La legitimitat sols la pot atorgar les urnes

Dimarts, 25/03/2014 (14:12)

“Vivim èpoques en què hom té la impressió que els mercats han guanyat a la voluntat democràtica de les urnes”

El passat diumenge 23 de març morir Adolfo Suárez, la persona que va fer possible la transició de la dictadura cap a la democràcia. Una transició inclusiva en un escenari, on la majoria d’analistes internacionals el dibuixaven quasi impossible i, en tot cas, no exempt de violència. He de reconèixer que quan va assumir la màxima responsabilitat de govern per encàrrec del Rei, no va inspirar-me cap motiu per l’esperança. El seu passat falangista i les responsabilitats que desenvolupava no eren cap garantia que Espanya entomés el camí cap a la democràcia. Estava convençut que la lluita per la democràcia seguiria sent complexa, violenta i llarga. Però el cert és que, sense presses però sense pauses, el president Suárez va anar prenent mesures que ens ompliren de confiança en què la democràcia era possible, després de 40 anys de dictadura i repressió, sense altra confrontació que l’expressió lliure de la voluntat ciutadana en les urnes. Recordo que vaig creure plenament en ell quan va dir, “sóc president segons la legalitat vigent, però la legitimitat sols m’ha la pot atorgar les urnes”. Donar veu als ciutadans va ser el seu objectiu.

El record de la tasca del president Suárez, la seva capacitat i voluntat d’escoltar, dialogar, generar confiança i “fer normal en les lleis el que és normal en el carrer”, em porta a contrastar-ho amb la situació actual, per un costat el president de l’Estat, amb el beneplàcit del líder de l’oposició, ancorat en la legalitat vigent, es nega a facilitar que els catalans ens expressem a les urnes sobre el nostre futur; i per altre on la triada Societat Civil, Administració Publica i Mercat han perdut els seus rols, tot oblidant que sols amb l’adequat equilibri la societat pot desenvolupar-se, ja que els tres components actuen com a contrapoder uns dels altres i contribueixen a evitar situacions de desequilibri. Cal recordar que quan l’Administració és massa preponderant es donen situacions de desànim social i d’estancament econòmic; per contra, si el mercat esdevé predominant, s’acostumen a accentuar els desequilibris i les desigualtats socials. Però, i això és molt important, només una societat civil forta, assumint el seu paper i sense voler substituir als altres, pot evitar els abusos dels altres dos elements i alhora ajudar a obrir noves vies i actuacions de futur.

Vivim èpoques en què hom té la impressió que els mercats han guanyat a la voluntat democràtica de les urnes; que la capacitat dels governs sorgits de les urnes està minimitzada per imposicions alienes d’organitzacions supraestatals; i que la societat civil assumeix rols no propis, forçats pel trencament o disminució de les eines de protecció social o l’oblit que la sobirania resideix en els ciutadans. Sembla que hàgim oblidat que, com s’evidencia històricament, els experiments socials de conseqüències més nefastes s’han donat quan les administracions ignoren la societat civil i impedeixen o retiren la capacitat d’opinió i expressió

Avui l’Estat amb un model desajustat a les noves realitats, salvant les distàncies, hi ha un cert paral·lelisme amb la necessitat dels grans canvis que va assumir el president Suárez. Sabem que l’acció de govern ultrapassa la mera tasca de l’Administració pública és necessari que el poder públic accepti el repte, que trenqui l’estructura genètica que el limiti, que accepti i potencií la col·laboració d’una societat civil activa i estructurada, que vol assumir el seu rol, conjuntament amb un mercat dinàmic que treballa per internacionalitzar-se plenament i competir per valor.

La societat civil veu les possibilitats de nous models de vertebració de futur, escoltar-la de forma adequada mitjançant les pautes democràtiques, i assolir un nou estadi de governació, no pot ser ignorat. Com no va ser ignorat el clam dels ciutadans ara fa quasi 40 anys. És moment d’assumir compromís, valentia i abandonar qualsevol somnolència que tenalla la nostra capacitat i impedeix col·laborar activament i generosament, sense defugir dels reptes, per vertebrar un futur sense imposicions.

Antoni Garrell i Guiu

25.03.2014

Article publicat a El Singular Digital

Estudiar per treballar. Treballar per competir

Dimarts, 18/03/2014 (16:55)

“El nostre país no pot perdre cap oportunitat i en conseqüència cal potenciar les empreses. Sens dubte el teixit industrial existent pot crear desenes de milers de llocs de treball”

Fa unes setmanes, el butlletí mensual del Banc Central Europeu, explicava que el percentatge de joves amb educació superior sense feina s’havia incrementat en un 30% des de 2007. Una dada que es suma a les que ens alerten de la dramàtica situació de molts joves, que s’han esforçat per adquirir una important dotació de coneixements per accedir als mercats laborals, treballant per ajudar a competir a les empreses i organitzacions. Una competència per guanyar mercats, per generar activitat i conseqüentment llocs de treballs. Ara bé, generar els llocs de treball que el país necessita, no sorgiran únicament pel increment d’activitat de les empreses existents.

