovint van acompanyats de la percepció errònia que la societat del coneixement és una societat sense industries, el que genera més desencís en aquells col·lectius que han desenvolupat o desenvolupen la seva activitat laboral en el si dels processos industrials.

Efectivament La societat i l’economia del coneixement genera nova ocupació, una ocupació basada en processar informació tot generant i aplicant nou coneixement, quelcom que obliga a una forta aposta per la recerca, la innovació i les TIC, però també, i aquest es un fet a no oblidar, s’incrementen el processos industrials i la fabricació de nous productes que són cada cop més complexos. El que succeeix és que les industries busquen els indrets més escaients a nivell planetari el que origina que el pes de l’ocupació industrial disminueixi en els països avançats. Ara la fabricació associada a grans series i de productes de baixa obsolescència es una clara candidata a reajustar la seva localització; però usualment, els processos de més valor associats a l’anàlisi, el disseny, la recerca, la gestió, la logística i la pressa de decisió, a l’igual que aquells processos de fabricació d’alt valor, es mantenen en els punts d’origen. És a dir, avui els països avançats no poden prescindir de l’industria, el que succeeix és que han de disposar d’una industria que té per missió competir per valor i no per cost.

Ara bé, el que és realment nou en aquest escenari industrial es que abans, el temps requerit per incorporar l’avens científic i tecnològic als processos era d’anys i ara és de mesos. Que abans, la competència i el mercat era bàsicament local o regional i ara són globals, i la gestió és molt més complexa i a la vegada el mon s’especialitza en regions o àrees del saber. I el tercer element diferencial, és que la societat es caracteritza perquè ja no és el gran qui es menja el petit sinó el ràpid que es menja al lent.

Aquest són els nous reptes a afrontar i la pregunta és que cal fer o quina és la clau perquè els organitzacions i els ciutadans puguin convertir les amenaces en oportunitats, per poder participar activament en una societat on el coneixement esdevé l’element diferencial, tot reconeixent que les empreses del país segueixen tenint un doble problema: per un costat una certa manca d’encert en la gestió de la disponibilitat tècnica y la capacitat d’innovació y aportació de valor; i per altre la disminució del gap entre la capacitat d’aportar productivitat que tenen les eines tecnològiques i la capacitat d’us de les mateixes, dos fets també íntimament lligats a la formació.

La resposta sembla fàcil: A nivell empresarial i territorial cal ser el màxim competitiu possible, el que obliga a gestionar amb èxit la triada Innovació, productivitat i globalització; tres elements que recreixent una forta inversió en capital humà. Una inversió sols possible si hi ha persones preparades i amb les actituds i els coneixements requerits. Sens dubte un fet sols possible si hom es conscient de la seva obsolescència i esta disposat a esforçar-se per adquirir contínuament nous coneixements i habilitats, i a la vegada ajustar les actituds associades a les noves realitats.

Es a dir, la competitivitat empresarial i l’increment la competitivitat de l’economia, -quelcom estrictament requerit a Catalunya i Espanya-, no sols comporta clares polítiques industrials, d’innovació tecnològica, i de col·laboració universitat empresa, també són requerides serioses politiques de formació especialment en formació continuada i ocupacional.

Unes politiques de formació que han estat descuidades especialment en aquelles persones en període d’atur. Les dades ho evidencien ja que mentre la Unió Europea és gasta de mitjana en formació per cada aturat uns 1.327 euros, o Alemanya 2.033 euros, a Espanya són sols 479€, segons indicà l’Euroíndex laboral IESE-Adecco de fa uns mesos. Un fet que dificulta seriosament la reincorporació al mercat laboral dels desocupats. Una xifra que cal també contextualitzar-la en que Espanya és el país que me diners dedica a subvencions als aturats. Hom diria menys protecció i més formació.

Cal destacar que la competitivitat empresarial i a la vegada el desenvolupament personal, associat a una bona carrera professional, convergeixen per un gran nombre d’empreses i amplíssimes franges de la població; aquest és un fet nou que succeeix per primer cop, en molts anys, en el si de l’economia del coneixement, ja que la inversió en formació facilita la innovació, la productivitat i la globalització, i a vegada és un instrument de millora personal al llarg de la vida.

La formació és per tant un instrument doble: genera competitivitat i evita l’exclusió del mercat laboral de les persones; i és un element clau de cohesió social ja que possibilita assumir fites ambiciones tot configurant persones més obertes, democràtiques, i tolerants des de els principis i les idees.

La Formació per tant s’ha convertit en la pedra angular per la integració social i el motor que impulsa el creixement econòmic. Una formació que integra el concepte d’aprenentatge permanent o d’educació al llarg de la vida. Aspecte que fou destacat pel Consell Europeu de Lisboa al definir els objectius socioeconòmics de la Unió en el si de l’economia del coneixement, tot enquadrant-la com a prioritat fonamental de l’Estratègia Europea d’Ocupació.

