24 de maig: Objectiu recuperar futur

Dimarts, 19/05/2015 (09:50)

“Reequilibrar el territori exigeix una aposta decidida per part de les administracions locals”

Ha començat la campanya electoral, el camí cap a uns nous governs municipals que esdevindran complexes de configurar atesa la fragmentació que avança totes les estadístiques publicades. Uns governs, però, que haurien d’aprofitar l’incipient recuperació econòmica i, tot consolidant-la en la mesura de les seves capacitats, assolir que aquesta arribi a la ciutadania en forma de treball, d’augment de l’ocupabilitat de cada persona i d’acompanyament a aquells que es troben en el si de la pobresa, assolint el seu rescat i la seva recuperació. Un procés requerit arreu i en el que el procés de reindustrialització del territori, entès com a reequilibri territorial, esdevé clau per assolir-ho, atesa la seva capacitat tractora i de generació de llocs de treball.

Reequilibrar el territori, utilitzant el procés de reindustrialització avui endegat, exigeix una aposta decidida per part de les administracions locals, actuant amb complicitats transmunicipals. Esdevé imprescindible disposar de sòl industrial competitiu, que obliga, en primer lloc, a què la mobilitat no estigui només pensada per les mercaderies, cal també prioritzar i cuidar la mobilitat de les persones. En segon lloc, disposar d’infraestructures telemàtiques d’alta velocitat. En tercer lloc és requerit que en les zones industrials s’instal·lin simbiòticament els serveis associats a les persones (parvularis, comerços i aquells altres que faciliten el binomi treball – responsabilitats familiars). En quart lloc, cal disminuir la burocràcia que frena tant el creixement de les empreses existents com l’establiment de noves.

Disposar de sòl industrial competitiu distribuït pel territori és condició necessària però no és suficient, cal també assumir que les empreses han d’exportar i internacionalitzar-se, aquests fets obliguen a defugir de caure en la temptació de competir per cost, ja que competir per cost implica empobrir-se, perquè sempre hi haurà algú disposat a fer el mateix però més barat; acceptar el repte de competir per valor, creant productes amb elements diferencials. Aquests fets obliguen a innovar de forma integral, molt especialment en producte, mercès entendre les potencialitats del procés científic i les eines tecnològiques, tot generant nous productes mitjançant un procés de disseny.

Innovar és fer que l’avenç científic i tecnològic es converteixi en progrés econòmic i social. Pe fer-ho, cal la implicació clara dels centres tecnològics, ja que la innovació també està vinculada a la capacitat d’observar, analitzar i deduir quines són les demandes de la societat i les capacitats dels avenços científics i tecnològics. En aquest context cal que els municipis estableixen mecanismes, perquè les potencialitats dels centres tecnològics arribin a tots els racons del territori i aportin respostes als requeriments de les empreses i les seves potencialitats. Unes potencialitats que emergeixen a l’entendre que la innovació no està vinculada ni a la ubicació de l’empresa, ni a la seva mida, sinó a la idea, a les persones, al convenciment de l’obsolescència del present i, consegüentment, a les oportunitats de futur.

Els nous governs municipals tenen l’oportunitat d’aprofitar la recuperació econòmica, que s’albira, però han d’assumir que tenen moltes limitacions i no s’aprofiten les sinergies entres ells. Cal consorciar-se, cal veure el territori com un bé transmunicipal, aprofitant les sinergies de cooperar per competir. En aquesta línia crec que un bon exemple és l’eix de la B-30 de Catalunya, una zona molt significativa en producció industrial on s’ha arrelat, mitjançant l’associació Àmbit B-30, la cooperació. Una cooperació, posant al centre de decisió a les persones, que cal que arreu, i amb voluntat democràtica, es revalidi i emergeixi novament amb determinació, i força renovada, el pròxim 24 de maig, per entomar les oportunitats de futur.

19.05.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Via Empresa

El futur a les mans de tots, no sols dels indecisos

Dilluns, 18/05/2015 (09:08)

“El 24 de maig arriba amb una gran part de la ciutadania cansada de les mentides, dels desequilibris i de l’augment de la precarietat”

El pròxim 24 de maig, data en el que el futur està a les nostres mans, arriba amb una gran part de la ciutadania cansada de les mentides, dels desequilibris i de l’augment de la precarietat. També de la falta de treball, de les paraules buides d’acció, de ser el sac dels cops, de veure com els més joves no poden traçar el seu propi futur i com l’esperança de qualitat de vida s’esvaeix, mentre les pensions que haurien d’assegurar la vellesa, perillen després d’anys i anys d’aportacions a la Seguretat Social. Ciutadans que han esdevingut escèptics, tant del bipartidisme com d’aquelles forces emergents, que practiquen la critica que hom vol escoltar, però que parla i promet com aquells que ignoren l’enorme deute públic i privat, en el que estem immersos, o com si l’Estat disposes d’una ‘maquineta’ d’imprimir diners i els mercats no fossin globals o no forméssim part de la Unió Europea. Tot un conjunt de fets, que generen addicionalment un elevat nombre d’indecisos. De fet, amb molta probabilitat tant la governabilitat com el guanyador el decidiran els 2,5 milions d’indecisos que hi ha l’Estat, a casa nostra els centenars de milers que hi ha Catalunya.