Sens dubte el teixit industrial existent, amb polítiques de recolzament a l’economia productiva, pot crear desenes de milers de llocs de treball, però amb la mirada posada en l’esdevenidor no és suficient. Cal obrir-se a les noves oportunitats arrelades als canvis, que es produeixen mercès al progrès tècnic i científic. Aquestes noves oportunitats requereixen, per un costant, un recolzament clar als emprenedors, i a la vegada a les empreses amb capacitat d’innovació i creixement, però per altre, és imprescindible formar persones d’acord a les exigències de les noves oportunitats. Un procés formatiu que assumeixi que les persones estudien per treballar, i que el treball ha d’enfocar-se a competir per valor. Identificar les oportunitats de futur esdevé una de les claus d’èxit personal i col·lectiu.

Amb el convenciment de que sense treball pels joves, i facilitant-los l’accés als llocs de responsabilitat no hi ha futur, vaig assistir al 3r. Congrés Internacional de Disseny i Innovació de Catalunya, que organitzà l’Escola Superior de Disseny ESDi. La temàtica del primer dia es centrà en els Smart Products.

Escoltar als ponents parlant de smart products va portar-me a la memòria una jornada celebrada al 1998 a San Francisco centrada en les professions de futur. De les diverses ponències destacà la d’un jove enginyer, que treballava en una important empresa de Silicon Valley, que centrava la seva activitat en facilitar la interacció de les persones amb els ordinadors, i a la vegada la personalització dels diàlegs. L’enginyer en la seva intervenció, segons les notes que conservo, va afirmar: “Al 2010 les interaccions amb els objectes, que seran smart, esdevindrà molt natural i personalitzada. El concurs de dissenyadors gràfics hipermèdia, que utilitzaran metallenguatges i motors de cerca i emmagatzemament d’informació, esdevindrà indispensable. A la vegada, els enginyers informàtics tindrem que focalitzar-se en 2 línies: La primera, la informàtica distribuïda i les xarxes multi terminal; i la segona, el desenvolupament de programaris de propòsit general. Ja que, qui desenvoluparà aplicacions informàtiques de propòsit específic, i construiran els fluxos de diàleg seran els propis usuaris, per aplicacions personals, o els dissenyadors d’interaccions per aplicacions universals, o complexes”.

Posteriorment en el debat, i a pregunta d’un professor de Stanford sobre les professions de futur que la seva companyia entreveia, l’enginyer va afirmar: “La nostra companyia, que vol guanyar la batalla de posar els increments de la capacitat de procés i càlcul del processadors al servei de la millora de la interacció usuari-computador, considera que són imprescindibles físics i enginyers, però molt especialment seran requerits dissenyadors d’arts visuals. Creiem que hi ha una professió que esdevindrà indispensable a partir del 2010, en concret UX designer“.

Certament les prediccions de l’enginyer, en la seva conferència de fa 15 anys, han esdevingut certes d’acord les dades que aporten les empreses que es dediquen a la selecció de personal; el creixement d’empreses de solucions per smarts produts, o de serveis per Internet; i molt especialment per la informació aportada pel blog de notícies d’Internet Mashable que explica que UX designer és una de les 10 professions que més ha crescut la demanda en el període 2008-2013. Un creixement amb expectatives d’incrementar-se significativament en els propers anys.

El món ha canviat i canvia amb rapidesa. Les empreses requereixen assumir els canvis i competir en un mercat global, innovant els seus productes mercès als avenços tècnics i tecnològics. Els professionals han d’adaptar-se, i noves professions sorgeixen obrint les portes a aquelles persones amb els nous coneixements. Disposar d’aquests nous coneixements, que generaran centenars de milers de llocs de treball a nivell europeu i milions a nivell mundial, esdevé quelcom imprescindible per tota societat que vol disposar d’alts nivells d’ocupació i generar riquesa competint arreu.

El nostre país no pot perdre cap oportunitat, un 60% d’atur juvenil obliga, i en conseqüència cal potenciar i recolzar a les empreses que volen assumir protagonisme en els nous camps de futur, i a la vegada desenvolupar processos formatius encaminats a afrontar els nous reptes professionals esdevé imprescindible, sabent que en aquests nous sectors d’activitat s’obren importants oportunitats de treball, de generació de riquesa, i construcció de futur.

Antoni Garrell i Guiu

18.03.2014

Article publicat a Via Empresa.

A Catalunya hi ha un problema, a Espanya també

Dilluns, 10/03/2014 (11:45)

“Cal ser-hi i facilitar que els mecanismes democràtics funcionin, adaptant la legalitat a les noves realitats”

Llegeixo que el Govern d’Espanya ha fixat criteri enfront de la proposta del Parlament que reclama, per la Generalitat, la competència de convocar un referèndum a Catalunya. El govern Central ho ha fet registrant un escrit en el que afirma que no cap a la Constitució, ja que “Catalunya de manera unilateral, no pot decidir jurídicament la seva separació d’Espanya, ni tampoc tècnicament consultar-la”. Un nou pas en aquesta absència de diàleg, i tancament de portes, que ignora que a Catalunya hi ha un problema i a Espanya també. Un problema que per ignorar-lo no es solucionarà, i que camina cap el xoc de trens entre dos nacionalismes inversos, com ens explica en Xavier Vidal Folch en el seu excel·lent llibre “Catalunya Independent”.

