Unitat respectant la diversitat?

Dilluns, 17/11/2014 (17:43)

“Unes eleccions en les que el repte és com mantenir la unitat en la diversitat, sense defugir d’explicitar les línies bàsiques estructurals del nou Estat”

S’apropa fi d’any, les organitzacions preparen els seus objectius de cara al proper i amb ells els pressupostos que permetran afrontar-los. Els objectius i els pressupostos esdevé un binomi indefugible per afrontar un futur desitjat d’acord a les conviccions ideals, valors i prioritats de tota organització. D’aquests procés l’Administració no és aliena i esdevé cabdal poder afrontar el nou any amb els pressupostos aprovats.

En la definició dels pressupostos hom constata que, si bé els objectius perseguits per les diverses organitzacions o col·lectius humans, sovint són molt semblants, sinó coincidents, els camins, els valors que els tenyeixen i les prioritats per assolir-los poden ser molt diferents.

És precisament aquest aspecte, el que conforma les diferencies entre col·lectius u organitzacions. Les grans aliances transversals o quelcom excepcional que obliga a ajuntar-se, deixant aparcats aspectes consubstancials als matisos diferencials d’uns envers als altres, tenen data de caducitat. L’homogeneïtat en el pensament i l’anàlisi és quelcom contrari a la multiculturalitat, a la asimètrica distribució de la riquesa i a la confrontació d’idees i interessos que caracteritza la humanitat.

L’historia està plena d’evidències de que la unitat d’acció, aparcant conjunturalment interessos, permet treure la força col·lectiva i assolir grans reptes. La darrera evidencia l’hem tingut a casa nostra el passat 9 de novembre. La unitat en un objectiu va portar a 2,4 milions de persones adreçar-se a les urnes, aquí i en les diverses ciutats de l’estranger on s’habilitaren. Ara bé, assolit l’objectiu de manifestar que volem votar per decidir el futur i constatar, amb el carnet d’identitat a la ma, que el si-si aplega a 1,8 milions de persones. La pregunta d’ara és unitat per assolir quin tipus d’Estat’. Contestar la pregunta esdevé clau, ja que el sorgiment d’un nou estat implica un procés constituent, conseqüentment la definició no sols de les institucions de representació, govern i admiració, també el model econòmic, les polítiques socials, l’organització territorial, l’encaix en la Unió Europea i el posicionament en els grans temes que afecten al futur de la humanitat.

Qüestions complexes que requereixen respostes, que de ben segur són molt diferents, segons es dedueix de l’anàlisi dels programes electorals dels partits catalans en les darreres eleccions al Parlament, de les declaracions públiques o de les seves aportacions en les diverses ponències parlamentaries. Evidencies de la rica pluralitat en que s’arrela la democràcia. Diferencies entre les forces parlamentaries i diferencies també amb els nous moviments socials, que han evidenciat la seva voluntat i capacitat d’esdevenir partits polítics i concorre a les properes eleccions.

És miri com es miri, la pregunta de quin model d’Estat volem ja és indefugible, en la seva definició cal considerar també que estem en el fi d’una era i iniciant una de nova, en la que és imprescindible canviar moltes coses, tot posant les persones al capdavant de les decisions.

La coherència obliga, la negació de la realitat en que s’ha enrocat el Govern de Madrid allunya a mig termini un referèndum amb una pregunta clara seguin el model d’Escòcia, conseqüentment més aviat que tard, els catalans hauríem d’esser convocats a les urnes. Una convocatòria en la que de forma indefugible el posicionament quant a la independència té que expressar-se amb claredat en tots els programes electorals. Ara bé, aquests compromís té que anar acompanyat amb el model d’Estat i el full de ruta per assolir el reconeixement internacional imprescindible.

Unes eleccions en les que el repte és com mantenir la unitat en la diversitat, sense defugir d’explicitar les línies bàsiques estructurals del nou Estat. Una diversitat ideològica que comporta models diferents, però que haurien de tenir punts de coincidència, si s’assumeixen en plenitud els valors intrínsecs a la democràcia, la llibertat i el progrés individual i col·lectiu. Mentre es busca la unitat respectat la diversitat, cal garantir que el país funcioni, quelcom que obliga a totes les forces parlamentaries a no mirar cap un altre costat, a esforçar-se en aprovar els pressupostos del 2015, ja que és imprescindible potenciar la creació de llocs de treball, entomar polítiques socials, valoritzar la formació, potenciar la ciència i el teixit productiu, tot encaminant la vertebració de les eines de futur.

Antoni Garrell i Guiu

17.11.2014

Article publicat a El Singular.cat

Pèrdua de sobirania

Dilluns, 03/11/2014 (17:25)

“El 9N s’iniciarà una etapa plena d’il·lusions i d’incerteses, en la que tot està per escriure i tot és possible”

novemberS’inicia el mes de novembre amb una agenda carregada d’esdeveniments, que poden canviar les regles de joc que han caracteritzat el nostre dia a dia des de fa molts anys. Un canvi amb arestes nacionals, el 9N s’iniciarà una etapa plena d’il·lusions i d’incerteses, en la que tot està per escriure i tot és possible. També amb afectació a nivell global. No en va el proper dia 4 de novembre, els Estats Units votaran per renovar 1/3 del Senat, la Cámara de Representants i els governs estatals. Unes eleccions que poden condicionar significament els 2 últims anys de l’Administració Obama i, de retruc, la seva política a nivell internacional en un període convuls i ple de sagnants confrontacions en diversos punts del planeta.