Desencís generalitzat, elevat nombre d’indecisos i a la vegada tot un conjunt de forces emergents arrelades en aquell 15 de maig de 2011 són elements, que configuren un espectre ideològic farcit de matisos que fragmenta el vot. Forces emergents que, en alguns llocs, han sabut aplegar-se en partits consolidats i que guanyen posicions en les grans ciutats, especialment a Barcelona i Madrid, segons publiquen les diverses mitjans de comunicació. Quant a Barcelona s’imposaria Ada Colau (Barcelona en Comú) amb un 27% dels vots, seguit de Xavier Trias (CiU) amb un 22% dels vots, el que comportaria la pèrdua de 4 regidors. A Madrid hi hauria un empat entre Esperanza Aguirre (29,7% dels vots) i Manuela Carmena (27,8% dels vots). Amb aquest escenari d’incertesa la clau està en els indecisos. Són ells els que decantaran la balança, optant per quedar-se a casa o escollir la papereta de qui els hi cau més simpàtic, de qui recorden una ocurrència o del qui un conegut de confiança li ha aconsellat votar. No és d’estranyar que siguin ells el centre d’atenció de les forces polítiques i  s’ajusten els missatges, que els candidats actuïn d’acord al pas que marca les enquestes, oblidant sovint els continguts i la lletra petita dels respectius programes electorals.

Les eleccions municipals i autonòmiques, en alguns indrets de l’Estat, afronten la recta final. La campanya electoral, que arribà després d’una llarga precampanya, no aporta grans novetats, més enllà dels cartells dels carrers i els temps minutats de la televisió i la ràdio. No hi ha missatges clars sobre el que cal fer, com es farà, perquè cal fer-ho i amb qui es desenvoluparà. Un fet que ens hauria de preocupar i motivar a esbrinar, que hi ha darrera de les frases enginyoses i els titular de premsa. Conèixer el rerefons de les propostes esdevé crucial, atès que el proper 24 de maig els ciutadans escollirem qui administrarà els recursos públics, gestionarà el dia a dia de les nostres ciutats i centrarà les bases quan a models de desenvolupament de futur. Administrar i gestionar un binomi indissoluble, que de fer-ho amb encert depèn, en gran part, aprofitar les oportunitats que s’albiren en l’horitzó o retrocedir, encara més en la situació de pobresa que impregna el dia a dia de molts ciutadans del nostre país. Una gestió complexa per la qual cal formació, entrenament, experiència, voluntat de servei, transparència, determinació per foragitar als corruptes i capacitat d’assumir responsabilitat, fugint de la demagògia i de l’exclusió d’aquells que no els hi han fet confiança.

Sens dubte el dia 25 s’obrirà una etapa, en la que esdevindrà necessari fer política de pactes i consens, de coherència i d’anteposar la necessitat de facilitar la creació de los treball, ja què és inadmissible les taxes d’atur que té el nostre país i és vergonyós, que els nostres joves tinguin que emigrar per torbar treball i desplegar el seu talent o fugir d’un salari de pobresa. El 24-M els ciutadans anirem a les urnes, de res serveixen les enquestes, serà l’hora clau per decidir no sols els proper 4 anys, també les bases d’un nou període, en que moltes són les coses que s’hauran de decidir. En aquest context caldria assumir, que el futur esta a mans de tots i no sols dels indecisos, si esdevenim subjectes actius i exercim el vot amb seny i coherència. Per fer-ho, aquesta darrera setmana, caldrà escoltar i preguntar per descartar aquells que responen amb silencis o fugint d’estudi o dient ‘què’ sense explicitar el ‘com’ i a la vegada fer confiança als qui acceptin contrastar alternatives, tot detallant els perquès i explicitant amb qui pactaran i sumaran.

18.05.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elsingular.cat

Més enllà de la Catalunya oficial, el cor també batega

Diumenge, 03/05/2015 (08:54)

“El resultat del sondeig ha causat desconcert, quan no ha generat crítiques sobre el seu rigor”

El passat 2 de maig la Vanguardia publicava un sondeig, realitzat els últims dies d’abril, en el que explicava que al proper Parlament de Catalunya estaria format per 8 grups parlamentaris, tot configurant un escenari de governabilitat extremadament complex, arran de l’enorme fragmentació i de les diverses ideologies en ell representades. Emergia de nou el fantasma de la paràlisi, quant a governabilitat que ja sobrevola diversos municipis.

