27-S, plebiscit o eleccions parlamentàries?

Diumenge, 30/08/2015 (15:26)

“El 28S no està dibuixat, però sigui quin sigui el resultat, el país no pot parar-se i, tot considerant els valors suprems democràtics, governar esdevindrà una exigència per tota majoria que pugui configurar govern”

L’agost meteorològic s’ha acabat, si bé mentalment per alguns tardarà dies a finalitzar, ja sigui per haver ajornat les vacances o per l’habitual ressaca post desconnexió de la quotidianitat, ja sigui laboral o en la complexa tasca de buscar treball en un mercat que creix, però que segueix sense crear treball suficient, estable i de qualitat. Ara bé, pels qui si ha finalitzat completament l’estiu, és pels polítics professionals o aquells ciutadans que, amb voluntat de servir a la col·lectivitat, han donat un pas al front i treballen amb la mirada posada en el 27S. Els darrers dies les declaracions, entrevistes i compareixences públiques s’han multiplicat, si bé els missatges no entren en el fons de les qüestions i els tòpics es mantenen, buscant guanyar-se el titular dels mitjans de comunicació. Certament ha augmentat la presència mediàtica del 27S, la carta oberta de l’expresident Felipe Gonzalez publicada el passat dia 30 d’agost és un exemple, però també és cert que aquest ha estat omnipresent de forma explícita o implícita en moltes de les converses d’aquest estiu, ja sigui entre els qui el 27 de setembre exercirem el dret democràtic del vot o amb aquells altres que han visitat Catalunya.

L’agost ens deixa molts records de converses i algun que altre debat desenvolupat amb més o menys rigor. Uns records que, per la transcendència de la propera cita electoral, crec que és bo no oblidar i extreure conclusions. En aquesta línia, en el meu cas, les converses m’han portat al convenciment que sense sobrar-nos programes de televisió i radio en català, ens manca emetre des de Catalunya per tot l’Estat i el món amb castellà i anglès. Explicar les coses amb veu pròpia, sense intermediaris, és una obligació indefugible i cal fer-ho sense creure que existeixes pels altres i que et coneixen amb detall. Aquests és un fet que em va quedar palès en diverses converses però especialment en una amb un lleonès, que passà 15 dies a la costa Daurada i que es resumeix amb una frase seva “en Catalunya hay que pagar por todo y tenéis menos servicios, no os entendía, pero visto lo visto algo de razón tendréis con vuestras exigencias”. Una afirmació que evidencia que molts tòpics es desmunten quan és coneix o s’explica la nostra cultura, la capacitat econòmica de Catalunya (amb un 16,6 % de la població de l’Estat genera el 20% del PIB i executa el 25,5% de les exportacions del total i lidera a la vegada la producció científica), els problemes financers per mantenir polítiques socials i desplegar les infraestructures requerides pel desenvolupament econòmic i social.

Una segona constant de les converses, d’aquests mes d’agots, fou la relativa de si el president Mas és part del problema o és part de la solució. Recordo un e-mail que vaig rebre parlant de la llista ‘Junts pel SI’ que em deia “en Mas per uns és qui ha generat el problema actual i per altres camina amb el fre posat, qui té raó?”. Crec que aquells que culpen al President de la situació no han entès, que ell sols ha fet seu el clam de milions de catalans de voler expressar-se democràticament i lliurament sobre el model d’Estat que desitgen en un futur. Per contra, aquells que el consideren que avança amb el fre posat, crec que no entenen que processos independentistes sense el reconeixement internacional, que vol dir compliment estricte de la legalitat, solen acabar amb fracàs i patiment pels ciutadans. El procés català hauria d’ensenyar-nos, que no es poden ignorar els moviments de la ciutadania, ni tampoc personalitzar els avenços o retards en una sola persona i el que és més important, desterrar d’una vegada per totes la tendència a destruir, o apartar, aquelles persones que amb experiència i compromís han servit i volen continuar aportant el seu esforç en favor de la col·lectivitat. Sembla que no acaben d’acceptar que en l’actualitat esdevé necessari un desenvolupament harmònic de democràcia indirecta amb més participació de la ciutadania, que vol dir més democràcia directa.

Finalment crec que cal posar èmfasi en un tercer aspecte que, en el meu cas, emergí la darrera setmana d’agost en un debat un cop ja reincorporat a la feina. Va ser a Sabadell amb un català que viu i treballa a Brussel·les, la conversa girà entorn de l’aparent contradicció relativa que les eleccions del 27S és consideren plebiscitàries però que els seus resultats, i actuacions posterior, és desenvolupant en funció del número d’escons i no del nombre de vots.

Certament si el 27S es el referèndum que l’Estat no va permetre efectuar, els resultats s’han d’interpretar amb percentatge de vots, dit en altres paraules sols una majoria amplia i qualificada en favor d’un Estat independent donaria evidencies inqüestionables arreu de la voluntat inequívoca del catalans que volen esdevenir un nou estat en el marc de la Unió Europea i obligaria a obrir un procés amb Madrid, i Brussel·les, per fer-ho possible. Ara bé de no assolir-se una amplia majoria no es podria entendre que la reivindicació catalana s’hagi esvaït, els problemes de fons seguiran existint i, tard o d’hora, caldrà posar-hi solució, ja que una majoria no suficient no pot evitar identificar nous camins per donar encaix en el sí de l’Estat a un important nombre de ciutadans, que no es senten representats ni justament tractats.

Ara bé no es pot oblidar, ni aquí ni arreu, que les eleccions democràtiques als Parlaments les guanya qui més escons obté i les del 27S són eleccions parlamentàries, encara que amb un rerefons plebiscitari i conseqüentment amb més de 67 escons s’obté la majoria parlamentaria i el mandat de formar govern. Una majoria que haurà de donar suport a un Govern que governar amb independència del nombre de ciutadans que amb el seu vot hagin configurat aquesta majoria. Aquests fet, vots versus escons, és un dilema que té que estar present en el desenvolupament de la lògica parlamentaria i a la vegada no oblidar que la pedra angular de tota democràcia és ‘una persona un vot’.

