Moments excepcionals, decisions excepcionals

Diumenge, 10/01/2016 (14:41)

“Catalunya té un nou president i s’obra un nou període. Un moment per mirar endavant, però també enrere, a fi de reconèixer que ha estat possible mercès a la decisió del president Mas d’apartar-se”

Avui el Parlament ha escollit a Carles Puigdemont com a 130è President de Catalunya, en una sessió d’investidura en què ha quedat palès la voluntat, segons el nou president en un marc de negociació, de culminar el procés tot dissenyant i posant a punt les estructures d’Estat.

Amb el nomenament del nou president es tanca un període de tres mesos en què s’han fet, i es faran, moltes lectures sobre vencedors i vençuts. Un fet lògic atès que vivim en una societat farcida de tertúlies que necessiten omplir minuts de debat, al meu entendre uns debats que tindran visions interessades; ja que cal acceptar que per assolir el resultat tothom ha cedit, que el guanyador real ha estat la ciutadania i el país. Els enormes problemes que afronta Catalunya requeria, sense més dilació, un govern que governi. Ara s’obra un nou període en què no sabem mot bé que ens depararà, atès les diferències ideològiques i de model d’Estat que s’apleguen en els 62 més 10 diputats que donen suport al procés. El futur l’anirem descobrint en els propers mesos però, sens lloc a dubte, comencem un període en què el procés està viu i esperonat per les il·lusions de gairebé la meitat dels catalans, a pesar del no sistemàtic de la gran majoria de les forces polítiques estatals.

Un període en què no es pot menystenir en primer lloc la capacitat de l’Estat espanyol, ni donar per pressuposat la seva inacció, sobre les actuacions del Parlament i el govern de Catalunya pel fet d’estar en funcions. De fet l’acord que ha permès anomenar el President Puigdemont pot canviar les prioritats i els tempus del PP, PSOE, Ciutadans, Podemos,… quant a configurar el govern de l’Estat o anar a unes, ara més que improbables, eleccions al proper mes de maig. Ara aquestes forces estan ja en temps de descompte i alguns dels líders de les mateixes han passat a ser part del problema en lloc de la solució. En segon lloc cal també considerar la manca de suport de la Unió Europea a la voluntat explicitada per gairebé el 50% dels catalans en les eleccions plebiscitàries del 27S, un percentatge insuficient. Dos aspectes que cal considerar i actuar en conseqüència per poder capgirar-los, sabedors que l’acceleració el procés i el seu resultat, depèn no sols de la voluntat dels catalans sinó també dels recolzaments exteriors. Uns recolzaments imprescindibles per incentivar la negociació, ja que sense negociacions i acords tot esdevindrà molt més complex.

Catalunya té un nou president i s’obra un nou període. Un moment per mirar endavant, però també enrere, a fi de reconèixer que ha estat possible mercès a la decisió del president Mas d’apartar-se. Una decisió que pot ajudar a avançar en la requerida restauració de la confiança de la ciutadania cap els polítics, al demostrar que en moments excepcionals esdevenen imprescindibles decisions excepcionals.

10.01.2016

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a El Món

*Fotografia publicada al Diari Ara

Les grans ciutats no són la solució

Dimarts, 22/12/2015 (14:24)

“És la indústria qui té capacitat d’incorporar l’avenç tècnic i científic als serveis i productes”. “Esdevenen necessaris nous hàbits de cooperació estables, de complicitats entre competidors”.”Catalunya està en una bona situació per entomar els nous desafiaments i oportunitats”

Finalitza el 2015, un any en el qual una de les constants, en la majoria d’anàlisis, ha estat la importància de la indústria per assolir un model de desenvolupament robust i estable a llarg termini. Organitzacions, centres d’estudi i instituts de prospectiva, sense oblidar algunes Administracions, que havien aparcat en un racó fosc i amagat la importància de la indústria, ara han redescobert que sense ella el progrés social esdevé una quimera, atès que és la indústria qui té capacitat d’incorporar l’avenç tècnic i científic als serveis i productes, tot creant llocs de treball qualificats en un entorn econòmic sostenible.

Una indústria que mira al futur saben que ja fa 34 anys que va arribar als mercats la primera computadora portàtil, uns vuit anys després de la primera trucada amb el telèfon mòbil DynaTAC de Motorola, efectuada per un directiu de la companyia, un canal de comunicació que ara és utilitzat per més de 4.500 milions de persones, gairebé el 64% dels 7,2 milions d’habitants del planeta. Un ressorgiment de la telefonia sincrònic amb Internet, el qual, en la dècada dels 70, era sols un projecte científic als Estats Units i que avui dia és utilitzat per més de 3.000 milions de persones, un 44% dels humans.

Tot un conjunt de tecnologies integrades a les nostres vides i als processos productius, que sense oblidar la robòtica i la intel·ligència artificial, ha capgirat les pautes de relació personal, de mobilitat, de fabricació, de consum i de reutilització i reciclatge. Uns canvis que aporten nous desafinaments arrelats en la digitalització, la intercomunicació, la cooperació, la sostenibilitat, l’escurçament de les cadenes productives, la proximitat al client, l’allargament del cicle de vida del producte o la manufactura personalitzada entre altres.

Aspectes que caracteritzen la quarta revolució industrial o indústria 4.0, que obliga a organitzar els processos productius de tal manera que integrin ràpidament els avenços tècnics i científics i tinguin una major adaptabilitat a les necessitats i oportunitats que emergeixen. Una revolució que pot impulsar canvis substancials de major abast als de la primera revolució industrial del 1800, impulsada pel vapor i energia hidràulica, als de la segona arrelats en la producció en sèrie de finals del segle XIX i de la tercera caracteritzada per l’automatització de processos, mercès a l’electrònica i a la conversió d’informació en coneixement.