Un mes de novembre en el que també es posarà fi a la sobirania financera nacional dels Estats de l’euro Zona. El dia 4 de novembre, esdevindrà una data molt significatives a nivell de la Unió, ja que aquest dia entrarà en funcionament la supervisió centralitzada, per part del BCE, dels 130 bancs de la zona de l’euro considerats sistèmics. Un pas requerit i que cal enquadrar en el marc de la pèrdua de la sobirania monetària dels Estats, que s’inicià amb la circulació de l’euro. Europa camina cap una major integració, per a mi imprescindible, en un escenari on el descontentament de la ciutadania envers el que comporta la Unió creix. Dues forces oposades i que, més aviat que tard, haurien de tornar-se a alinear, si els ciutadans europeus volem tenir veu i capacitat de construir, per nosaltres mateixos, el nostre futur en el context planetari.

Reconstruir les il·lusions dels europeus envers un futur col·lectiu, junts podem més que separats, comporta treballar en molts camps. Entre ells, cal acceptar que la democràcia representativa no és suficient, la democràcia directa requereix obrir-se pas. També és necessari foragitar la corrupció i posar l’accés en la rendició de comptes, llavors la transparència esdevé imprescindible i urgent. És inajornable ajustar els processos impositius per garantir les imprescindibles polítiques socials i el desenvolupament, tot trencant la tendència de grabar cada cop més les rentes del treball, que és escàs arreu i el consum, uns gravàmens que comporten que els nivells d’ingressos nets, en molts casos, s’allunyin dels mínims requerits pel cost de la vida; i, molt especialment posar en el centre de tota decisió als ciutadans.

Ara bé, totes les actuacions seran infructuoses, si no es posa fi per un costat, a la creixent desigualtat que s’ha instal·lat en el planeta, de la quals els Estats i nacionalitats que configuren la Unió no és aliena i que s’evidencia al constatar, segons detalla ONG Oxfam, que en el darrer any les 85 persones més riques del món han augmentat els seus recursos en un 14%. I per altre, si no es capgira la tendència quant a creixement de la pobresa, cal recordar que des de l’inici de la crisi el nombre de infants, que viuen a Espanya sota del llindar de la pobresa s’ha incrementat en 800 mil. Un increment de la pobresa que també s’ha instal·lat a Grècia i Italià, sense oblidar que a Alemanya quasi 1 de cada 6 persones (segons l’Oficina Federal d’estadística, Destatis), viuen també al llindar de la pobresa.

Amb l’inici de novembre, l’any 2014 encara el seu tram final i comença el període d’elaboració d’objectius, projectes i assignació de recursos per entomà el 2015. Un moment que, vull entendre, hauria de permetre trencar les tendències que dominen la situació actual, que ens porta a més desigualtat i pobresa, que comporta la negació dels drets de les persones, la pèrdua de la sobirania a nivell individual i també de la col·lectivitat. Pobresa i desigualtat que avui ja no és quelcom llunyà, comença als nostres carrers i cada dia és més extensa i punyent.

Antoni Garrell i Guiu

03.11.2014

Article Publicat a El Singular.cat

Hi ha capacitat per superar la complexitat

Dimarts, 21/10/2014 (16:13)

“El món es mou en l’economia financera més que en l’economia productiva (…) No es pot caure en el pessimisme, ni replegar veles i retirar-se a les casernes d’hivern”

La darrera setmana les incerteses sobre la capacitat d’actuació del BCE, la consolidació dels riscos de deflació i els senyals sobre la debilitat del creixement mundial han aflorat novament. Les fonts d’inversió han optat per realitzar beneficis, tot fugint temporalment de les borses. L’actuació dels inversors ha evidenciat, un cop més, que el món es mou en l’economia financera més que en l’economia productiva i que amb molta probabilitat és real que el 90% del total dels recursos financers mundials estén destinats a aquesta roda especulativa, que no genera valor col·lectiu i frena la vertebració del futur. Un fet que qüestiona la viabilitat del model econòmic que s’ha construït en les últimes dècades i que, en tot cas, certifica, per un costat, les enormes dificultats dels ciutadans per progressar, per mirar amb optimisme el seu futur individual i col·lectiu. I per altre, que cada cop és més evident el creixement de les distàncies entre els més rics i els més pobres.

Certament el tercer mil·lenni ens ha portat canvis espectaculars i caldrà canalitzar molts esforços i talents per capgirar una situació que a totes llums és insostenible i inacceptable. Capgirar la situació, superat l’atzucac, posar l’economia al servei de les persones, comporta vertebrar un model productiu capaç de generar llocs de treball, tot entenen que la societat del coneixement, la dels serveis avançats, sols pot esdevenir realitat si hi ha un potent sistema productiu capaç de convertir els avenços tècnics i científics en progrés econòmic i social, i a la vegada un sistema de governança amb la voluntat de redistribuir i adreçar les plusvàlues, d’uns processos cada cop més robotitzats, cap al progrés col·lectiu.

Un progrés col·lectiu que comporta no sols generar treball i disminuir la precarietat. Esdevé fonamental possibilitar als ciutadans planificar el seu futur i dotar-los de la capacitat de progressar econòmicament i culturalment. És imprescindible augmentar el poder adquisitiu de les persones, cal recordar que des de l’inici de la crisi aquest ha disminuït gairebé un 16% a l’Estat espanyol, una realitat que també s’ha fet present en diversos països de la Unió, especialment els del sud.

