9N i l’essència democràtica

Dilluns, 08/09/2014 (13:07)

“No voler saber fefaentment què vol ser Catalunya, ignorar el clam massiu expressat de forma continuada, pacífica i cívica des de l’11 de setembre de 2012, no és sols ignorar la realitat, és menystenir la ciutadania”

Al finalitzar l’agost i amb la tornada a la “normalitat quotidiana”, les converses amb els companys i coneguts, després de breus explicacions relatives a les vacances, a l’evolució de la crisi i a l’inusual climatologia d’aquest estiu, es centraren amb el proper 11 de setembre i el 9 de novembre. A diferencia del que alguns poden pensar, el fil conductor de les converses no fou la voluntat o no de que Catalunya esdevingui un nou Estat en el marc de la Unió Europea. El debat tampoc se centra en la legalitat o no de de la consulta que es convocarà, emparada en la llei de consultes que properament aprovarà el Parlament català. En totes les converses, i van ser força, el denominador comú fou la democràcia.

Els sistemes democràtics són, i aquests és un fet inqüestionable, un sistema d’organització i administració dels recursos col·lectius en el qual la sobirania del poder resideix en els ciutadans, o com la definien els grecs “el govern del poble”. En aquest escenari les decisions col·lectives han de ser preses pels ciutadans, mitjançant la participació directa o indirecta, sense que aquesta última pugui desplaçar a la primera quan es tracta de decisions cabdals quant al futur. Conseqüentment, la voluntat del poble mai pot ser menystinguda o ignorada; i molt menys en democràcia, ja que és la diferencia fonamental entre els Estats totalitaris i els lliures.

Sabem que en la pròpia gènesi democràtica hi ha els valors associats a la llibertat, la igualtat, la participació i els drets individual i col·lectius en el marc suprem dels drets humans. És en aquest context en el que l’assumpció de compromís amb els valors democràtics exigeix, com afirmar el president Artur Mas el proppassat 6 de setembre: “estar dempeus, no pas ajupits. Estar amb l’ànim serè, no pas atabalat. Tenir moltíssimes ganes d’anar endavant, de fer el camí, de fer el cim”.

La convicció democràtica obliga acceptar donar veu als ciutadans. Un dret d’expressar-se que tindria que esser abraçats per a tots, sense excepcions. En democràcia cal facilitar l’expressió lliure dels que consideren que l’estatus quo actual és l’adequat, als que estimen que Espanya té que progressar en un model confederal, i als que volen que Catalunya assoleixi la independència com Estat en el context internacional. Conseqüentment, si les conviccions democràtiques exigeixen donar veu a tots, en la coincidència i en la divergència, caldria reconèixer que és extremadament difícil, sinó impossible, entendre l’actitud d’aquells que s’oposen a que els ciutadans siguem consultats el 9 de novembre sobre el nostre futur. Oposar-se a la consulta o negar-se a modificar els marcs legals per a fer-la possible, com instrument d’oposició a les aspiracions d’Estat independent és evidenciar por a l’expressió lliure dels ciutadans i vulnerar el codi genètic de la democràcia.

Per a mi i per la majoria de persones de peu amb les que he parlat aquest inici de setembre, amb motivacions, prioritats i ideologia política diversa, el debat en aquests moments no és la independència. Aquest serà un debat i reflexió a partir de que els ciutadans siguem cridats a la urnes. Ara el debat real, el que esta en joc, és l’essència democràtica. I aquest aspecte que és assumit per una gran majoria dels ciutadans hauria d’esser acceptar i assumit per tots els polítics i càrrecs públics. És imprescindible assumir que la democràcia indirecta i el requerit diàleg institucional, mai pot suplantar la democràcia directa quan es tracta de temés transcendentals.

No voler saber fefaentment què vol ser Catalunya, ignorar el clam massiu expressat de forma continuada, pacífica i cívica des de l’11 de setembre de 2012, no és sols ignorar la realitat, és menystenir una ciutadania, que reiteradament ha evidenciat amb tolerància i respecte la seva voluntat de ser i fer.

Antoni Garrell i Guiu

8.09.2014

Article Publicat a El Singular

9N i la importància del camí per endavant

Dilluns, 25/08/2014 (11:31)

“Costa d’entendre que si la majoria de forces parlamentàries volen convocar el proper 9 de novembre als catalans, el govern de Madrid s’oposi, aferrant-se a la literalitat de la Constitució i la seva immutabilitat”

El passat diumenge, una persona xilena que havia estat víctima d’un important accident va escriure “Doblándole la mano al destino”, tot afegint “El camino que tienes por delante es más importante que el que dejas atrás”. Les seves paraules cal enquadrar-les en el llarg període que ha estat fora de tota activitat que no fos lluitar per recuperar-se, i minimitzar els efectes adversos de les conseqüències de l’accident. La seva actitud s’arrelava en dos certeses. La primera en la convicció que amb determinació, esforç i sacrifici es pot capgirar el destí (“doblegar la mano”). La segona reafirmava que el passat (“lo que dejas atrás”) explica el present, res més, però que el que és important és el futur (“el camino que tienes por delante”); que aquest es pot escriure a l’entendre que és aquest el que mou a les persones, i el que sincronitza el batec del cor amb els pensaments i desitjos quant a futur.