Aprofitar la finestra d’oportunitat d’aquest nou escenari requereix, conjuntament amb les exigències associades a la immediatesa i la novetat, l’assumpció de tota una sèrie de nous atributs per part dels directius i industrials. Esdevenen necessaris nous hàbits de cooperació estables, de complicitats i de confiança entre competidors. Aspectes que requereixen millorar la formació de tots els integrants de les empreses. Una formació integral que faci el treballador útil i adaptable a les exigències de la Indústria 4.0 i als nous requeriments d’organització del treball i de vinculació amb els resultats de l’organització.

Però a la vegada, és requerida la voluntat de les Administracions per entendre que la indústria 4.0 i les noves pautes de relació personal i de consum, com també la necessitat de vertebrar un model de desenvolupament sostenible i de conciliació del progrés professional amb el personal, obliguen a qüestionar-se la viabilitat i idoneïtat de les grans metròpolis, tot assumint la necessitat i oportunitat de reequilibrar els territoris.

En aquest nou context, Catalunya té una enorme oportunitat d’assolir noves i millors cotes de desenvolupament, si assumeix aquesta nova realitat o oportunitat. Certament està en una bona situació per entomar els nous desafiaments i oportunitats. Per un costat, els més de 200 anys del “saber” industrial del nostre país ho expliquen i, per altre, el fet que en 2015 l’aportació de la indústria sigui major en valor absolut que en el 2000. Ara bé, la base industrial catalana, amb la mirada posada en els nous paradigmes, està excessivament concentrada en l’àmbit metropolità, una àrea en el que es concentren el 61% dels llocs de treball industrials, el que comporta que hi hagi més de 600.000 desplaçaments diaris entre els municipis que la conformem, dels quals el 53% es realitzen en cotxe privat i sols el 27% amb transport públic. Desafiaments que haurien de ser entomats en la requerida i possible reindustrialització i desenvolupats amb criteris de reequilibri territorial.

Fer-ho comportaria no sols la disminució de la contaminació, la sinistralitat o el consum d’energia i una millora de la protecció del medi ambient i avançar en la lluita contra el canvi climàtic. També aportaria un clar augment de la qualitat de vida per les disminucions dels temps de desplaçaments, tot facilitant la conciliació de la vida professional i familiar tot augmentant la renda disponible. Un re-equilibrament del territori, arrelat amb què és millor moure productes, que obligar al desplaçament de persones, el que obliga a fer valdre les infraestructures existents i el potencial de les quasi 25 ciutats de més de 25.000 habitants, que hi ha fora de l’àmbit metropolità. Un fet que requereix no sols polítiques i actuacions per incentivar la implantació de noves indústries fora de les grans conglomeracions urbanes sinó també, i esdevé imprescindible, una clara millora de les telecomunicacions.

La globalització de proximitat, reduint distàncies i fent les coses possibles en tot lloc i tot moment, dibuixa un nou món, on el progrés social sincrònic amb la sostenibilitat ha esdevingut un repte assumible e indefugible. És en aquest context on les grans metròpolis han deixat ser part de la solució i són part del problema. És hora de definir-ho i acceptar-ho per aprofitar les oportunitats de la quarta revolució industrial, entomant els problemes i reindustrialitzar amb criteris de reequilibri territorial amb la finalitat de garantir la creació de llocs de treball, millorar la qualitat de vida i la preservació del planeta. De ben segur que els industrials ho tenen assumit, cal ara que la societat en el seu conjunt i les Administracions també ho assumeixin.

22.12.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Via Empresa

Fer-ho bé no vol dir renunciar a l’excel·lència

Diumenge, 13/12/2015 (10:34)

“Les campanyes electorals tenen més d’espectacle que de debat rigorós de propostes”

Aquest dies molt són els que hem tingut la mirada posada per un costat en París, convençuts que estaven en la penúltima oportunitat per posar fi a l’escalfament del planeta i convertir-lo en un lloc de dubtosa habitabilitat i, per altre, en les eleccions del proper 20 de desembre, que poden conduir a una situació de desbloqueig de la situació catalana en front a Madrid i, també, aportar noves solucions a la situació que es troba l’Estat, el qual segueix estan en el si d’una crisi enorme: 4 milions d’aturats, 22,3% de taxa d’atur, 1.053 bilions de deute públic (quasi 300 mil milions més de fa 4 anys a pesar dels enormes sacrificis efectuats pels ciutadans),…, una sèrie de fets que estan omnipresents en la campanya electoral, però que en els debats, farcits de diagnosi, hom no identifica solucions concretes i viables que permetin capgirar la situació. Aquest és un fet prou conegut i que ha omplert moltíssimes més línies dels mitjans de comunicació i hores de radio i televisió, que tot el que ha estat passant a Paris i del document de consens que s’assoli el passat 12 de desembre.

El desequilibri entre el ressò de la campanya electoral i les deliberacions de la 21 Conferència de les Parts (COP21) en la que estaven presents els països signants de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, m’ha portat a la memòria una de les converses amb el meus pares, quan als 17 anys vaig començar la carrera d’Enginyeria a la UPC, varen dir-me: ‘no oblidis que fa més soroll un arbre que cau, que tot un bosc creixent en primavera, les coses importants, com cursar una carrera o el treball dels científics, és fan amb silenci o són ignorats, mentre que la festa o els accidents sempre criden l’atenció dels mitjans’. Potser per aquesta raó les campanyes electorals tenen més d’espectacle que de debat rigorós de propostes i els temps que els mitjans i els ciutadans hem dedicat a seguir la conferencia de Paris ha estat escàs.