Assolir el repte de vertebrar un sistema productiu sòlid, capaç de generar riquesa i ocupació de manera significativa i amb fortalesa, per resistir els canvis de cicles dels mercats, exigeix que les empreses i les institucions assumeixin amb plenitud el repte de la competitivitat. Un fet que comporta la recerca de l’excel·lència, i a innovar per fer més, fer-ho millor i de forma diferencial. Una innovació que ha d’anar acompanyada d’increments de productivitat i a la vegada d’acceptació dels riscos derivats del procés de mundialització, que obliga a ubicar-se en localitzacions òptimes. Un conjunt d’aspectes que comporten cuidar el model de producció de béns i serveis de baix valor afegit, que caracteritza el model productiu actual i a la vegada potenciar la transformació de les empreses i el sorgiment de noves, basades en models més intensius en coneixement, en l’ús de la ciència i la tecnologia, per incrementar la competitivitat i guanyar avantatges enfront dels mercats. Un procés indispensable per mantenir i millorar la qualitat de vida.

Un procés de transformació complex condicionat pel deute públic que ronda el 100% del PIB. Sense oblidar que les necessitats de finançament de l’Estat superaran els 242.000 milions en 2015, l’enorme deute públic obliga a destinar quasi 36.000 milions en pagament d’interessos. Una enorme xifra que evidencia la seva magnitud en comparar-la amb el pressupost d’educació (2.273 milions) o el de salut (3.861 milions) o els 25.000 milions (15% menys que en 2014) que es destinaran a les prestacions per l’atur. La situació és complexa, cal acceptar-ho, però no es pot oblidar les capacitats existents.

Catalunya disposa de bases per superar les dificultats. La qualitat de les seves universitats, la capacitat dels centres tecnològics, la dotació de capital humà, l’existència d’empreses amb capacitat d’actuar com a tractores i la seva llarga tradició industrial són una bona base per entomar els desafiaments amb optimisme. Unes capacitats que cal tenir-les molt presents, quan el paradigma d’Àsia, fàbrica del món, comença a trencar-se, llavors guanyen protagonisme els factors associats a la personalització i la proximitat. El canvi de la cultura d’utilitzar i llançar, canvia per la cultura de conservar i reutilitzar.

Hi ha capacitat per superar la complexitat, no es pot caure en el pessimisme, ni replegar veles i retirar-se a les casernes d’hivern. L’opció és aprofitar les oportunitats existents, desplegant tot el potencial i reindustrialitzar el país. Un fet que obliga a generar ecosistemes altament competitius i a la vegada incentivar i primar a les empreses per adquirir la capacitat de competir en el món global. Si tenim capacitat per fer-ho, la pregunta és: per què no ho fem?

Antoni Garrell i Guiu

21.10.2014

Article publicat a Via empresa

L’hora de la societat civil

Diumenge, 19/10/2014 (15:56)

“És esperançador que la societat civil catalana reassumeixi,  amb força reeixida, el seu rol i realitzi la tasca que li pertoca’”

En els darrers mesos, tant a Catalunya per la convicció creixent de que ‘ara és l’hora’, com per l’aflorament, en tot l’Estat, dels casos de corrupció i la percepció de que els gestors públics orienten les seves actuacions en direccions oposades a les voluntats i prioritats dels ciutadans, la societat civil s’ha mobilitzat de forma significativa.

Ara quan les fronteres entre actuar des de la política o des de la societat civil semblen difuminar-se, he recordat els enriquidors debats que varem mantenir, el nucli fundador del Cercle per al Coneixement, al llarg de la tardor de l’any 2000. Les converses entre en Pere Monràs, l’Antoni Farres, en Rafael Suñol, en Joaquim Català i jo mateix, partien del convenciment que sols amb una societat civil forta, en aquell moment la catalana passava un llarg període de somnolència, les polítiques a llarg termini es podien abordar, i que quan aquesta s’inhibeix sorgeixen situacions col·lectivament nefastes. Fruit d’aquelles converses al gener del 2001 vaig escriure un document amb el títol “Consideracions sobre La Societat Civil” que recollia una síntesis d’aquelles converses i va esdevenir un dels documents vertebradors del Cercle per al Coneixement.

Ara, 14 anys més tard, aquelles anotacions recuperen, al meu entendre, vigència atès que la societat civil ha despertat novament i marca el pas de les transformacions i els canvis en molts llocs, especialment a Catalunya. Un pas que es mou enfront d’unes administracions extremadament condicionades pels mercats, aquests últims que es mouen sota el control d’uns pocs que, progressivament, augmenten la seva capacitat de condicionar la realitat. És pels anteriors motius que em sembla interessant recordar alguns aspectes d’aquells debats, per ajudar a definir el rol dels tres agents claus en la governabilitat i el progres: Societat Civil, Administracions i Mercat.

“Avui dia, comprenem que l’acció de govern ultrapassa la mera tasca de l’Administració pública, necessita la presència d’una societat civil activa i estructurada, a més de l’acció d’un mercat dinàmic i poc intervingut. Els tres components actuen com a contrapoder uns dels altres i contribueixen a evitar situacions de desequilibri. Així, constatem que quan l’Administració és massa preponderant es donen situacions de desànim social i d’estancament econòmic; per contra, si el mercat esdevé predominant, s’acostumen a accentuar els desequilibris i les desigualtats socials. Però, i això és molt important, només una societat civil forta pot evitar els abusos dels altres dos elements i alhora ajudar a obrir noves vies i actuacions de futur.

Una societat civil entesa com aquella part de l’àmbit privat l’activitat de la qual no té ànim lucratiu. Dit altrament, la societat civil acaba allà on comença l’Administració Pública i on comença el mercat (entès com l’activitat que es genera amb finalitats lucratives). Dit d’aquesta manera, podríem pensar que la societat civil és l’element menys important dels tres, que només existeix per contextualitzar els altres dos. Res més lluny de la veritat. El cert és que els tres components (Societat Civil, Administracions i Mercat) són factors essencials de tota societat humana, tots tres elements formen un equilibri sense el qual una societat no pot desenvolupar-se.

