Antoni Garrell i Guiu

Encara que era una crònica anunciada, cada dia que passa hi ha més indicis que la crisis econòmica serà molt més important que el que es podia intuir, i que avui per avui encara és difícil dibuixar els seus límits i impactes. Ja ningú no dubte de que es requerit actuar amb rapidesa, determinació i valentia, fugint tant del fatalisme com de la resignació per la magnitud i la globalitat del problema, per aquest motiu tots esperaven el pla que el nou Govern de l’Estat aprovaria en el primer consell de ministres, un pla de govern que tindria que afrontar dos fets, el primer que els temps politics son extremadament lents, en contrapunt a la rapidesa dels econòmics; i el segon que la crisis a Espanya és més complexa que en altres llocs, ja que en ella coincideixen tres crisi simultàniament, una d’abast mundial, la financera, i dos d’abast més local: la immobiliària i la de la competitivitat del nostre model econòmic, tres crisis en una que es realimenten augmentant la complexitat i l’exigència d’actuar amb coratge i encert. 

Malauradament el pla presentat pel ministre Solbes és clarament insuficient, i no afronta amb determinació la complexitat actual. Presentar un pla que, segons indica el propi ministre, sols frenarà en 2 o 3 dècimes la caiguda del creixement és no assumir la responsabilitat i actuar com en l’anterior legislatura on no s’abordaren els problemes estructurals i s’actuà des de la comoditat d’estar instal·lat en un cicle alcista a pesar dels continuats avisos quant a la problemàtica del nostre model econòmic excessivament basat en el consum, la construcció i el turisme, i els primers indicies de canvi de cicle de finals del 2006 i la aproblemàtica de les subprime de l’estiu passat.

 Si bé els 10.000 milions d’euros dedicats al Pla de xoc, quasi la meitat del superàvit, podem semblar una xifra significativa, no podem oblidar que més de la meitat van adreçat a complir la promesa electoral del president Rodríguez Zapatero de retornar 400 euros a cada contribuent, uns diners que poden ajudar a disminuir l’efecte del encariment dels preus i el cost de les hipoteques, són sols uns 4.000 milions nous per afrontar la nova situació. La pròpia xifra evidencia la seva insuficiència i que el fre al decents del creixement no sigui significatiu atenent que, en millor dels casos, el descens respecte l’any anterior pot ser d’un punt i mig, o de 2 punts si es complissin les previsions del FMI.

Probablement, si ens atenem a la coneguda prudència del Ministre Solbes, aquesta mesura és la que cabia esperar, però la seva clara insuficiència posa un seriós dubte sobre la capitat del Govern per afrontar aqueta triple crisis: financera, immobiliària i de competitivitat, el que obliga no sols a assumir cadascú de nosaltres un renovat compromís, sinó també a exigir del govern catalana la seva responsabilitat, i com a tal recolzar-lo perquè afronti amb terminació les negociacions sobre el finançament, ja que ara més que mai els recursos són estrictament necessaris i les politiques urgents.

 Antoni Garrell i Guiu
Cercle per al Coneixement

Aquest article es publica simultàniament al diari electrònic e-noticies, accés al article

La democràcia sense transparència no es democràcia plena,  ja que es genera desconfiança i es perd la capacitat de liderar y gestionar situacions complexes, aquest es un aspecte que no podem ignorar en especial quan els fets porten a que els ciutadans es preguntin si els governants estan situats en la mentirà planificada o en la incompetència basada en la ignorància o la incapacitat, m’explicaré amb un parell d’exemples: A partir de les eleccions hem anat coneixent una sèrie d’informacions  preocupants, alguns fets, reconeguts pels propis actors, com és el cas del Conseller Francesc Baltasar reconeixent que havia faltat a la transparència i a la veritat quant a la captació d’aigua de la capçalera del Segre pel  subministrament d’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona, tot impedint el debat, a pesar de que estava en joc el be col·lectiu, un segon exemple s’arrela en les noticies sobre l’abast de la crisis o desacceleració econòmica que ha estat sistemàticament minimitzada des de el govern de l’Estat. Unes noticies que en poques setmanes han incrementant la durada prevista inicialment pel govern de mig any a més de 24 mesos, i han retallat les perspectives del creixement econòmic espanyol fins el 1,8%, el que comportaria,  si es complís aquesta xifra, donada a conèixer el passat dia 9 pel Fons Monetari Internacional, baixar dos punts en un any conseqüentment l’incrementar sensiblement l’atur en especial en aquelles activitats de poc valor afegit. Una xifra que era una crònica anunciada en un mon globalitzat i altament interdependent si considerem que a finals de gener el FMI ja va retallar novament les previsions de creixement  pel 2008 situant-les en el  4,1%, 8 dècimes menys que al 2007, desprès que a la tardor ja les hagués rebaixant del 5,2% al  4,4%, tot  indicant que la disminució del creixement  encara podria aguditzar-se sense descartar que entres en recessió. Uns baixos creixements que estan en línia amb les darreres dades de diversos centres d’anàlisis espanyols, que situaven al creixement rondant el 2%. 