El resultat de la campanya electoral tindrà que esperar uns dies, però el que si ens ha arribat és el document consensuat a Paris, que vol evitar que la temperatura mitja global creixi per sobre de 2 graus en l’horitzó del 2100. Un fet que comporta posar fre a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, principalment diòxid de carbó (CO2), el qual l’any passat va arribar a una concentració en l’atmosfera de 397,7 parts per milió, 115 parts superior a l’anterior a la revolució Industrial.

L’acord consensuat pels 196 països presents en la cimera del clima encaminat a frenar l’escalfament del planeta i el creixement del nivell dels oceans, és sens lloc a dubte un pas molt important, atès que es el primer acord universal assolit en les múltiples negociacions sobre el clima, i a la vegada pel fet de reconèixer que l’escalfament és fruit de l’activitat humana.

Ara bé, hom té la impressió que l’acord de Paris no és suficient. És un pas important, negar-ho fora faltar la veritat, tan pel contingut com per als països que l’han signat, però en la lectura de la trentena de pagines del document jo no he sabut trobar actuacions i compromisos concrets per deixar de cremar combustibles fòssils, autèntics causants dels problemes, ni un calendari concret per posar-hi fre, ni dates especifiques per activar i dotar el fons de 100.000 milions de dòlars anuals, a partir de 2020, que hauria de permetre avançar amb pas ferm cap una economia neta. Sense oblidar que es deixa les limitacions a les emissions a la voluntat dels governs canviants de cada país, un fet que no deixa de ser risc per l’escalfament planetari.

Una situació cruïlla en la que com deia un bon amic ‘tot sovint l’excel·lència esta renyida amb el que és bo i possible’, acceptem doncs que no s’ha assolit l’excel·lència a però si quelcom és bo i pot capgirar la situació de destrucció planetària. Però acceptar el bo, no vol dir renunciar a l’excel·lència, en conseqüència caldrà seguir amatents i actuar coherentment en l’esfera privada al interactuar amb els proveïdors de bens i serveis, que consumint i a la vegada en l’exercici del nostres drets democràtics, analitzant amb cura el compromís de cada formació política en la lluita per convertir els models energètics i el compromís amb la sostenibilitat del medi ambient.

Ens queden 5 anys, perquè els acords de Paris iniciïn la seva vigència. Cinc anys per canviar d’actitud i obrar en conseqüència. La pregunta un cop més és: voldrem acceptar el que comporta, o seguirem amb egoisme de cremar el futur i el benestar de les properes generacions?

13.12.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elmón.cat

Pressing CUP o Pressing Mas?

Dilluns, 30/11/2015 (11:13)

“Posar tensió a la negociació no ajuda a generar confiança, ni facilitar el diàleg”

Quasi fa dos mesos de les eleccions del 27 de setembre i Catalunya segueix amb un govern en funcions. Un fet que a ningú li pot sorprendre arran de la situació extremadament complexa que va sorgir de les urnes. Tot considerant que amb clares asimetries ideològiques, sovint divergents quant a model de desenvolupament de futur, les opcions s’agruparen en tres blocs afrontant el caràcter plebiscitaris de les eleccions: La primera, “Estat Independent”; la segona, “seguir a l’Estat espanyol amb el model autonòmic”, i la tercera, “ja decidirem quan hi hagi un referèndum vinculant”. La complexitat i les distàncies ideològiques s’han evidenciat en les dues ocasions en què el candidat de Junts per Sí ha rebut el no a l’afrontar el debat d’investidura.

Enfront a aquesta situació, òbviament sols hi ha dos alternatives: seguir negociant, tot identificant què hi ha en comú, sense perdre la identitat i els valors, que defensen cadascun dels interlocutors, o bé tornar a convocar eleccions. Òbviament en la segona opció sols pot esdevenir realitat un cop esgotada la primera i sempre respectant que la negociació i el diàleg ha de desenvolupar-se en llibertat, amb lleialtat, respectant la força dels vots que recolza uns i altres, no forçant decisions precipitades i fonamentalment sense pressions alienes que, d’una manera o altra, volen capgirar els compromisos electorals o desfigurar la voluntat expressada per les urnes.

En aquesta línia, de pressionar aquells que mantenen converses per possibilitar l’elecció del president de la Generalitat i configurar el nou Govern, és prou coneguda la dels analistes i articulistes que, d’una manera o altra, han volgut posar pressió a la CUP responsabilitzant-los, sols a ells, de la continuació o no dels procés, tot assumint que per la seva continuïtat hom ha de renunciar als ideals o principis, que inspiren tota actuació política. Una pressió que darrerament s’amplia al president Mas i a un sector de JxS amb manifests com el del Cercle d’Economia alertant sobre les conseqüències negatives per l’economia catalana, ‘en concret, per l’arribada d’inversions i la localització d’empreses’.

El balanç, quant empreses que traslladen la seva central fora de Catalunya i les que s’ubiquen al Principat és negatiu: al llarg de 2015 Catalunya ha perdut 683 empreses, algunes amb facturació molt significativa, captant-ne 133. Aquest és un fet conegut, com ho és que darrerament el trasllat de seus centrals a Madrid d’empreses referents d’origen català ha causat preocupació per l’afecte arrossegament que pot comportar. També és cert que des de fa uns mesos hi ha una tendència creixent quant a congelar projectes d’inversió, tot esperant una clarificació de la situació actual. Ara bé, que la reubicació d’empreses fora de Catalunya és quelcom no generalitzable en opinió del centres o empreses d’estudis de projectes d’inversions, ni s’ajusta a la realitat si considerem, com afirma el secretari d’Empresa i Competitivitat del Departament d’Empresa i Ocupació, que cada any marxen de Catalunya entre 700 i 1000 empreses, el qual suposa entre el 0,2% i el 0,3%.