La importància de la societat civil es pot comprovar històricament. Els experiments socials de conseqüències més nefastes s’han donat després de l’anihilació de la societat civil, els totalitarismes en són una bona evidència. Efectivament, els totalitarismes, ja fossin de signe feixista o comunista, van pretendre substituir la societat civil per un nou entramat social, dissenyat verticalment des d’una instància política superior. A partir del moment en què la societat civil perd la seva capacitat d’opinió, res no pot aturar els abusos dels poders polítics i econòmics. Per contra, una societat civil forta, encara que sigui bandejada, pot actuar per suplir les mancances dels altres sectors.

Avui en dia no hi ha dubtes que la societat civil veu les possibilitats del nou sistema, s’adona que la societat de la informació provocarà la crisi de les estructures verticals, jerarquitzades i obrirà oportunitats a les xarxes. Però de moment, manca la capacitat, o potser voluntat, de mobilització i d’organització per fer front, de forma adequada, als reptes de la globalització. El repte dels propers anys és rearmar i mobilitzar la societat civil”.

Sens cap dubte amb un mercat en posició d’avantatge i un poder polític en adaptació, és la societat civil qui permetrà assolir un nou estadi de governació. És en aquest context que és esperançador que la societat civil catalana reassumeixi, “amb força reeixida, el seu rol i realitzi la tasca que li pertoca”. Unes actuacions que encaminades a fer propostes i col·laborar activament, a l’Administració, “perquè endegui amb decisió aquelles iniciatives que permetran a la nostra societat desenvolupar-se en la nova conjuntura”. Una societat de la que tots formem part i que requereix el compromís i l’esforç de tots.

Antoni Garrell i Guiu

19.10.2014

Article publicat a El Singular.cat

*Fotografia de www.ara.cat

Castor y el valor de lo público

Divendres, 10/10/2014 (16:51)

La semana pasada conocimos que el Gobierno decidió cancelar el proyecto Castor de almacenaje submarino de gas, situado frente a las costas de Tarragona y Castellón. La cancelación del proyecto comporta dar por finalizada la concesión de la explotación del almacén, que se había otorgado a la empresa Escal UGS propiedad en un 66,7% de ACS, e indemnizarla con 1.350 millones.

Una cancelación en la que nadie ha asumido responsabilidades, a pesar de que los 1.350 millones los tengamos que pagar los ciudadanos, encareciendo el consumo del gas durante 30 años.

La cancelación del Proyecto Castor, aprobado en 2008, que tenía que permitir disponer de una cantidad de gas natural capaz de cubrir la demanda total de gas del Estado durante 17 días, evidencia que se autorizó un proyecto sin el rigor exigido por este tipo de proyectos ni los estudios geológicos requeridos.

Traspasar las deudas a la ciudadanía, surgidas de la mala gestión en empresas privadas o actuaciones inadecuadas de gestores públicos, sin asunción de responsabilidades, me hace pensar en la divergencia que existe entre el valor que se le da a las cosas personales, o propiedad privada, y el valor que se da a lo público.

Las cosas públicas se desprecian y maltratan, sin olvidar que algunos se las apropian. Una apropiación de lo ajeno y mala gestión extendidas a numerosas instituciones. ¿Cómo se puede explicar si no la desaparición de un número significativo de las cajasde ahorros, o la existencia de tarjetas opacas en Caja Madrid, una entidad que nos ha costado alrededor de 24.000 millones de euros?

Traspasar las deudas a los ciudadanos es actuar como la empresa monopolística que ignora los derechos de sus clientes. Trasferir las deudas a la ciudadanía y a las futuras generaciones es poner límites a la libertad de optar y disminuir las oportunidades. Es ignorar que los ciudadanos disponemos de derechos que no sólo deben ser respetados, sino también garantizados y protegidos.

Ignorar los derechos de la ciudanía es destruir la democracia, que obliga a construir escenarios y pautas de comportamiento encaminados a que la sociedad progrese de forma significativa en el ejercicio de sus derechos. Unos derechos que abarcan no sólo la capacidad de elegir a los representantes o convertirse en cargo electo.

En democracia, respetar y desarrollar los derechos de los ciudadanos obliga también a posibilitar el ejercicio de aquellos que están asociados a la libertad de expresión, de pensamiento, de propiedad y también a los relacionados con el desarrollo intelectual, cultural y económico.

El proyecto Castor es una muestra más de que la gestión de lo público requiere de cambios sustanciales. Unos cambios, indispensables, que deben tener por objetivo recuperar la esencia del valor de lo público, de la necesidad de que todas las actuaciones pongan en el centro de la decisión a los ciudadanos, a su desarrollo y lograr su progreso y bienestar. Unas actuaciones que deben también prestar una especial atención a los que más dificultades afrontan en su día a día y disponen de menos posibilidades de desarrollo y progreso futuro.

Antoni Garrell i Guiu

09.10.2014

Article publicat a Economia Digital

Innovació i Polítics

Diumenge, 05/10/2014 (16:30)

“Noves situacions que obliguen a canviar els esquemes d’anàlisi, deducció i actuació, sense oblidar la importància del respecte i valoració de l’altre i de tot allò que és públic”

Fa uns dies vaig assistir a una reunió de treball encaminada a identificar necessitats socials que no tenen resposta, o no estan adequadament cobertes, ja sigui pel sector privat o pel sector públic. Una tasca que obligava, per un costat, a acceptar l’obsolescència de molts dels models de prestació de serveis i de producció actuals; i per altra, que la societat amb rapidesa s’ha endinsat en un camí de canvis que la condueix a variar la forma d’analitzar les situacions, de configurar les opinions i de conèixer a persones, i a la vegada, de voler ser el protagonista de la presa de decisions quant al seu futur. Noves situacions que obliguen a canviar els esquemes d’anàlisi, deducció i actuació, sense oblidar la importància del respecte i valoració de l’altre i de tot allò que és públic.