Observar la determinació amb què la jove xilena va afrontar el procés post accident m’ha fet pensar que no hi ha res escrit, i que cadascun de nosaltres podem canviar les coses quan ens enfrontem a l’adversitat amb determinació. L’actitud de la jove em va portar també a la memòria tant les enormes dificultats en que la crisi ha submergit a milions de persones, com el difícil i incomprès procés associat a la voluntat de decidir els catalans el seu futur. Tant les conseqüències de la crisi com la proposta de consulta del 9 de novembre, obliguen a enormes esforços per dibuixar, formular projectes i avaluar alternatives. Ambdues, més enllà de requerir de l’esforç individual, tenen en comú la necessitat de sumar voluntats, i treballar per adreçar les decisions posant l’accent en els ciutadans. Uns ciutadans que en llibertat, i amb plena consciència, s’organitzen per dotar-se dels mecanismes de gestió del present, i construir/mantenir els pilar bàsics que configuren i vertebren l’esdevenidor.

Acceptant que la societat és plural, que hi ha múltiples enfocs possibles per entomar el futur, i assumint la diversitat, cal reconèixer que, per sumar esforços i decidir entre alternatives, esdevé imprescindible preguntar als ciutadans i escoltar-los. En democràcia escoltar la ciutadania implica votar en llibertat i amb absència de violència. Cal acceptar que votar és en primer lloc reafirmar la capacitat de decidir respectant a l’altre. En segon lloc, votar és també un acte que manifesta el compromís amb el futur col·lectiu. I en tercer lloc, votar és l’expressió de la responsabilitat de passar dels comentaris, de les protestes i les paraules buides a les propostes argumentades.

En els darrer anys, votar o consultar a la ciutadania sembla que sigui un problema. Hom recorda el canvi de govern a Italià sense eleccions, les intervencions del països de la Unió per la troica, o les importants mesures d’ajustos pressupostaris efectuades a l’Estat. L’aparença és que traçar el futur col·lectiu és quelcom restringit a uns pocs. Un futur que, segons alguns expliquen, s’ha de moure en un escenari on poc importa el talent; que disposarà d’altes taxes d’atur estructural; salaris baixos i desajustats al cost del nivell de vida; pocs recursos públics en formació i R+D; i baixa protecció social. Un model que no podem acceptar i cal qüestionar identificant alternatives i que hauríem de capgirar. Quelcom que de ben segur podem fer si assumint que per avançar hem de fer-ho “Doblándole la mano al destino”.

En la mateixa línia de no consultar a la ciutadania, i de decisions imposades, tot sovint per forces sense rostre, cal analitzar l’actual situació catalana. Costa d’entendre que si la majoria de forces parlamentàries volen convocar el proper 9 de novembre als catalans, el govern de Madrid s’oposi, aferrant-se a la literalitat de la Constitució i la seva immutabilitat. Sorprèn que, en democràcia, no es vulgui conèixer de forma fefaent el que volem la majoria dels catalans col·lectivament. Uns catalans que, sense renunciar ni menystenir el camí fet fins ara, sabem que el camí per endavant és més important que el que cada dia deixem enrere.

Entenen la importància del camí per endavant, i en el que tots hem de tenir-hi lloc, esdevé imprescindible la consulta democràtica. Una consulta a la ciutadania que no pot ser un problema, tot al contrari és l’inici de la solució.

Antoni Garrell i Guiu

25.08.2014

Article publicat a El Singular Digital

Reactivación económica y paro (II)

Divendres, 22/08/2014 (14:22)

“Debemos enfocar nuestra mirada en los ciudadanos y la necesidad de abrir las puertas a su desarrollo personal y profesional”

Recientemente, el Ministerio de Industria, Energía y Turismo ha hecho pública la Agenda para el fortalecimiento del sector industrial en España. Una iniciativa que se encuadra en el marco establecido por la Comisión Europea de lograr que el peso del sector industrial de la Unión alcance el 20% del PIB en el año 2020.

Si se asume que ningún colectivo humano tiene futuro, con tasas de desempleo como las del Estado español y que el objetivo es que estas tasas tiendan a cero, debería ser algo compartido e indiscutible que la industria manufacturera y la intensiva en conocimiento es clave para alcanzar este objetivo.

Es en este contexto debe analizarse la agenda aprobada que surge del diálogo con diversos agentes empresariales y sindicales, incorporando un centenar de interesantes medidas de actuación.Se trata de líneas que incluyen aspectos relativos a la estimulación de la demanda industrial; potenciar la inversión en sectores estratégicos; asegurar un suministro energético competitivo; un mayor apoyo al I+D+i; adaptar el modelo educativo a las necesidades de la industria; e incentivar el aumento del tamaño de las pymes.