Ara bé essent legítim i a la vegada un exercici de llibertat publicar informacions i emetre opinió, és cert que la incerteza prolongada genera inseguretat, frena projectes i a la vegada foragita iniciatives i també ho és que posar tensió a la negociació no ajuda a generar confiança, ni facilitar el diàleg. Confiança en els interlocutors sorgits de les urnes esdevé bàsic, com és bàsic un diàleg, que no pot aparcar els ‘models de futur’ ni els ‘coms’ assolir els objectius o afrontar els reptes, ja que es prou conegut que l’objectiu mai hauria de justificar les actuacions i que aquestes sempre s’han d’ajustar als valors, que inspiren cada força democràtica i també, en democràcia, als marcs legals existents i aplicables.

22.11.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a elmon.cat

*fotografia extreta de Elpais

Ens hi va el futur

Dilluns, 30/11/2015 (10:25)

Cal dir que l’actual situació sols es capgirarà amb plenitud quan s’impulsi un canvi estructural, on la clau no és sols crear ocupació, sinó facilitar la creació d’empreses.

Aquests dies en els quals tot sembla girar sobre si hi haurà nou Govern o esdevindran requerides noves eleccions i el que comporta que l’agencia Fitch rebaixes la classificació creditícia de Catalunya des de BBB- a BB, crec que és bo recordar que hi ha vida més enllà de la política i que ara ja pocs dubten que el consum exagerat i la malversació de recursos és quelcom incompatible amb l’actual entorn de crisi i amb la sostenibilitat del planeta, sense oblidar la creixent indignació dels consumidors sobre les avaries o mort prematura dels seus equipaments, fruit d’un estratègia encaminada a reduir la vida dels  productes, el que es coneix com obsolescència programada.

En aquest context, fa uns dies, vaig conèixer el segell ISOPP encaminat a identificar, davant dels consumidors, a les empreses que desenvolupen els seus productes amb criteris d’innovació, sostenibilitat tot fugint de l’obsolescència programada. Un segell impulsat per la fundació Feniss, que té per finalitat contribuir a eliminar l’obsolescència programada i la conservació dels recursos naturals tot fomentant el canvi cap un model econòmic i social basat en la sostenibilitat.

Conèixer el segell ISOPP, em va portar a reflexionar sobre les noticies d’empreses significatives, que per diverses raons tanquen les seves seus centrals a Catalunya i es traslladen a altres llocs  de l’Estat o a altres països, també sobre la composició del nostre teixit productiu, format majoritàriament per petites i mitjanes empreses, les quals representen el 99% del teixit industrial i aporten quasi el 60% al PIB.  Unes xifres no distants a les de la Unió, ja que, segons el BCE, l’entramat productiu europeu està configurat en un 99.8 % per PIMES,  les quals generen el 70 % dels llocs de treball i aporten el 60 % del PIB. Ara bé, el percentatge de microempreses i petites empreses a Catalunya és molt superior al 42%, que representen aquestes sobre el percentatge total d’empreses de la Unió. Empreses que, a pesar del seu esforç, no acaben d’arrossegar l’economia cap una situació amb capacitat per  generar els llocs de treball requerits, ni per deixar enrere les dificultats arrelades en el 2007.

Certament la situació no acaba de capgirar-se, les darreres dades econòmiques evidencien una certa tendència a un nou alentiment de l’activitat i la perspectiva de reducció significativa de l’atur s’allunya. En aquestes context, més que mai, és imprescindible la vertebració d’un entorn afavoridor al creixent de les empreses, a la cooperació competitiva, a l’emprenedoria i la innovació empresarial, tot sabent que l’actual taxa d’atur el que esdevé imprescindible és generar nova ocupació mitjançant la creació d’empreses. Aquest és un fet, que comporta acceptar, en primer lloc, que el treball genera cohesió social mentre que l’atur la destrueix. En segon lloc, que el nostre teixit productiu està configurat per un ampli entrenat  de petites empreses, sovint microempreses, que aporten una part molt important del PIB més d’un terç del PIB i que les polítiques d’impuls econòmic han d’adreçar-se a elles i no legislant o actuant, pensant bàsicament per les grans. En tercer lloc, que cal potenciar la cultura de la cooperació i la innovació, tot facilitant  el sorgiment de sinergies entre capacitats diferents i  l’arrelament  d’una cultura  d’emprenedoria.

Cal dir que l’actual situació sols es capgirarà amb plenitud quan s’impulsi un canvi estructural, on la clau no és sols crear ocupació, sinó facilitar la creació d’empreses. Unes empreses que han d’interioritzar el valor del talent, del capital humà, com a fonament de la competitivitat, conjuntament amb els efectes de la globalització, que obliga a  desenvolupar nous productes i processos més eficients i més ajustats a les noves oportunitats que sorgeixen arreu. Són requerides noves empreses i un nou entorn de producció fonamentat en la creativitat i el disseny per convertir les capacitats existents en processos de generació de valor, riquesa, progrés social i qualitat de vida pels ciutadans. Uns aspectes que sens lloc a dubte ens hi va el futur i que sembla que volem, o volen, ignorar-ho.