El resultat del sondeig ha causat desconcert, quan no ha generat crítiques sobre el seu rigor, en especial pel fet que ERC no capitalitzi la davallada de CiU (es quedaria en 26 o 27) i que aquesta formació es quedi sols amb 35 o 36 escons, a pesar de l’enorme compromís i determinació evidenciat pel president Mas i que Ciutadans fregui convertir-se en la segona força parlamentaria. He de dir que no comprenc la sorpresa de molts, ja que, com diu un amic sociòleg, quan parles amb la Catalunya real, escoltant sense condicionar respostes, constates que vivim en una societat plural, cansada, emprenyada, desencisada i que desitja confiar en tot allò que sona a nou i en aquells que no han tingut responsabilitat prèvies de govern o gestió pública. Les actituds posen en evidencia, que poc serveix la feina feta per posar les bases encaminades a superar una crisi, que s’ha carregat una part important de la classe mitja, columna vertebral de la Unió Europea, ha foragitat la confiança en un futur millor a centenars de milers de catalans i ha posat en dubte el valor de servei públic, que guia a una gran part dels ciutadans que han fet i fan política.

Ara bé, les moltes noticies, pròpies d’una triple precampanya electoral (municipals, catalanes i generals), que omplen de futurologia i especulació política als mitjans de comunicació, no haurien d’amagar, que el país camina i que, tot mantenint la demanda de ser consultat democràticament de forma clara sobre el seu futur, cada cop són més  les veus que afirmen, que cal posar la creació de lloc de treball al centre de tota decisió. Un treball de qualitat, estable, remunerat d’acord al cost de la vida i capaç de garantir, tant el progrés individual com de la col·lectivitat en el seu conjunt.

En aquesta tasca de construir país, d’activitat més enllà del que és reflecteix en l’opinió publicada i d’importància de l’economia productiva, cal enquadrar la jornada sobre economia industrial celebrada el proppassat 24 d’abril a iniciativa de CCOO i UGT del Vallès Occidental. Ambdós sindicats, tot assumint que la re-industrialització requereix el compromís de tothom, manifestaren aspectes tant importants com la necessitat de que “el coneixement, que rau en l’àmbit universitari, es transformi en innovacions, tant de productes com de processos, un procés en el que és fonamental la implicació dels centres tecnològics”. Sense oblidar l’important sessió de treball, organitzada pel Departament d’Empresa i Ocupació, del passat dia 29 encaminada a explicitar els plans d’actuació dels 7 àmbits de l’estratègia industrial, en la qual s’evidencià que després d’anys d’incertesa e indefinició, ara sí, el Govern està posant les bases per reconstruir l’imprescindible teixit industrial.

Actuacions que no sols van acompanyades de declaracions, propostes o programes de llarg abast, també amb mesures molt concretes plenes de simbolisme. Entre aquestes mesures que sorgeixen, crec que cal destacar l’adoptada per l’Ajuntament d’Ullastrell, presidit per Joan Ballbé, que evidenciant enginy i idees clares, ha acordat dedicar els diners ingressats en concepte d’IAE a crear un fons per ajudar amb microcrèdits a la creació d’empreses al municipi. Idees i compromís que caracteritzen molts dels consistoris que treballen, posant els seu gra de sorra, per reactivar l’economia del territori, sense descuidar la cultura, buscant nous formats i projecció, com va ser la trobada literària internacional sobre novel·la negra, celebrada, amb el decidit recolzament de l’Ajuntament, a l’Espluga de Francolí el passat cap de setmana.

Es miri com es miri i a pesar de que molts es dediquen a fer càbales sobre el futur i la seva governabilitat i altres a ignorar el que es fa en positiu en els 947 municipis que configuren Catalunya, el país real es mou per construir l’esdevenidor, sabent que si bé cadascun de nosaltres pot fer poc, la suma de molts, cooperant per competir, pot assolir qualsevol fita.

Entre aquestes fites de futur, una que esdevé clau és treballar per reequilibrar el territori, ja que fer-ho és millorar la qualitat de vida dels ciutadans al permetre de forma simbiòtica viure, treballar i desenvolupar-se professionalment i personalment. També és avançar en la sostenibilitat, al disminuir la mobilitat innecessària al moure els productes i serveis, tot minimitzant la mobilitat de les persones; és també augmentar la renta disponible per igualar nivell d’ingrés, pel diferencial de costos bàsics en les grans conglomeracions urbanes i les ciutats no massificades; és utilitzar les infraestructures e instal·lacions disponibles per la geografia catalana, permetent alliberar recursos econòmics de despesa per mantenir els aspectes associats a la massificació, per aplicar-los a aspectes propis de generació de treball, cultura i activitat.

Aquests són fets inqüestionables, caldrà doncs posar fil a l’agulla sense dilació, tot sabent que més enllà de la Catalunya oficial i centralitzada, el cor també batega amb força.

03.05.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elsingular.cat

Per Sant Jordi: ‘Viatge als països del cotó’ d’Erik Orsenna

Divendres, 24/04/2015 (09:41)

Els col·laboradors de VIAempresa trien els seus llibres preferits en un recull de propostes literàries pel dia del llibre i la rosa. Antoni Garrell recomana ‘Viatge als països del cotó’ d’ Erik Orsenna (Laertes, 2009)

“Per Sant Jordi, les roses i els llibres omplen els nostres carrers, mentre el sentiment de pertinença es reforça en un món cada cop més global, i a la vegada, més conscient de la importància de tenir cura de l’entorn i d’adoptar estils de vida més sostenibles. Un món en què “les matèries primeres són els presents que ens fa la Terra. Presents amagats o presents visibles. Presents fòssils, presents miners, que un dia s’esgotaran. O presents botànics que el sol i l’ activitat de l’home, cada any , renoven.”