Una formació que cal també enquadrar-la en els canvis accelerats dels models de producció, organització i relació, tot un conjunt de fets que comporten riscos i incerteses considerables que poden provocar majors desigualtats i augmentar l’exclusió social especialment entre aquelles persones amb menys formació inicial, o amb actituds i hàbits rígids cimentats en l’edat, o per manca de possibilitats i temps per adequar els coneixements.

Aquest són aspectes que amenacen especialment a certs col·lectius majors de 50 anys, per la seva formació prèvia i els hàbits adquirits; a les dones que per la sovint exigència familiar a dedicacions i activitats complementàries, especialment de la llar, un fet que comporta menys oportunitats per millorar les seves capacitacions i habilitats; també als aturats de llarga durada afectats pels continus canvis econòmics, i no saben o volen aprofitar el període d’atur per ajustar els coneixements i adaptar les actituds; i també als joves que si bé en línies generals tenen una bona formació tenen sovint dificultats d’accés al mercat laboral per la falta d’experiència. Un binomi formació-experiència difícil d’aconseguir amb els mètodes docents actuals però factible si s’utilitzen les tecnologies adequades que permeten la simulació en entorns virtuals gairebé reals.

Així dons l’exigència de formació, una formació acreditada per evitar l’exclusió del mercat laboral i millorar la productivitat, és el que tindria que enquadrar totes les politiques d’aprenentatge i formació, essent conscients que a més formació més generació de riquesa i menor conflictivitat social, un fet reconegut des de fa temps a la Unió Europea amb la constitució del Fons Social adreçat als Estats membres per fomentar les activitats orientades a la formació per a l’ocupació com, cito textual “un mitjà al servei de la inserció social i laboral, l’adquisició de qualificacions per al desenvolupament econòmic i la dinamització del territori”.

En l’actual context espanyol amb unes taxes d’atur cròniques, amb un alt nivell d’immigració, amb índexs de formació baixos, i un model econòmic que ha evidenciat el seu desajust amb tota virulència des d’inicis d’aquest any, la formació ocupacional i continuada hauria d’esser un instrument eficaç de dinamització del nou model econòmic, més robust i més competitiu, i a la vegada un instrument per mantenir e incrementar l’ocupació. Un fet que obliga a assumir que la despesa pública i privada en educació i formació ocupacional no ha experimentat una evolució adequada a la que més que previsible variació del model econòmic basat en la fi del cicle que hem gaudit.

Un cicle que ha implicat per una banda descensos relatius en la demanda del treball qualificat com a conseqüència de canvis en l’estructura econòmica i en el nivell de tecnificació del sistema productiu i un número suficient increment de la demanda hiperqualificada, i d’altra banda, especialment en els últims 10 anys, un increment de la demanda no qualificada degut al model de creixement fonamentat en el turisme, el consum i la construcció. Una sèrie de fets que han retardat les politiques series i rigoroses de formació. Podríem dir que s’ha potenciat la protecció legal de l’estabilitat en l’ocupació, no considerant que l’estabilitat real l’atorga la capacitació o competència de cada individu.

La nova situació que comporta un canvi de model productiu, en el qual certs perfils formacionals tenen difícil encaix en el mercat laboral, hauria d’obligar a una revisió profunda dels sistemes de prestació social en els períodes d’atur, i també al llarg de la vida professional, sense descuidar la adequació dels processos educacionals de Formació Professional i educació superior, tot això per garantir la ocupabilitat i a per donar resposta a les necessitats increment de la competitivitat del sistema productiu i avançar en l’economia del coneixement la única via que poc garantir la qualitat de vida dels ciutadans tal com indicava la declaració de Lisboa que feia esment.

Una reforma que s’hauria d’enfocar en una doble vessant: per un costat s’hauria d’orientar la formació ocupacional amb criteris adequació es a dir enfocar la formació amb la finalitat de assolir una correspondència perfecta i en tot cas els desajustos són sol passatgers i originats per la manca d’experiència que s’adquireix amb facilitat. Per altra, possibilitar que la formació permeti l’ocupació a curt, i el manteniment de la ocupabilitat transsectorial a llarg, aquest es un aspecte nou de complexitat significativa ja que permeabilitat o mobilitat sectorial ha de conjugar especialitat i abstracció, formació finalista i a la vegada creadora d’habilitats i capacitats pròpies d’aprenentatge generalista i obert, com per exemple navegabilitat i recerca per Internet.

Un doble objectiu que no pot ignorar que la relació formació ocupació es desenvolupa en un mercat no homogeni i canviant, tan en els perfils ocupacionals com en les exigències derivades dels pilars del model econòmic. Cal assumir que els llocs de treball no flueixen simbioticament a les capacitats o vocacions dels treballadors sinó a les exigències de la competència global, el que comporta que: no s’ha d’establir una correlació rígida entre educació i ocupació, cal fomentar la flexibilitat de forma compatible amb l’especialització, aquest aspecte és clau, al igual que acceptar que les habilitats bàsiques dels llocs de treball han de ser adquirides prèviament que els treballadors entrin a l’empresa. Uns coneixements que han d’esser acreditats i acreditables per garantir la ocupabilitat i la competitivitat empresarial i territorial, ja que sense ocupació de qualitat i empreses competitives no es genera la riquesa que permet el progrés dels ciutadans.