30.11.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Nació Digital

Més competitivitat és més progrés social

Dimecres, 18/11/2015 (17:09)

“El desafiament a assolir és el progrés social que comporta generar treball per disminuir l’atur”

Aquest últim 2 de novembre s’han complert 15 anys de l’arribada del primer equip de tres persones a l’Estació Espacial Internacional (EEI). Al llarg d’aquests 15 anys són milers els experiments desenvolupats i moltes les patents que directament o indirectament estan relacionades amb els desafiaments associats als projectes espacials. Pensar en l’EEI em va portar a pensar en la força de la innovació per assolir nous reptes i capgirar la quotidianitat i les tendències de futur. Un futur que es dibuixa ple d’incerteses, desafiaments, desigualtats i un sentiment compartit: que la capacitat de generació de benestar ha tocat sostre en món convuls i violent.

Certament en aquesta tardor les dades macroeconòmiques han evidenciat un alentiment de l’economia mundial i a la vegada, una pèrdua de capacitat de generar les plusvàlues suficients per afrontar els reptes de les polítiques socials, la manca de treball i la pobresa creixent. Sens dubte, el desafiament a assolir és el progrés social, el que comporta generar treball per disminuir dràsticament les taxes d’atur i a la vegada vertebrar un desenvolupament sostenible, tant des de la perspectiva mediambiental com quan a capacitat de superar els cicles baixos de creixement i de capgirar les tendències de desigualtat creixent, sense oblidar la necessitat de fer possible la conciliació de l’activitat professional i la personal sense discriminacions.

Progrés social és, al meu entendre, el que hauria de guiar les polítiques públiques encaminades a configurar ecosistemes productius i els models de creixement de les empreses. Assumir la necessitat de progrés social comporta disposar d’empreses altament competitives en els mercats globals, amb productes d’alt valor, un fet que exigeix disposar de capacitat de generació de coneixements, un bon entramat públic i privat d’R+D conjuntament amb un sistema d’innovació capaç de convertir els avenços tècnics i científics en productes diferencials.

En aquesta línia és bo recordar que Catalunya és una de les regions europees capdavanteres en generació de ciència, però està en les darreres posicions quant a convertir els avenços en patents. Aquest és l’escull a superar. També cal estar amatent a les oportunitats associades a les tendències socials, tot acceptant que aquestes són enormes.

En la línia d’identificar oportunitats associades als avenços, el passat divendres vaig assistir a una sessió, sobre avenços que poden obrir noves categories de productes per solucionar problemes que sorgeixen habitualment. Entre ells es va destacar que ja fa un any que es va anunciar una pintura que es repara sola quan sofreix una agressió (self healing Paint), quelcom que pot disminuir el cost de reparació dels milions de vehicles que circulen pel món i sofreixen diàriament desperfectes.

També el nou descobriment, detallat per la revista Nature, d’un líquid porós capaç d’absorbir grans quantitats de gas, una eina que pot ser determinant per disminuir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, en poder atrapar-los i emmagatzemar-los en el moment de generar-se siguin en els processos Industrials o en l’ús dels productes que els emeten.

L’enumeració d’avenços científics i tecnològics i les seves aplicacions continua explicant les característiques del pilot automàtic Autosteer desenvolupat per la companyia de cotxes elèctrics Tesla Motors o l’e-scooter, que es carrega amb llum solar, desenvolupat per l’empresa alacantina Electric Mobility Company, capaç d’assolir els 45 km/h amb un motor de 1.500 W.

El darrer avenç científic que es va analitzar fou un polímer flexible amb capacitat auto reparar-se, ja que si es trenca i es torna a posar en contacte, en pocs segons es torna ajuntar per si sol sense intervenció de cap agent. Un producte desenvolupat i patentat per un equip d’investigadors de la Universitat d’Alacant. Un nou component amb un camp enorme d’aplicacions en diversos camps en els sectors com el sanitari, el tèxtil, l’automoció o el transport.

Analitzar la capacitat o el poder transformador dels avenços, que cada dia sorgeixen, ens hauria d’obligar a redefinir les polítiques industrials i les bases per fer possible que el teixit productiu català, configurat per petites i mitjanes empreses, tingui la capacitat d’interioritzar els avenços i produir productes competitius i innovadors. Com fer-ho és prou conegut: cal facilitar la incorporació de talent a les empreses i apropar-hi la Universitat, augmentar el volum de les organitzacions i cooperar per competir. Però molt especialment reconeixent el valor de l’R+D+i, en conseqüència, i d’una vegada per totes, incrementar els seus pressupostos sabedors que sols augmentant les inversions en formació, recerca i innovació, el progrés social esdevé possible.

18.11.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Via Empresa

I si es pensés en les persones?