Són les primeres línies del llibre, que ens porta a visitar tots els indrets on es cultiva el cotó, i conèixer les diferents societats que viuen d’aquesta planta que es cultiva entre el paral·lel 37 nord i el paral·lel 32 sud. Una planta que necessita poca aigua, molta calor i moltíssima llum. Una planta de la que s’aprofita absolutament tot, que aporta confortabilitat vestint a la població de tot el planeta, dóna treball a milions de persones i riquesa als 90 països que la cultiven i, especialment, a la Xina, els Estats Units, l’Índia i el Pakistan que aporten el 70% de la producció mundial. Avui en dia que tot es qüestiona, que vivim en una època d’obsolescència accelerada i que esdevé imprescindible pensar i actuar simbiòticament en local i global (tot conservant el món que ens alberga) crec que esdevé imprescindible celebrar Sant Jordi 2015 llegint a Orsenna i el seu llibre, ja que amb ell coneixerem una nova visió del que significa globalització.

23.04.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article complet a Via Empresa

El treball crea progrés col·lectiu i futur esperançador

Dimarts, 07/04/2015 (16:05)

“Una important baixada de l’atur, que ha arribat a tots els sectors productius i el que és encara més important, ha anat acompanyada d’un augment significatiu quant afiliació a la Seguretat Social”

El passat dilluns 6 d’abril vàrem conèixer que la creació de llocs de treball al primer trimestre de 2015, ha estat molt positiva. L’atur registrat a Catalunya es va reduir al març en 9.469 persones, un nou mes creant-se llocs de treball el que comporta que ja sumin 21 mesos consecutius creant-se ocupació. Aquest fet comporta que, en termes interanuals la reducció del nombre de persones aturades fou de 52.812. Reducció de l’atur registrat que en el conjunt de l’Estat ha arribat a 60.214 persones. Una important baixada de l’atur, que ha arribat a tots els sectors productius i el que és encara més important, ha anat acompanyada d’un augment significatiu quant afiliació a la Seguretat Social. A nivell de l’Estat aquest increment d’afiliats, en els 12 últims mesos, ha estat de un 2,83%, arribant als 459.918 afiliats. Unes dades de les que ens tenim que alegrar i que evidencia que la recuperació macroeconòmica, que els indicadors fa mesos anaven senyalant, ara comença arribar als ciutadans.

Ara bé, la millora notòria quant la creació de treball, la qual tindria que arribar amb plenitud al 2016, no pot amagar per un costat que el treball que és crea en gran part és inestable, poc qualificat i amb retribucions baixes atès els cost de la vida i per altra que el nombre d’aturats a Catalunya encara afecta a 571.655 persones (4,45 milions a nivell de l’Esta). Un atur que afecta a totes les demarcacions del país: 421.853 persones a Barcelona, 53.122 a Girona, 29.126 a Lleida i 67.554 a Tarragona i que presenta taxes escandalosament grans entre els joves. Es miri com es miri, per altes que siguin les xifres de creació de llocs de treball, aquestes encara són insuficients pel nombre d’aturats. Catalunya necessita crear centenars de milers de llocs de treball, Espanya milions, ja que escenaris amb taxes d’atur per sobre del 20% fins al 2020, com els que indica l’Organització Internacional del Treball, no són admissibles.

Crear ocupació tindria que esdevindré l’eix conductor de totes les polítiques. Cal treballar per crear llocs de treballs estables, de qualitat i capaços de suportar les turbulències econòmiques, que de forma periòdica es presenten arreu.

Crear llocs de treball comporta noves reformes en l’àmbit institucional, tant a nivell de l’Estat com de Catalunya i que passen per 4 eixos: focalitzar el sistema educatiu (d’Instrucció com diria el Catedràtic Tòfol Trepat), a les necessitats dels sistema productiu; potenciar encara més la internacionalització de les empreses; augmentar la inversió en R+D+i per assolir en 4 anys xifres properes al 3% del PIB (actualment el 1,3%), un augment que requereix inversió privada, el que comportar incentivar-la i cuidar-la; i potenciar la competitivitat prestant especial atenció en reduir els costos energètics, millorar les infraestructures i els processos cooperatius encaminats a potenciar la innovació, tot augmentant el volum de les empreses. Actuacions que, de anar acompanyades de la lluita contra l’economia submergida i el frau fiscal poden generar, segons alguns observatoris, més de 2 milions de llocs de treball en 4 anys, tot situant la taxa d’atur al voltant del 14,2% de la població activa.