A l’inici de la reunió el moderador va enquadrar la sessió de treball en el context de la iniciativa de la Comissió Europea denominada “Unió per la Innovació”. Una iniciativa que explica la importància de la Innovació Social com la via per identificar noves formes per aportar solucions als nous reptes de la societat. La seva intervenció va obrir un debat, en el qual s’evidencia la necessitat d’acceptar que els desafiaments actuals obliguen a posar en segon pla els models d’anàlisi emprats i a treballar i actuar amb nous coneixements, tot sovint no assimilats, i noves habilitats no suficientment experimentades. Afrontar els nous desafiaments obliga a potenciar la capacitat d’assumir risc, d’acceptar la incertesa, de fomentar i facilitar l’emprenedoria, a entendre el fracàs com a preludi de l’èxit, en valorar la innovació i el treball dels científics. Tot un conjunt d’aspectes que malauradament han estat menystinguts i ignorants per amplis sectors de la societat actual en molts llocs del planeta.

La reunió va evolucionar sobre aquells aspectes associats a un desenvolupament sostenible, al problema de l’obsolescència dels coneixements dels graduats universitaris avui en l’atur, en la baixa dotació de capital humà que té el país amb respecte a altres regions europees i als models i costos de prestació de serveis sanitaris. La reunió va voler identificar vies per la participació col·lectiva en el desenvolupament de noves solucions i l’avaluació de l’eficàcia de les mateixes, tot assumint que la identificació de les solucions té que efectuar-se involucrant als grups socials, que sofreixen les problemàtiques i, conseqüentment, a qui la solució va adreçada.

Uns dies després, rellegint els documents de la reunió, he pensat que darrera del projecte de “Unió per la Innovació”, hi ha la voluntat d’entomar la requerida transformació social. Un procés fonamentat en la innovació com instrument de canvi, igual que el que varen endegar les empreses capdavanteres fa anys. Un procés de innovació entès com eina per treballar des de la demanda i no des de l’oferta, com procés per superar l’obsolescència i millorar i créixer per garantir el futur. Un mètode de treball que s’arrela en l’intercanvi d´informació i coneixements i en el treball multidisciplinari des de la heterogeneïtat. Una tasca que requereix que la participació col·lectiva i el foment dels flux bidireccional de les idees, de baix cap a dalt i viceversa.

La iniciativa europea posa en evidencia el model obsolet i tancat en que s’han mogut, des de fa dècades, els criteris quant a identificació de les necessitats socials i planificació de les solucions. Una problemàtica que la crisi i l’endeutament exagerat ha posat en evidencia. Les empreses fa temps que van endinsar-se en la innovació, ara la societat, amb o sense recolzament de la Unió, ha iniciat el seu camí, l’observació de la realitat ho evidencia. Però en aquest canvi el que segueix ancorat en el passat és la política.

Les Administracions estan frenades per una xarxa legislativa obsoleta i els òrgans de representació condicionats per uns partits polítics que es resisteixen a perdre privilegis i en persones que actuen analògicament sense entendre que la societat avui és digital. La democràcia indirecta ja no es suficient. Els ciutadans volen més democràcia directa. Volen actuar col·lectivament com ho fan en les relacions personals: agrupant-se, opinant, participant i decidint, tot acceptant la majoria i l’opinió de l’altre. La societat vol renovació, transparència, coresponsabilitat, compromís i cares noves amb idees i propostes diferents.

No saber llegir els fets i entendre les noves realitats, tancar els ulls i creure que tot tornarà a ser com abans de la crisi, és no entendre que estem en el tercer mileni, i que el retorn al passat es impossible, seria robar el futur als joves i obrir la porta a l’abisme de la demagògia i els totalitarismes.

Les empreses han innovat per competir i projectar-se al futur, la societat civil ha entès el desafiament i acceptat el repte. Manca que les Adminsitaracions assumeixen la necessitat d’innovar, de redefinir-se. Cal entendre que el futur sols esdevé esplendorós quant la terna societat civil, empresa i administració treballa sincrònicament, assumint cadascun les seves responsabilitats i rols. Fer-ho, innovar en política és al meu entendre imprescindible i inajornable, perquè aquesta és una responsabilitat col·lectiva.

Antoni Garrell i Guiu

05.10.2014

Article publicat a El Singular.cat

Demà serà millor

Dimarts, 23/09/2014 (12:38)

“El mercat és el món per les empreses catalanes queda evidenciat en el volum creixent d’exportacions. Manca que les empreses incrementin el seu volum i que una via per fer-ho és complementant-se”

La segona quinzena de setembre, des de fa anys, representa el retorn a la quotidianitat després de l’aturada estival i les festes locals i nacionals que marquen el ritme els primers dies de setembre. Sens dubte, una quotidianitat canviant que, de forma accelerada, s’allunya d’aquella que caracteritzava la societat del final del segon mil·lenni i els primers anys del present. Ja fa sis anys que s’evidenciaren els greus problemes associats al període que els col·lectius humans es submergien en un miratge de falsa riquesa, asseguts al tren de l’endeutament desmesurat, l’abandonament de l’economia productiva industrial, i, un consum insostenible que menystenia el futur i la limitació dels recursos planetaris.