Dissabte, 07/11/2015 (11:57)
“Si bé es creen llocs de treball, aquests no només són insuficients sinó que a més les retribucions són baixes en referència al cost de vida, que augmenta el treball a temps parcial al igual que el grau de precarietat”. 
Fa uns dies em vaig trobar amb una jove Sociòloga que després de 2 anys treballant en una societat d’anàlisi de tendències va passar a engrossir l’enorme Llista d’aturats de l’Estat. Cansada de no trobar cap lloc de treball a on poder desenvolupar els seus coneixements i la seva experiència m’explicà que estava considerant posar en marxa la seva pròpia empresa. Inexorablement la nostra conversa se centrà en les dificultats existents per trobar feina, en les elevades taxes d’atur i el gran nombre de persones amb estudis universitaris sense treball. Tots dos vàrem coincidir en què si bé es creen llocs de treball, aquests no només són insuficients sinó que a més les retribucions són baixes en referència al cost de vida, que augmenta el treball a temps parcial al igual que el grau de precarietat. Aspectes que, com explicità la Sociòloga, queden ratificats per “l’Enquesta anual de salaris de 2014″ que publica l’Institut Nacional d’Estadística analitzant els salaris dels 14,2 Milions de persones ocupades a l’Estat. L’Enquesta explicita el sou brut mensual, del 30% de les persones assalariades, és inferior a 1.221 €. A més, el nombre de persones amb salari inferiors a 1.000 € ronda els 3 Milions. Augmenten el nombre de treballadors a temps parcial amb salarials baixos o molt baixes. La dona continua sent menystinguda professionalment, ja que el nombre de dones que cobren menys de 1.221 € és 2,08 vegades superior al dels homes (41,1% en front el 19,75%), i que la desigualtat creix ja que els salaris més alts es van incrementar mentre que els més baixos van disminuir.
De retorn al despatx vaig estar pensant en la conversa i en concret amb l’idea d’engegar una iniciativa emprenedora per crear empresa Pròpia. Crear una empresa és molt complex, es requereix talent, experiència i capacitat de gestió, recursos i superar traves burocràtiques; unes traves que condicionen el naixement de l’empresa i que en alguns indrets converteixen la iniciativa en molts més difícil que en altres. La dificultat per crear empresa és un aspecte que queda reflectit en l’Índex ‘Doing Business’, publicat pel Banc Mundial, el qual, en 2015 situa a Espanya en la posició 33 dels 189 Països analitzats. Una posició millor a la d’anys precedents però molt distant a la dels Països Nòrdics (Dinamarca, Suècia, Noruega i Finlàndia) que es troben entre els 10 millors i dels quals hauríem de prendre exemple.
Certament la situació que vivim és molt complexa i dramàtica, si analitzem la situació de moltes famílies i el desànim de joves obligats a emigrar per desplegar les seves potencialitat. Sembla que s’hagi oblidat que la missió de tota Administració és crear les condicions associades a facilitar el progrés social el que obliga a facilitar la creació de llocs de treball de qualitat i ben remunerats i alhora fer-ho en marc de desenvolupament sostenible. Aspectes que obliguen, entre altres, a minimitzar el temps requerit per la creació d’empreses. Es precís analitzar i seguir l’exemple de països com Nova Zelanda en el que en sols un dia poden complimentar tots els tràmits requerits i començar a operar, o Canadà on es precisen 1,5 dies. Posar traves als emprenedors d’avui no és només fer desistir de passar de l’idea a la iniciativa, és també disminuir els llocs de treball de demà i impedir el sorgiment de noves empreses que interioritzant els avanços científics i tècnics adquireixen la capacitat competitiva mundial.Ens falta treball, sens cap dubte, també una aposta més decidida per augmentar la dotació quant a capital humà, potenciar la recerca i la innovació, … , però el que és imprescindible és menys en les grans empreses multinacionals i molt més en el teixit productiu propi i molt especialment en les persones, tan aquelles s’esforcen en trobar un lloc de treball com en aquelles que amb el seu iniciativa emprenedoria volen donar resposta al seu propi treball primer i al de molts mes després. Per això, com reiteradament afirma en Miquel Boser patró de la Fundació per la Indústria, “necessitem legisladors que coneguin la vida real de l’empresa i els mercats, no només aquells que han crescut en el si de les estructures dels partits Polítics tancats en esferes farcides de privilegis”.

07.11.2015
Antoni Garrell i Guiu
Article publicat a Elmon.cat

És moment de dir com s’ha de fer

Dissabte, 24/10/2015 (11:18)

“La situació d’Espanya, al igual que a Catalunya, no és un cas aïllat en el si de la Unió Europea, atès que gairebé 79 milions de persones viuen per sota del llinda de pobresa i quasi un 8% dels que treballen són pobres”. 

La passada setmana vaig llegir en un compte de twitter “l’únic que hem après de la nova política és que són capaços de funcionar exactament igual que la vella política, tot afegint “el 20D, una legió d’esclaus anirà a votar un grapat de llestos, com es veu, sense novetat en l’horitzó”. Sens dubte una afirmació fonamentada per l’austeritat obligada en l’Euro Zona que comporta donar prioritat al pagament del deute enfront de les polítiques socials, la sanitat i la formació. També en la divergència, per un costant, amb els aires de renovació que volen trametre certs mitjans de comunicació quan a la mecànica i processos de decisió dels partits que segueixen sense variacions significatives i, per altre, en analitzi detallat de les dades de l’EPA del tercer trimestre.

Certament la creació de llocs de treball és una excel·lent notícia, al igual que la disminució de la taxa d’atur. Creació de llocs de treball generalitzada en tots els sectors, ara bé, si s’analitzen les dades es constata que l’augment es dóna amb més força en el treball temporal, un increment de 357 mil llocs en el darrer any, enfront dels 178 mil amb contracte indefinit. Un increment de llocs de treball que continua essent asimètric quant homes i dones, ja que de cada 4 llocs de treball nous, 3 són ocupats per homes i 1 per dones (en el darrer trimestre hi ha 135 mil homes més ocupats i sols 47 mil dones més). Dades que evidencien una tendència, quant a composició del mercat laboral, evolutiva cap a la precarietat i baixa retribució en contraposició amb el cost de la vida, -un 13,7% dels catalans són pobres, malgrat tenir una feina, 6 punts per sobre del conjunt de la Unió Europea-, Una configuració econòmica que ens allunya d’un país just, ja que com afirmà en el seu darrer llibre l’economista Miquel Puig, “Un país decent és el que paga salaris decents i aquest no és el cas de Catalunya ni d’Espanya”.

