Un passat d’especuladors i “dinamitzadors econòmics”

Dilluns, 02/03/2015 (12:52)

“Caminem en un camí enquadrat un nou escenari molt diferent al que ha caracteritzat el període precedent”

El passat mes de febrer es conegué que al 2014 es trencà la tendència de creixement negatiu del PIB, que arrossegava Espanya des de 2007 i que les previsions de creixement per 2015 i 2016 se situaven entre el 2,5% i el 3%, segons els diversos estudis efectuats per la Unió Europea, el govern de l’Estat i diversos organismes internacionals. Uns percentatges significatius si considerem que el creixement mundial s’estima se situarà sobre el 3,7%. Un increment, però, que no va acompanyat del necessari decrement de la taxa d’atur, de l’augment dels ocupats i, a la vegada, de la disminució significativa de l’endeutament tant públic com privat.

Les dades econòmiques i les previsions de futur evidencien l’inici d’un nou cicle expansiu. Ara bé, les noves tendències quant automatització de processos; les noves exigències quant a perfils professionals; la competència global asimètrica; els avenços científics; els reptes, desafiaments i oportunitat associats al canvi climàtic i l’esgotament dels recursos naturals i les incerteses que enquadren les relacions entre els diversos col·lectius exigeixen assumir uns nous escenaris, pels quals els entramats jurídics que han vertebrat el desenvolupament econòmic i el finançament dels Estats no són els escaients. És una època que precisa de grans canvis, és fonamental entendre que, tota inversió o despesa pública té que comportar retorns a nivell col·lectiu i que és tan greu desprestigiar les Institucions com que malversar és robar la llibertat de les properes generacions.

Estem a l’inici d’un llarg camí que ens hauria de portar a la recuperació econòmica i la creació d’ocupació, en el qual esdevé imprescindible un canvi d’actituds i noves pautes de generació de valor, tot reconeixent la necessitat de que tota inversió tingui retorns i no es malversin els recursos.

En aquest context caldria que acceptéssim que esdevé essencial per afrontar els nous desafiaments obrir pas a noves persones i a noves actituds, que cal desterrar la demagògia i treballa amb talent i esforç per afrontar els nous desafiaments. Serveixi com exemple de la necessitat de donar pas, -d’escoltar aquells que han forjat el seu futur en aquests nou escenari nascut al 2007-, les afirmacions que efectuava recentment el jove director i guionista de cine David Victori, -guanyador del Festival Internacional de cine de Youtube-, en una jornada organitzada per l’associació d’antics alumnes d’ESDi. En Victori explicà la seva conversa amb el productor Miguel Angel Faura, tot afirmant “per masses anys part d’una generació de productors en aquest país han estat fent cinema sense una necessitat d’un retorn per part del públic, com si un forner guanyés diners en el procés de fabricació del pa i no tingués cap necessitat de vendre’l per treure’n benefici, un fet que explica el poc interès per la qualitat del producte”. En David Victori després de reflexionar sobre la importància de la qualitat, dels treball ben fet i la necessitat de que els productes aportin els retorns (beneficis), fruit de la seva acceptació (compra) va finalitzar dient: “Ara la nova generació estem pagant els abusos d’aquesta generació anterior, però hem après la lliçó i nosaltres si mirem als consumidors treballant amb qualitat i optimitzant els recursos”.

Immersos en un viatge cap un nou horitzó, cal entendre que caminem en un camí enquadrat un nou escenari molt diferent al que ha caracteritzat el període precedent, que estava regit per especuladors i “dinamitzadors econòmics” molt focalitzats a la rendibilitat a curt i al creixement fonamentat en l’endeutament, desenvolupant projectes insostenibles, construint infraestructures inadequades i movent-se un notori menyspreu a la importància de l’indústria i el capital humà. Cada cop tinc més arrelat el convenciment que el problema principal és rellevar democràticament de les responsabilitats aquells pels quals la crisi no ha estat més que un mot i als que creuen que els models del passat tornaran a ser vàlids pel futur. És hora de que tot preservant la feina feta en el passat, construïm el present sense espoliar el futur.

02.03.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a elsingular.cat

Sense treball, sense progrés col·lectiu, el futur és impossible

Dimecres, 18/02/2015 (13:52)

S’estima que la taxa d’atur no es situarà per sota del 21% fins al 2020 i, per tant, crear ocupació hauria d’esdevindré l’eix conductor de totes les polítiques. 

Al llarg del passat mes de gener i principis de febrer, s’han anat coneixent les dades que concreten l’activat econòmica del 2014. El primer aspecte a destacar és que a Espanya s’ha trencat la tendència de creixement negatiu del PIB que s’arrossegava des de 2007. A la vegada que la previsió de creixement pel 2015, que ha efectuat la Unió Europea, indica que se situarà en un +2,3% i en +2,5% el 2016. Previsions de creixement que també les corrobora el Fons Monetari Internacional, si bé en percentatges una mica més baixos (2% pel 2015 i 1,8% pel 2016), uns percentatges significatius si considerem que s’estima que el creixement mundial se situarà en 3,7%.

Ara bé, aquestes previsions de creixement no van acompanyades de creació significativa de llocs de treball -un fet que genera desigualtat, exclusió i pobresa-, ja que com explica la Unió Europea (UE) la taxa d’atur seguirà per sobre del 20%, inclús el 2016 (el 2014 s’ha situat en el 24.7% de la població activa), una taxa enorme que duplica la mitjana prevista a la UE, que se situarà en el 10,9%. És el doble de l’Alemanya, que rondarà el 4,8% o la del Regne Unit del 5,4%.