A l’inici del tercer mil·lenni la capacitat de generar riquesa, de resistir les turbulències cícliques de l’economia i de posicionar-se de forma sòlida en els mercats internacionals estava seriosament tocada en molts llocs. D’aquesta fràgil situació el nostre país no era una excepció, arran de la poca atenció del sector industrial; de la vertebració i característiques específiques del sector productiu i la manca de volum de les empreses; i per les enormes dificultats per convertir els avenços tècnics i científics, dels centres de recerca i universitats, en productes diferencials.

Assumir la realitat, diagnosticar amb encert els problemes, identificar solucions i no defugir dels reptes associats és, sens dubtes, l’única via per capgirar les tendències que ens porten les inèrcies i les actuacions de tercers. Un fet sovint arrelat en la manca d’iniciativa pròpia i la incapacitat d’assumir risc en la incertesa. La realitat és ara prou coneguda. En aquest context nou, que la crisi ha ajudat a capgirar, les dades i informacions evidencien que el sistema productiu català ha après una triple lliçó. La primera és que el mercat és el món i en ell ens hem d’adreçar; la segona és que la competitivitat és el resultat d’una triada configurada per la productivitat, la capacitat innovadora i la localització en el lloc òptim; la tercera és la relativa a la cooperació competitiva amb criteris sectorials i intersectorials.

Quan que el mercat és el món per les empreses catalanes queda evidenciat en el volum creixent de les exportacions. En el període gener-juliol 2014, les empreses ubicades a Catalunya incrementen les seves vendes a l’exterior en un 2,6% (35.435 milions d’euros), un import notori i el que es fa més rellevant si considerem que el proposat juliol s’assoliren els 5.666 milions. Les exportacions han assolit una xifra record i històrica, i han comportat que, en aquests set mesos, Catalunya hagi crescut el doble que la resta de l’Estat (+1,6% interanual). La capacitat i voluntat exportadora de Catalunya -que ha tenyit les prioritats de la majoria de les empreses-, ha comportat que s’executin el 25% del total de les exportacions de l’Estat espanyol, que desenvolupi un paper clau en el fet que les exportacions espanyoles siguin, després de les alemanyes, les que més hagin crescut en l’Eurozona.

Quant a entendre que no es pot assimilar competitivitat a productivitat, conseqüentment a cost i a reduccions salarials, cal reconèixer esforç del sistema productiu en avançar en els tres components que configuren la competitivitat. En aquesta línia les millores de productivitat han estat notòries, mercès a l’ajust dels procediments i la incorporació de tecnologia, recuperant l’esperit que tan bé es va evidenciar el 1963 en la creació del Centro de Càlcul Sabadell, sorgit amb la voluntat primer de donar serveis informàtics a les empreses, una tasca exemplar ara continuada i potenciada de forma integral per UNIT4. També és significatiu l’esforç efectuat en innovació, especialment en producte, com es desprèn del creixent compromís en inversions en R+D i molt especialment en les aportacions i col·laboracions dels centres tecnològics, com Leitat i Ascamm, amb les empreses. Dos components de la competitivitat que requereixen esser complementats per aquells associats a les infraestructures i serveis propis de la localització física, aquí hi ha un llarg camí a recórrer, on les Administracions haurien de prestar-hi una atenció prioritària i especial.

Finalment quant al tercer component de competitivitat, que obliga a la cooperació competitiva amb criteris sectorials i intersectorials, cal reconèixer que si bé queda molt a fer s’han posat les bases per assolir-la. Certament, manca que les empreses incrementin el seu volum i que una via per fer-ho és cooperar complementant-se, però aquest fet no por amagar que hi ha millores significatives. Negar que les universitats i centres de recerca estan més a prop de les empreses i que el diàleg i el trencament de barreres s’està produint, fora faltar a la veritat. També que la cooperació supramunicipal es començà a produir, centrant-se en l’activitat econòmica i la generació d’ocupació. Un fet millorable però és inqüestionable els avenços que es produeixen. L’Associació de la B30 implantada en un dels pols industrials i del coneixement més importants de Catalunya és una d’aquestes evidències a destacar.

El tercer quadrimestre ja camina amb força, de ben segur serà un període complex, farcit de problemes i tensions, però totes elles no poden amagar el capitat existent, que tenim les bases per aprofitar la bonança que s’albira i trencar les tendències que diuen que demà no serà millor. Tenim les bases per fer possible que la recuperació econòmica generi ocupació i arribi a l’economia real, arribi a la ciutadania.

Antoni Garrell i Guiu

23.09.2014

Article publicat a Via empresa

¿Recuperación? Si, pero excesivamente frágil

Dilluns, 22/09/2014 (13:08)

La debilidad de la recuperación es notoria, por ello debe huirse de los discursos triunfalistas y a su vez poner énfasis en la economía real, en las personas y en las empresas.”

Recientemente, la OCDE explicitaba el significativo incremento de la actividad económica de España, un crecimiento superior al conjunto de países que la conforman. También detallaba el avance de la competitividad exterior frente a la UE, gracias a la mejora de la productividad y la baja inflación. Las opiniones de la OCDE iban en concordancia con la notable mejora de los indicadores macroeconómicos que indican el avance de la recuperación económica.

Se trata de una recuperación, a nivel macro, que no acaba de concretarse a nivel micro y que, –mejor asumirlo para poder variar tendencias–, no tiene la robustez suficiente para generar la ocupación requerida. La debilidad de la recuperación es notoria, por ello debe huirse de los discursos triunfalistas y a su vez poner énfasis en la economía real, en las personas y en las empresas.

