No podem perdre l’estela dels capdavanters

Dimecres, 18/05/2016 (09:33)

“Esdevenen imprescindibles polítiques i actuacions decidides, no sols tímides intervencions”

Aquest dimarts he assistit a la jornada industrial de primavera que anualment organitza la Fundació per la Indústria. El tema central era la indústria 4.0, indústria que és, bàsicament, la combinació simbiòtica dels mètodes de producció tradicionals amb les tecnologies de la informació i la comunicació, un fet que permet el ràpid procés i transmissió de dades. Aquest tipus de fabricació possibilita una producció més ràpida, automàtica i flexible, tot assumint que actualment no es tracta de vendre el que fabriquem sinó de produir tot allò que els clients o potencials clients necessiten o demanden.

Les diverses taules rodones i conferències han explicitat i evidenciat que la indústria 4.0 pot tenir enormes impactes positius quant a la creació d’ocupació i increment del PIB, especialment en països amb una sòlida base i tradició industrial. Aquest és el cas de Catalunya, com es dedueix en analitzar la progressiva repatriació de fàbriques que s’havien deslocalitzat a l’Àsia Pacífic cap a Alemanya, Suïssa o Àustria.

La forta component industrial catalana hauria de permetre assumir el repte d’aprofitar les oportunitats de la indústria 4.0 i augmentar l’ocupació, aquest és un objectiu indefugible. Tal com explica la primera onada 2016 del baròmetre del CEO, la manca de treball és considerat per un 55,7% dels catalans com el principal problema que té Catalunya, per davant de la insatisfacció amb la política (41,4%) i les relacions Catalunya-Espanya (27,5%). Ara bé, per gaudir de les oportunitats que aporta la quarta revolució industrial, una realitat creixent en altres països, són imprescindibles canvis estructurals encaminats a valorar la ciència i potenciar l’emprenedoria, facilitar la transferència de tecnologia, incentivar la cooperació transversal, desplegar plenament les xarxes telemàtiques (tenim especial cura de l’última milla), digitalitzar les empreses i el país potenciant la formació i les inversions tecnològiques, … i aprofitar les potencialitats de tot el territori amb criteris de reequilibri territorial.

Posar solució a l’atur, disminuir la precarietat i encarar l’irrenunciable progrés social s’albira possible en el nou escenari que aporta aquesta nova revolució industrial, la quarta. Però per assolir-ho, esdevenen imprescindibles polítiques i actuacions decidides, no sols tímides intervencions que semblen més encaminades a justificar que es fa quelcom que amb voluntat decidida a transformar el sistema productiu. Sembla que no hem entès que és hora de no perdre el temps i no perdre l’estela dels capdavanters.

Seria faltar a la veritat negar que Catalunya ha posat bases i endegades actuacions per afrontar els nous reptes quant a manufactura avançada. Entre elles, destaca l’anella Industrial 4.0, plataforma digital col·laborativa entre empreses i agents per connectar les TIC amb la Indústria, una plataforma impulsada per la Generalitat de Catalunya, Eurecat i i2CAT. Una bona iniciativa per avançar cap a una indústria digitalitzada i interconnectada, requisits indispensables per la indústria 4.0 que requereix compartir informació, projectes, recursos de processament de dades i innovar acceleradament per crear productes d’alt valor en sectors clau quant a futur. Ara bé, els recursos que sí que es destinaran entre 2015 i 2016 són clarament insuficients si considerem les actuacions dels països capdavanters en aquesta nova revolució industrial: Alemanya des de la perspectiva manufacturera, i EUA des de la digital.

Una xifra insuficient, ja que la nova revolució industrial obliga a millorar la productivitat i la competitivitat de les empreses tot possibilitant, com ha quedat palès al llarg de la jornada organitzada per la fundació, “un increment del benestar de les persones si considerem la potencialitat de les TIC i la distribució de la Indústria en tot el territori amb criteris de reequilibri territorial un fet que permet, a la vegada, una millor conciliació de la vida professional i familiar, augmentar la renta disponible dels treballadors, preservar el medi ambient i en conseqüència un desenvolupament sostenible”. Aspectes que posen en evidència l’insuficient desplegament de les comunicacions d’alta velocitat al llarg del territori i en especial, als polígons industrials.