Espanya té uns percentatges d’atur enormes, que en el cas dels joves sobrepassa el 50% i que posen en evidencia, per un costat, la debilitat del model productiu existent a l’Estat i per altre, la manca de polítiques actives per facilitar la creació d’empreses i la consegüent creació de llocs de treball. De fet, la necessitat de disposar de polítiques que incentivin la creació de llocs de treball bé avalada per les previsions de l’ Organització Internacional del Treball, que estima que de no haver-hi canvis substancials, la taxa d’atur no es situarà per sota del 21% fins al 2020.

Consegüentment, crear ocupació hauria d’esdevindré l’eix conductor de totes les polítiques. Cal treballar per crear llocs de treballs estables, de qualitat i capaços de suportar les turbulències econòmiques que de forma periòdica es presenten arreu.

En aquest context cal analitzar la idoneïtat i la fortalesa dels models productius. En aquesta línia, un cop constatat que els models amb forta base industrial exportadora són els que han contingut la destrucció d’ocupació i el manteniment del treball estable, cal afirmar novament que sols un model fonamentat en la indústria, amb capacitat de competir en els mercats internacionals, té les potencialitats per crear de forma significativa llocs de treball, tant de forma directa, com ser tractor d’aquells associats als serveis d’alt nivell i indirectament, mercès a la creació d’ocupació, potenciar el consum i el comerç.

Cuidar la indústria, com a palanca aportadora de treball estable i de qualitat, esdevé imprescindible. Fer-ho obliga a què l’economia productiva esdevingui de nou prioritària en les polítiques de totes les Administracions, se solucionin les problemàtiques existents, quan les àrees industrials, se simplifiquen i eliminin progressivament les traves burocràtiques existents, s’ajusti la formació ocupacional i professional a les necessitats específiques del teixit productiu de la ciutat, es potenciïn la col·laboració Universitat-Empresa, s’homologuin els preus de les telecomunicacions i energia amb els països de la UE amb els qui es competeix i es disposi de finançament suficient i en condicions escaients.

Es miri com es miri, créixer sense ocupació no és cap bona notícia, ja que un creixement sense ocupació no aporta progrés econòmic al conjunt de la ciutadania, per tant sense progrés col·lectiu el futur no sols és una quimera, és impossible.

18.02.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Via Empresa

El procés català i la crisi demanda nous lideratges

Diumenge, 15/02/2015 (13:35)

“Un repartiment de poder en una societat equilibrada quasi al 50% quant a que Catalunya esdevingui o no un Estat independent”

Falten encara setmanes per l’inici de la campanya a les eleccions municipals, més de 6 mesos per la de les autonòmiques i alguns més per les estatals, però la classe política, amb l’ajut de la premsa, ens han instal·lat en l’agitació continuada que no té altra finalitat que aconseguir la major part de l’enorme poder que es repartirà en els propers mesos.

Un repartiment de poder en una societat equilibrada quasi al 50% quant a que Catalunya esdevingui o no un Estat independent, però molt desigual quant a renta disponible i possibilitats de futur, ja que la desigualtat creix, dia rere dia, en un marc desigual on es segueix castigant les rentes del treball, mentre la incertesa i la inestabilitat frenen decisions inajornables, tant per encarar definitivament la possible recuperació que es dibuixa, com per no posar fre al procés sobiranista.

És ben cert, encara que faltin setmanes per les primeres eleccions, que estem instal·lats en campanya electoral i cada dia perceben com l’essència de la mateixa és marcar diferencies, tot evidenciant-les enfront dels electors. Unes diferencies que no sols s’expressen amb idees, propostes objectivades i prioritats argumentades, també es fa amb la crítica no raonada i la desqualificació paranoica, que no es parodia, de l’adversari. Actituds pròpies dels qui busquen posar tensió i crispar, tot fugint del debat de les idees que permet conèixer el rerefons de les propostes.

Amb freqüència les discrepàncies encaminades a marcar el perfil propi acaben convertint-se en esculls seriosos per sumar i centrar-se en els problemes reals. Les frases i els silencis, encara que siguin inicialment menors, s’amplifiquen a traves d’analistes professionals que necessiten amplificar-les per justificar el seu espai. El resultat final, l’únic missatge percebut, és que amb l’altre, adversari o no, es dona tot per perdut i no es pot comptar per res amb ell. En aquesta tessitura, la ciutadania cada cop dona menys credibilitat als necessaris partits polítics, ja que amb la seva actuació evidencien que tenen un greu problema: no saber llegir els problemes i preocupacions de la ciutadania en aquest nou temps, que s’ha arrelat entre nosaltres.

Sembla que molts polítics i assessors, tancats en la seva esfera de privilegis, no han descobert que avui, -amb una societat, que ha sofert en el seu conjunt el deteriorament de la qualitat de vida, després de 7 anys de crisis, i visualitza que les perspectives de futur s’han deteriorat enormement-, els vots ja no es guanyen sols amb frases farcides d’ingeni o amb titulars de premsa. Al segle XXI la gent té més informació, més capacitat d’interacció. Les seves decisions s’enquadren en una situació de pobresa creixent, salaris que, en alguns casos, porten a la pobresa laboral, taxes d’atur inacceptables, un deute impagable que hipoteca la capacitat d’actuació, un model productiu que redueix la demanda de treball humà, un finançament de l’Estat, que oblida les grans fortunes i un desenvolupament democràtic que frena les legitimes aspiracions de ser i fer amb llibertat i identitat pròpia.