Las cosas empiezan a ir mejor. Existen las bases para progresar en el camino de la reactivación económica. Pero a pesar de que el PIB haya crecido interanualmente un 1,2% en el segundo trimestre de este año 2014, y que España sea uno de los países con mayor crecimiento de la Unión, queda mucho por hacer.

Deberíamos asumir que a nuestra economía le queda aún un largo camino antes de poder afirmar que hemos dejado atrás la crisis y a la vez aceptar, que estamos lejos de pretender que España sea el artífice de la recuperación económica europea, en un escenario en el cual los países más avanzados de la Unión evidencian dificultades.

El camino por hacer es aún largo y que es preciso poner énfasis en la economía productiva se evidencia al contemplar los índices de pobreza, o al comparar los salarios medios en España con las economías de la Unión con las que competimos.

En España, el salario medio ronda los 26.000 euros anuales, mientras que Francia sobrepasa los 37.000 y en Italia se sitúa prácticamente en 30.000 euros.

También la necesidad de potenciar la actividad económica y la generación de ocupación queda patente al analizar, entre otros, el Índice de Producción Industrial, el cual en 2013, a pesar de la mejora de productividad, creció solamente un 0,8%, o que el déficit público al finalizar 2013 alcanzó el 7,1% del PIB, situándose la deuda pública en el 94% del PIB. Todo ello sin olvidar que la tasa de paro que sobrepasa el 24%, alcanzando el 56% entre los jóvenes.

Una tasa de paro enorme, que alcanza transversalmente a toda la sociedad, tal como explicó la pasada semana la  OCDE al presentar su informe Panorama de la Educación 2014, en el cual se detalla, sin olvidar que”menos de seis de cada 10 adultos ha superado como mínimo el bachillerato o la FP”, que la tasa de paro entre adultos con formación universitaria o profesional de grado superior alcanza el 14%.

Una tasa enorme al compararla con la media de la OCDE, que es del 5%. Hay que asumir que “España tiene problemas de empleabilidad y salarios incluso en los niveles educativos más altos”, Una evidencia incuestionable relativa a que el modelo productivo del Estado no está enfocado a superar los retos de la economía y la sociedad del conocimiento.

Hay que tener claro que España tiene que apoyar las iniciativas para variar su modelo productivo, apoyando a las empresas con recorrido en cuanto a capacidad de innovación y generación de ocupación, y orientando el I+D de las universidades y centros de investigación hacia potencialidades de las empresas existentes, sin olvidar los sectores de futuro. Apoyar a las empresas y alinear empresa e I+D debería convertirse en una prioridad básica, para hacer posible la recuperación con menos debilidad.

Tomar consciencia de la realidad, huir de falsos optimismos basados en análisis parciales o interesados, es preciso siempre, y muy especialmente cuando el BCE, de la mano de Mario Draghi, pondrá en marcha un conjunto de medidas dirigidas a estimular el crecimiento, facilitando el crédito. Pero el crédito no se concretará sin que los bancos asuman riesgo y a su vez las empresas, atrapadas en delimitadores marcos regulatorios, vislumbren políticas de apoyo real a medio y largo plazo a sus problemas asociados a las variaciones estacionales, los retos propios de la innovación en producto, y a la competitividad en los mercados globales.

La recuperación económica, frágil y lenta, se ha hecho presente, la oportunidad se ha dibujado nuevamente en el horizonte, aprovecharla o no depende de cada uno de nosotros. Ahora bien, robustecer la recuperación, ajustando el modelo productivo a las exigencias de la economía del conocimiento, exige de un claro compromiso de las administraciones, facilitando la actividad económica y muy especialmente implantando una clara y decidida política industrial, simbióticamente con actuaciones para incrementar el capital humano del Estado.

Antoni Garrell i Guiu

22.09.2014

Article publicat a Economía Digital

Societat civil i formació

Diumenge, 21/09/2014 (12:26)

“En els compromisos defugits hi resideixen en gran part els fracassos o la manca de futur individual o col·lectiu”

Amb la recent aprovació pel Parlament de Catalunya de la llei de consultes es tanca un període intens, que ha tingut en la primera quinzena de setembre el seu punt més intens el passat dia 11. Els fets s’han succeït amb intensitat i han obligat, de forma continuada i sostinguda, a fixar de forma nítida les posicions a tots els actors. A hores d’ara, la immensa majoria de la societat catalana, independentment de la seva posició quant a la relació de present i futur de Catalunya i Espanya, vol ser consultada i poder-se expressar depositant el seu vot a les urnes.

La ciutadania vol més democràcia directa, vol ser actor determinant en moments cruïlla, en aquells en que el futur individual i col·lectiu està en joc. Aquest és un fet inqüestionable que no sols es reconegut i explicitat aquí. Diversos mitjans de comunicació i organitzacions internacionals ho han explicitat, serveixi com exemple l’article recentment publicat al ‘The New York Times’ en el que s’explicava que el Govern Rajoy s’equivocaria si negava a Catalunya una consulta similar a la que va tenir lloc recentment a Escòcia.

El període històric que vivim a Catalunya, però també a nivell de la Unió i del món, està caracteritzat per: més incertesa; més dependència; menys confiança en el poder i en la capacitat de les Administracions enfront els mercats; i dubtes creixents sobre la bondat de la globalització. És en aquest context que esdevé imprescindible una societat civil forta, cohesionada i amb capacitat d’actuar com equilibrí en el si de la terna “Administració-empresa-societat civil”. Una societat civil entesa com “aquella part de l’àmbit privat l’activitat de la qual no té ànim lucratiu. Dit altrament, la societat civil acaba allà on comença l’Administració pública i on comença el mercat (entès com l’activitat que es genera amb finalitat lucrativa). Una societat civil que assumeix el seu paper de contrapoder però sense voler suplantar els rol dels altres”.