No perdre l’estela dels capdavanters exigeix que els centres d’R+D+i, les empreses i els Governs assumeixin actuacions per enfortit tots els processos associats a la indústria 4.0, posant èmfasis en les pimes, en la línia que està desenvolupant Alemanya, on la quarta revolució industrial ha estat assumida en plenitud entenent que “qualsevol procés industrial que impliqui màquines es pot optimitzar amb la indústria 4.0, inclosos els sectors tradicionals”. En aquesta línia una reconeguda consultoria internacional va explicar fa uns mesos que en el 2020, el 80% de les empreses alemanyes hauran digitalitzat la seva cadena de valor, amb independència del sector i que la indústria alemanya invertirà 40.000 milions d’euros cada any per impulsar la indústria 4.0.

Hom té la impressió que els problemes s’acumulen, que la complexitat creix i que oportunitats s’esvaeixen mentre les decisions en l’Administració es paralitzen, condicionada per uns períodes electorals que s’eternitzen. Sigui certa o no la impressió, la realitat és que les oportunitats no esperen i qui arriba primer, té avantatges. És doncs l’hora de foragitar excuses i cadascun de nosaltres assumir amb determinació els reptes que es dibuixen a l’horitzó, uns reptes al nostre abast si despleguem aquella empenta que caracteritzà els nostres avantpassats, aquells que sense recursos naturals ni matèries primeres van saber entomar els desafiaments de totes i cadascuna de les revolucions industrials i, bon recordar-ho, van fer de Catalunyea un país referent quant a progrés econòmic i social.

18.05.2016

Antoni Garrell i Guiu

Article Publicat a Viaempresa

Fotografia de presdient.cat

Escenaris de canvis i oportunitats

Diumenge, 15/05/2016 (09:48)

“El desllorigador per capgirar els problemes associats a la manca de treball, la precarietat laboral o els salaris desajustats a les exigències del cost de la vida passa, en gran mesura, per recuperar e incrementar el pes del sector industrial”

La paràlisis en l’activitat política, condicionada per uns períodes electorals que s’eternitzen, contrasta amb la vida real, on tot flueix amb molta rapidesa i l’obsolescència es fa constantment present. Els processos productius, al igual que les pautes de relació, es transformen impulsades per la digitalització de la informació, les comunicacions, la robòtica, la intel·ligència artificial, els Smart products o les xarxes socials. Una època en la que, mercès al ús intensiu de les TIC i l’escurçament de la cadena de valor, la productivitat de les empreses no esta tan condiciona per la seva ubicació quant a costos laborals, aspectes que originaren la migració de moltes industries cap a Àsia, sempre que l’ecosistema que les acull garanteix la connectivitat dels productes als mercats, l’accés ràpid a la informació, es faciliti la interactivitat client-proveïdor, és disposi de persones preparades per aplicar i generar coneixement, tot impulsant els processos innovadors. Un escenari en el que esdevé cabdal augmentar la formació dels ciutadans i el desplegament de les xarxes telemàtiques, tot acceptant que l’accessibilitat a la informació per part de les empreses i els ciutadans esdevé imprescindible, ja que està canviant no sols la naturalesa dels mercats i la forma d’accedir a ells, sinó també els models de producció.

En aquest nou entorn, pocs són els que dubten, que el desllorigador per capgirar els problemes associats a la manca de treball, la precarietat laboral o els salaris desajustats a les exigències del cost de la vida passa, en gran mesura, per recuperar e incrementar el pes del sector industrial. En paraules Zoran Stancic, -director adjunt de la comissió europea per les xarxes de comunicació i tecnologia (DG Connect)- “la industria és el veritable motor de l’economia”. Una recuperació de la industria enquadrada inexorablement en la quarta revolució industrial, convertint les fabriques en pols d’innovació i que sols en la Unió Europea es preveu generi abans del 2020 uns 15,5 milions de llocs de treball de qualitat i estables mercès a assolir-se l’objectiu de que el 20% del PIB l’aporti la Industria. Uns nous llocs de treball, molts diferents, més tecnificats, qualificats i més complexes que permetran que el diferencial de llocs de treball perduts i generats presenti saldos positius. Nous llocs de treball que requereix nous perfils professionals, conseqüentment canvis en els plans d’estudis d’enginyers, informàtics, dissenyadors, arquitectes,…, etc., tant en els estudis universitaris com en els de formació professional.