L’actual situació requereix governar sense estar pendent de les enquestes, ni escoltar a les grans corporacions. És hora d’observar el rostre dels ciutadans, els contingut dels cistells de la compra al sortir dels mercats, les cues als rebots solidari o als menjadors de Caritas i el clam dels joves obligats a emigrar per desplegar el seu talent

Catalunya, com a societat plural i avançada, té pluralitat d’opcions, totes elles legitimes, amb més punts en comú que en divergència, però cada cop més les posicions són irreconciliables. La raó sovint no tenen una base ideològica o com entomar problemes específics de la col·lectivitat en un món interdependent. El rerefons dels problemes resideix, en gran part, en els encontres i des encontres històrics entre els agents polítics, que han assumit lideratges i responsabilitats en els últims anys.

És la desconfiança mútua, forjada per massa temps en governs o en l’oposició el primer obstacle a superar. El procés català i la superació de la crisis demanda nous rostres, noves idees i nous lideratges: Es requerit que els polítics de sempre donin un pas enrere, que ho facin sense aferrar-se a la cadira, sense soroll, o sense voler conduir des del seient del darrera i que en lloc de dividir facilitin de nou sumar.

15.02.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elsingular.cat

Sense sorpreses. Seguint amb el guió previst

Dilluns, 02/02/2015 (13:28)

“Segueixo creient el mateix que fa quasi 3 anys, la millor manera d’ajudar al poble grec, és ajudar-lo a sortir de l’euro i retornar al Dracma”

Aquesta setmana el rerefons explícit o implícit de totes les notícies ha estat Grècia i el seu nou primer ministre Alexis Tsipras. Cal reconèixer que, -a excepció de l’incomprensible, per a mi inadmissible, absència de dones en el govern grec-, la setmana no ha aportat cap sorpresa per tots els que, des de fa temps, seguim el procés grec. Una vegada constituït el govern, les promeses electorals del programa de Syriza han estat assumides pel nou govern. Ajudar a més de 300.000 llars que estan sota el llindar de la pobresa, increment molt significatiu del salari mínim, recuperació de pagues extres…, i exigència a la Troika de renegociació de la deute, tant en els terminis com en l’import a retornar. Hom podria dir que la primera setmana s’ha culminat ‘sense novetats’, o el que és el mateix “els primers passos han seguit el guió previst”, fins i tot quant a socis del govern en el cas de no majoria absoluta. Sense sorpreses en el govern grec i tampoc en la reacció dels mercats i la prima de risc.

La pregunta és: i ara què?, ja que sovint “el que es vol fer” i “com fer-ho” esdevé una missió quasi impossible. L’import del deute sobirà grega ronda els 317 mil milions d’euros (175% del PIB), del qual, entre març i agost, vencen 10,5 mil milions. Un import de Deute Sobirà enorme, del qual gairebé, segons diversos estudis, el 60% està en mans de la Comissió Europea. Res a veure amb el 2011, llavors els Bancs estrangers i grecs tenien el 64% del deute. El cert és que la Comissió ha passat a ocupar el lloc que llavors ocupaven els fonts d’inversió internacionals i la banca. Una socialització del deute grec, entre els ciutadans de la Unió, que no ha conduit ha solucionar l’enorme problema grec, tot al contrari, el deteriorament ha estat continuat i creixent, atès que, fonamentalment, els gairebé 240 mil milions rebuts han anat a cobrir els venciments.

La clau està en buscar l’equilibri entre invertir per generar riquesa i alhora retornar els deutes. Un binomi complex que exigeix disposar dels recursos requerits, garantint la seva disponibilitat a llarg termini i desenvolupar un programa de reformes coordinat i ambiciós, que permeti la seva aplicació i distribució, ja que el futur grec, i de retruc el de la Unió, no s’assolirà, ni serà possible, només amb restriccions i majors sacrificis. Són necessaris nous recursos per recuperar el camí del creixement i afrontar la pobresa. El primer problema a respondre és quants recursos realment fan falta? Qui hauria, o pot, aportar els recursos financers? Hi ha el lideratge i la voluntat col·lectiva per assumir la batalla de la transformació econòmica i social requerida en el context de la Unió. Un conjunt de qüestions que no s’han abordat i que, pot a poc, han fet que el problema s’agreugi dia a dia.

La situació grega és molt complexa i no s’arreglarà amb demagògia, ni promeses irrealitzables. Certament el govern grec pot negar-se a pagar el deute. A pesar de l’enorme quantitat del mateix, amb moltes tensions i desencontres, la Unió amb probabilitat ho podria superar. La pregunta a fer és: Grècia pot deixar de pagar?, i deixant de fer-ho pot reconduir la seva situació? Pot pensar en obtenir els recursos imprescindibles amb una aliança amb Xina, de ben segur molt molesta per no poder completar la compra del Pireo, o amb els russos, que estan submergits amb greus dificultats per la davallada del preu del barril de petroli. Dos solucions quasi impossibles amb la urgència que obliga la greu situació del país.