Un posicionament del Govern de l’Estat, que s’enquadra en la data del 9 de novembre que esdevé omnipresent en moltes converses, en l’agenda col·lectiva, i en declaracions de polítics que, immersos en les properes eleccions europees, aprofiten tota oportunitat per explicar la inviabilitat d’una Catalunya fora de l’Estat, tot oblidant que l’Estatut del 2006, sense la reinterpretació o anul·lació d’articles per part del Tribunal Constitucional al juliol de 2010, dibuixava una relació entre Catalunya i l’Estat espanyol amb més autogovern i millor finançament.

Les declaracions i actuacions sobre la voluntat de la majoria del Parlament català de consultar als ciutadans, es desenvolupen en un entorn on progressivament hom percep el creixement de l’opinió d’espanyols, que volen ignorar que a Catalunya hi ha un problema polític i econòmic a resoldre. Consideren que els catalans es queixen per queixar-se, sense motius, ja que reben tracte preferencial, perceben més inversions que la mitjana, i que sense els recursos de l’Estat, oblidant els que aporta Catalunya, aquesta ja hauria fet fallida. Sense dir-ho, afirmen que els ciutadans de Catalunya som una carga.

Enfront d’impressions allunyades de la realitat, que creixent a l’ombra de la mentida continuada o la veritat parcial, el Govern de l’Estat calla, defuig de posar seny i s’enroca, una i altra vegada, amb la literalitat de la Constitució, negant la realitat del teixit social català, on un terç s’inclina, inequívocament, per la independència, i un altre percentatge similar es sent menystingut, incomprès i que l’actual estatus quo frena el seu desenvolupament personal i col·lectiu. El que fa uns mesos es podia solucionar amb un nou model de finançament de l’Estat, ara ja no admet altre sortida que la consulta a la ciutadania, perquè s’expressi sense crispació, en el exercici democràtic i pacífic del vot, en un marc de rebuig inequívoc de qualsevol expressió violenta.

La consulta democràtica és la única via per saber, amb certesa, quants catalans s’inclinen per la independència, quants per un Espanya federal o confederal, o quants anteposen els risc de no forma part de La Unión Europea a l’Estat propi. Objectivar fefaentment que volen els ciutadans és un privilegi que tenen les democràcies, i del que no es pot prescindir, en el moment de seure i negociar el futur. Una negociació imprescindible, ja que en el concert dels països i Estats democràtics que configuren el món, res és possible des d’una posició isolada o unilateral.

Certament hi ha molts aspectes en joc, i no podem actuar com si res no passés; com si el 9 de novembre no estés previst que els catalans anem a les urnes. Una convocatòria que està plena d’incerteses, ja que la porta del referèndum s’ha tancat, no és cap sorpresa. Ara s’obrirà la porta d’una llei de consultes elaborada pel Parlament català, una opció amb dificultats d’assolir l’èxit enfront de la més que probable impugnació al Constitucional. Queda la tercera opció, d’eleccions anticipades, una opció que pot no clarificar la situació ni aportar solucions. Però amb certeses i incerteses, cal actuar sabent que no es pot ignorar el que volem els ciutadans que vivim a Catalunya. En aquest context, amb tensions sovint dissimulades, no podem defugir de la petició del president Mas quan demana implicació, o com va dir recentment, -en el marc de l’Associació pel Progrés de la Direcció-, “si bé no cal pronunciar-se, cal ser-hi”. El tema, es miri com es miri, és de gran importància per l’esdevenidor, pel desenvolupament individual i col·lectiu, conseqüentment no es pot defugir ni de la responsabilitat “de ser-hi”, ni de renunciar a decidir per un mateix. Cal ser-hi i facilitar que els mecanismes democràtics funcionin, adaptant la legalitat a les noves realitats. Cal treballar, cadascú des de la nostra esfera de responsabilitat, per fer possible donar veu al poble i després negociar amb serenitat, sense preses ni postures predeterminades, per fer possible que arribi a bon port el resultat democràtic, sigui quin sigui, expressat a les urnes.

Antoni Garrell i Guiu

10.03.2014

Article Publicat a El Singular Digital

El valor del disseny

Dilluns, 24/02/2014 (11:35)

“Els dissenyadors i els centres de recerca e innovació, configuren una palanca per facilitar a les empreses la requerida transformació”

En el marc del 3r. Congrés Internacional de Disseny i Innovació de Catalunya (CIDIC) celebrat la passada setmana, es dedica una jornada a “valors i percepció”, la qual es dedicà a l’anàlisi i el debat de qüestions com la necessitat del dissenyador de fer valer el seu treball; els límits i les llibertats que té el creatiu a l’hora de fer la seva feina; i com el treball conceptual, en el marc de la innovació, pot generar subjectivitat i condicionar actituds. El rerefons de les intervencions reforçaven l’afirmació que “La realitat no és res més que la percepció que cada un de nosaltres té de tot allò que l’envolta”. Una percepció que incrementa la possibilitat de ser induïda i dirigida en entorns d’incertesa, canviants i tot sovint amb components més virtuals que físics.

És en aquests context on el paper del disseny, com element que va més enllà de l’estètica, s’evidencia amb plenitud en els entorns sintètics del ciberespai, un punt de trobada per milions de persones en les seves relacions personals i activitats professionals. Al ciberespai, en tant que espai completament artificial, el disseny passa a ser un aspecte de primer ordre ja que la forma en què imaginem i produïm un ciberespai per a ser usat, determinarà, en última instància, qui pot accedir, qui se’n pot beneficiar, qui l’aprofitarà, i fins a quin punt serà un espai d’inclusió o exclusió social, i generació de percepcions, positives o negatives, enfront de les realitats que es configuren en l’ecosistema físic vital.