Antoni Garrell i Guiu

Des de 1889 en que a Paris es celebrà el “Congres Obrer Socialista de la Segona Internacional” establint-se el 1 de maig com a dia internacional dels treballadors, moltes coses han variat, al menys per el mon occidental i els països desenvolupats, amb el reconeixement de drets i el notori augment de les prestacions i les cobertures socials. Però aquest primer de maig, el mercat laboral comença a sentir amb força la greu crisis econòmica que dia a dia es fa més palesa, encara que alguns continuïn dient que no estem en crisi tot afirmant que sols és una forta desacceleració del ritme de creixement i que l’economia espanyola i europea estan preparades per afrontar les problemàtiques que és pressentint. 

Sigui quin sigui el mot que s’utilitzi, els que és cert és que la ‘desacceleració’ ha arribat amb virulència al mercat laboral, amb un increment de 246.000 aturats al primer trimestre portant la tassa d’atur fins el 9,63% de la població activa, un punt més que l’any passat i molt superior a les mitjanes dels Estats de la Unió, (7,1% en la zona euro, i 6,7% en la Unió Europea dels 27), una tassa sols superada per Eslovàquia amb un 9,8%. Unes dades que posen a Espanya con l’Estat de la Unió amb l’augment més gran d’aturats en els darrers 12 mesos segons indicà la Oficina Estadística Comunitària. 

L’atur i la disminució de l’activitat econòmica han portat finalment al govern de l’Estat, sense emprar la paraula crisi, a rebaixar les previsions de creixement pel 2008 en vuit dècimes, situant-la en el 2,3%, i a assumir que la ‘recuperació’ no arribarà fins al 2010 amb un creixement esperat del 2,8%. La no acceptació de la crisi comporta la no assumpció de que el model econòmic esta exhaurit i que cal abordar la vertebració del nou. En definitiva, no s’assumeix que les necessàries accions conjunturals per afrontar la crisis i minimitzar el seu impacte sobre el sistema productiu, conseqüentment l’ocupació, i sobre les famílies, s’han d’acompanyar d’aquelles politiques estructurals de llarg termini  que ens condueixin cap un model mes robust i menys subjecte a les turbulències periòdiques.

Un model més robust comporta la posta en marxa de reformes i actuacions estructurals per avançar significativament en innovació, en la col·laboració dels centres de recerca amb les empreses, en ajustos al mercat laboral, en assolir la productivitat, en vertebrar les noves bases de generació de valor, i el suport als emprenedors, unes actuacions que sols s’efectuaran si s’accepta que la situació no és sols una desacceleració per causes de problemes externs i d’abasts, sinó una crisi arrelada també en un model caracteritzat per una alta inflació, un baix nivell de productivitat i transferència de coneixements cap el sistema productiu, i manca d’esperit emprenedor.

Cal dons exigir que s’actuï simbiòticament amb determinació en el curt termini i amb ambició en el llarg. Una determinació i ambició que requereix del lideratge que li pertoca a les administracions; afavorir i fomentar l’esperit emprenedor; i l’esforç col·lectiu focalitzat en unes fites concretes.  Malauradament aquestes fites i el model de futur no ha estat explicat, però de ben segur que no es pot sustentar en la construcció i sí amb els nous coneixements i les tecnologies que doten de intel·ligència a les maquines i als instruments que convertint-se en perifèries o protèsic humanes permeten assolir grans avenços. Un futur que es mourà amb escenaris energètics deferents, amb forts canvis mediambientals, amb tendències migratòries creixents en un mon superpoblat i amb grans desequilibris. Un futur que obliga a apostes series i precises en aquells camps en els quals tenim solides bases per construir un nou model econòmic, que sense renunciar el pilar d’avui en generem de nous: Robòtica; telecomunicacions; energia; alimentació; biotecnologia, bioenginyeria i salut; aeronàutica, o disseny són alguns d’aquests camps.

Un model de desenvolupament de futur que no esta dibuixat, i si ho esta no és àmpliament conegut i assumit, un fet que genera desorientació i no permet que sigui ara abordat, oblidant que és en èpoques de desacceleració i crisi quan cal construir els models que donaran fruits en les èpoques de bonança, sabedors que les crisis obren noves oportunitats per tota societat amb capacitat d’emprendre i voluntat de verberar el futur, i el que es més important, que les crisis com l’actual sols siguin un fet conjuntural.

 Antoni Garrell i Guiu 

Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast

 Barcelona 1 de maig de 2008

Article publicat a e-noticies clic aqui.