El 28S no està dibuixat, ho farem el catalans en llibertat, però sigui quin sigui el resultat, el país no pot parar-se i, tot considerant els valors suprems democràtics, governar esdevindrà una exigència per tota majoria que pugui configurar govern. És en aquesta realitat que hom té que comprendre que des de fora, aquells que ens miren amb interès i comprensió, no entenen com unes eleccions al Parlament, s’interpretin com a plebiscitàries o no, hi hagi forces polítiques sense un clar i detallat programa electoral. Aquest és un fet que caldria donar-hi resposta.

Setembre comença a caminar, els ciutadans ens afrontem al dia a dia, saben que amb les nostres actuacions poden dibuixar el nostre futur i condicionar les actuacions d’aquells que els hi depositem democràticament la confiança de gestionar els recursos públics i el destí col·lectiu. Una confiança que obliga transparència als elegibles i coherència plena entre el que afirmen que faran i el que fan. Una coherència que sovint no ha existit, però que en aquesta cruïlla historia esdevé imprescindible i, en conseqüència, els ciutadans haurem d’exigir, que en les pròximes setmanes desaparegui l’ambigüitat i les ‘no respostes’ de tots a aquells que ens demanen esdevenir els nostres representants.

27.08.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article Publicat a Elsingular.cat

L’ocupació millora, les possibilitats de futur no

Dissabte, 01/08/2015 (11:48)

“Treballar com a camí pel progrés econòmic i social segueix essent indispensable”

Aquest dies, al conèixer l’enquesta de la població activa publicada pel INE, hem tingut un cert grau de satisfacció al constatar l’important increment quant a creació d’ocupació en el segon trimestre del 2015 a nivell de l’Estat. La taxa d’atur espanyola s’ha situat en el 22,37%, 1,4 punts inferior a la del primer trimestre o 2,1 menys que la de fa 12 mesos, -els llocs nous de treball han superat els 411 mil, l’increment més gran dels últims 10 anys-, i a la vegada a Catalunya la taxa d’ocupació s’ha situat en el 64,1%, el que comporta un increment de 1,3 punts respecte al trimestre anterior, xifra que evidencia el dinamisme de l’economia catalana i que, si bé és una xifra que cal millorar molt, no pot amagar que és 5,4 punts superior a la mitjana de l’Estat espanyol, una taxa d’ocupació que millora i que ha permès que la taxa d’atur es situí en el 19,1%, pels homes i en el 20,1% per les dones.

Escoltar i llegir opinions sobre l’EPA, emfatitzant els percentatges, m’ha incrementat la impressió que les persones estem immerses en una onada que ens arrossega i a la vegada ens devora, perdent la nostra identitat. Els problemes individuals o de les unitats familiars, queden en un segon pla, amagats en les dades macroeconòmiques o aquelles aspectes que, en opinió dels que tenen veu pública o publicada, presenten més rellevància quant a futur immediat, o aixequen passions. Sembla com si darrera de les xifres, dels col·lectius, de les tragèdies o alegries no hi hagués persones amb rostre, que sofreixen i que en massa casos sobreviuen, perdent l’esperança que l’esdevenidor no ha de ser millor que el present.

A pesar d’això, la notable millora de l’ocupació a nivell de l’Estat, encara hi ha 5,1 milions d’aturats (726.200 a Catalunya) i 136 mil llars amb tots els seus membres en actiu aturats (1,6 milions de persones). L’atur segueix sent l’escull a superar, tant a Catalunya com a l’Estat. Entomar polítiques per crear llocs de treball és un requeriment indefugible. Ara bé, les polítiques i actuacions adreçades a la creació de llocs de treball no són suficients, si les persones no adoptem una actitud escaient, acceptant que per evitar la nostra obsolescència i ser ocupables, requerim tenir els coneixements requerits als entorns canviats sociolaborals i econòmics i a la vegada disposar d’aquelles actituds arrelades en l’equip, l’esforç, el canvi i la incertesa permanent. En aquesta línia, segons explicava fa uns mesos l’associació ASEMPLEO, cal recordar que sols el 16,7% dels aturats es reciclen o amplien coneixements durant el període d’atur. Un percentatge preocupant, ja que en aquest cas les possibilitats d’ocupació disminueixen progressivament i encara que l’ocupació millori les possibilitats de futur no són pas millor.

Estar aturat no és un període de ‘descans’ o de ‘transició’ entre un treball i un altre, ha d’esdevenir un període de millora, de progrés, de formació per ampliar les competències. Hem d’entendre que millorar les capacitats ha de ser quelcom possible i a la vegada requerit i que s’ha de desenvolupar simbioticament amb els imprescindibles subsidis o prestacions als aturats. Crear treball és imprescindible i potenciar i ajudar als emprenedors i industrials indefugible, però també dotar de més i millor capital intel·lectual als aturats, aquest és el repte a superar, ja que amb probabilitat la disintonia entre aptituds i actituds amb el que requereix el nous models productius expliquen, que l’atur estructural a l’Estat sobrepassi tota xifra raonable.

Cal acceptar que la tecnologia intel·ligent modifica els entorns de treball i desplaça als humans del treball de sempre, però a la vegada la tecnologia i les noves formes d’organitzar-se i de relacionar-nos en crea de nous. Uns nous escenaris de treball sorgits de processos d’innovació disruptiva i que exigeixen persones formades, que sàpiguen treballar en equip, compartir i trametre informació; que detectin oportunitats en un món global, tot entomant problemes, essent part de la solució. Persones amb capacitat de planificar, prioritzar i gestionar en la complexitat i el canvi i que converteixen les dades en informació i aquestes en coneixement.