En aquest context determinant del disseny, difícilment és qüestionable la seva importància com instrument amb capacitat de modificar les percepcions, i generar la positivitat. Un aspecte que es suma a la seva capacitat de dotar de valor i diferenciació als productes, ja que el disseny, conjuga, de manera harmònica, la bellesa de la forma i la riquesa de contingut mercès a la integració en els productes dels avenços científics i tecnològics.

Un aspecte cabdal per fugir de competir per cost, actuació que condueix a models productius de salaris baixos, i endinsar-se a competir per valor, la única via per garantir el progres econòmic i social de les societats.

Ara que l’economia és global, que la percepció de la realitat condiciona i determina actituds, ara que cal competir en mercats asimètrics, el disseny, conjuntament amb el progres científic i tecnològic, esdevé clau de progrés. Catalunya és coneguda per la seva capacitat creativa, per ser bressol de grans dissenyadors i acollidora d’iniciatives innovadores. Sens dubte, els dissenyadors i els centres de recerca e innovació, configuren una palanca per facilitar a les empreses la requerida transformació, que pot possibilitar que l’enorme esforç efectuat per incrementar les exportacions es consolidi, i pugui seguir incrementant, fugint de la competència amb productes de vaig valor, ja que en aquesta batalla de cost de ben segur que el resultat està escrit i no és precisament la de l’èxit.

Antoni Garrell i Guiu

24.02.2014

Article publicat a El Singular Digital

La competitividad requiere política industrial

Dimecres, 12/02/2014 (16:14)

EL pasado día 20 en el marco de la festividad de San Sebastián, patrono del Gremi de fabricants de Sabadell, se celebró una mesa redonda con el título El Textil en 2014: oportunidad y retos de futuro.

La conclusión de la misma se puede sintetizar en las palabras de la moderadora del debate: “Si bien a lo largo de la crisis el textil ha perdido un 20% de ocupación, la facturación ha descendido únicamente un 7%. Esto representa más de 10 puntos de mejora en productividad, lo que le ha permitido aportar un 6,7% del total de las exportaciones. Las cifras evidencian que el textil nuevamente ha sabido luchar contra la adversidad y está preparado para asumir los desafíos asociados a la esperada y requerida recuperación”.

Sin duda se trata de una conclusión que debe encuadrarse en el marco de la requerida reindustrialización del Estado con la finalidad de retornar el pulso de la actividad económica y generar empleo.

Una reindustrialización impulsada al cuestionarse, a nivel general, el paradigma de Asia como fábrica del mundo, como consecuencia del aumento de los costes laborales en origen, y los asociados al transporte; y a la vez, por factores asociados a la personalización del producto, la valoración de los servicios de proximidad, el cambio de cultura del utilizar y tirar, pasando a la cultura del conservar y reutilizar, y a la inestabilidad en amplias zonas del planeta.

Una reindustrialización posible si se considera que, a pesar de los seis años de crisis, de cierre de empresas y de pérdida de puestos de trabajo, la industria aporta el 13,3% del PIB.

Además, da trabajo de forma directa a 1,8 millones de personas (128.500 en el textil, que dan vida a 8.471 industrias textiles, la mayoría pymes), aporta el 50% del trabajo cualificado que existe en España, ejecuta prácticamente la mitad de la totalidad de la inversión en I+D+i, y exporta más de la mitad de los productos que fabrica.

España en general, y muy especialmente Catalunya, tiene una buena base industrial para asumir el rol de motor impulsor de la recuperación. Pero, para ello, la industria, asumiendo que sólo la innovación puede asegurarle la competitividad a largo plazo, precisa aumentar su tamaño, incrementar la dotación de capital propio, y alcanzar mayor competitividad en los mercados globales.

Estas actuaciones requieren a la vez un mayor incremento de su productividad, ya que sigue siendo un 34% inferior a la media europea, y a la vez inversión en I+D+i, que se sitúa en algo más de la mitad que la de los países avanzados de la Unión.

Las empresas actuales saben que su prioridad es ser competitivas y, por ello, se apoyan en el capital humano, y en factores como la tecnología, el diseño, la innovación, la logística y la respuesta rápida a los cambios en el mercado. Pero no es suficiente.

Es preciso que sus actuaciones se encuadren en una política industrial decidida, acorde con las exigencias de la competencia global y focalizada a aquellos sectores con más capacidad tractora. La política industrial debe ir acompañada de actuaciones encaminadas a incentivar y facilitar a las industrias la incorporación de graduados, licenciados y doctores para potenciar la inclusión de los avances científicos en sus productos; primar la cooperación competitiva y la transferencia de conocimientos desde los centros de investigación a las empresas, y dar ventajas fiscales al incremento de los recursos propios.

Este conjunto de actuaciones deben encuadrarse, en opinión de la mesa redonda a la que hacía referencia, en la convicción de que “únicamente los países con una sólida industria generan los recursos suficientes para garantizar el progreso económico y social, afrontando los ciclos propios de toda actividad económica”.