Sin duda, la agenda para fortalecer la industria es una buena iniciativa. Pero diversos colectivos consideran que no termina de afrontar con determinación cuatro problemáticas que la mayoría de las empresas industriales deben afrontar. En concreto se trata de la necesidad de incrementar los recursos propios; alcanzar la competitividad mediante la innovación basada en el progreso técnico y científico; disponer del capital humano requerido a las nuevas exigencias globales; y tener la capacidad de operar en los mercados internacionales.

En cuanto a la necesidad de incrementar los recursos propios sin duda ayudaría que se incentivase la idea de que los beneficios empresariales se destinasen a aumentar el capital. En este aspecto debería contemplarse que el volumen de beneficios que se destinen a tal efecto tuviesen una excepción impositiva.

En referencia a potenciar la competitividad –entendida como el resultado de la terna: productividad, innovación y localización óptima–, es preciso lograr que los avances de los centros de investigación lleguen a las empresas. Para ello, deben redefinirse las políticas de promoción y evaluación del personal científico y universitario para incentivar su cooperación y colaboración con las empresas industriales y, a la vez, transformar los centros tecnológicos en centros de innovación.

En cuanto al tercer aspecto –relativo a disponer del capital humano ajustado a las exigencias globales–, es preciso abordar una completa revisión de la formación profesional, que sigue anclada en patrones obsoletos en cuanto a modelos y procesos productivos. Además, no contempla los escenarios culturales propios de los mercados internacionales objetivos. Primar a las empresas con actuaciones conjuntas con los Institutos de formación y las universidades es un requisito indispensable.

Finalmente, en cuanto a lograr que las empresas tengan capacidad de operar en los mercados internacionales, debe entenderse que el tamaño y la composición de la propiedad dificulta la fusión entre pymes. Por ello, no sólo debe actuarse en lograr que las empresas individualmente alcancen el volumen imprescindible, sino que también es necesario potenciar la cooperación competitiva con criterios de transversalidad y verticalidad entre no competidores; un aspecto suficientemente estudiado, pero sin políticas fiscales o subvenciones competitivas que lo fomenten de forma determinante.

A las puertas del tercer cuatrimestre de 2014, debemos asumir que consolidar la recuperación económica generando ocupación es y debe ser posible. Para ello,–aceptando que no es asumible tasas de paro próximas al 20% hasta el 2018–, debemos enfocar nuestra mirada en los ciudadanos y la necesidad de abrir las puertas a su desarrollo personal y profesional y en consecuencia disponer de una eficiente política industrial con la finalidad de conseguir disminuir el paro y que la reactivación económica sea un proceso simbiótico.

Antoni Garrell i Guiu

22.08.2014

Article publicat a Economia Digital

Canvi de cicle i violència

Dimarts, 19/08/2014 (14:33)

“Caldrà decidir si volem seguir alimentant l’espiral de la confrontació i la violència, o posant l’accent en la formació”

Fa uns dies la periodista Conxa Perramon escrivia al Twitter, “a mi em sembla que estem tornant a l’Edat Mitja”. La seva afirmació es produí arran de la informació, des d’Alexandria, de l’analista Andreu Claret, relativa a que “Jihadistes venien dones cristianes com esclaves al souk de Mosul”, (Tunisia Daily 07/ AOÛT 2014). Una actitud, la del maltractament i menyspreu a la vida, la llibertat i l’honor de l’altre, que no és nova i que, darrerament, ressorgeix al llarg del planeta enfront de la indiferència de molts i el sentiment de que és quelcom inevitable per altres.

Són èpoques complexes amb més de 30 conflictes armats al món la majoria d’ells oblidats pels mitjans de comunicació, que repassant la història, sorgeixen cíclicament i que tenen molt a veure amb l’inici de canvis dels equilibris de poder planetari i l’intent de col·lectius d’assolir privilegis en un futur, que s’albira diferent. Intents d’assolir poder o privilegis que s’endinsen en l’inici de la història humana, una història escrita a costa de milers de guerres, de violència i persecucions. Com deia Sigmund Freud, “la història de la humanitat és una sèrie ininterrompuda de conflictes entre una comunitat i un altra, entre grups més grans o més petits, entre ciutats, comarques, tribus, pobles, Estats. Conflictes que quasi invariablement varen ser decidits amb confrontacions bèl·liques”.

Els humans després de milers anys d’evolució no hem estat capaços de desterrar la violència, física o psíquica, ja sigui l’associada a la de supervivència, a la d’assolir l’hegemonia d’uns sobre els altres, la de controlar els recursos i les riqueses i aquella que no té cap altra raó que l’associada a greuges històrics, que tot sovint ni recorden els confrontats.

Els fets evidencien que els col·lectius humans amb freqüència s’aparten del comportament cognitiu i afloren els agressius, dominats per les passions i els impulsos límbics. L’esser humà sembla que és per naturalesa conflictiu, i que sols la formació, l’educació, la cultura, el frenar la hiperdesigualtat, el desterrar la pobresa i la interrelació amb el diferent, pot evitar que la conflictivitat esdevingui violència, ja que com ha explicat en diversos documents la UNESCO, la violència no és “innata”, sinó que “s’aprèn” al llarg de la vida. Un i altre cop, es posa en evidència la importància de la formació, aquests és un fet inqüestionable i que fora bo recordar i treballar, perquè aquesta assoleixi el protagonisme que li toca.