Treballar com a camí pel progrés econòmic i social segueix essent indispensable, per aquest motiu, cal acceptar que són com gotes en l’oceà de la humanitat, però que cada gota té personalitat pròpia diferencial i és capaç d’aportar valor a la col·lectivitat i a la vegada la col·lectivitat té que acceptar que no pot deixar de banda a cap persona, armar-los de competències intel·lectes, per ser i saber, és una obligació col·lectiva arrelada en la voluntat individual d’evitar l’obsolescència i contribuir al progrés col·lectiu.

1.08.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elsingular.cat

La divergència entre macro i micro

Dimecres, 22/07/2015 (14:04)

“La divergència de percepció entre la ciutadania i els ‘experts’ econòmics no pot ser omesa”

Les últimes setmanes, conjuntament a la greu crisi econòmica i humanitària que viu Grècia i les notícies relatives a l’omnipresent procés cap al 27S que condiciona molts debats i actuacions, les bones dades i els missatges eufòrics, relatius a l’economia espanyola, s’han anat succeint.

El PIB creix rondant el 3% i pot acabar l’any liderant el creixement de la Unió Europea; els impostos disminueixen sense comprometre teòricament la recaptació; els tests d’estrès dels bancs allunyen la preocupació pel sistema financer el qual comença a oferir crèdit, encara que tímidament, si bé a tipus d’interès altíssims considerant el preu del diner; les exportacions en general, i molt especialment les catalanes, novament baten rècords; es crea ocupació; el consum creix de la mateixa manera que la renda disponible de les famílies (gairebé un 13% en el 1r trimestre segons el Banc d’Espanya).

Fins i tot, alguns consideren que l’eventual sortida de Grècia de la zona euro seria ‘digerible’ i que els 30.000 milions d’euros compromesos per l’Estat no impedirien continuar en la senda positiva.

Aquesta millora continuada de les magnituds macroeconòmiques i els lleugers però perceptibles símptomes de millora de l’economia real, la percebuda per les famílies i cadascun de nosaltres, ha evidenciat una doble i divergent percepció entre la ciutadania que no percep la millora econòmica i la que es desprèn de les declaracions carregades d’optimisme dels responsables econòmics de les Administracions i dels organismes privats d’anàlisi i prospectiva.

Constatar la divergència existent entre les dades macroeconòmiques, i les afirmacions associades, amb la situació de la societat que es caracteritza per baix nivell d’ocupació, alta taxa d’atur, creació de llocs de treball amb baixa necessitat de capital intel·lectual i, en molts casos, salaris desajustat al cost de la vida em va fer recordar una frase de Karen Anderssen (persona d’origen nòrdic arrelada al Vallès) que fa uns dies afirmava “las palabras nos dan la pauta … pero, ¿qué hay de las buenas acciones?“.

Sens dubte la frase és molt escaient per reflectir el sentiment d’angoixa i preocupació pel present i el futur que moltes persones tenen del moment actual. Un període caracteritzat pels enormes desajustos entre les paraules, en molts casos no exemptes de demagògia, i la realitat quotidiana, la qual requereix, de forma imprescindible, incrementar les polítiques socials, potenciar la dotació de capital humà del país (una de les més baixes d’Europa), vertebrar un model econòmic robust i capaç de competir en els mercats globals per ser altament productiu, tot aportant productes d’alt valor i innovadors, fugint conseqüentment de la competència fonamentada en productes i serveis de low cost.

La divergència de percepció entre la ciutadania i els ‘experts’ econòmics no pot ser omesa ni menystinguda en les anàlisis i escenaris de futur, especialment perquè en gran part la recuperació ha estat fruit de la devaluació interna, de l’enorme esforç i sacrifici efectuat pels ciutadans, i de la capacitat creixent de les PIMES d’ajustar els seus processos productius per millorar la competitivitat i obrint-se als mercats internacionals.

Negar la millora econòmica seria faltar a la veritat però en aquest incipient inici de la recuperació és imprescindible assumir i prendre mesures per recuperar els pressupostos de formació, ajustar les infraestructures, assegurar la salut i combatre l’exclusió social, dotar novament el reduït i insuficient fons de pensions, desplegar polítiques d’abast quant a innovació, ja que la seva absència no només resta capacitat competitiva a l’economia espanyol, també frena el creixement de la indústria, autèntica palanca en la qual ens hauríem de recolzar per a crear massivament ocupació estable i de qualitat.

En la línia de la necessitat de millorar la competitivitat també cal recordar que l’Estat espanyol ocupa la posició 36 dels 144 països analitzats en l’informe The Global Competitiveness Report 2014-2015 i que el pes de l’ocupació en la indústria espanyola és inferior en 9 punts al del 2007, una disminució que lidera el rànquing dels països amb major descens de la Unió Europea (el 27% al 17,8% de l’ocupació total), una dada a tenir molt present, ja que tot i que en nivell absolut el VAB de la Indústria Catalana va superar en 2014 el de 2017, gràcies bàsicament a la millora de la productivitat, evidencia que la política industrial encara no ha aconseguit la seva potenciació i conseqüentment la creació de llocs de treball, i sense crear llocs de treball estables, sense donar sortida als centenars de millers universitaris, que veuen tancades les portes del seu futur, l’esdevenidor és impossible.

Catalunya i l’Estat afronten l’estiu amb la mirada posada en la tardor, uns mesos que seran claus per dibuixar l’esdevenidor. Els polítics, o ciutadans esdevinguts polítics, desgranaran les seves propostes, amb massa freqüència propostes a la contra, i ens parlaran del futur si en ells els hi fem confiança. Unes propostes que hem d’escoltar, analitzar i avaluar però, siguin les qui siguin, la nostra anàlisi ha de considerar que no és admissible les divergències estructurals entre la macroeconomia i la microeconomia, ja que quan aquestes es donen s’evidencia la diferència entre les paraules i els fets, les escletxes entre uns i altres creixen, les societats es fragmenten i la força col·lectiva es dilueix.