Probablement Grècia no estava en condicions d’entrar en la moneda única, havia de seguir amb el Dracma i poder emetre moneda i disposar del que aporta la capacitat quant a política monetària. Però va donar el pas, va renunciar a poder emetre paper moneda i el resultat és el conegut. La capacitat de maniobra que té el govern grec és poca i la devolució interna ha fet estralls. S’han destruït llocs de treballs i teixit productiu, han baixat els salaris, s’ha generat pobresa… i els sacrificis no ha permès capgirar la situació. Es miri com es miri retornar al Dracma sembla una solució a no descartar i fer-ho de forma ordenada, fitxant llargs terminis per retornar el deute i tipus d’interès escaient. Encara que no agradi, segueixo creient el mateix que fa quasi 3 anys, la millor manera d’ajudar al poble grec, és ajudar-lo a sortir de l’euro i retornar al Dracma, la moneda que des del 8 de febrer de 1833 i fins el 1 de gener de 2002 va acompanyar la seva economia.

02.02.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elsingular.cat

El procés tocat i quasi enfonsat?

Dilluns, 19/01/2015 (11:48)

“La setmana passada va visitar-me, per motius professionals, un sociòleg català que des de fa uns anys viu a Paris”

La setmana passada va visitar-me, per motius professionals, un sociòleg català que des de fa uns anys viu a Paris. La nostra conversa s’inicià sobre la por que es va instal·lar a Paris arran de l’atemptat del setmanari satíric Charlie Hebdo i l’atac al supermercat kosher, tot exposant-me les conseqüències que poden comportar aquests sagnats atemptats, tant en el que fa referència a mobilitat en el sí de la Unió, com en el creixement de la desconfiança amb el diferent. Uns fets que complicaran, encara més, la difícil situació econòmica en la que transita la Unió, posant en evidència les problemàtiques d’un món sense governança global i creixent medievalisme en les conductes en certes àrees del planeta. Els fets semblen donar la raó al professor italià Roberto Vacca, quan afirmava que ens adrecem cap una nova Edat Mitjana arran d’una complexitat molt gran, per esser coordinada per una autoritat central, que pot comportar un important retrocés de tota la civilització industrial.

La visita de l’expatriat català va coincidir amb l’anunci del president Mas de l’acord amb Oriol Junqueras, el qual després de setmanes d’incertesa, refeia el procés de transició nacional i concretava la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya pel proper 27 de setembre. Per aquest motiu, un cop va donar per tancada la seva exposició sobre els fets de Paris, mirant-me fixament em va dir: ‘ahir ens preguntaven, amb un amic anglès, si Catalunya es pot permetre 9 mesos de campanya electoral’. Ell mateix es va respondre dient, com pots imaginar-te la nostra opinió és que no, en especial al ser unes eleccions amb llistes de partits. Mirant-ho des de fora, sense la pressió que esteu sotmesos per la manca de comprensió del Govern central, un atur i manca de recursos asfixiant i per la pèrdua continuada de talent, per l’emigració creixent de joves cap altres indrets europeus, la resposta es evident: ‘no podeu permetre-us 9 mesos de paràlisi ni eleccions cada 2 anys’.

Vaig voler justificar-li la problemàtica actual i explicar-li el sentiment col·lectiu de que si Catalunya fos independent les coses millorarien sensiblement i que el nivell de vida seria més elevat. Un sentiment que estava objectivat per diversos centres d’estudis internacionals. Vaig voler fer-ho, citant l’estudi “l’èxit dels Estats petits” efectuat any passat per l’Institut de Recerca del Banc Credit Suisse, el qual indicava que l’índex de desenvolupament humà que mesura el benestar i el nivell de vida, considerant aspectes com la qualitat de la salut, les finances o l’educació es situaria en el 20 lloc del rànquing mundial d’aquest índex (Actualment l’Estat espanyol està en la posició 23), tot indicant a la vegada que Espanya sense Catalunya perdria 3 posicions, situant-se en la posició 26.

Després d’uns instants en silenci ell va dir-me, no discuteixo la viabilitat de Catalunya com Estat, de fet recordo que des de 1945 els Estats membres de les Nacions Unides han passat de 50 a 193 i gairebé uns 120 són Estats amb menys de deu milions de ciutadans. Tampoc em qüestiono si el futur fora millor o pitjor, sols afirmo que unes eleccions al Parlament amb llistes de partits, -quelcom radicalment diferent a la proposta del President Mas del 25 de novembre en la seva conferència a l’Auditori Fòrum-, per la comunitat internacional són unes eleccions més, no la consulta definitiva, conseqüentment unes eleccions anticipades en un moment inadequat e innecessàries. És veu com si el procés estes “tocat i quasi enfonsat”.

Certament l’opinió d’aquest sociòleg català resident a França, és sols una opinió, però si meditem seriosament potser tingui una part de raó i, en aquests cas, es miri com es miri, la culpa és nostra i haurem d’acceptar que, un cop més, els interessos d’uns han guanyat terreny a la voluntat col·lectiva i a les legitimes aspiracions dels ciutadans.

Antoni Garrell i Guiu

19.01.2015

Article publicat a Elsingular.cat . [Image Source: Sky News]

2015, És hora doncs de fer i fer-ho bé

Dilluns, 05/01/2015 (15:08)

2015 ja es aquí, el període d’anàlisi sobre el punt de partida o el que és el mateix el que ens ha deixat el 2014, tot just ha començat.