Per debatre aquest nou marc de canvis i oportunitats, en el que ens endinsem, la setmana passada vaig assistir a una reunió prèvia a la jornada d’economia Industrial 2016, organitzada per la Fundació per la Industria, que amb el lema ‘la Industria 4.0 una oportunitat per Catalunya, tindrà lloc el proper dimarts dia 17. La reunió, tot constatant que és ‘La simbiosis entre els mètodes de producció convencionals amb les tecnologies de la informació i la comunicació el que configura la Indústria 4.0′ va concloure que per assolir l’èxit, conseqüentment generar llocs de treball estables i de qualitat en aquests procés de re-industrialització, esdevé imprescindible saber orientar els processos productius en un entorn més complex enquadrat en un triple condicionant: adaptació als canvis del mercat, maximitzar la productivitat i valoritzar amb rapidesa els avenços tècnics i científics.

Aspectes que exigeixen que flueixin, amb criteris de parneriat, les relacions entre centres de recerca i empreses, i que els sistemes de producció s’interconnectin íntegrament, tant els interns com els externs, de forma sincronitzada en temps real per poder fabricar productes personalitzats, ja que aquests assumiran protagonisme en detriment de la producció uniforme reiterativa. Esdevindrà necessari la auto-adaptabilitat de les cadenes de producció als productes mercès a implementar sistemes ciberfísics amb capacitat de presa de decisió autònoma funció de les demandes o evolucions dels mercats, ja que moltes seran oportunitats per aquelles empreses amb capacitat de fabricar des de la demanda i no des de la oferta.

Són temps de canvi, en molts aspectes, i conseqüentment esdevé imprescindible que l’administració actuï tant com a tractor i facilitador de les transformacions del procés productiu com cohesionador d’una societat, que veu amb preocupació com el futur no esdevé un horitzó de millora i progres social. Actua com a tractor i facilitador obliga a ser valent per simplificar els tràmits administratius, reformar un entramat jurídic desajustat a les exigències de la societat global en la que competim les nacions i, a la vegada, disposar dels recursos requerits. Uns recursos que han de permetre assegurar les polítiques socials i l’actuació com esperonador econòmic. Cal fer-ho assumint el canvis i encarant les oportunitat, recordant que avui ja no és el gran qui es menja el petit, sinó el ràpid qui es menja al lent.

15.05.2016

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elmón

Fotografia de: www.muypymes.com

26J, otra vez

Diumenge, 01/05/2016 (09:55)

“Iniciamos un nuevo periodo electoral, donde unos y otros son rehenes de los problemas que ellos mismos, directa o indirectamente, han creado”

Una nueva campaña electoral ha comenzado, aunque disfrazada de precampaña ya que oficialmente esta se iniciará el próximo 10 de junio, con ella los mensajes que reiteradamente nos enviaran los protagonistas sin otro fin de convencernos que cada uno de ellos son la mejor opción. Se difuminará la frontera entre propaganda, -entendida como actuaciones encaminadas a dar conocer las ideas que rigen las actuaciones sociales, éticas, filosófica o morales- y la publicidad -actuaciones encaminadas a inducir una decisión de compra sin entrar en el trasfondo de los hechos y las cosas -. Se convertirá en objetivo primario verbalizar que todo deseo es posible y explicar las excelencias y ensalzar las cualidades propias intentando debilitar al adversario o agitar el miedo hacia él. Se obviará el requerido debate de las ideas para lograr mejorar la calidad de vida de los ciudadanos y recuperar la prosperidad en un mundo interdependiente, se intentará esconder los fracasos de los que han sido actores estos últimos meses, mientras el paro no disminuye, la economía se estanca, las oportunidad se desvanecen, la pobreza gana terreno y un 20% de los jóvenes entre 18 y 24 años no siguen estudiando al finalizar la educación obligatoria, la tasa de abandono más alta de la UE según detalla Euroestat.

Iniciamos un nuevo periodo electoral, donde unos y otros son rehenes de los problemas que ellos mismos, directa o indirectamente, han creado, ya sea por no saber evitar las tensiones y los protagonismos en el seno de sus partidos o por responsabilidades políticas no asumidas o por la falta de firmeza frente la corrupción o por haber establecido alianzas electorales con el único fin de maximizar la ley de Hondt, obviando el debate y la no coincidencia en aspectos trascendentales. Pero todos ellos, menospreciando a los ciudadanos identificados con sus planteamientos, focalizaran su mirada en los indecisos y en aquellos que pueden cambiar su voto. Ciudadanos que se mueven en un entorno, donde la estabilidad no está ni se la espera, la confianza con las Instituciones disminuye día a día y los problemas económicos de subsistencia básica siguen creciendo de forma continuada, mientras las políticas para incentivar el empleo no se formulan. La última EPA lo evidencia el explicitar que 1.610.900 de los hogares españoles tienen a todos sus miembros en paro; que el número de parados en España subió, en los 3 primeros meses de 2016, en 11.900 personas llegando a 4.791.400 parados, tasa de paro del 21,00% (en Cataluña el paro bajó en 8.600 personas y la tasa se redujo al 17,4%). Más paro y menos empleo, esta bajó en 52.700 personas, situándose el número de trabajadores en 22.821 millones (en Cataluña el número de personas ocupadas se incrementó en 25.700)