Antoni Garrell i Guiu

12.02.2014

Article publicat a Economía Digital

Marginar els joves és morir

Diumenge, 09/02/2014 (17:34)

“Tota política econòmica sols serà creïble si posa l’accent en aquest aspecte: incorporar els joves a les empreses”

L’any 2014 avança amb rapidesa, gener ja és historia, i mentre els indicadors macroeconòmics consoliden una tendència positiva, sense que els ciutadans percebin cap millora en el seu dia a dia, desenes de milers de joves veuen com la capacitat de ser protagonistes del seu propi futur els porta a qüestionar-se fer les maletes i marxar cap altres indrets. No em refereixo sols a la continuada negativa de facilitar que els ciutadans expressin democràticament la seva voluntat, argumentant els marcs legals com si aquests fossin invariables. Bàsicament el que vull constatar és que els joves tenen els pas barrat en moltes empreses i institucions dirigides, o controlades des de l’ombra, per persones que analitzen, pensen i prenen decisions, com si la societat seguís encara als temps en que els que avui “manen” iniciaven la seva vida professional.
La manca d’oportunitats i les dificultats per emprendre en són la causa, com queda evidenciat per la data monstruosa de l’atur de l’Estat, i molt especialment pel 57,7% dels menors de 25 anys en edat de treballar que no poden, 983 mil joves segons informà al gener Eurostat (12,1% a l’Eurozona). La taxa d’atur juvenil més alta d’Europa i que supera a la xifra de Grècia. Cada cop és més evident que la societat esta segrestada per aquells que des de les seves esferes de responsabilitat, es neguen a facilitar una altra manera d’entomar els problemes i dibuixar el futur. Perquè, es miri com és miri, és innegable que les coses poden fer-se d’altres maneres i entre aquestes facilitar la inserció dels joves en el mercat laboral, que vol dir incorporar talent i capacitat a les empreses, esdevé tan important com oblidada per aquells que tenen capacitat per capgirar la situació.
Certament l’experiència és un recurs indispensable per entomar les dificultats, però per competir en un món global també és indispensable la formació, l’empenta, l’assumpció i la interiorització de les noves realitats, l’atreviment, la capacitat d’innovar, i els no condicionants del passat, adjectius que carateritcen els joves. Hom té la impressió que una part de la societat, amagant el cap sota l’ala i actuant com si res passes, ha  oblidat que si no integra els joves i els traspassa responsabilitats no pot ser competitiva, no es pot moure en un món amb mercats globals, i conseqüentment no té altra destí que la pèrdua sistemàtica de progrés econòmic social primer, i la seva pròpia mort i desaparició finalment.
Sens dubte, la millora de les condicions macroeconòmiques que permeten dibuixar un escenari d’increment d’activitat, conjuntament amb la necessitat de competir en el món global amb productes innovadors i que aportin valor, obliguen a incorporar els joves a les organitzacions. En aquests moments fer-ho és faci i possible: sols cal incentivar la seva contractació amb excepcions a la seguretat social.
Certament avui hauríem d‘afirmar que tota política econòmica sols serà creïble si posa l’accent en aquest aspecte: incorporar els joves a les empreses i la potenciar la seva assumpció de responsabilitats.
Antoni Garrell i Guiu
9.02.2014
Article publicat a El Singular Digital

Taxes i impostos: Fre a la recuperació?

Dilluns, 27/01/2014 (12:20)

“El creixement del dèficit i l’augment de la càrrega fiscal, en un escenari de les retallades en serveis bàsics i d’extrema debilitat econòmica, obliguen a redefinir tot l’edifici en que es sustenten els ingressos de l’Estat”

El passat divendres, un conegut del sector audiovisual, va explicar-me la iniciativa del govern, nou impost, encaminada a finançar l’audiovisual. Ho va fer tot afirmant, “quines ganes tinc que finalitzi gener, un mes que tradicionalment el coneixíem per la pujada dels serveis bàsics i, amb freqüència, pels increments d’impostos, però aquest 2014 pot passar a l’historia com el mes en que es va matar l’inici de la recuperació”.
Les explicacions del professional de l’audiovisual, -un creatiu que va posar fa 3 anys en marxa una iniciativa emprenedora, que dona treball permanent a 4 persones-, es van enquadrar en l’allau de noves taxes i impostos de nova creació que han entrat, o entraran, en vigor aquest 2014 i que consoliden Calalunya com una de les zones de l’Estat amb major carrega fiscal. Un fet que, es miri com es miri, disminueix la nostra competitivitat enfront altres territoris.

Amb preocupació, el meu conegut, -de peu al jardinets de Gracia i absent de les mirades que rebia dels vianants per la seva gesticulació, que evidencia l’alt grau d’irritació en què estava immers desprès de la visita al seu gestor administratiu-, va enquadrar l’increment de taxes amb les modificacions impositives a nivell de l’Estat, que afecten als autònoms i les cotitzacions a la Seguretat Social, tot afirmant “sembla que els governen no han vist que no per pujar més i més els impostos l’Estat ingressarà més, i que un nivell impositiu com el que existeix no fa més que engreixar la pandèmia d’economia submergida que caracteritza l’Estat i amb la que les empreses hem de competir”, tot afegint “com és possible que amb 2,2 milions d’aturats que han esgotat la prestació d’atur i que, en el millor dels casos, viuen amb el subsidi assistencial de 426 €, no ajudin a facilitar la contractació, i a la vegada potenciïn l’emprenedoria i la prestació de serveis en regim d’autònom?”.