Certament cal ajudar al que ho necessita, cal frenar la violència, imposar el silenci de les armes, però si un cop assolits aquests objectius no ens prenem seriosament la formació i l’educació, el progrés de la humanitat seguirà tenyit de sofriments, odis i destrucció. Crec que més que retorn a la fosca Edat Mitja, la humanitat avançarà cap a la seva autodestrucció en un planeta exhaust i esgotat per la sobre exploració.

L’agost arranca l’últim tram, aviat retornarà la quotidianitat i amb ella s’encararà el fi d’any, iniciant-se les actuacions per planificar el 2015, tot assignant prioritats i recursos. En aquest procés caldrà decidir si volem seguir alimentant l’espiral de la confrontació i la violència, o posant l’accent en la formació a fi de crear noves bases per evitar que conflictivitat esdevingui violència.

Antoni Garrell i Guiu

10.08.2014

Article publicat a El Singular Digital

Reactivación económica y paro (I)

Divendres, 15/08/2014 (13:59)

“Los datos evidencian que se ha empezado a crear empleo, aunque este es de baja o media calidad, con una remuneración moderada, con jornadas laborares reducidas y un elevado grado de precariedad”

Hace pocos días la OCDE explicitó el importante aumento de la actividad económica de España, un crecimiento por encima del conjunto de países que la conforman, así como el avance de la competitividad exterior frente a la UE gracias a la mejora de la productividad y la baja inflación (-0,3 la tasa anual hasta julio 2014). Conocimos también que la renta disponible de las familias empezaba a crecer, truncándose la tendencia negativa que se producía desde el 2008, gracias a la ligera mejoría de los salarios, el crecimiento del empleo y el control de la inflación.

Se puede afirmar que los indicadores macroeconómicos indican que, lentamente, se afianza la reactivación económica y se avanza hacia la superación del largo periodo de retroceso y destrucción de capacidad productiva. Pero esta reactivación económica no es capaz ni de generar el volumen de empleo que precisa el Estado español, ni de la calidad que precisa toda economía capaz de garantizar el progreso económico y social de los ciudadanos en su conjunto.

Ciertamente los datos evidencian que se ha empezado a crear empleo, aunque este es de baja o media calidad, con una remuneración moderada, con jornadas laborares reducidas y un elevado grado de precariedad. Aunque la creación de empleo ha permitido que haya menos parados registrados, los datos no puede hacernos olvidar que también hay menos población activa y que un significativo número de personas han emigrado en busca de trabajo. El paro es el gran problema a resolver, ya que sin crear trabajo la crisis social perdurará, aunque el crecimiento económico se consolide.

Hemos de comprender que el desempleo, a menos que se actué con determinación, no disminuirá. Las medidas para disminuirlo deben contemplar la totalidad de población activa sin excluir a ningún colectivo, ni por edad, nivel de formación o género. En este proceso de creación de empleo el sector industrial tiene mucho que aportar, no en vano su capacidad de generar trabajo es notoria siempre que exista una clara y decisiva política industrial.

Es preciso asumir, actuando en consecuencia, la importancia de la industria como factor clave en cuanto a generación de ocupación y afrontar con fortaleza los ciclos de contracción económica y destrucción de ocupación. Los hechos evidencian que los países con una fuerte base industrial son los que históricamente minimizan los problemas asociados a la adversidad en los periodos de contracción económica.

El Estado español y muy especialmente Cataluña, a pesar de la destrucción sufrida en los últimos años, (una destrucción que se inició antes del 2007), sigue disponiendo de un sector industrial significativo, ya que su aportación al PIB se sitúa en el 15,9% en España (cerca el 20% en Cataluña), aporta más de 2 millones de puestos de trabajo, ejecuta casi el 50% de la inversión en I+D total, aporta altos porcentajes de trabajo estable y dispone de remuneraciones superiores a la media del sistema productivo.

La industria manufacturera y la intensiva en conocimiento es, con toda certeza, una palanca a utilizar para la creación de forma intensiva de la ocupación requerida.

Antoni Garrell i Guiu

15.08.2014

Article publicat a Economia Digital

EPA: la industria aporta empleo estable

Dimecres, 06/08/2014 (12:50)

La última semana de julio hemos conocido la encuesta de población activa (EPA) del segundo trimestre. Nos explicaba que el paro había bajado en 310.400 personas (69.800 en Cataluña) y que se crearon 402.400 empleos (79.300 en Cataluña). Una variación que ha situado el número de ocupados en 17,3 millones.