Els que crèiem en la capacitat de la majoria de les persones que tenen responsabilitats en les administracions, no ens queda més remei que creure que s’està aplicant una sistemàtica política de informar “gota a gota”, negant les evidencies o faltant a la veritat, emparant-se en evitar el alarmisme  com si vivíssim isolats sense capacitat d’accés a la informació d’arreu o no fossin reals els problemes econòmics de moltes famílies amb dificultats a fi de més i que constaten com els seus habitatges baixen de preu mentre s’encareix el cost de l’hipoteca. Sigui com sigui, hom te la impressió que el problema rau en voler  dissimular les incapacitats d’aplicar les politiques que la situació requereix i que han d’esser més contundents que les enunciades. Una situació que no pot ignorar que  l’euro oscil·la prop de 1,60 dòlars, complicant les exportacions de les nostres industries cap la zona dolar, i que  el petroli  esta en el camí dels 109 dòlars per barril.

 Un horitzó ple de núvols, que tot acceptant que la disminució del creixement a Espanya te raons externes,- el creixement previst pel 2008 per la zona euro és del 1,3%-, vinculades a la crisis financera internacional, l’augment del preu de l’anergia, i dels aliments per la demanda dels biocombustibles, no hauria d’amagar l’existència de raons intrínseques al nostre model econòmic amb absència de competència real en diversos sectors, baix nivell de productivitat, excessiva regulació, i un creixement excessivament basat en l’endeutament, el consum i en una activitat immobiliària insostenible amb uns preus inflats i un mercat sobrevalorat. En definitiva en un  model econòmic allunyat del que exigeix l’economia del coneixement: una forta industria amb capacitat d’aprofitar les avantatges de la globalització i la multilocalització, i en una  aposta col·lectiva  pel coneixement, els emprenedors,  la productivitat i la innovació capaç de convertir en creixement l’avens tècnic i científic. Un model econòmic que pugui garantir el progrés, i a la vegada disminuir els problemes crònics de la inflació i la desocupació.  

Tot un conjunt de realitats, que podem continuar ignorant-les,  com si no anéssim amb nosaltres, o afrontant-les decididament, fugint de la mentirà o la mitja veritat, cal aplicar més el potencial derivat del que som  i el que tenim per abordar els desafiaments, sabedors que sols en situacions de dificultats la fortalesa humana i l’enginy aflora, i que la nostra historia esta plena d’exemples que ho certifiquen, en especial quan el nostre país tenia els drets ultralimitats.  

Soc dels plenament convençuts que no hi ha raó per la desesperança o el desànim, malgrat les incògnites que obra el nou govern al que cal donar un marge de temps, que per difícils que siguin els camins hi ha solucions i  estem millor que mai per superar les dificultats, les dades ho evidencien i no acceptar-ho és faltar la veritat, però per fer-ho requerim capacitat de lideratge i projectes esperonadors d’esforços i sumadors de voluntats col·lectives. Necessitem en definitiva, projectes, determinació i desterrar les mentires, la hipocresia, la mediocritat i afrontar els problemes com adults, sabent que els problemes no esperen i altres van al davant.   

Antoni Garrell i Guiu

Aquest article fou public a e-noticies el 13 d’abril de 2008, accès article a  versió d’e-notices