22.07.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article Publicat a Via Empresa

Grècia: problema de confiança (i no sols a Grècia)

Dilluns, 13/07/2015 (08:52)

“El país es troba en una situació en la que el nivell d’endeutament no ha fet més que incrementar-se mentre la pobresa creixia”

Aquest cap de setmana molts europeus hem estat pendents de la reunió dels caps de Govern de l’Eurozona, mentre recordàvem la sentència pronunciada per la Cancellera Àngela Merkel al Bundestag: “Si cau l’euro, Europa Cau”, ja que, es miri com és miri, la crisi grega i la seva exclusió temporal o permanent de la zona euro, posa en qüestió la capacitat de la moneda única per superar adversitats i donar l’estabilitat requerida pel desenvolupament econòmic i social de tot col·lectiu, tot garantint i a la vegada assegurant la no volatilitat dels estalvis. La situació de la població grega és extrema. El país es troba en una situació en la que el nivell d’endeutament, no ha fet més que incrementar-se mentre la pobresa creixia. El deute és tan enorme que retornar-lo esdevé impossible, no sols pel seu volum, també perquè la seva economia ha evidenciat l’incapacitat de generar els recursos requerits. Reestructurar el deute, més aviat que tard, esdevindrà imprescindible, com imprescindible és que els grecs desenvolupin un model econòmic capaç de capgirar l’actual situació i eliminar la corrupció i el frau fiscal que, segons indiquen alguns informes, és enorme i, com és ben conegut, la solució no passa per incrementar els impostos, sinó per incrementar la recaptació.

La solució al problema grec és extremadament complexa, en gran part passa per ells mateixos, però també per la voluntat política de la Unió en reconèixer la situació i identificar solucions, que no siguin les mateixes que ja han evidenciat la seva ineficiència. Grècia amb l’euro no pot competir a mig termini a l’exterior, però sense euro les importacions esdevindran impossibles i la situació encara es complicarà molt més. La solució mixta, un país amb 2 monedes una interna i altra externa, podria ser la solució al 2012, però ara la confiança s’ha trencat, com si no s’explica l’exigència de la Unió de que les mesures proposades pel propi Govern grec en la seva darrera carta relatives a pensions, privatitzacions o iva, entre d’altres, es legislin en les properes 72 hores?

Pensar en el rerefons del perquè avui a Brussel·les no s’ha arribar a un acord i constatar que aquest s’arrela en la No confiança, m’ha portat a recordar el tancament d’una PIME catalana la tardor passada i el comentari que em va fer un dels seus socis. El soci majoritari havia fet i desfet sense considerar les opinions dels altres fins arribar a una situació on el dilema era la fallida o l’ampliació de capital de forma significativa, cap dels socis va respondre a la petició del majoritari bàsicament per haver-se trencat la confiança. Certament sense confiança res es possible i l’element essencial en tota relació, ja sigui en el context de les relacions personals, empresarials o institucionals. Enviar missatges erronis, no complir els que s’explicita, canviar els posicionaments sense justificació raonada o actuar des de la prepotència sempre passa factura i malauradament els que acaben pagant-ho, gairebé sempre són els més febles que veuen, sense poder fer-hi res, com s’esvaeix l’esdevenidor.

La relació entre Grècia i la Unió requereix recuperar la confiança, però aquesta necessitat de recuperació no eximeix de la responsabilitat de fer ‘Política’ en majúscula, d’actuar com estadistes i no tecnòcrates, de mirar el futur amb determinació. És en aquests moments complexes, on la necessitat de polítics experimentats i compromesos esdevé imprescindible. Un aspecte que sembla que molts ho obliden i del que a casa nostra no ens en lliurem. ¿Cóm si no es pot entendre que pel 27S la unitat passi per una llista sense polítics?, ¿és que els polítics són el problema o la causa de la no unitat?. Em sembla un joc pervers, que mina les confiances d’aquells que ens miren amb comprensió i complicitat en els legítims anhels de poder-nos expressar lliurament, votant com volem que sigui el nostre futur.

Una llista sense polítics, quan fa més falta que mai la política, el talent i l’acord, em sembla un joc de disbarats. Els polítics no són el problema, el problema és quant no hi ha confiança i no recordar que per canviar governs hi ha eleccions cada 4 anys. Ara el que es planteja és enviar un missatge clar al món en general i a la Unió Europea en particular. Un missatge clar i nítid i no el que alguns centres d’anàlisi comencen a explicitar, quan afirmen que una llista sense polítics sembla no tenir altra finalitat que apartar al president Mas, com ja va passar amb el president Tarradellas.

Tornant al principi, tornant a Grècia, vull creure que l’escenificació del no acord ha arribat al seu clímax, que Tsipras legislarà per donar garanties i recuperar la confiança esmicolada en els darrers mesos i que la Unió estarà a l’alçada d’aquells vell anhel d’una Europa social, unida i compromesa amb el progres sense exclusions. Un compromís que no pot renunciar a reestructurar el deute grec, ni deixar d’ ajudar a verberar una Grècia amb futur i en el sí de la Unió.

13.07.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elsingular.cat

No es pot fagocitar la societat civil

Dilluns, 29/06/2015 (12:53)

“És moment que la societat civil continuï esperonant, efectuant propostes i col·laborant activament amb l’Administració, però és l’administració la que té que prendre les decisions pertinents”

Amb la finalització del mes de juny i amb els actes de graduació de noves promocions de graduats i titulats, s’obren oportunitats de parlar amb pedagogs d’àmplia experiència dels diversos nivells educatius. Professors de Batxillerat, -que s’acomiaden dels alumnes que el proper setembre ompliran les aules universitaris i les dels cicles de formació professional. Professors que des de la universitat o escoles i instituts entomaran els reptes de facilitar als nous alumnes, els coneixements per afrontar, després d’uns anys de formació, els desafiaments propis de la professió escollida. Un sistema educatiu que des de fa uns anys inicia els períodes formatiu en moments molts complexes per la duresa d’una crisi, que ha retallat fortament els ingressos i la renta disponible a les persones i especialment a les famílies amb joves en edat escolar, també per la crisi de valors i els canvis, que afectan a la societat i a les institucions en general.