De ben segur que, atès que ens trobem en un any electoral, les divergències seran notòries amb independència del que reflecteixen les dades i les informacions que amb elles s’elaboren. Ara bé, el que és innegable és que l’any s’estrena amb una prima de risc per sota dels 100 punts bàsics, molt lluny queda juliol de 2012 quan la prima assolí els 649 punts, un fet que allibera recursos quant a finançament del deute. També l’any s’inicià amb la paritat dolar-euro situada en 1,2$ dòlars per euro, el valor més baix en els darrers 4,5 anys, un fet que ajudarà a assolir competitivitat de les nostres exportacions als mercats amb dòlars. També cal considerar que la inflació negativa dels darrers 12 mesos afavoreix un guany, quant a capacitat de compra, d’una gran part de la població, que ha vist com es reduïen els salaris i s’incrementaven molt poc les pensions de jubilació, -sols un 0,25% (i el salari mínim Interprofessional un 0,5%)-. Un increment de renta disponible, que també es veurà afavorida per la retallada quant a les retencions del IRPF que entraren en vigor al 1 de gener.

Unes dades positives que no amaguen que a Espanya l’atur sobrepassa els 4,5 milions de persones, dels quals el 60% ho són de llarga durada i, gairebé, 1,8 milions de llars tenen tots els seus membres sense feina i que la taxa d’atur juvenil rondi el 54%. Certament en els darrers mesos s’ha es crea ocupació, però no podem ignorar que aquesta és de baixa qualificació, amb un fort component de temporalitat i dels salaris, en molts casos, són inferiors als 1.000 euros. Amb aquests fets no estranya que l’OCDE expliqui que Espanya sigui el país membre, on més ha augmentat la desigualtat. Un panorama desencisador amb les administracions atrapades per una deute pública que, segons el Banc d’Espanya, sobrepassa lleugerament el bilió d’euros, comportant el pagament de gairebé 100 milions d’euros diaris. Una situació no desitjada, ni desitjable, amb una ciutadania cansada de sacrificis, que no portem a millores substancials i està farta dels casos de corrupció que es van coneixen. Un escenari que ha conduit a un trencament de l’imprescindible confiança entre les Administracions i els ciutadans.

L’any començà amb un escenari complex, en el qual podem lamentar-nos i esperar que els altres ens ho arreglin o també poden recórrer a la demagògia, a culpar als altres, o esperar que màgicament tot canviï de sobte. A mi no em trobaran entre aquests, ja que soc dels que crec que l’esforç per capgirar la situació és obligat quan hom mira enrere i pensa en els sofriments i fites que han assolit els nostres predecessors o quan hom mira endavant i veu la cara dels joves, que legítimament volen obrir-se pas i dibuixar el seu propi futur.

Un nou any ha començat i com em deien els meus pares, quan em parlàvem de la història de Catalunya i els esforços del poble català per superar l’adversitat, ara és hora d’aplicar coneixements, de buscar la força de la motivació confiant en un mateix i els que l’envolten i entomar els problemes amb aquella actitud pròpia dels guanyadors . Crec que ara el que cal és fer pròpies les paraules de la periodista Ana Ibañez que, citant a Lou Holtz, escrivia “L’habilitat és lo que ets capaç de fer, la motivació determina el que faràs i l’actitud determina el bé que ho faras”. És hora doncs de fer i fer-ho bé.

Antoni Garrell i Guiu

5.01.2015

Article publicat a El Singular.cat

Vernís de Nadal?

Dilluns, 22/12/2014 (12:42)

“Són imprescindibles polítiques encaminades a disminuir la desigualtat, a crear llocs de treball amb retribucions ajustades al cost real de la vida”

Aquests dies propers al Nadal i cap d’any, per primer cop en 5 anys, els carrers respiren un aire diferent. Un ambient esperonat, per un costat, per l’augment dels ocupats a Catalunya, d’abril a setembre 2014 s’han creat uns 111 mil nous llocs de treball segons explicà recentment ManpowerGroup. Per altra banda per la il·luminació dels carrers, els aparadors de les botigues, el pas decidit dels vianants, l’augment del trànsit per les carreteres, més enllà que l’important davallada del cost del petroli podria originar. Tot sembla conjugar-se per a dir: “la crisi s’ha acabat”. Un desig necessari per afilarar voluntats, sumar esforços i convertir l’imposible en possible.

Ara bé, essent inqüestionable la millora de l’entorn econòmic i la lenta però sostinguda recuperació de l’ocupació -cal recordar que el treball estable i qualificat com és l’industrial s’ha incrementat al tercer trimestre del 2014 un 4,9% i va pujar un 1,6% al segon trimestre-, no és menys cert que la pobresa augmenta, el 24% de famílies catalanes està en el llindar de pobresa (233 mil llars amb tots els membres en atur). Que a l’Estat també s’incrementa la distància entre els més rics i els menys afavorits, no en va les 20 persones més riques d’Espanya posseeixen una fortuna propera als ingressos del 30% dels més pobres (uns 14 milions de persones), segons explicava fa uns mesos Oxfam. Sense oblidar que desapareix lentament la classe mitjana, especialment a Espanya, que ha estat durant dècades la columna vertebral de la societat, tal com denunciava l’OIT en el seu informe sobre el treball 2013: “el volum de la classe mitjana europea, dinàmica, estable i amb poder adquisitiu ha disminuït de forma preocupant”. Un nou entorn en el que el poder real i la riquesa es concentra en mans d’uns pocs, tot incrementant-se la desigualtat.