El Passat dimecres dia 2, se signà el pacte per les infraestructures de Sabadell; un pacte signat en el marc del Consell Ciutat, i que gràcies a un període d’anàlisi i debat, des de la coincidència i discrepància però amb l’ànim de fer ciutat, ha comptat amb el recolzament d’una àmplia majoria de les forces polítiques, i de la pràctica totalitat dels agents i institucions locals i de les organitzacions  econòmiques i empresarials de la ciutat, sens dubte un motiu de satisfacció que permet constatar la cohesió de la ciutat en situacions i projectes claus per l’esdevenidor. Aquest és un aspecte que no es pot passar desapercebut i un exemple a seguir arreu, ja que evidencia que si hi ha capacitat de lideratge, voluntat de debat i generositat per compartir idees i propostes, les solucions afloren tot i  les conjuntures complicades a Catalunya o a l’Estat, ja que ara la confrontació política es notòria, l’economia es troba en un clar i accelerat procés de retrocessió tant per problemes endògens com per aquells arrelats en les asimetries de la globalització, i per l’aflorarem de les confrontacions entre territoris ara esperonades  per la sequera.Un Pla d’infraestructures per la  mobilitat de persones i mercaderies, -no de dades i informacions, tema pendent a la ciutat al igual que en moltes altres ciutats de Catalunya a pesar del significatiu treball efectuat des de la secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació-, que és a la vegada un pla per incrementar la competitivitat de les empreses sabadellenques,  i la  qualitat de vida dels ciutadans ( les rondes  i  la prolongació dels Ferrocarrils de la Generalitat que aportarà a la ciutat 5 estacions convertint-se tant per la ubicació de les mateixes com per la previsible freqüència de pas en  Metro urbà).  Un pla per el que cal felicitar a tots però en especial als tècnics que han sabut conjugar els requisits específics de les infraestructures i un consum auster del territori i el respecte pel medi ambient, evidenciant que el desenvolupament humà i la connectivitat amb criteris ecològics és possible. Un pacte que és un punt i seguit ja que ara s’iniciaran les accions associades i l’execució dels projectes requerits, una fase en la que caldrà superar incomoditats i problemàtiques, i que exigeix el compromís democràtic, respectuós i solidari emanat del acord assolit. Un pla d’infraestructures local, que exigeix a la vegada que no sigui tractat com un element isolat, ha d’esser contextualitzat en el marc de la mobilitat interna catalana i cap l’exterior per facilitar alhora la interrelació territorial i la competitivitat empresarial i personal. Conseqüentment cal accelerar projectes, uns projectes que s’escapen de les competències locals, però que de ben segur el procés seguit a Sabadell en pot ser un exemple a considerar i seguir. En aquest línia cal treballar per fer possible el quart cinturó o Ronda del Vallès  que al proper any arribarà a Tarrassa, no renunciar al túnel d’Horta, replantejar la problemàtica dels peatges, incrementar la interconnexió de les xarxes per disminuir els col·lapses circulatoris, millorar i incrementar els transport ferroviari. Tot un conjunt d’infraestructures que de ben segur son prou conegudes i estan a la taula dels qui tenen la responsabilitat de plantejar-les i construir-les, i que són claus pel desenvolupament econòmic, la generació de riquesa  i el progrés social de la nostra comarca i el país. Unes infraestructures que per la seva incidència territorial i la seva capacitat transformadora requereixen de la  complicitat i la predisposició de tots, o almenys de la gran majoria; ja que en democràcia la majoria i la suma de voluntats, tot respectant les minories i el futur, és la clau de la governabilitat i el progrés. 

Antoni Garrell i Guiu

Sabadell 3 d’abril 2008

Aquest article, es va publicar al diari de Sabadell el dia 18 d’abril de 2008

Hi ha moments en que les circumstancies evidencien on hi ha la capacitat de decisió real, i fins quant la realitat és un altra a la teòrica capacitat de decisió i autogovern, ara ens trobem en un d’aquests moments, i totes les mirades es concentren a Madrid, no sols pel que dirà o deixarà de dir el dimarts el president Rodriguez Zapatero, i fins quant es percebrà la influencia dels 25 escons del PSC i la decisiva aportació catalana a la seva victòria electoral, encara que poc cal esperar atès les declaracions i exigències  dels barons territorials del PSOE. També per saber com es resoldrà la demanda de publicació de les balances fiscals, i fins quan, si finalment es publiquen, resultaran maquillades per dissimular o amagar el dèficit insostenible de Catalunya que condiciona el progrés i es claus per afrontar la negociació del nou finançament. Si els discurs d’investidura del President de l’Estat, i les circumstancies que l’envolten, és un fet suficientment important com per estar amatents a Madrid, tampoc es pot oblidar que l’Estatut esta pendent al Tribunal Constitucional; que cal concretar el pla amb el Ministerio de Fomento per garantir l’execució de les inversions en infraestructures, segons l’acord del passat setembre, entre el ministre Solbes i el conseller Castells, per el període 2007-2013 que ha de superar els 30.000 milions d’euros; sense oblidar ara, una realment urgent: evitar els talls del  subministrament d’aigua, 1 o 2 cops per setmana, a centenars de milers de persones de l’ area metropolitana de Barcelona a partir del proper setembre, desprès de l’ esperat no del govern de l’Estat  al transvasament des de la capçalera del Segre. Un  subministrament d’aigua que ha de donar solucions a la crisi actual, però també aportar solucions definitives per deixar de mirar el cel. Cal eliminar els eufemismes arrelats en les posicions del 2002 contra el transvasament de l’Ebre o de les politiques basades en els no transvasaments, com el del Roine de les forces politiques que ara tenen la responsabilitat del govern a Catalunya. Sense fugir d’aquells ancoratges la capacitat de liderar nimba, les solucions definitives no arribaran i la nostra dependència del que decideixen altres incrementada.  Sigui con sigui, en els temes claus, els catalans seguim dependent del que es decideixi a Madrid, o millor dit de la nostra capacitat de condicionar o no les politiques, les actuacions  i les decisions que allí es prenen, i ara per ara, a menys que des de la ciutadania, fugim de la resignació i exigim amb claredat contundència i solucions, caldrà assumir que les coses no pinten bé, ja que tots els camins ens porten a Madrid, on les prioritats són unes altres  i la nostra capacitat d’influència dubtosa.

Antoni Garrell i Guiu. 

Asociado al Cercle per al Coneixement, Director General Fundación per l’ESDI.

6 d’abril de 2008.

Publicat a e-noticies el 8 d’abril,  fer un clic aqui per accerdir-hi a l’article