La societat esta mutant de forma accelerada, la manca de treball i les expectatives salarials dels més preparats porta a menysvalorar la formació; també els menors ingressos familiars i les tensions emocionals, sovint arrelats en aspectes de supervivència, tenen un elevat impacte sobre el benestar en la unitat familiar, sotmesa a problemàtiques d’ansietat i depressió, aspectes que acaben afectant als més joves i el seu rendiment escolar, tot abandonat els valors associats a l’esforç i la perseverança en assolir objectius i entomant altres més propers a la minimització de l’esforç o l’evasió de la realitat. Aquests són aspectes que explicitin diversos pedagogs fora dels focus i en marcs de confiança , tot argumentant que la societat esta caminant cap un nou model social, pel qual les persones en general no hem estat preparades. Avui en dia, encara tenim interioritzats trets propis d’ecosistemes tancats i conductes associades a malversar els recursos naturals, també de privilegis fonamentats en la pobresa d’altres països i en l’espoli de les seves riqueses, sense oblidar l’obsessió en endeutant-nos en excés, tan a nivell púbic com privat, hipotecant el futur dels altres.

Venim d’un escenari, on l’abundància feia que no assumíssim les conductes pròpies d’autoexigència i a la vegada aquelles associades a exigir, a les institucions publiques i als seus gestors l’indispensable, l’imprescindible rendiment de comptes, l’absència del qual possibilita les conductes corruptes, oblidant el bé col·lectiu . Ens troben en una nova societat, a l‘inici d’una nova era, la qual necessita reinventar la quotidianitat i fer-ho, acceptant l’obsolescència, però sense defugir de les responsabilitats ni voler trencar les fronteres entre els tres components imprescindibles, quant a la vertebració del futur: la societat civil, les Administracions i la empreses o mercats.

La societat civil, -entesa com aquella part de l’àmbit privat l’activitat de la qual no té ànim lucratiu o el que és el mateix, les tasques que desenvolupen les persones quan no actuen com agents de les Administracions Públiques ni tampoc con professionals de les empreses enfocades a activitats encaminades a finalitats lucratives-, esdevé el tercer element del binomi Administració-mercat, de la tal manera que els tres conformen un equilibri, sense el qual una societat no pot desenvolupar-se. Aquest és un fet contrastat històricament i certifica que els experiments socials de conseqüències més nefastes s’han donat després de l’anihilació de la societat civil. Els totalitarismes en són una bona evidencia, ja que a partir del moment en què la societat civil perd la seva capacitat d’opinió, res no pot aturar els abusos dels poders polítics i econòmics. Per contra, una societat civil forta, encara que sigui bandejada, pot actuar per suplir les mancances dels altres dos sectors.

La societat actual arrelada en la globalització i la liberalització mundial dels comerç, sense una governança mundial, posa en evidencia que l’acció de govern ultrapassa la mera tasca de l’Administració pública, un fet que requereix la presència d’una societat civil activa i estructurada, a més de l’acció d’un mercat dinàmic, competitiu, internacionalitzat i poc intervingut. Els tres components actuen com a contrapoder uns dels altres i contribueixen a evitar situacions de desequilibri. Així, constatem que quan l’Administració és massa preponderant, es donen situacions de desànim social i d’estancament econòmic; per contra, si el mercat esdevé predominant, s’acostumen a accentuar els desequilibris, les desigualtats i la injustícia social.

Avui en dia la societat civil veu les possibilitats del nou sistema, s’adona que nous models de governança esdevenen imprescindibles, que les estructures verticals, jerarquitzades i distants no aporten solucions als nous desafinaments associats a un mercat en posició d’avantatge i un poder polític en adaptació. En aquest escenari només una societat civil forta i vigilant pot permetre assolir els nous estadis desitjats i evitar els abusos del mercat i l’administració.

Tornant a casa nostra i analitzant el manteniment de la nostra identitat en les èpoques més complexes, -una nació que des del decret de Nova Planta ha tingut, en el millor dels casos, un nivell d’autogovern limitat-, es constata que ha estat possible degut a la vitalitat de la seva societat civil. El teixit associatiu de Catalunya ha estat clau a l’hora de situar Catalunya entre les regions capdavanteres d’Europa, malgrat les seves evidents limitacions polítiques. És per això que en la situació actual esdevé indispensable que els tres elements de la governació i vertebració de futur funcionin sinèrgicament al millor nivell i es foragitin els intents de fagocitar la societat civil circumscrivint-la en els marcs d’actuació pròpies de l’escomesa política i l’Administració. Aquest és un aspecte que no impedeix la permeabilitat entre els diversos sectors i que, amb normalitat, els ciutadans assumeixen responsabilitats polítiques, òbviament renunciant a voler ser a la vegada referents quant a la societat civil.

Certament és moment que la societat civil continuï esperonant, efectuant propostes i col·laborant activament amb l’Administració, però és l’administració la que té que prendre les decisions pertinents, perquè la nostra societat pugui desenvolupar-se en la nova conjuntura. Una conjuntura que requereix més que mai el funcionament simbiòtic, però nítidament diferenciat de La societat civil, les Admistracions i els mercats.

29.06.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elsingular.cat

Ciu: un trencament anunciat

Dilluns, 22/06/2015 (12:29)

“Hi ha massa coses en joc, perquè protagonismes o interessos individuals, dibuixen més corbes i complicacions al ja prou complex camí emprès”.