Vivim en un entorn econòmic, on disposar de recursos atorga una capacitat d’acumulació cada cop més allunyada del requerit progrés econòmic i social compartit i sense exclusions. Un món desigual, en el que sembla esvair-se l’anhelada igualtat d’oportunitats, on es confon llibertat amb individualisme i en el que s’oblida, de forma accelerada, que sols descobreixes que és estimar amb plenitud, quan la teva felicitat i benestar resideix en percebre que els altres estan bé i són feliços. Per aquestes raons, a pesar del vernís d’il·lusió i alegria que omple aquests dies els nostres carrers i places, la preocupació prioritària, allò més immediat, per a molts continua sent: el cistell de la compra, la manca de feina, la sostenibilitat de les despeses de la llar, la preservació de la salut, l’educació dels fills i, com no, el comportament dels governants, sense acceptar que una gran part d’ells, des de l’honestedat i voluntat de servei públic, es mouen atrapats entre el que voldrien fer i el que poden en un mon interconnectat, interdependent i amb nivells d’endeutament enormes.

Quant mirem el rerefons de les coses, es quan constatem la complexiitat de la realitat. Esdevé imprescindible polítiques encaminades a disminuir la desigualtat, a crear llocs de treball amb retribucions ajustades al cost real de la vida. Unes polítiques que no poden oblidar, que a mig termini les fabriques robotitzades substituiran gran part de les aportacions humanes no qualificades, en conseqüència la formació esdevé crucial. Com crucial és, avui per avui, recalçar la industria capaç de generar llocs de treball, als emprenedors d’avui que crearan els llocs de treball del demà i, fugint de demagògies electoralistes, comprendre que sols amb polítiques concertades a nivell mundial, es podrà posar fi a la desigualtat creixent i vertebrar aquell futur que, de forma mimètica i no suficient compromesa, hom desitja a l’altre en aquetes dates amb el repetit, any rere any, “Bon any nou”.

22.12.2014

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elsingular.cat

Hi ha capacitat per enfortir el pes industrial

Dimarts, 16/12/2014 (12:49)

“El dany que ha provocat la crisi al teixit industrial i a l’ocupació és de gran magnitud”

Fa uns dies la Fundació per la Indústria – Sabadell 1559 va presentar la seva col·lecció Conèixer la Indústria i amb ella el primer volum que recull un detallat i rigorós estudi, elaborat pel professor Josep Oliver, sobre l’estat actual del sector industrial. El document analitza l’evolució de les transformacions estructurals de la indústria catalana en el context europeu en el període 1995-07 i a la llar de la present crisi.

El llibre evidencia que Espanya ha perdut pes industrial de forma progressiva en les últimes dècades, ja que si el 1972 la indústria representava el 39% de l’activitat, en 1980 era ja el 25% i en 2013 no arriba al 14%. L’objectiu europeu és arribar al 20% el 2020. Quant a Catalunya l’aportació es situa per sobre del 18%, si bé des de 2008 el sector industrial ha perdut quasi 300.000 llocs de treball. Ara bé aquesta gran davalla el 2014 s’ha frenat i es comença a crear ocupació industrial.

No es pot negar que el dany que ha provocat la crisi al teixit industrial i a l’ocupació és de gran magnitud. Ara bé una part de les causes s’arrelen molt abans. Entre elles, hi ha aspectes propis del nostre teixit productiu com són els associats a la manca de dimensió mínima per innovar; estructures de balanços febles per afrontar les crisis periòdiques; manca d’instruments financers adequats per competir en igualtat de condicions amb altres països; sense oblidar que la competència en els mercats globals afecta més a les empreses amb productes de baix valor afegit. Uns factors al que cal sumar la pèrdua de productivitat, en la que, si bé esta originada per diversos factors, destaca el diferencial d’inflació. Una variable que sovint ha anul·lat tots els esforços efectuats per les empreses.

En aquest context, cal recordar que la inflació espanyola en el període 2000-2007 arriba al 27,116% (la catalana al 29,330%) mentre que la inflació de l’Eurozona assolia un 18,658%, el que representa una pèrdua de productivitat de 8,458 punts percentuals. Aquest diferencial s’ha capgirat en el període de crisi, atès que la inflació espanyola en el període 2008-2014 s’ha situat en el 10,639% (un 12,3% la catalana) mentre que a l’Eurozona la inflació ha arribat al 10,936%, el que ha comportat un diferencial d’Espanya respecte de l’Eurozona de -0,297 punts (el diferencial català s’ha situat en +1,364 puts respecte de l’Eurozona).

La situació és complexa, aquests és un fet innegable, ara bé, parlant amb industrials i analitzant l’activitat es constata que la base industrial que ha quedat a Catalunya és sòlida i ha interioritzat els nous paradigmes de la competència global. Aquest és un fet irrefutable que permet afrontar el futur amb capacitat d’entomar els desafiaments i recuperar el rol de tractor de l’economia, de generació d’ocupació i de referent quant a regió europea industrial.