Disposar d’una societat civil forta, compromesa, estructurada, democràtica i culta, implica tenir un excel·lent sistema educatiu. La importància de l’educació per vertebrar la societat del futur es inqüestionable, i en aquest procés que vivim, on dibuixar i somniar el futur és possible, no podem oblidar aquells que dia a dia es dediquen amb il·lusió a formar i educar els joves, ja que ells seran els que gaudiran o sofriran les nostres actuacions u oblits. Docents i personal d’acompanyament en són clau. Reconèixer la seva tasca esdevé tan ineludible, cal recordar-ho en aquests moments d’inici de curs, com ho és la necessitat indefugible de dotar-los dels recursos requerits amb la finalitat de que el sistema educatiu redueixi la seva distancia amb la realitat i accepti que avui esdevé imprescindible educar i no sols ensenyar.

Setembre inicia la seva segona mitat i amb ella un període crucial de la nostra història s’escriurà a partir que el president Mas, complint la seva paraula, convoqui als ciutadans de Catalunya a les urnes. Un relat en el qual tots hem de ser agents actius, cadascun des de les nostres responsabilitats i possibilitats, coherents amb les pròpies conviccions i amb respecte a la llibertat dels altres. Cal fer-ho sabedors que en els compromisos defugits hi resideixen en gran part els fracassos o la manca de futur individual o col·lectiu.

Antoni Garrell i Guiu

21.09.2014

Article publicat a El Singular

*Imatge de www.elperiodico.com

9N i l’essència democràtica

Dilluns, 08/09/2014 (13:07)

“No voler saber fefaentment què vol ser Catalunya, ignorar el clam massiu expressat de forma continuada, pacífica i cívica des de l’11 de setembre de 2012, no és sols ignorar la realitat, és menystenir la ciutadania”

Al finalitzar l’agost i amb la tornada a la “normalitat quotidiana”, les converses amb els companys i coneguts, després de breus explicacions relatives a les vacances, a l’evolució de la crisi i a l’inusual climatologia d’aquest estiu, es centraren amb el proper 11 de setembre i el 9 de novembre. A diferencia del que alguns poden pensar, el fil conductor de les converses no fou la voluntat o no de que Catalunya esdevingui un nou Estat en el marc de la Unió Europea. El debat tampoc se centra en la legalitat o no de de la consulta que es convocarà, emparada en la llei de consultes que properament aprovarà el Parlament català. En totes les converses, i van ser força, el denominador comú fou la democràcia.

Els sistemes democràtics són, i aquests és un fet inqüestionable, un sistema d’organització i administració dels recursos col·lectius en el qual la sobirania del poder resideix en els ciutadans, o com la definien els grecs “el govern del poble”. En aquest escenari les decisions col·lectives han de ser preses pels ciutadans, mitjançant la participació directa o indirecta, sense que aquesta última pugui desplaçar a la primera quan es tracta de decisions cabdals quant al futur. Conseqüentment, la voluntat del poble mai pot ser menystinguda o ignorada; i molt menys en democràcia, ja que és la diferencia fonamental entre els Estats totalitaris i els lliures.

Sabem que en la pròpia gènesi democràtica hi ha els valors associats a la llibertat, la igualtat, la participació i els drets individual i col·lectius en el marc suprem dels drets humans. És en aquest context en el que l’assumpció de compromís amb els valors democràtics exigeix, com afirmar el president Artur Mas el proppassat 6 de setembre: “estar dempeus, no pas ajupits. Estar amb l’ànim serè, no pas atabalat. Tenir moltíssimes ganes d’anar endavant, de fer el camí, de fer el cim”.

La convicció democràtica obliga acceptar donar veu als ciutadans. Un dret d’expressar-se que tindria que esser abraçats per a tots, sense excepcions. En democràcia cal facilitar l’expressió lliure dels que consideren que l’estatus quo actual és l’adequat, als que estimen que Espanya té que progressar en un model confederal, i als que volen que Catalunya assoleixi la independència com Estat en el context internacional. Conseqüentment, si les conviccions democràtiques exigeixen donar veu a tots, en la coincidència i en la divergència, caldria reconèixer que és extremadament difícil, sinó impossible, entendre l’actitud d’aquells que s’oposen a que els ciutadans siguem consultats el 9 de novembre sobre el nostre futur. Oposar-se a la consulta o negar-se a modificar els marcs legals per a fer-la possible, com instrument d’oposició a les aspiracions d’Estat independent és evidenciar por a l’expressió lliure dels ciutadans i vulnerar el codi genètic de la democràcia.

Per a mi i per la majoria de persones de peu amb les que he parlat aquest inici de setembre, amb motivacions, prioritats i ideologia política diversa, el debat en aquests moments no és la independència. Aquest serà un debat i reflexió a partir de que els ciutadans siguem cridats a la urnes. Ara el debat real, el que esta en joc, és l’essència democràtica. I aquest aspecte que és assumit per una gran majoria dels ciutadans hauria d’esser acceptar i assumit per tots els polítics i càrrecs públics. És imprescindible assumir que la democràcia indirecta i el requerit diàleg institucional, mai pot suplantar la democràcia directa quan es tracta de temés transcendentals.

No voler saber fefaentment què vol ser Catalunya, ignorar el clam massiu expressat de forma continuada, pacífica i cívica des de l’11 de setembre de 2012, no és sols ignorar la realitat, és menystenir una ciutadania, que reiteradament ha evidenciat amb tolerància i respecte la seva voluntat de ser i fer.

Antoni Garrell i Guiu

8.09.2014

Article Publicat a El Singular