Lluitar contra l’atur, crear llocs de treball, requereix escenaris facilitadors i en la creació d’aquests escenaris no sols té que intervenir l’administració central i la catalana, les Administracions locals poden ajudar i molt. En aquesta línia els governs locals poden accelerar la creació d’empres i increment de l’activitat de les existents, facilitant l’obertura de les noves, reduint dràsticament els tràmits administratius , agilitzant l’ampliació de l’activitat de les empreses existents amb llicencies provisionals que permeten l’activitat mentre s’adeqüen a les infraestructures disponibles a les noves normatives; o amb reduccions d’impostos si l’any anterior s’ha creat llocs nets de treballs. Les Administracions locals poden també fomentar la dotació de capital humà de les empreses del seu municipi i generar ocupació, elaborar els plans de formació escaients pel teixit productiu dels municipis i incentivar fiscalment la participació de les empreses en acolliment d’estudiants en practiques, sense oblidar la capacitat, quant a millorar la disminució de costos del cost energètic de les PIMES del Municipi mitjanant processos de compra consolidada, publica més privada, o la posta en marxa d’agències d’energia d’abast supramunicipal.

Finalitza el primer trimestre amb creació significativa neta de llocs de treball, certament bona noticia, però insuficients per les necessitats del país i clarament millorables quant a les seves característiques. El futur es dibuixa millor i la confiança creix, és moment de capitalitzar-la, d’aprendre dels errors del passat i fugint de demagògies posar la creació de treball com a prioritat, ja que sols amb treball pel conjunt de la ciutadania el progrés col·lectiu és possible i el futur esperançador.

07.04.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elsingular.cat

La ciutat que jo vull

Dilluns, 30/03/2015 (15:53)

“Atansar les eleccions municipals, m’ha conduit a pensar en com voldria que fossin les ciutats del nostre país”

En les properes setmanes s’aniran incrementant els missatges i les propostes de futur dels diversos caps de llista a les eleccions municipals del mes de maig. Propostes arrelades en les ideologies, que enquadren les actuacions i prioritats d’aquells que, democràticament, aspiren a gestionar l’esdevenidor i administrar els recursos comuns. Unes propostes, però, que amb massa freqüència obliden que l’atur es mantindrà proper al 18%, a pesar que les previsions de creixement pel 2015 de Catalunya es situen en el 2,5%.

Atansar les eleccions municipals, m’ha conduit a pensar en com voldria que fossin les ciutats del nostre país i en conseqüència amb quin criteri analitzaré les diverses propostes electorals pel 24 de maig. La meva carta als ‘reis’, a l’inici d’aquest període electoral, que comença el proper dimarts dia 31 de març (si bé la campanya electoral oficial es circumscriu del 8 al 22 de maig) bé encapçalada amb una petició: “voldria una ciutat compromesa amb les seves arrels i els més febles i, a la vegada, entregada a facilitar la creació de llocs de treball”.

Tinc el convenciment que molts podem coincidir en l’anterior afirmació, les discrepàncies poden sorgir en el com fer-ho. Per aportar debat, en la meva opinió, els 10 objectius que delimiten el com assolir-ho, són: el primer, vertebrar una ciutat, on es pugui de forma simbiòtica viure, treballar i desenvolupar-se professional i socialment. El segon, assumir que el repte és crear ocupació i a la vegada assolir lideratge, quant a treball estable i de qualitat. El tercer, compromesa amb la reindustrialització com tractora de serveis de valor i generació d’ocupació. Quart, assumir la necessitat de potenciar la relació de les empreses amb les universitats, per poder competir en els mercats globals. Cinquè, acceptar que tenim un dèficit quant ocupabilitat i dotació de capital humà, el que requereix invertir decididament en formació. Sisè, afrontar el repte de la sostenibilitat, amb identitat pròpia i de forma inclusiva i amigable. Setè, vertebrar les infraestructures de mobilitat de les persones, pensant en minimitzar el temps de desplaçaments, especialment en la mobilitat per treball. Vuitè, amb fiscalitat que no castigui l’activitat econòmica. Novè, que doni pas als joves i al talent emergents . Finalment, desè, una ciutat amatent amb la formació, l’art i la cultura i compromesa amb els emergents.

Indiscutiblement són molt més les actuacions que s’han d’afrontar, per potenciar vertebrar una ciutat “compromesa amb les arrels i els més febles i, a la vegada, entregada en facilitar la creació de llocs de treball”, però cap d’elles ho farà possible, si no es posa al centre de tota decisió a les persones i les seves legitimes aspiracions. Unes aspiracions diverses, però que tenen en comú la voluntat de, tot respectant la llibertat, foragitar la pobresa i esdevenir sobirans en traçar el propi futur.

30.03.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elsingular.cat

Administracions Locals: Incentivar o frenar l’activitat

Dimecres, 18/03/2015 (16:18)

“La capacitat de les administracions de construir entorns facilitadors no pot ni ha de ser oblidada”

Fa uns dies escrivia en aquest diari “Créixer sense ocupació no és cap bona notícia, ja que un creixement sense ocupació no aporta progrés econòmic al conjunt de la ciutadania, per tant, sense progrés col·lectiu el futur no sols és una quimera: és impossible”. Compartint la necessitat de crear ocupació, diverses persones van fer-me arribar, els dies següents, el seu convenciment que, en les actuals circumstàncies, la capacitat dels municipis de vertebrar entorns favorables a la creació d’ocupació era molt petita, o nul·la, atès que molts aspectes estan condicionats per Administracions de nivell nacional o supranacionals.