La situació d’Espanya, al igual que a Catalunya, no és un cas aïllat en el si de la Unió Europea, atès que gairebé 79 milions de persones viuen per sota del llinda de pobresa i quasi un 8% dels que treballen són pobres. No es pot negar que la crisi del 2007 ha tingut uns efectes molt negatius quant a la societat en general i els menys afavorits en particular. Una crisi que arribà en un moment ple d’activitats especulatives, amb uns nivells d’endeutament de les famílies exagerat, i amb menysteniment del valor de la industria i de la importància del R+D.

L’afirmació que llegia al twitter és el reflex que s’està trencant els equilibris que cohesionen la societat, que està desapareixen la confiança en els partits polítics, que prenen força els discursos de culpabilitzar al diferent, que s’incrementa la desconfiança sobre la força de les urnes per capgirar decisions i que, inclús en democràcia, la capacitat de decidir està molt condicionada per forces alienes sovint desconegudes. Estem en una situació en què cal avortar el viatge cap un futur que incrementa la desigualtat, l’exclusió, l’empobriment i la no cohesió. Ara ja no és suficient afirmar ‘cal canviar’, són necessàries urgentment noves polítiques. La pregunta a respondre és quines polítiques. Sens dubte necessitem polítiques i polítics, que fugin dels eslògans fàcils, aquelles que hom vol escoltar i que expliquin com fer-ho. És hora de més democràcia, sens dubte, però és moment d’exigir que es digui no sols que cal fer, és moment de dir com s’ha de fer.

24.10.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elmon.cat

Estem perdent la finestra d’oportunitat

Dijous, 01/10/2015 (13:54)

“Les eleccions del 27S ja són història i no hi ha dubtes que van ser el referèndum que no ens van permetre fer, el qual, més aviat que tard, caldrà realitzar, no en va gairebé un 48% dels vots van manifestar la seva voluntat inequívoca de construir un nou Estat en el concert mundial”. 

Unes eleccions que des de el primer instant de conèixer els resultats varen certificar, amb la victòria de “Junts pel Si” en 912 municipis (96% del total), la transversalitat territorial, generacional i cultural del SI a la independència i també que algunes forces polítiques volen seguir ignorant la realitat catalana; que l’escenari resultant és molt complex, sense que s’albiri qui serà president; que el ‘si’ a la independència no ha tocat sostre o que l’espectacular creixement de Ciutadans no és directament extrapolable a tot l’Estat, atès el component plebiscitari de les eleccions.

Malauradament passats set dies els avenços coneguts han estat pocs, atès que hi ha tot un conjunt d’incògnites que segueixen sense resposta o d’escenari de solució, arran de l’anàlisi, debat o càbales internes dels partits. Per un costat, segueixen en peu el conjunt de problemes associats a configurar govern i al fet que el candidat a la presidència, que vol Junts pel Si està vetat per les CUP, tal com ho ha reiterat en debats públics. Vetar el candidat designat per la força majoritària és ignorar la voluntat expressada en les urnes, atès que desplaçar-lo fora no atendre la decisió dels ciutadans i apartar qui ha estat clau per poder efectuar les eleccions plebiscitàries, sense oblidar que aquets fet pot forçar noves eleccions el proper mes de març. Per altre costat, l’alentiment està malversant l’oportunitat d’aprofitar la notorietat assolida en el desenvolupament del 27S. Sembla que s’ignori que disposar de l’atenció mundial és extremadament difícil, però a la vegada que les oportunitats són efímeres i fugisseres.

Ara ja hauríem d’estar aprofitant l’atenció mediàtica assolida. El president Mas, persona que el món veu com a guanyador de les eleccions plebiscitàries que va convocar, hauria d’estar explicat a la comunitat internacional que hi ha un mandat inequívoc, no per fer una DUI, però si per avançar decididament en el procés. Unes explicacions adreçades arreu, però cuidant en especial les grans capitals mundials i els grans medis de comunicació d’impacte global. Explicacions clares, intel·ligibles i coherents, sustentades en una majoria parlamentaria i a la vegada en el fet que el els vots per la independència no han tocat sostre atès que els vots, quan a la seva composició referendaria, evidencien que un 47,74% dels votants van manifestar un suport clar a la independència, el 39,17% un no inqüestionable a la mateixa i 11,45% no es van pronunciar, tot reclamant que es convoqui un referèndum convocat d’acord amb el Govern espanyol.

Han passat suficients dies, perquè les declaracions de victòria o d’objectius assolits d’uns i altres donin pas a la reflexió als acords que portin a assumir amb rapidesa el govern del país, tenint clar que no es pot perdre la finestra d’oportunitat, que s’ha obert. Unes actuacions enquadrades en un context en el que, més allà de l’omnipresent esfera política, existeix la vida real, la dels emprenedors, la dels empresaris que generen llocs de treball, la dels centenars de milers d’aturats, la de moltes famílies que constaten, dia rere dia, que viure és sols una lluita per sobreviure i que l’esdevenidor pot no ser millor que el passat o el present. També la dels joves que no poden desenvolupar el seu talent, la de les asimetries asfixiants, la d’aquells que es veuen obligats a emigrar, fugint de la barbàrie de la guerra, la mort, la fam o la pobresa…. Una situació complexa que hauria d’estar omnipresent en tots els anàlisi, foragitant el tactisme per assolir quotes de poder i que cal enquadrar-la en que vivíem en un món, en el que la interdependència global genera espirals de creixement, però també períodes de desacceleració i crisi, en els que l’activitat s’estanca i la desigualtat, l’atur i la pobresa creixent.