Las cifras evidencian un claro cambio de tendencia, se ha frenado el crecimiento del paro y éste, después de años de pesadilla, empieza a retroceder. Sin embargo, los buenos datos no debe esconder que detrás del importante incremento hay un fuerte componente de precariedad, de empleo a tiempo parcial (llega al 17,7%); de retribuciones salariares muy desajustadas al coste de vida de las grandes ciudades; que los contratos temporales llegan al 24%; y, que en muchos casos los puestos de trabajo son de poca exigencia en cuanto a capital intelectual.

Se puede discutir si esta mejora es estructural o coyuntural. Pero lo que no admite discusión es que se debe trabajar con determinación para que la creación de empleo continúe de forma significativa y, a la vez, mejore en calidad y exigencia de cualificación. No trabajar para ello, sería olvidar que la tasa de paro está en el 24,47%, lo que implica 5,6 millones de personas sin trabajo; que el paro juvenil sigue en el 53%; que para los parados de más de 55 años la posibilidad de reinserción laboral se complica enormemente; o que hay 1,8 millones de hogares con todos sus miembros en paro.

En la recuperación del empleo del segundo trimestre tiene un peso significativo el sector servicios, pero también es notoria la aportación de la industria, que ha aumentado el número de ocupados en 35.700 personas (el 6,8% de incremento). Una crecimiento importante que se caracteriza, además, por ser empleos no temporales y en muchos casos de cualificación media o alta.

Disminuir la precariedad y alcanzar niveles salariales acordes con el coste de la vida obliga a disponer de un sistema productivo robusto, menos sujeto a los ciclos económicos, a la climatología y capaz de competir en los mercados globales gracias a la capacidad de innovar por el progreso técnico y científico. Sin duda, en este momento, cuidar y potenciar la industria se debería convertir en una acción estratégica. Ella ha sido y es un claro acelerador en cuanto a creación de empleo y mejora de la calidad del trabajo. Es preciso desarrollar actuaciones en tres líneas.

La primera implica ofrecer un especial apoyo a las empresas existentes que tienen posibilidades de crecer, de generar empleo y aumentar sus exportaciones. La segunda comporta desplegar políticas activas de fomento del emprendimiento, en especial en los sectores donde existe una alta probabilidad de innovación, generación de trabajo y desarrollo económico. Y la tercera exige fomentar la cooperación, o fusión, empresarial para alcanzar el tamaño requerido para competir eficientemente en los mercados globales.

Con la llegada del verano se ha cerrado un primer semestre esperanzador en cuanto a creación de empleo, hacer que no sea una flor de invierno, sino el preludio de una resplandeciente primavera reside en disponer de una ambiciosa y clara política industrial. Confiemos en que seamos capaces de desarrollarla y aplicarla.

Antoni Garrell i Guiu

6.08.2014

Article publicat a Economia Digital

Els ciutadans en segon lloc

Dilluns, 28/07/2014 (11:00)

“El desenvolupament econòmic i cultural dels humans no es posa ni en el centre del debat, ni en el cor de les decisions”

Finalitza un mes de juliol farcit de colpidores notícies. Malauradament la majoria d’elles, o almenys les que han copat els titulars dels mitjans de comunicació, fan referencia a tragèdies, morts i destrucció, arrelades en la irracionalitat humana i el menysteniment de les legítimes, sovint senzilles, aspiracions dels ciutadans d’un planeta on sembla que s’hagi instal·lat la manca de valors ètics i morals, on es potència la corrupció, l’absència de compromís amb la justícia i la pau, i el no respecte a la vida i la llibertat aliena.

Hom té la impressió que arreu, amb escasses excepcions, aquells que disposen de les més altes cotes de responsabilitat estan ancorats en les seves esferes de privilegis. Un immobilisme de posicionaments i actuacions, fruit de no saber, o no voler, escoltar els arguments i aspiracions dels altres. Un escenari on la reflexió, el debat democràtic i la defensa dels drets humans es dilueix, i on els ciutadans passen a ocupar un més que discret i ignorat segon lloc. El desenvolupament econòmic i cultural dels éssers humans, malauradament, no es posa ni en el centre del debat, ni en el cor de les decisions.

En aquest context, caldria prestar més atenció a l’informe, recentment publicat per les Nacions Unides, amb el títol: “Desenvolupament humà 2014, garantir el progrés humà: reduir vulnerabilitat i construir resiliència”. Un informe que en la meva opinió no ha tingut el ressò requerit, probablement perquè els problemes associats a la pobresa, la desigualtat, la ciència i la formació no són prioritàries per la societat en general, i els mitjans de comunicació en particular.

L’informe, tot constatant que en la majoria de països mercès als avenços tècnics, científics i l’atenció per la formació, ha millorat el nivell de desenvolupament, explica que arreu s’ha instal•lat un sentiment generalitzat de precarietat quant als medis pel desenvolupament vital i la subsistència, la seguretat personal i el medi ambient. A la vegada, explicita la no confiança amb el model de governança mundial, i en les institucions Estatals que són considerades poc efectives i alienes als més necessitats.