Aquests és un fet que no comparteixo atès que -essent innegable la interdependència planetària, la força de les grans multinacionals i les asimetries legals i de costos existents-, també és cert que la capacitat de construir entorns facilitadors de creació de llocs de treball per part de les administracions locals no pot ni ha de ser oblidada, en especial per tots aquells que creiem que el desenvolupament personal i social ha d’efectuar-se simbiòticament amb el progrés i desenvolupament professional.

Què poden fer les Administracions locals per crear entorns proclius a l’arrelament de noves empreses i potenciar el creixement de les existents? Aquesta és, al meu entendre, la pregunta a respondre, i entomar-la amb el convenciment que es pot fer molt. Per endinsar-se en la resposta cal reconèixer, en primer lloc, que els pobles i ciutats que han minimitzat els efectes negatius de la crisi, i han evitat una destrucció significativa de llocs de treball, han estat aquells que disposen, per un costat, d’una estructura econòmica configurada per un entramat d’empreses que desenvolupen les seves activitats en l’àmbit industrial, dels serveis i del comerç.

En segon lloc cas, és requerit acceptar que són ciutats que han potenciat l’arrelament a les mateixes d’empreses amb capacitat de competir en el món global mercès a un procés continuat d’innovació, han cuidat les relacions Universitat-municipi i han fomentat l’augment de la dotació de capital mercès a la formació i la cultura. Aquest és, sense lloc a dubtes, el camí indispensable per crear llocs de treball estables, de qualitat i capaços de suportar les turbulències econòmiques que de forma cíclica es presenten arreu. L’anàlisi empírica de la situació relativa d’una ciutat envers una altra, permet descobrir com les Administracions locals poden ser claus per incentivar la creació de llocs de treball i la dinamització del progrés econòmic i social, al contrari, poden convertir-se en elements que frenen l’activitat, conseqüentment la generació de benestar, i el progrés dels seus ciutadans.

Consegüentment, els municipis que assumeixin, i no sols de paraules, el seu compromís en facilitar la creació de treball per disminuir la taxa d’atur i augmentar el nombre d’ocupats cal que solucionin les problemàtiques existent quant a polígons, àrees industrial i zones comercials en aquells aspectes associats al transport, les comunicacions, la seguretat, i els serveis. Que facilitin també la implantació en el seu territori d’empreses de serveis i l’augment de la capacitat productiva de les empreses existents i les de nova implantació, tot simplificant i eliminant les traves burocràtiques existents.

Cal també potenciar els processos d’innovació incentivant i donant suport a la cooperació interempresarial i fomentant la col·laboració entre els centres universitaris i tecnològics amb les empreses, sense oblidar promoure l’ajust de la formació ocupacional, i professional, a les necessitats específiques del teixit productiu existent i oportunitats de futur.

Un conjunt d’actuacions que, de forma complementària a la capacitat normativa, reguladora i impositiva que disposen les Administracions, cal enquadrar-les en un doble context, el primer que avui dia no és el gran qui es menja el petit sinó el ràpid qui es menja el lent. I el segon, que la societat actual es caracteritza per una alta volatilitat, les informacions i els fets es produeixen de forma accelerada, on la relativitat guanya terreny i les incerteses s’imposen en les relacions personals i en les professionals.

Uns fets que exigeixen equips humans de governants motivats, il·lusionats, renovats i compromesos amb els reptes que el dia a dia es presenta en els municipis i en el si de les organitzacions en ells instal·lades, el que obliga no sols a gestionar recursos i projectes, sinó també les emocions i legitimes aspiracions en el si de la diversitat que els configuren.

Antoni Garrell i Guiu

18.03.2015

Article publicat a Via empresa

Eleccions: Programes de futur o demagògia

Dilluns, 16/03/2015 (15:38)

“Caminem en un camí enquadrat un nou escenari molt diferent al que ha caracteritzat el període precedent”

Catalunya, com la majoria de democràcies europees, està immersa en una situació de molta complexitat que s’enquadra en un escenari de desconfiança, quant a la capacitat i honestedat dels gestors púbics, que potencia la incertesa omnipresent en el dia a dia. Uns fets que s’alimenten, per un costat, en que les taxes d’atur continuen sent altíssimes i la renda disponible dels ciutadans cada vegada és menor, a pesar creixement del PIB, i per l’altra en la manca de recursos que sofreixen les Administracions catalanes i les actuacions dels govern central i d’alguns partits catalans encaminades a impedir que democràticament els ciutadans ens expressem sobre el futur desitjat. Un i altre, sense oblidar la llosa el deute generat en la dècada passada, són amb freqüència elements que frenen les iniciatives i les actuacions encaminades a entomar amb pas decidit els reptes i desafiaments que com a societat tenim. Uns desafiaments que haurien de posar les persones i el seu futur en el cor de tota decisió i no perdre de vista que el 13,9% del catalans es troben en el llindar de la pobresa i que el fracàs escolar, que arriba al 24,7% a Catalunya, és el primer escull per aquells que el sofreixen, ja que les seves oportunitats de futur es redueixen enormement.