La darrera setmana de primavera, després de 37 anys de treball plegats, Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya han anunciat el trencament de la federació. Convergència i Unió, que ha estat clau en el procés de vertebració de la Catalunya actual, ja és història. S’ha fet realitat el que ja creient que passaria el 43% de catalans al juny de l’any passat, segons l’enquesta que va publicar el diari El Periódico.

Una ruptura que, si bé es produeix en el marc definit pel camí cap a posicions nítidament independentistes del president Mas i la cúpula dirigent de Convergència post Pujol, té llargues arrels alimentades tant en el híperprotagonisme de Duran, com per  les topades i divergències ancorades en la confecció de les llistes electorals i que la participació d’UDC en les llistes i càrrecs fos d’un 25% en si de la coalició, -a partir del 2001 federació-, un percentatge,  en opinió de molts convergents, excessivament gran, atès el percentatge de vots que aportava Unió, si bé aquest és un fet que sols es podrà contrastar si Unió es presenta en solitari.

Es miri com es miri el divorci era una crònica anunciada al que sols mancava posar-hi data,  sols cal analitzar les hemeroteques per identificat tot un seguit de topades recollides pels mitjans de comunicació i que té arrels molt abans que el President Pujol planteges a Duran, que fos el seu successor a canvi de que UDC s’integrés en Convergència. Un divorci que arriba en el pitjor moment,-si es que hi ha bons moments per un divorci-,  ja que amb la mirada posada en el 27 de setembre i amb  l’objectiu d’assolir evidències, acreditables internacionalment, de la voluntat dels catalans d’esdevenir Estat propi. Dividir no ajuda a la desitjable llista única, que aplegui a tots els vots del SI SI, la qual donaria a la comunitat internacional un missatge ineludible del caràcter referendari de les eleccions.

Ara bé, a pesar que la divisió no es bona i un cop més s’evidencia el que afirmava el president d’Òmniun del Solsonès l’agost de 2009: “El pitjor enemic dels catalans? la manca d´unitat dels partits catalanistes”; cal entendre que en la situació actual d’enfrontament entre la Generalitat i el govern de l’Estat obliga a que tots els nivells de l’Administració catalana governats per CiU (Generalitat, Diputacions, Consell Comarcals i Municipis) actuïn amb unitat de criteri i que les decisions, que es prenen  a la plaça Sant Jaume tinguin el seu reflex en el Congrés dels Diputats i el Senat, actuant en perfecta simbiosi. És en aquest context, on cal també entendre que la disintonia Duran – Mas, sols es podia resoldre del costat d’en Mas, no en va és el president de Catalunya.

Convergència i Unió ha passat pàgina pública, amb més somriures que llàgrimes, si ens atenem a les imatges de les rodes de premsa, un cert aire d’alliberament es detecta en els dirigents dels dos àmbits, un sentiment que hauria de servir, perquè sigui un trencament no traumàtic, sense enfrontaments que allunyin encara més a la ciutadania de la política i, a la vegada, debilitin enfront de tercés la legitima voluntat dels catalans d’expressar-nos democràticament a les urnes sobre què volem ser i com.  És miri com es miri, hi ha massa coses en joc, perquè protagonismes o interessos individuals, dibuixen més corbes i complicacions al ja prou complex camí emprès.

22.06.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article Publicat a Nació Sabadell 

Quan els vents bufen a favor, cal aprofitar-ho

Dimarts, 16/06/2015 (12:38)

“Estem lluny de deixar definidament enrere la crisi.El 61% dels llocs de treballs industrials es troben situats a l’àrea metropolitana. Necessitem més i cal que els emprenedors ho tinguin fàcil”

Fa uns dies, mitjançat l’EPA, vàrem conèixer que a l’Estat unes 200.000 persones van incorporar-se al mercat laboral el passat mes de maig. Un increment de les persones ocupades mercès al creixement significatiu del PIB, que se situa sobre el 3,5% el 2015. Important creixement fruit de les reformes estructurals entomades i del procés de devaluació interna, que ha atorgat més competitivitat exterior i des de fa uns mesos, esperonat per una conjuntura externa configurada pels preus baixos del petroli, la depreciació de l’euro enfront del dòlar i la política del BCE, que permet alta disponibilitat de recursos financers i tipus d’interès baixos.

Ara bé, les bones dades no ens poden fer oblidar que encara hi ha 5,4 milions de persones sense treball, una dada que certifica que estem lluny de deixar definitivament enrere la crisi i que són imprescindibles uns quatre anys més amb creixements rondant el 3% per situar-nos al nivell socioeconòmic d’abans de la crisi.

La situació de l’atur hauria d’obligar a entomar amb fermesa la implantació d’escenaris, que facilitin la creació de llocs de treball mercès al suport a l’emprenedoria, el creixement del volum de les empreses, l’augment de la competitivitat, fomentant els processos d’innovació i ubicació en localitzacions òptimes; és a dir, lloc on la productivitat es veu reforçada, tant per les infraestructures disponibles com per un desenvolupament harmònic del progrés professional i personal. És en aquest context, on innovar i reequilibrar el territori esdevé un element bàsic per accelerar els processos d’increment de l’activitat productiva.

Centrant-nos en Catalunya, quant la capacitat d’augmentar la competitiva mercès a processos d’innovació cal considerar que al Principat el nivell de la producció científica és molt bo, tenint sols l’1’5% de la població de l’espai europeu de recerca, generem el 3% del total, en conseqüència si es potencia la transferència cap el sistema productiu de ben segur es pot superar el baix 1% de patents generades i progressar en el procés de competir per valor, única via per poder disposar de salaris òptims i desplegar el talent de les persones.

Quant la necessitat de reequilibrar el territori, cal constatar que gairebé el 61% dels llocs de treballs industrials es troben situats a l’àrea metropolitana de Barcelona i que diàriament, per motius professionals, es produeixen més de 600.000 desplaçaments fora del municipi de residència, dels quals 53% s’efectuen en cotxe i el 47% amb tren o autobús i per un altre el potencial de les 25 ciutats de més de 25.000 habitants que hi ha fora de l’àrea Metropolitana. Unes potencialitats, que han de ser valorades poden facilitar la creació d’empreses, mitjançant el procés de re industrialització i a la vegada augmentar la qualitat de vida de les persones. Un procés complex farcit de risc i incertesa, però que esdevé imprescindible entomar.