Sentiments esperonats en fets, entre altres, com que el 80 % de la població mundial amb edat avançada no disposa de cap rentes o pensió, on la seva subsistència depèn de poder seguir treballant o del suport de la família; en que al 2012 la taxa d’atur juvenil mundial es situava en el 12,7 %, casi 3 vegades més que la taxa dels adults; o en el fet que gairebé 1.200 milions de persones viuen amb menys de 1,25 dòlars diaris, i que 1.500 milions viuen en situació de pobresa; sense oblidar que les 85 persones més riques del món tenen els mateixos recursos que els 3.500 milions de persones més pobres del planeta. Tot un conjunt de fets que han comportat que en els últims anys la desigualtat hagi crescut un 11%.

En moltes regions del planeta, l’observació de la realitat socioeconòmica, els requisits d’accés a la formació d’alt nivell, o l’anàlisi de les polítiques públiques, condueix a creure que la ciutadania ha passat a un segon terme en l’agenda de prioritats. Enfront d’aquesta insostenible situació és requerit canviar el rumb. Cal tornar al protagonisme democràtic dels ciutadans, a tots sense exclusions, tot recuperant els valors que ens permetin tornar a progressar notòriament. Cal regenerar-se, obrir la ment i identificar les palanques que han de permetre vertebrar un futur compartit. Un futur que és impossible sense foragitar aquelles actituds no solidàries, o no respectuoses amb les persones i el medi ambient, ja que aquests tipus d’actituds no poden tenir cabuda en la nova era que ara tot just comencem.

Antoni Garrell i Guiu

28.07.2014

Article publicat a Elsingular.cat

Parcs de producció i formació simbiòtica

Diumenge, 13/07/2014 (12:23)

“Espanya és un dels països de la UE que menys inverteix en la formació dels seus ciutadans, i no és per la crisi ni l’endeutament”

La setmana passada, en el marc del 080 Barcelona Fashion, va tenir lloc una jornada sobre formació i col·laboració empresa i món formatiu organitzat per una organització empresarial. En les diverses ponències va quedar palesa la importància que uns i altres donen a la formació com element cabdal per accedir al mercat laboral i progressar professionalment, i també la necessitat, per part de les empreses, de més i millor capital humà per assolir alts nivells de productivitat i competitivitat.

Malauradament les coincidències en la importància de la formació i la necessitat de col·laboració entre empreses i institucions acadèmiques es reduí a la formació continuada dels treballadors en actiu, i a la formació professional dels més joves en la seva formació professional. La necessitat d’actuacions conjuntes adreçades als aturats de llarga durada, molt d’ells amb una baixa o molt baixa dotació de capital intel·lectual, fou la gran absent. Una absència explícita, ja que a la pregunta sobre alternatives per potenciar la dotació en coneixements dels centenars de milers d’aturats amb menys de 40 anys no es va donar cap proposta específica, i a la vegada les intervencions es desenvoluparen amb un rerefons en el que planava la impossibilitat de formar adequadament a aquests col·lectius. La falta de propostes en la formació dels aturats, amb baixa formació, és frustrant ja que no és acceptable excloure a ningú del mercat laboral.

La no resposta, que no vull interpretar com manca de compromís, és, al meu entendre, un fet preocupant ja que una part significativa dels aturats tenen i tindran enormes dificultats per poder accedir novament al mercat treball per la seva baixa qualificació a menys que es posin en marxa actuacions específiques adreçades a incrementar notòriament la seva formació.

La manca de valorització i de reconeixement col·lectiu per la formació és prou coneguda. Espanya és un dels països de la UE que menys inverteix en la formació dels seus ciutadans, i no és per la crisi ni l’endeutament. Al 2005, molt abans d’iniciar-se la crisi actual, a l’equador del període de 10 anys que es va establir per desenvolupar els objectius de l’Agenda de Lisboa, Espanya se situava a la cua de la despesa en formació, molt allunyada de Dinamarca, Irlanda i França, els 3 països que més inverteixen en aquest camp. Amb aquests escenari no es d’estranyar que el “patrimoni capital humà” per persona a Espanya, -calculat pel professor Peer Ederer de la Zepellin University d’Alemanya just abans de l’inici de la crisi-, el situés en 78.000€, un import superior al d’Irlanda 77.000 € i al de Portugal 69.000€, però molt lluny de Suècia que arribava als 175.000€.

Les taxes d’atur, els nous paradigmes quant a producció, la destrucció de certs sectors intensius en mà d’obra no qualificada, haurien de ser suficients arguments per justificar actuacions innovadores i decidides per millorar la inversió en la formació de capital humà per sortir de la crisi. Actuacions que s’han d’enquadrar necessàriament en un context internacional altament competitiu, i també en les exigències de la societat del coneixement i les eines i els mètodes disponibles prestant especial atenció a l’e-Learning.

La formació dels aturats amb baixa dotació de capital intel·lectual no sols és imprescindible, és obligat i possible, ja que no és ni èticament ni econòmicament admissible excloure a cap col·lectiu del mercat laboral.