La situació que vivim és en la que s’enquadren les 3 eleccions a les que estarem convocats en els propers 10 mesos. Seria faltar a la veritat dir que els programes electorals no expliquen el què és vol fer, però també ho seria afirmar que expliciten el com i els esculls a superar i que aquests es detallin en les campanyes electorals. Ara, com sempre, però si cal amb més força, cal exigir que els que legítimament aspiren a gestionar i administrar els recursos públics i el futur detallin els seus objectius, ja que en cas d’obtenir la confiança majoritària dels ciutadans, esdevindran els objectius col·lectius. Uns objectius que han de recolzar-se en les potencialitats que té Catalunya per crear ocupació i millorar la dotació de capital humà i la seva ocupabilitat i, a la vegada, amb el compromís fefaent d’actuacions efectives per assolir una més gran transparència i rendició de comptes, aquests últims indispensables per desterrar la corrupció.

Unes eleccions, una situació que potencià els missatges del ‘canvi’, quelcom però que no té res de nou. Canviar és pot entendre com transició d’un govern a un altre, de substitució de prioritats, de forma de fer, també de sistema, de persones o aliances. De fet la vida en si mateixa és un canvi continuat, i és el canvi el que permet que els fets millorin o empitjorin. Uns i altres, sovint, depenen de les nostres accions, omissions o renúncies, ja sigui actuant com individus isolats o col·lectius articulats i compromesos. La clau no és per tant canviar, ja que el canvi està sempre omnipresent. La clau resideix en QUÈ es vol fer i COM es vol fer. El què i el com són els dos aspectes freqüentment oblidats en les campanyes electorals, que es vertebren sovint en la demagògia o la retòrica, i estan més enfocades a la crítica i desqualificació de l’adversari i assolir els titulars de la premsa.

Al meu entendre ha arribat l’hora que els partits, plataformes o coalicions no sols diguin què volen fer, cal que diguin com ho faran. És per tant l’hora de dibuixar i explicar els programes de futur tot fugint de la demagògia. Cal fer-ho tot recordant que en les democràcies consolidades, aquelles que s’han arrelat en la ment i cor dels ciutadans, és la triada transparència en la gestió, prioritats de govern i com s’articularan les actuacions associades, el que acaba sent determinant en el moment de decidir el nostre vot. Aquí, més aviat que tard, també haurà de ser-ho.

9.04.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elsingular.cat

Un passat d’especuladors i “dinamitzadors econòmics”

Dilluns, 02/03/2015 (12:52)

“Caminem en un camí enquadrat un nou escenari molt diferent al que ha caracteritzat el període precedent”

El passat mes de febrer es conegué que al 2014 es trencà la tendència de creixement negatiu del PIB, que arrossegava Espanya des de 2007 i que les previsions de creixement per 2015 i 2016 se situaven entre el 2,5% i el 3%, segons els diversos estudis efectuats per la Unió Europea, el govern de l’Estat i diversos organismes internacionals. Uns percentatges significatius si considerem que el creixement mundial s’estima se situarà sobre el 3,7%. Un increment, però, que no va acompanyat del necessari decrement de la taxa d’atur, de l’augment dels ocupats i, a la vegada, de la disminució significativa de l’endeutament tant públic com privat.

Les dades econòmiques i les previsions de futur evidencien l’inici d’un nou cicle expansiu. Ara bé, les noves tendències quant automatització de processos; les noves exigències quant a perfils professionals; la competència global asimètrica; els avenços científics; els reptes, desafiaments i oportunitat associats al canvi climàtic i l’esgotament dels recursos naturals i les incerteses que enquadren les relacions entre els diversos col·lectius exigeixen assumir uns nous escenaris, pels quals els entramats jurídics que han vertebrat el desenvolupament econòmic i el finançament dels Estats no són els escaients. És una època que precisa de grans canvis, és fonamental entendre que, tota inversió o despesa pública té que comportar retorns a nivell col·lectiu i que és tan greu desprestigiar les Institucions com que malversar és robar la llibertat de les properes generacions.

Estem a l’inici d’un llarg camí que ens hauria de portar a la recuperació econòmica i la creació d’ocupació, en el qual esdevé imprescindible un canvi d’actituds i noves pautes de generació de valor, tot reconeixent la necessitat de que tota inversió tingui retorns i no es malversin els recursos.

En aquest context caldria que acceptéssim que esdevé essencial per afrontar els nous desafiaments obrir pas a noves persones i a noves actituds, que cal desterrar la demagògia i treballa amb talent i esforç per afrontar els nous desafiaments. Serveixi com exemple de la necessitat de donar pas, -d’escoltar aquells que han forjat el seu futur en aquests nou escenari nascut al 2007-, les afirmacions que efectuava recentment el jove director i guionista de cine David Victori, -guanyador del Festival Internacional de cine de Youtube-, en una jornada organitzada per l’associació d’antics alumnes d’ESDi. En Victori explicà la seva conversa amb el productor Miguel Angel Faura, tot afirmant “per masses anys part d’una generació de productors en aquest país han estat fent cinema sense una necessitat d’un retorn per part del públic, com si un forner guanyés diners en el procés de fabricació del pa i no tingués cap necessitat de vendre’l per treure’n benefici, un fet que explica el poc interès per la qualitat del producte”. En David Victori després de reflexionar sobre la importància de la qualitat, dels treball ben fet i la necessitat de que els productes aportin els retorns (beneficis), fruit de la seva acceptació (compra) va finalitzar dient: “Ara la nova generació estem pagant els abusos d’aquesta generació anterior, però hem après la lliçó i nosaltres si mirem als consumidors treballant amb qualitat i optimitzant els recursos”.