El monòleg del meu conegut em va portar a fer-me la pregunta de si les taxes i impostos són un fre real a l’escletxa de la recuperació, que sembla obrir-se davant nostre. Una qüestió que em va fer recordar que a pesar dels increments impositius, els ingressos públics de l’Estat van ser de 380.000 milions d’euros, el que comportà un dèficit 70.000 milions d’euros, un increment del dèficit en un marc de disminució de les prestacions socials, amb un decrement de la renta de les llars del 15% en el període 2008-2012, i sense oblidar que 2 milions de llars de l’Estat tenen tots els seus membres a l’atur.

Sens dubte Espanya té molts problemes arrelats en un sistema productiu que, tot descuidant la industria, oblidant que ella és clau per garantir el progrés econòmic i social, va entrar en una espiral d’endeutament allunyat a les possibilitats reals. Però entre els problemes no es pot amagar que els ingressos fiscals s’apropen sols el 37% del PIB, una xifra que està 9,2% punts per sota de la mitjana de la zona euro, a pesar que els impostos s’apropen als de Dinamarca o Finlàndia. Un dèficit recaptatori que posa en perill l’objectiu del dèficit.
El creixement del dèficit i l’augment de la càrrega fiscal, en un escenari de les retallades en serveis bàsics i d’extrema debilitat econòmica, obliguen a redefinir tot l’edifici en que es sustenten els ingressos de l’Estat. Una reforma en profunditat que el govern Rajoy ha anunciat per aquest 2014. Però mentre aquesta reforma arriba, esdevé per a molts incomprensible l’increment de les bases de cotització dels autònoms i de les carregues socials de les empreses. Unes carregues que són molt superiors a la dels països més avançats amb els qui hem de competir. Increments impositius no ajudaran a la contractació, frenaran l’emprenedoria i poden portar a noves disminucions salarials. Un fet no assumible, si considerem que en gran part la millora de la productivitat de les empreses ha residit en la contenció salarial, com a substitut, per la manca de recursos financers, de les inversions en els processos, que podrien generar millores significatives en competitivitat.

Sembla que hem oblidat que no es sortirà de la crisi sense generació d’ocupació. Una generació d’ocupació que comporta esforços per augmentar el capital humà, invertint seriosament en la formació dels aturats; en incentivar la contractació per part de les empreses; en recolzar l’emprenedoria; en facilitar la innovació competitiva; i en cuidar la petita i mitjana empresa, que són la columna vertebral del nostre sistema productiu.
La situació macroeconòmica ha millorat, és moment d’aprofitar-la. Per fer-ho no es pot manllevar més recursos de les famílies i les empreses, aquests haurien d’esser l’objectiu primari i inspirador del disseny i construcció de les polítiques encaminades a dotar al sistema públic dels recursos imprescindibles per garantir els serveis socials i incentivar la recuperació. Una tasca urgent per evitar que la fiscalitat, no ajustada, posi fre al que pot ser la primera oportunitat d’inici de la fi de la crisi.

Antoni Garrell i Guiu

27.01.2014

Article publicat a El Singular Digital

Excloent als joves no hi ha futur

Diumenge, 12/01/2014 (13:36)

“No podem oblidar que no es pot parlar de recuperació, de futur, sense que les persones puguin desenvolupar-se personal i professionalment”

Les darreres setmanes els missatges d’optimistes sobre la situació economia s’han incrementat, mercès a la significativa millora dels indicadors macroeconòmics en general i a la vegada la tendència a la baixa de la prima de risc, la qual cosa comporta, per un costat, una clara disminució dels interessos a pagar; i per altra evidencia, un canvi quant a la confiança dels inversors cap a l’Estat. Fets que fan que després de 6 anys de retrocés sembli que, per primer cop, hi ha raons per un moderat optimisme. Un optimisme que no pot amagar que el creixement rondarà només l’1%, la creació d’ocupació serà baixa o molt baixa, i el diferencial entre salaris i cost de vida seguirà creixent si considerem la pràctica congelació, o disminució de salaris, i les pujades de serveis bàsics, com el transport o l’energia.

No podem oblidar que no es pot parlar de recuperació, de futur, sense que les persones puguin desenvolupar-se personal i professionalment. Aquest és un fet inqüestionable i que està arrelat en la majoria dels ciutadans, i molt especialment dels joves, com es certifica quan es pregunta què demanen a l’esdevenidor. La resposta majoritària es “treballar en el que he estudiat, en el que m’agrada”, tot afegint “poder disposar dels ingressos que em permetin no dependre de ningú, en tot cas jo poder ajudar”. Respostes que van acompanyades amb aspectes vinculats a la família i l’amistat.

Pensar amb la millora dels indicadors macroeconòmics, i l’associació entre treball i futur, em porta a la memòria que casi un milió de joves no tenen el nivell de formació que el futur requereix, i que el 57% estan aturats, una xifra només superada per Grècia, el que representa el 27% del total dels aturats menors de 25 anys de la zona euro. Realitats que haurien de moure les voluntats per endegar totes les polítiques precises per eradicar de forma urgent aquest fet, el qual llastre el futur d’una generació. Unes actuacions i estímuls que haurien de ser amplis, decidits i compromesos, i anar molt més lluny de les associades al programa d’estímul juvenil posat en marxa per la UE, i del qual Espanya rebrà, al 2014 i 2015, uns 1857 milions d’euros, ja que només amb treball es consolidarà la recuperació de forma simbiòtica amb el progrés social.