Ara bé, per fer-ho possible, cal la col·laboració decidida de les empreses i dels seus professionals, assistits per especialistes del món acadèmic. Una formació que ha de considerar a la vegada el perfil dels aturats, tan el seu estat d’ànim, com la pèrdua de la disciplina i metodologia d’estudi. Un fet que comporta la necessitat de que el procés d’adquisició de coneixement s’efectuï simultàniament amb l’aplicació dels nous coneixements, és a dir: treballar i estudiar.

En el context anterior, una possible actuació pot passar per la creació de “parcs de producció i formació simbiòtica”. Àrees en les que s’efectuï simbiòticament la producció industrial i la formació en períodes de 3 anys que atorguin la titulació de tècnic superior (Cicle formatiu de grau superior) amb un esforç anual de 1750 hores d’esforç, 500 hores d’estudi en l’aula i la resta d’aplicació dels coneixements i experimentació en el sí del procés productiu en l’empresa. Una activitat de formació i treball, que hauria d’anar acompanyada d’una retribució a l’estudiant, propera al salari mínim interprofessional, al llarg de tot el període formatiu. La retribució a l’estudiant, al igual que el cost de la formació, hauria d’esser assumit per les empreses del parc en les quals els alumnes treballen i estudien. L’Administració facilitaria i esperona l’activitat amb l’exempció de tots els costos relatius a la SS i altres de l’àmbit laboral.

La creació de parcs de producció i formació simbiòtica, és sols una de les moltes iniciatives possibles, però per fer-ho cal no renunciar a canviar, i acceptar que la clau del futur és el patrimoni quant a capital humà, tot recordant que sols fent les coses d’altra manera canviarem els resultats i la situació on hem arribat.

Antoni Garrell i Guiu

13.07.2014

Article publicat a Elsingular.cat

Versió en castellà a Economia Digital  

Sense infants no hi ha futur

Dilluns, 30/06/2014 (16:17)

“La situació a Espanya és dramàtica”

Fa uns dies va començar l’estiu meteorològic, ara bé, l’estiu real comença al juliol, quan els col·legis tanquem les portes fins al setembre i els nens deixen aparcats els llibres, les presses matineres i les tensions familiars pels deures escolars pendents. Les llars es reorganitzen per tenir cura dels petits, i menys petits, durant les hores que abans estaven als col·legis. L’opció dels casals d’estiu i les colònies esdevé omnipresents amb una doble finalitat: la primera tenir els fills cuidats durant les hores en que el treball ho impedeix i la segona obrir les portes a noves amistats i experiències, que permeten complementar la formació i també l’educació en molts casos. L’estiu s’inicia amb un trasbals per a moltes famílies en una societat, que tot sovint ha delegat als educadors l’educació dels fills addicionalment a la seva formació.

Les anteriors línies les vaig escriure a l’estiu del 2007, unes setmanes abans en què el problema de les hipoteques a EE UU obriren un període de crisi, durant el qual la precarietat s’ha instaurat arreu, les desigualtats s’han incrementat, les polítiques de protecció social han disminuït notòriament i en diversos països, l’atur i les retallades socials han generat un increment notori de la pobresa, la qual ha retornat a un nivell que semblava desterrada per sempre.

Ara 7 anys després, els motius pels quals les famílies busquen la manera de tenir els fills vigilats i cuidats, en molts casos, ja no és sols per la manca de temps per cuidar els fills, o la voluntat de completar la seva formació i educació. Sovint la raó de fons, buscant llocs finançats i amb persones, que generosament aporten la seva dedicació i esforç, és garantir que els infants puguin tenir un àpat amb els nutrients requerits pel seu desenvolupament fisiològic, com a conseqüència dels greus problemes econòmics que afecten a 1 de cada 4 famílies i que 306.000 infants visquin avui en dia en el llinda de la pobresa a l’Estat. Una pobresa creixent, ja que Espanya és el segon país de la UE, sols superat per Grècia, amb més incapacitat de reduir-la.

Certament la situació a Espanya és dramàtica, l’informe “la Infància en Espanya 2014”, elaborat per UNICEF, explica que la pobresa i la desigualtat afecta a un 27,5% dels infants i que el fracàs i abandonament escolar supera el 23%, un fet que els hi tanca les portes per capgirar la situació de futur, tot ancorant-los en la situació d’exclusió. Una situació que porta a la vegada a disminuir la taxa de natalitat i que, en 10 anys, pot haver-hi un milió menys d’infants menors de 10 anys. Una situació que és miri com es miri és inadmissible i insostenible, i que no es soluciona ni amb bones paraules, ni amb voluntarisme, ni amb l’imprescindible caritat i solidaritat col·lectiva.

La situació dels infants i les enormes dificultats que pateixen les famílies, sols tenen una solució: crear un ecosistema capaç de generar treball. Un treball per a tots. El que obliga disposar d’empreses capaces de crear llocs de treball d’alt contingut, quant a capitat humà, però també d’empreses que puguin donar una ocupació a persones de baixa qualificació. Unes i altres empreses amb capacitat de competir en els mercats globals, mercès a un bon nivell d’innovació i també de productivitat. Una productivitat però que no es pot fonamentar en salaris baixos, sinó en saber obtenir productivitat dels útils tecnològics i amb costos energètics no excloents, o amb infraestructures, taxes i impostos que redueixen la capacitat de competir.