Una capacitat que bé potenciada per 3 aspectes: la determinació dels industrials d’invertir per innovar i obrir nous mercats; la voluntat de la Unió Europea de destinar recursos per assolir la re-industrialització de la Unió; i els compromisos del govern de la Generalitat per definir i impulsar polítiques industrials de gran recorregut. Una triada que sens dubte pot posar en òptim funcionament la capacitat industrial catalana i remuntar, amb una tasca no exempta de risc i esforç, el camí perdut en els darrers 20 anys.

Hi ha capacitat, però per desenvolupar reindustrialitzar-se, però cal donar solució urgent a alguns dels problemes que poden frenar el camí o malversar la capacitat existent, En concret, i recordant novament a la Fundació per la Indústria, esdevé imprescindible: Facilitar l’accés al crèdit adreçat a la renovació dels equipaments tecnològics i cadenes de producció; disminuir els costos de l’energia situant-los en la mitjana de la UE; i incentivar l’increment dels recursos propis, bonificant a les pimes que destinin els beneficis a incrementar el capital social. Mesures que cal que vagin acompanyades de les associades a millorar la capacitat innovadora, entre elles incentivant la cooperació universitat-empresa modificant les normatives de promoció de professorat; o garantint l’accés i intercanvi de coneixement situant els costos de les tarifes de telecomunicació als nivells d’Europa occidental.

Arreu hi ha un entorn favorable a la Indústria, escoltant als industrials sabem el que necessiten, e que cal fer per crear llocs de treball i competir en mercats globals. Fer-ho exigeix actuar i cuidar tant la indústria intensiva en coneixement com la intensiva en llocs de treball. Si ho fem, sóc dels qui creu, que hi ha moltes raons per mirar el futur amb optimisme.

16.12.2014

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Via Empresa

Ara sí: Mas marca el full de ruta

Diumenge, 30/11/2014 (12:26)

“El camí es fa caminant i el futur es construeix amb somnis”

El passat dia 25 el president de la Generalitat va presentar el seu full de ruta per assolir que Catalunya sigui un Estat independent. Ho va fer en el mateix lloc que el proppassat 4 de juliol presentà l’estratègia de política industrial per a Catalunya, encaminada a aconseguir que la indústria representi el 25% del PIB l’any 2020. La coincidència, quant al lloc, potser simplement originada pel gran aforament, enviava un missatge subjacent, la capacitat de generar valor del teixit productiu català i la gran aportació al PIB espanyol, molt per damunt d’altres comunitats amb més població.

Aquest missatge dual, camí per assolir la independència i capacitat de generar valor per construir un país pròsper, fou el que van rebre observadors de fora. Almenys així ho va percebre un conegut que treballa en un important centre de prospectiva de Londres, com em va explicar el dia següent per telèfon. Després d’interessar-se per la meva percepció i opinió sobre la conferencia del president, m’explica les converses del mati al seu lloc de treball, tot detallant-me els dos aspectes que per a ells i els seus clients esdevenien cabdals.

El primer aspecte que em detallà és relatiu a l‘enorme deute de l’Estat espanyol i “la impossibilitat de tornar-lo en el cas que Catalunya s’assoleixi la independència, inclús que aquesta assumís el 100% de la seva part, quant a devolució amb criteris de participació en el PIB. Escòcia no és al Regne Unit, el que és Catalunya per España”. El segon, més polític que econòmic, feia referencia a que si “l’Estat acceptés la consulta obriria el camí de la seva desaparició, atès que, amb rapidesa, la voluntat d’independitzar-se s’estendria al Cantàbric, des de Navarra fins a Galicia. Quin Govern espanyol voldrà liderar la desaparició de l’Estat com fins ara es conegut?”. Abans de finalitzar la nostra conversa i parlar breument de la necessitat de generar ocupació que té Europa, al igual que redefinir la seva política energètica per competir amb els Estats Units i Xina, va retornar al discurs del President Mas, tot afirmant ‘La pregunta que ens fem i no tenim resposta, és fins quan la UE podrà inhibir-se, apel·lant que és una qüestió interna’

Certament el camí que presenta el President és molt complex, probablement, com afirmà ell mateix, l’única solució per consultar els ciutadans en una consulta desenvolupada en el marc de la legislació vigent. Aquesta complexitat rau en primer lloc en que els partits polítics posin davant de tot l’objectiu de la independència, aparcant altres aspectes que configuren els matisos ideològics que tenyeixen les diverses opcions. No sols caldrà generositat, també estar disposat a perdre la identitat durant 18 mesos. En segon lloc, després de la consulta en format eleccions al Parlament, la comunitat internacional s’alineï amb el resultat, sigui quin sigui, portant a l’Estat espanyol a seure a negociar.

Ara bé, mes lluny de la complexitat, el cert és que el president Mas va donar un pas indiscutible en assumir el lideratge del SISI o el que és el mateix, la independència de Catalunya. Un pas que va deixar contra les cordes als partits polítics, assignant-los-hi un segon pla al llarg de 2 anys. Un pas que també s’arrela en saber interpretar la desafectació de la ciutadania amb la ‘classe política’, tot entenen que els partits no seran, ni poden ser, en el futur el que han estat fins ara. Una proposta que també ha posat el focus sobre la ciutadania, obligant a posicionar-se. A partir d’ara esdevindrà molt difícil mirar cap un altre costat i no respondre les preguntes.