Actuacions que han de tenir molt present els sentiments en els quals estan immersos els joves, que veuen com canvien les pautes amb les quals es regien els itineraris personals durant dècades, i tenen la certesa que les regles de joc varien sense que estiguin clares aquelles altres que les han de substituir, tot considerant que avui el creixement econòmic és possible amb baixa intensitat d’ocupació.

El futur és dels joves, i cal orientar les polítiques cap a ells, tenint molt present el que ells creuen, senten i perceben. En aquesta línia cal considerar el recent informe “Crisi i contracte social. Els joves en la societat del futur”, en el que es detalla que el 71% dels joves no creu possible trobar feina a l’Estat espanyol en els propers 12 mesos, que el 80% creu que en el futur requerirà dels diners de la seva família, i que el 61,7% no veu altra alternativa que marxar a l’estranger.

Amb aquest entorn social, no haurien de creure que amb un creixement previst proper al 1% pel 2014, que la davallada de la prima de risc, o que els increments de l’IBEX vulguin dir que la crisi ha finalitzat. Són sols indicadors que evidencien que comencen a donar-se les condicions per posar rumb a la recuperació. Estem a l’inici d’una oportunitat que no podem perdre, que ha de ser inclusiva, i que cal treballar i actuar, perquè fugint de l’egoisme, el país no exclogui i no perdi una generació. Al meu entendre aquest és un deure indefugible.

Antoni Garrell i Guiu

12.01.2014

Article publicat a El Singular Digital

2014: Res pot ser igual

Diumenge, 29/12/2013 (13:11)

“Al 2014 cal posar prioritats en els molts deures que resten pendents: facilitar la incorporació de llicenciats, graduats i doctors a les organitzacions, disminuir la distància entre universitats i empreses”

En els darrers mesos el debat sobre la competitivitat de les empreses en els mercats internacionals s’ha diluït. La crisi, omnipresent a l’Estat, ha obligat a les empreses a buscar compradors arreu, i el resultat de l’esforç ha estat notori. Les dades corresponents als primers 10 mesos de 2013 ho certifiquen: les exportacions de l’Estat espanyol han crescut en termes interanuals un 6,2%, assolint els 196.608,2 milions d’euros. Una xifra record des de 1971. Un increment molt important, que ho és encara més si es compara amb els països amb qui competim com França o Alemanya, on les exportacions han disminuït un 1,7% i un 0,7% respectivament. Un augment possible per la presència en els diversos mercats. Avui les empreses catalanes i espanyoles s’adrecen arreu, com es comprova al constatar que de la xifra total, el 37,6% es realitza en països no comunitaris, amb increments notoris al continent asiàtic, un +13,5%, i a l’africà amb un increment +11,9%.

El debat sobre la competitivitat esdevé fonamental i és imprescindible emprendre’l novament, ja que, en gran part, l’increment de les exportacions es deuen fonamentalment a l’augment de la productivitat originada per la devaluació interna, i no pas per una economia que extreu productivitat de les infraestructures; que inverteix en nou equipament; i que es fonamenta en el talent, la innovació i la conversió del progrés tècnic i científic en PIB. El darrer ‘Índex Mundial d’Innovació 2013’, configurat per 142 economies i encapçalat per Suïssa, situa Espanya en la posició 26, tot explicant, a la vegada, que inclús en plena crisi econòmica global, la inversió en R+D+i ha estat focus prioritari en la majoria de països, assolint nivells superiors als del 2008. Aquest no és un fet a l’Estat espanyol que s’allunya de l’Europa del Nord i l’Occidental, situant-se clarament en el si de l’Europa Meridional, que s’oblida del valor del talent i que el futur recau en el capital humà. Conseqüentment renuncia a competir per valor i convertir el progrés científic i tecnològic en progrés social.

Cal que acceptem que els models de producció, els productes i serveis elaborats, no es diferencien molt d’abans de la crisi. La millora de la productivitat, en gran mesura, resideix en la davallada dels salaris, uns salaris que han de contrarestar inclús els elevats, il·lògics i inexplicables costos energètics, que qüestionen la viabilitat de moltes empreses i llocs de treball. Uns salaris que s’allunyen cada cop més dels nivells que permeten no només viure amb dignitat i confortabilitat, sinó també impedeixen invertir en cultura personal i familiar, en estalviar per mirar el demà, amb certa tranquil·litat, al disposar de recursos per afrontar situacions imprevistes, o la renovació de la llar, fruit de l’envelliment dels objectes que ens envolten.

Davallada de salaris en contrapunt als increments del cost real de la vida. Un fet que es certifica per aspectes com les pujades energètiques, de les taxes i impostos, o la congelació del salari mínim interprofessional, i l’increment del transport entre d’altres. Quant aquests últims és bo recordar la correlació entre el salari mínim i preu del bitllet del metro. A Espanya amb un salari mínim de 645€ el cost del bitllet de metro a Barcelona és de 2€, mentre que a França amb 1.430€ el metro costa a Paris 1,70€, o a Bèlgica amb 1.501€ de salari mínim el cost del metro a Brussel·les és de 1,80€.