La pobresa exigeix polítiques per reduir-la, diversos països de la UE ho han evidenciat, però a la vegada cal possibilitar la generació de treball. Feina per a tots, una feina que possibiliti a les famílies superar l’adversitat del present i entomar els desafiaments del futur amb capacitat de guanyar-los. Fer-ho, pensar en les persones, vol dir pensar més en l’economia productiva i menys en l’economia financera. Pensar per un igual en el present i en el futur, entenent que el futur esdevé una fita impossible en un país sense infants il·lusionats, ben alimentats i formats, i amb igualtat d’oportunitats.

Antoni Garrell i Guiu

30.06.2014

Article publicat a El Singular Digital

Obsesión por los salarios: freno a la productividad

Dimecres, 18/06/2014 (12:25)

El pasado mes de marzo, el presidente de la CEOE explicaba que las estadísticas no eran plenamente fiables y que los salarios estaban bajando “mucho más de lo que reflejan las estadísticas”, añadiendo que su organización consideraba que no tenían que bajar más a pesar de la recomendación de organizaciones internacionales.

La reflexión de Juan Rosell, que reclamaba, de forma indirecta, dejar de fijar la prioridad de la mejora de la productividad en los salarios, me ha venido a la memoria al conocer los datos de la encuesta trimestral del coste laboral, publicada por el Instituto Nacional de Estadística, que se publicaron el pasado día 17.

La encuesta trimestral explicaba que la disminución de los importes asignados, entre otros, a dietas y pagos compensatorios, habían conducido a que los salarios volvieron a disminuir en el primer trimestre de 2014, situándose el coste salarial por trabajador y mes en 1.805,76 euros, el 0,2 % menos. Un coste medio que no puede, ni debe, esconder las enormes diferencias entre salarios que existen entre sectores, así como entre los puestos más cualificados y aquellos con menos exigencias de formación o responsabilidad. Tampoco debe esconder que la industria sigue siendo quien da más estabilidad laboral, reconoce el valor del capital humano buscando su fidelización, y tiene los mayores costes salariales: unos 2.128 euros con un incremento respecto el trimestre anterior del 1,4 %.

Sin duda, muchos entenderán que la disminución de los salarios es un nuevo empuje en la productividad. Lo hacen al considerar que los costes de las retribuciones salariales son el factor básico de la productividad. Una afirmación que ignora los múltiples factores que intervienen en el polinomio que caracteriza la productividad. Centrarse en los salarios es ignorar, entre otros, los costes asociados a la energía, los costes financieros, el coste de la materia prima, los impuestos y tributos, la incapacidad de extraer productividad a la tecnología, las instalaciones inadecuadas, los procesos de producción obsoletos o el emplazamiento y las infraestructuras de movilidad.

Sin duda el capital humano tiene especial importancia, ya que en él reside la clave para conseguir la excelencia empresarial y su capacidad de innovar. Lograr aportaciones significativas de las personas exige que todos los miembros de la organización se involucren, ejerciendo las tareas con compromiso, cooperación, dedicación y esfuerzo. Aspectos que requieren no sólo salarios adecuados, también liderazgo y una óptima gestión de equipos. Unos equipos humanos que desarrollan su actividad en un conjunto de infraestructuras que deben posibilitar el desarrollo óptimo de las actividades.

Las infraestructuras condicionan la productividad y deben ser consideradas en el sentido amplio. Es decir, tanto las relativas a las cadenas de producción, los sistemas de procesamiento y transmisión de información, los laboratorios de ensayo y simulación, como aquellas instalaciones que las acogen, que dan confortabilidad a la actividad e incrementan el rendimiento.

Finalmente, en cuanto al ecosistema, debe asumirse que la economía global configura una sociedad interconectada, tanto en intercambio de ideas, como de bienes y servicios. Lo que exige que las infraestructuras de movilidad y la logística asociada sean tratadas como factores estratégicos. Esto implica que las infraestructuras marítimas, aéreas y terrestres, conjuntamente con una potente red telemática, se conviertan en elementos fundamentales para consolidar un territorio como región de excelencia en el proceso de generación de valor cualificado y que facilite la productividad de las empresas.

Centrarse en los salarios, algo que parece obsesivo en demasiados casos, es, a mi entender, una renuncia implícita a conseguir valores óptimos de productividad. Alcanzarla obliga a actuar sobre los tres conceptos básicos que antes hacía referencia: el capital humano, las infraestructuras y el ecosistema donde se desarrolla la actividad. Creo que cuanto antes lo entendemos y aceptemos, antes empezaremos a recorrer el camino requerido para que la productividad sea un factor que aporte competitividad en lugar de ser un freno a la misma.

Antoni Garrell i Guiu

18.06.2014

Article publicat a Economia Digital