Crear treball de qualitat, estable i amb rendes del treball simbiòtiques amb el cost de la vida comporta no sols assumir polítiques encaminades a facilitar la innovació i el reequilibri territorial, cal assumir també que les persones són l’element clau i diferencial de les empreses, que a pesar de la recerca d’excel·lència existent només generem un quart de les patents que genera Alemanya, que ens manca volum empresarial, que si bé som un país d’emprenedors, en necessitem més i cal que els emprenedors ho tinguin fàcil; és a dir, eliminar les traves burocràtiques i mirar els mecanismes per potenciar que el disseny i les tecnologies arribin a innovar els nostres productes.

Ara que es creix, que els vents bufen a favor, cal aprofitar-ho per poder deixar definitivament enrere la crisi, però tot recordant que sols podrem afirmar que haurem deixat enrere la crisi quan les taxes d’atur assoleixen xifres inferiors al 4% i els salaris permetin el desenvolupament ple de les persones, tot garantint les imprescindibles polítiques socials sense exclusions.

16/06/2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Via Empresa

Van caure perquè és cregueren déus

Dilluns, 15/06/2015 (10:52)

“Ara iniciem una nova etapa, que cal entomar amb l’esperança que el canvi és el que fa que les coses tinguin noves formes de ser analitzades i els problemes avaluats amb altres expectatives i, en conseqüència, força renovada per assolir el futur”

El passat dia 13, mentre el canvi es feia omnipresent en molts municipis del nostre país, em va venir a la memòria el llibre “D’animals a déus. Breu historia de la humanitat” de l’historiador israelí Yuval Noah Harari i en concret la seva sentència “la història va començar quan els humans inventaren els déus i acabarà quan els homes es converteixen en déus”. Certament el dissabte dia 13 és va fer realitat el canvi amb profunditat iniciat el 24 de maig, expulsant a polítics que s’havien ancorat en la seva veritat i tancats en les seves esferes de privilegis, després d’anys d’exercici del poder, havien adoptat posicions allunyades de la realitat i actuaven per sobre de la llei del bé i del mal.

Polítics que creient-se ‘déus’ havien oblidat, que la seva missió era la de servei a la col·lectivitat i gestió amb criteris de transparència i rendició de comptes. Polítics, homes i dones, que es convertiren en déus del seu univers endogàmic i que, com vaticina Harari, escriviren les darreres línies de la seva historia. Afortunadament un fi de l’historia que no és altra cosa que l’inici d’una nova amb noves persones, amb noves idees i amb el compromís real de regeneració, no sols de la vida pública, també de la forma d’entendre que la ciutadania vol una democràcia menys indirecta, més participativa i propera, on l’assumpció de responsabilitat no és quelcom estrany, sinó imprescindible per tot gestor dels recursos públics. Un canvi omnipresent que no pot fer oblidar que molts són els polítics que han actuat al llarg del temps amb honestedat i generositat i que ara es veuen ‘criticats’ i ignorats per les actuacions d’uns pocs, que creient-se déus varen embrutir i denigrar el noblesa de la política.

És moment de no equivocar-nos, de no confondre el subjecte amb el predicat i d’estar emprenyats amb la corrupció, la prepotència, el clientelisme i la mala política, no pas amb la Política.

Crec que ara esdevé imprescindible assumir que el carrer ple de matisos ha arribat als Consistoris, que s’ha trencat el model bipolar sorgit de la transició i que ha nascut un nou escenari més complex, que durant un temps pot generar tensions e inestabilitats i, en cert moments, dificultats en la governança. Però cal també entendre que molts dels nous regidors, si bé estant mancats d’experiència política, tenen una àmplia formació acadèmica, són persones viatjades i llegides i tenen la il·lusió que dóna força per construir un futur més lliure, més pròsper, més sostenible i més just des de la legitimitat democràtica i el respecte a la llibertat individual i col·lectiva.

Ara iniciem una nova etapa, que cal entomar amb l’esperança que el canvi és el que fa que les coses tinguin noves formes de ser analitzades i els problemes avaluats amb altres expectatives i, en conseqüència, força renovada per assolir el futur. És moment doncs de dir gràcies a tots els que han donat un pas endavant i assumit responsabilitat de servis, així com desitjant-los encert i èxits en la seva gestió i a la vegada comprometre’ns en confiar i ajudar, tant des de la critica constructiva com en la cooperació per superar tots els reptes i molt especialment el repte més gran que té el nostre país: donar feina al centenars de milers de persones sense treball.

15.06.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elsingular.cat

Ara és el moment del canvi en profunditat

Dijous, 04/06/2015 (10:33)

“Els resultats de les eleccions municipals no poden posar més problemes, quant l’exercici democràtic associat a l’autodeterminació dels pobles”

Les eleccions del diumenge 24 de maig ja són historia, el resultat de les urnes han deixat un escenari amb nous actors, complex per la seva fragmentació, amb múltiples asimetries plenes d’incertesa i amb la certificació, que ara és el moment del canvi en profunditat. Sens dubte el canvi s’ha fet present tot obrint l’inici d’una nova etapa on la societat plural, farcida de matisos i amb percepcions de la situació diverses, s’ha traslladat dels carrers al consistori, on s’ha configurat un paisatge polític extremadament obert, fruit de la voluntat lliure expressada per tots aquelles, que volen ser protagonistes del seu futur depositaren en llibertat el seu vot en l’urna.