És ben cert que, malauradament, moltes de les nostres empreses no sustenten la competitivitat en la Innovació, ja sigui per decisió pròpia o per la baixa importància que es dóna al sistema de ciència. La seva base competitiva és el cost, i sens dubte aquesta via només porta a abaixar salaris, a ser més febles i empitjorar la qualitat de vida dels ciutadans.

2014 és un any clau per a tots, en ell res pot ser igual. Molts són els reptes a guanyar, entre ells el poder expressar-nos en llibertat sobre el nostre futur, però amb independència de les sensibilitats, cal posar prioritats en els molts deures que resten pendents: facilitar la incorporació de llicenciats, graduats i doctors a les organitzacions, disminuir la distància entre universitats i empreses, ajustar la legislació al teixit real del nostre país, configurat per petites i mitjanes empreses, facilitar i incentivar la recapitalització de les empreses, obligar a que el crèdit retorni a l’economia productiva i a les famílies, assumir que només la indústria pot generar centenars de milers de llocs de treball i ser tractor dels serveis, …, i, com no potser d’altra manera, posar l’èmfasi en la formació per incrementar la dotació, quant a capital humà, i en la recerca i la innovació com a palanca per assolir la competitivitat, basada en el talent i no amb salaris de països en desenvolupament en un ecosistema d’alt cost de vida. Molta tasca a fer, però cal fer-la, ja que només d’aquesta manera 2014 podrà ser el principi del fi d’una crisi, que ha destruït il·lusions, projectes, futur i llibertat.

Antoni Garrell i Guiu

29.12.2013

Article publicat a El Singular Digital

Més enllà de la crítica: Barcelona és palanca de futur

Dilluns, 23/12/2013 (10:18)

“Barcelona ha assolit la capacitat d’esdevenir palanca de futur. Turisme, indústria intensiva i manufacturera han de possibilitar la recuperació”

La boda de la neboda del multimilionari de l’acer Lakshmi Mittal, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, va generar força critiques. La raó més emprada era el tancament del museu, conjuntament amb les facilitats donades per l’ajuntament. Unes crítiques que ometien que no és la primera vegada que el MNAC acull esdeveniments, que va ingressar 207 mil euros, i que la boda ha aportat uns 60 milions d’euros a la ciutat. Una xifra semblant a l’import que el mateix Mittal va deixar a Paris al 2004 al casar la seva filla a Versalles.

És ben cert que l’estimació del cost de la boda, d’una de les famílies més riques del planeta, fa reflexionar sobre les desigualtats existents en un món que eixampla cada vegada més la distancia entre els més rics i la perseguida classe mitjana, per no referir-me als treballadors menys qualificats. Certament la xifra de 60 milions d’euros evidencia la seva importància al enquadrar-la amb el salari mensual promig mundial, el qual segons l’Organització Internacional del treball es situa en 1.480 dòlars americans, o en els 300 dolares de salari mig de l’Índia. Unes xifres que haurien de fer-nos qüestionar el model productiu global, i a la vegada com es vertebren les grans fortunes.

Uns fets, però, que al analitzar la boda de la neboda el Sr. Mittal no podem amagar que Barcelona s’ha anat situant com una ciutat referent a escala mundial, tot esdevenint un pol de generació de valor. Generació de valor que, tot mantenint-se com a referent quant a creativitat i disseny, indústria avançada, serveis d’alt valors, i centres de formació i recerca, ha esdevingut en ciutat referent quant a turisme urbà amb alt poder adquisitiu.

Que Barcelona és una ciutat que genera un alt nivell d’atracció a nivell planetari, queda evidenciat per les iniciatives empresarials que acull, i pels diversos indicadors i rànquings que periòdicament es publiquen. Serveixi com exemple el fet que Barcelona és la ciutat de l’Estat espanyol més competitiva quant a turisme urbà segons l’informe UrbanTUR de l’agrupació empresarial Exceltur, i que és la desena ciutat més visitada del món, segons explica el Gobal Destination Cities Index 2013 que elabora MasterCard. Una posició que justifica que siguin més de 8,5 milions els turistes internacionals que pernoctaren una nit a Barcelona i que quant a despesa Barcelona sigui sols superada, a nivell europeu, per Londres i París.

Crec que cal reconèixer que Barcelona ha assolit la capacitat d’esdevenir palanca de futur, i és en aquest context el que cal enquadrar la boda de la família Mittal, i en el fet que en l’economia globalitzada existir i competir, comporta estar en la ment d’aquells que prenen decisió, i a la vegada tenir presencia en els mitjans de comunicació d’abast global. Sens dubte la boda ha aportat un nou pas significatiu, caldria reconèixer-ho, en aquest procés de projectar Barcelona, conseqüentment de generar riquesa i progrés. Una tasca en la que les actuacions decidides de l’ajuntament encapçalat per l’Alcalde Trias estan tenint excel·lents resultats.

Uns resultats que permeten convertir el turisme en una palanca que, juntament amb la indústria intensiva en coneixement, i l’indústria manufacturera, han de possibilitar entomar el camí de la recuperació, i posar fi al malson de la crisi i la manca d’oportunitats de treball i futur.

Antoni Garrell i Guiu

16.12.2013

Article publicat a Via empresa