De totes formes, més enllà de la complexitat i que el president Mas ha marcat el full de ruta, bo és recordar que el camí es fa caminant i que el futur es construeix amb somnis, o com diu una professora amb ànima de poeta “… cavalco en els meus somnis i faig dels meus versos, vida i de la meva vida, anhel i així dia a dia configuro el meu univers (Yobana)”.

Antoni Garrell i Guiu

30.11.2014

Article publicat a Elsingular.cat

Philae i el fi de la hivernació industrial

Dimecres, 19/11/2014 (12:44)

“Segons la Fundació per la Industria, s’han perdut, entre 2008-2013, un 300.000 llocs de treball·

Escric aquestes línies quan acabo de saber que el robot Philae, ancorat en el cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko, ha entrat en hivernació. Ho ha fet després de completar tot un conjunt d’actuacions en què ha desplegat la totalitat dels seus instruments científics. Una hibernació forçada per la manca d’il·luminació per poder generar l’energia requerida (tan sols es generava 1W durant 1 hora i mitja, amb pics de 4W durant uns 20 minuts), i l’esgotament de les bateries no recarregables. Ho fa amb l’esperança de despertar-se el pròxim mes d’agost, quan els nivells d’il·luminació augmentin, i puguin aportar els 60W/dia necessari per a les operacions científiques a desenvolupar.

Les complicacions que ha tingut el robot Philae, arran de caure en una zona fosca del cometa, i la necessitat d’hivernar tot esperant que es faci la llum i pugui despertar-se, em porten a pensar en la situació del nostre teixit productiu arran de la crisi econòmica que al llarg de set anys ha castigat amb duresa la nostra indústria. Una llarga travessia pel dessert que segons el darrer estudi de la Fundació per la Industria ha perdut, en el període 2008-2013, un 300.000 llocs de treball.

Certament, el deteriorament sofert pel teixit industrial ha estat molt significatiu, però no fora faltar la veritat si no es reconeix que és un sector en el qual una part significativa de les empreses varen saber replegar-se primer tot avaluant els seus avantatges competitius i identificant les debilitats. Una anàlisi que els va permetre ajustar les seves capacitats i entomar els nous desafiaments que la situació els presentava. Desafiaments que implicaven actuar en un triple vessant: internacionalitzar-se, innovar especialment en producte, i invertir tant en tecnologia com en talent. Avui en dia, més enllà de visions pessimistes de persones, amb més passat que futur, per estar arrelades en les incapacitats associades a mercats monopolistes o proteccionismes asfixiants, cal reconèixer que una gran part de les empreses industrials han sabut afrontar amb èxit el triple desafiament.

La indústria ha sabut internacionalitzar-se, el volum d’exportacions ho acredita. També han progressat quant a innovació i R+D ja sigui pròpia, col·laborativa o externalitzada, el fet que la indústria executi per sobre del 50% del total d’R+D+I del país, ho certifica. Finalment les seves inversions en tecnologia, si bé són insuficients, han estat notòries a pesar de la manca de finançament, uns increments en inversió en infraestructures productives que ha anat acompanyada de la potenciació de la dotació de capital humà, com es certifica de l’anàlisis de composició de les plantilles.

De ben segur és aquest esforç el que explica les dades aportades per PwC quan indica que per cada lloc de treball generat per la directament per la indústria es creen 1,03 d’indirectes i 0,40 d’induïts, el que comporta que la indústria sigui el responsable del 25,8% del PIB espanyol i aporti el 23,4% del total de l’ocupació.

Una bona feina, però en què cal seguir aprofundint tot considerant que la UE ha fitxat pel 2020 assolir el 20% com aportació al PIB de la Indústria. Resta un bon camí a recórrer i en ell esdevé clau potenciar la cooperació competitiva amb criteris de verticalitat proveïdor client. També l’increment del volum per poder afrontar iniciatives més complexes donant ràpida resposta a les oportunitats emergents; enfilarà la recerca de les universitats amb les capacitats del teixit productiu, i molt especialment fomentar l’emprenedoria, en nous camps, el si de les empreses existents, aquelles que han evidenciat la seva capacitat d’internacionalitzar-se, d’innovar i d’incrementar la seva dotació de capital humà. Un conjunt de mesures que han d’anar acompanyades d’un fet inqüestionable, i en què resta molt per a fer: la concentració geogràfica que facilita la interacció, la cooperació, i la permeabilitat quant a traspàs del coneixement. És en aquest darrer aspecte on les Administracions haurien de posar èmfasis en les seves polítiques industrials, potenciant aquelles zones geogràfiques amb grans realitats i capacitats per seguir creixent.

L’any 2014 ha encetat la seva recta final, les organitzacions defineixen les seves prioritats i polítiques pel nou exercici, i amb elles configuren els pressupostos per fer-ho possible. Objectius i pressupostos esdevé un binomi indefugible per afrontar un futur, és en aquest binomi on caldrà estar amanten que les Administracions -que han proclamat la importància d’un model productiu caracteritzat per una forta component industrial-, dediquin recursos i despleguin polítiques encaminades a acompanyar el requerit esforç que han fet i seguiran fent les empreses. És hora d’acceptar que la hivernació de polítiques industrials ha finalitzat i que cal que aquestes recuperin amb força el seu protagonisme.

19.11.2014

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Via Empresa