Un futur obert quant a la configuració d’aliances, que tenen que veure la llum el proper dia 13 de juny, però amb clars guanyadors i perdedors. Aquest és un fet inqüestionable i que hauria d’obligar a que cadascú assumeixi les responsabilitats que li pertoca. Els primers, assumint amb valentia la responsabilitat atorgada pels ciutadans i el segons reconeixent el seu fracàs, tot conjugant el verb dimitir. Un verb que sembla no existir en la gramàtica del nostre país. Quant admiro i envejo al món anglosaxó, on el rendiments de comptes i la transparència és quelcom indissociable a l’exercí de la gestió i l’administració dels recursos públics i l’assumpció de responsabilitats es obligat en l’acció política.

Un canvi que obliga en primer lloc a expressar-se amb claredat i preguntar sense ambigüitats o amb preguntes, que permeten al que les formula interpretar-les a la seva conveniència i en segon a abandonar les actituds, que ignoren la interdependència global i adoptar tarannàs encaminats a fer realitat governar per a tots amb independència de la proximitat ideològica, a interioritzar la meritocràcia foragitant l’amiguisme,.., i assegurar un govern estable i capaç d’afrontar els reptes que l’esdevenidor, de forma accelerada, ens posa enfront nostre i que obliguen a prioritzar la generació de llocs de treball, potenciar la formació i reforçar les imprescindibles polítiques socials.

El dia 13 està a la cantonada, els nous actors esmercen esforços per arribar acords, buscant mínims comuns denominadors amb adversaris, per establir programes de govern assumibles i que no es limitin a administrar el poder, sinó a vertebrar grans projectes que permetin la millorar i el progres. Uns projectes que no poden ser excloents. És en aquesta línia que el dibuix de los noves polítiques no poden ignorar, amb independència del posicionament individual, la voluntat expressada per una gran part de la ciutadania catalana, quant a expressar-se en llibertat i democràcia sobre el seu futur, dit d’altra manera, els resultats de les eleccions municipals no poden posar més problemes, quant l’exercici democràtic associat a l’autodeterminació dels pobles, ni tampoc poden assegurar un millor present, robant recursos de generacions de futur.

04.06.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a elsingular.cat

24 de maig: Objectiu recuperar futur

Dimarts, 19/05/2015 (09:50)

“Reequilibrar el territori exigeix una aposta decidida per part de les administracions locals”

Ha començat la campanya electoral, el camí cap a uns nous governs municipals que esdevindran complexes de configurar atesa la fragmentació que avança totes les estadístiques publicades. Uns governs, però, que haurien d’aprofitar l’incipient recuperació econòmica i, tot consolidant-la en la mesura de les seves capacitats, assolir que aquesta arribi a la ciutadania en forma de treball, d’augment de l’ocupabilitat de cada persona i d’acompanyament a aquells que es troben en el si de la pobresa, assolint el seu rescat i la seva recuperació. Un procés requerit arreu i en el que el procés de reindustrialització del territori, entès com a reequilibri territorial, esdevé clau per assolir-ho, atesa la seva capacitat tractora i de generació de llocs de treball.

Reequilibrar el territori, utilitzant el procés de reindustrialització avui endegat, exigeix una aposta decidida per part de les administracions locals, actuant amb complicitats transmunicipals. Esdevé imprescindible disposar de sòl industrial competitiu, que obliga, en primer lloc, a què la mobilitat no estigui només pensada per les mercaderies, cal també prioritzar i cuidar la mobilitat de les persones. En segon lloc, disposar d’infraestructures telemàtiques d’alta velocitat. En tercer lloc és requerit que en les zones industrials s’instal·lin simbiòticament els serveis associats a les persones (parvularis, comerços i aquells altres que faciliten el binomi treball – responsabilitats familiars). En quart lloc, cal disminuir la burocràcia que frena tant el creixement de les empreses existents com l’establiment de noves.

Disposar de sòl industrial competitiu distribuït pel territori és condició necessària però no és suficient, cal també assumir que les empreses han d’exportar i internacionalitzar-se, aquests fets obliguen a defugir de caure en la temptació de competir per cost, ja que competir per cost implica empobrir-se, perquè sempre hi haurà algú disposat a fer el mateix però més barat; acceptar el repte de competir per valor, creant productes amb elements diferencials. Aquests fets obliguen a innovar de forma integral, molt especialment en producte, mercès entendre les potencialitats del procés científic i les eines tecnològiques, tot generant nous productes mitjançant un procés de disseny.

Innovar és fer que l’avenç científic i tecnològic es converteixi en progrés econòmic i social. Pe fer-ho, cal la implicació clara dels centres tecnològics, ja que la innovació també està vinculada a la capacitat d’observar, analitzar i deduir quines són les demandes de la societat i les capacitats dels avenços científics i tecnològics. En aquest context cal que els municipis estableixen mecanismes, perquè les potencialitats dels centres tecnològics arribin a tots els racons del territori i aportin respostes als requeriments de les empreses i les seves potencialitats. Unes potencialitats que emergeixen a l’entendre que la innovació no està vinculada ni a la ubicació de l’empresa, ni a la seva mida, sinó a la idea, a les persones, al convenciment de l’obsolescència del present i, consegüentment, a les oportunitats de futur.

Els nous governs municipals tenen l’oportunitat d’aprofitar la recuperació econòmica, que s’albira, però han d’assumir que tenen moltes limitacions i no s’aprofiten les sinergies entres ells. Cal consorciar-se, cal veure el territori com un bé transmunicipal, aprofitant les sinergies de cooperar per competir. En aquesta línia crec que un bon exemple és l’eix de la B-30 de Catalunya, una zona molt significativa en producció industrial on s’ha arrelat, mitjançant l’associació Àmbit B-30, la cooperació. Una cooperació, posant al centre de decisió a les persones, que cal que arreu, i amb voluntat democràtica, es revalidi i emergeixi novament amb determinació, i força renovada, el pròxim 24 de maig, per entomar les oportunitats de futur.

19.05.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Via Empresa