Immersos en un viatge cap un nou horitzó, cal entendre que caminem en un camí enquadrat un nou escenari molt diferent al que ha caracteritzat el període precedent, que estava regit per especuladors i “dinamitzadors econòmics” molt focalitzats a la rendibilitat a curt i al creixement fonamentat en l’endeutament, desenvolupant projectes insostenibles, construint infraestructures inadequades i movent-se un notori menyspreu a la importància de l’indústria i el capital humà. Cada cop tinc més arrelat el convenciment que el problema principal és rellevar democràticament de les responsabilitats aquells pels quals la crisi no ha estat més que un mot i als que creuen que els models del passat tornaran a ser vàlids pel futur. És hora de que tot preservant la feina feta en el passat, construïm el present sense espoliar el futur.

02.03.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a elsingular.cat

Sense treball, sense progrés col·lectiu, el futur és impossible

Dimecres, 18/02/2015 (13:52)

S’estima que la taxa d’atur no es situarà per sota del 21% fins al 2020 i, per tant, crear ocupació hauria d’esdevindré l’eix conductor de totes les polítiques. 

Al llarg del passat mes de gener i principis de febrer, s’han anat coneixent les dades que concreten l’activat econòmica del 2014. El primer aspecte a destacar és que a Espanya s’ha trencat la tendència de creixement negatiu del PIB que s’arrossegava des de 2007. A la vegada que la previsió de creixement pel 2015, que ha efectuat la Unió Europea, indica que se situarà en un +2,3% i en +2,5% el 2016. Previsions de creixement que també les corrobora el Fons Monetari Internacional, si bé en percentatges una mica més baixos (2% pel 2015 i 1,8% pel 2016), uns percentatges significatius si considerem que s’estima que el creixement mundial se situarà en 3,7%.

Ara bé, aquestes previsions de creixement no van acompanyades de creació significativa de llocs de treball -un fet que genera desigualtat, exclusió i pobresa-, ja que com explica la Unió Europea (UE) la taxa d’atur seguirà per sobre del 20%, inclús el 2016 (el 2014 s’ha situat en el 24.7% de la població activa), una taxa enorme que duplica la mitjana prevista a la UE, que se situarà en el 10,9%. És el doble de l’Alemanya, que rondarà el 4,8% o la del Regne Unit del 5,4%.

Espanya té uns percentatges d’atur enormes, que en el cas dels joves sobrepassa el 50% i que posen en evidencia, per un costat, la debilitat del model productiu existent a l’Estat i per altre, la manca de polítiques actives per facilitar la creació d’empreses i la consegüent creació de llocs de treball. De fet, la necessitat de disposar de polítiques que incentivin la creació de llocs de treball bé avalada per les previsions de l’ Organització Internacional del Treball, que estima que de no haver-hi canvis substancials, la taxa d’atur no es situarà per sota del 21% fins al 2020.

Consegüentment, crear ocupació hauria d’esdevindré l’eix conductor de totes les polítiques. Cal treballar per crear llocs de treballs estables, de qualitat i capaços de suportar les turbulències econòmiques que de forma periòdica es presenten arreu.

En aquest context cal analitzar la idoneïtat i la fortalesa dels models productius. En aquesta línia, un cop constatat que els models amb forta base industrial exportadora són els que han contingut la destrucció d’ocupació i el manteniment del treball estable, cal afirmar novament que sols un model fonamentat en la indústria, amb capacitat de competir en els mercats internacionals, té les potencialitats per crear de forma significativa llocs de treball, tant de forma directa, com ser tractor d’aquells associats als serveis d’alt nivell i indirectament, mercès a la creació d’ocupació, potenciar el consum i el comerç.

Cuidar la indústria, com a palanca aportadora de treball estable i de qualitat, esdevé imprescindible. Fer-ho obliga a què l’economia productiva esdevingui de nou prioritària en les polítiques de totes les Administracions, se solucionin les problemàtiques existents, quan les àrees industrials, se simplifiquen i eliminin progressivament les traves burocràtiques existents, s’ajusti la formació ocupacional i professional a les necessitats específiques del teixit productiu de la ciutat, es potenciïn la col·laboració Universitat-Empresa, s’homologuin els preus de les telecomunicacions i energia amb els països de la UE amb els qui es competeix i es disposi de finançament suficient i en condicions escaients.

Es miri com es miri, créixer sense ocupació no és cap bona notícia, ja que un creixement sense ocupació no aporta progrés econòmic al conjunt de la ciutadania, per tant sense progrés col·lectiu el futur no sols és una quimera, és impossible.

18.02.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Via Empresa