Ara el món està en un d’aquest períodes d’estancament i retrocés emmarcats per la disminució dels creixement de Xina, la debilitat del creixement de la Unió europea, que arrossega els problemes de la crisi del 2008; també per la caiguda dels preu de les matèries primeres, que comporta menys recursos en els països productors, la disminució del comerç internacional i l’augment del deute en diversos a països. Un conjunt de fets que generen un escenari incert, al que cal donar resposta sense dilacions. Una resposta que obliga a cada país, Catalunya no és una excepció, a disposar de governs que assumeixin la necessitat de governar amb capacitat de presa de decisions i acció global, però també d’entomar polítiques econòmiques encaminades a anticipar-se a les problemàtiques, que poden sorgir en aquets nou escenari.

Governar esdevé imprescindible, ignorar el que passa arreu és posar traves a identificar solucions i endegar polítiques i actuacions per foragitar riscos i aprofitar oportunitats. Aquest és un fet inqüestionable i que els agents polítics, socials i empresarial catalans tenen que assumir, tot recordant que avui no és el gran qui es menja el petit, sinó el ràpid qui supera al lent. Millor no oblidar-ho i anar per feina.

01.10.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elmon

ARA SÍ. Cal anar a votar

Dimarts, 22/09/2015 (09:02)

“A poques hores del 27-S cal reconèixer l’esforç de milions de catalans anònims, que en els moments més durs de la dictadura, o èpoques d’enormes dificultats, van mantenir la cultura i la llegua”

Ara si el compte enrere pel 27-S ha iniciat el seu tram final i cadascun dels catalans tenim clar que les eleccions parlamentàries que ha convocat el president Mas no tenen res a veure amb les que les han presidit. Ni els catalans ni aquells que ens miren, dubten que el 27S és el referèndum que no es vàrem deixar fer i en conseqüència, la nostra decisió en el moment d’escollir la papereta tindrà un fort component emocional i els programes electorals passen a un segon pla. Un component emocional que dificulta el debat serè i que abona aquells missatges més adreçats a activar les emocions, ja siguin activadores del positivisme o aquelles que activen l’immobilisme arrelat en les incerteses i la por, missatges que, més d’un cop, fugen de la veritat. Emocions que són imprescindibles, però que no poden eliminar l’anàlisi rigorós dels fets i amagar que els missatges de la por es combaten, en democràcia, dipositant lliurament els vots a les urnes, tot acceptant el que la majoria decideixi.

Emocions a flor de pell que s’incrementen i que, a vegades, ens porten a oblidar alguns temes que, al meu entendre, són rellevants. Entre ells que Catalunya no és dual, no sols hi ha persones que volen la independència i d’altres que s’hi oposen, també hi ha un tercer grup que considera que la decisió cal sustentar-se en un referèndum acordat amb Madrid, a l’escocesa, tot sustentant el seu posicionament confiats que passades les eleccions generals del proper desembre la inflexibilitat del PP es diluirà pels resultats electorals. Aquest és un fet a no menystenir atès que els vots del SI, no hauran tocat sostre el 27-S, en cas d’un referèndum acordat caldria sumar-hi tots aquelles que també votarien SI en aquests cas.

Un segon fet que el debat apassionat sobre independència Si o Independència No, és oblidar les potencialitats que tenim; els fets significatius del passat que ens han permès arribar on estem i que ens han donat les capacitats per entomar nous desafiaments i també a persones que han actuat amb coherència democràcia.

Quant a potencialitats hom recorda la capacitat científica de Catalunya, evidenciada pels 32 articles per milió d’habitants publicats en els darrers 4 anys (França 18 o Alemanya 22) i que ens posen en una excel·lent posició en el marc de l’economia del coneixement, si garantim que aquests progrés científic arribi al teixit productiu del país, un conjunt d’empreses que lideren les exportacions de l’Estat i que permeten entomar el futur amb confiança.

Quant als fets és molt difícil escollir-ne un per sobre d’altres, però a poques hores del 27-S cal reconèixer l’esforç de milions de catalans anònims, que en els moments més durs de la dictadura, o èpoques d’enormes dificultats, van mantenir la cultura i la llegua catalana en el si de les famílies i en les actuacions i organitzacions de la societat civil. Potser a l’escola estudiàvem en castellà però al carrers i a casa jugaven, ens estimaven, parlaven i gaudíem o sofrien en català.

Finalment quant a persones que han actuant amb coherència i rigor democràtic és imprescindible reconèixer la tasca feta pel president Mas, un president que ha debut escoltar el clam del carrer i el voler donar veu als ciutadans sense ignorar el seu clam. Hom caldria que assumís que sense la determinació i compromís del president Artur Mas, el dia 27 no foren eleccions plebiscitàries i el món no ens miraria amb atenció, si bé no exempta de preocupació. Ara ha arribat l’hora, votar el diumenge és un dret, però també una obligació indefugible per a tots, sigui quin sigui la intensió del vot, no és sols el nostre futur del que parlem, també dels nostres fills i dels fills dels fills. Unes eleccions molt especials i imprescindibles per assolir més confiança en l’esdevenidor i que han de permetre entomar una negociació amb Madrid amb la legitimitat i la força que donen les urnes, sabedors alhora que el recolzament de les nacions, en un món interdependent, ens el guanyarem per la forçà dels vots, aplicant la legalitat i fugint de les aventures unilaterals.

22.09.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a El Món