Con este escenario cabe preguntarse si no sería mejor, ya que el 26 de junio es repetir el 20D, afrontar una campaña diferente, renunciar a los eslóganes propios de la publicidad, centrando la campaña, que no es una segunda vuelta, en un debate riguroso sobre el futuro perseguido. Una campaña para dibujar escenarios posibles y cómo asumir los mismos. Desgraciadamente creo que pedir a los partidos políticos que cambien las campañas y renuncien a centrarla como una campaña publicitaria, propia de empresas comerciales, se convierte en un imposible, ya que la unanimidad seria imposible y en consecuencia, si el adversario lo hace uno tampoco puede renunciar al valioso recurso publicitario.

El 26J ya es el hito a alcanzar, se recorrerá un camino, para algunos de sus protagonistas de supervivencia personal, en el que se huirá de la reflexión serena que permite visualizar los resultados de nuestras actuaciones en el futuro y me temo que, evitando el análisis de los errores del pasado, se trabajará para activar la acción reacción, es decir convertir los mensajes en votos, de forma similar a la empleada en publicidad para convertir mensajes en compras. Una publicidad omnipresente que será tratada como imprescindible por todos los partidos, como lo es para toda organización que compite y que su éxito reside en la aceptación de los ciudadanos (consumidores, mercados) de lo que ofrecen. Publicidad que sobrepasa los medios convencionales, normalmente de pago, y llega a las redes sociales, donde la transmisión y propagación de los mensajes es casi gratuita, gracias a ser compartida por próximos o aquellos que comparten el contenido. Una publicidad que, generando entornos virtuales a menudo alejados de la realidad cotidiana, quiere potenciar la credibilidad de quien emite los mensajes, poniendo en duda, a la vez, la de los competidores y en el caso de la publicidad en redes, transmitiendo una imagen de proximidad, inmediatez e interactividad, con la ventaja adicional de poder descubrir las reacciones y sensibilidades de los ciudadanos (clientes), proponiendo cuestiones y recabando opinión.

Lo cierto es que ahora hemos llegado al punto de “volvamos a empezar”, podríamos decir hemos regresado al pasado, y con toda probabilidad con los mismos protagonistas y, con pequeños matices, con los mismos programas. Comienza una campaña, unas elecciones, que nos llevarán a un escenario no alejado del actual, tal como nos indican las encuestas a pesar de que hay que analizarlas con cuidado, ya que se mueven en unos escenarios sin referencias previas y con una ciudadanía cansada de la lejanía del mundo político de los problemas del día a día. Ahora bien, de variaciones en cuanto a número de escaños habrá y aunque quiera disimular unos ganarán y otros perderán. Unos cambios que tendrán, esta vez sí, consecuencias traumáticas para algunos de sus dirigentes, los cuales en ejerció de la lealtad a la ciudadanía, asumiendo todos sus errores, hace semanas deberían haberse retirado dado paso a nuevos liderazgos. No apartarse una vez se ha evidencia la incapacidad de construir alianzas e implantar soluciones es actuar al igual que aquellos que no piensan a largo plazo, que condenan al Estado a aplazar, una y otra vez. enfrentarse a los problemas estructurales y, escuchando las legítimas aspiraciones de los ciudadanos, a vertebrar un futuro más justo, integrador y posible.

Ante estos escenarios, soy de los que creo que es fundamental el rol de los medios de comunicación, de los periodistas. Creo ha llegado la hora de que asuman en plenitud su rol y no caer en la trampa de ser simplemente cadena de transmisión de lo que dicen o afirman los actores políticos en sus declaraciones y mítines. Es preciso hacer periodismo de verdad, aquello que caracteriza a los periodistas de investigación, aquellos que contrastan la información, la contextualizan, acceden a la hemeroteca y la divulgan huyendo de escribir crónicas más propias de un publirreportaje que de una información objetiva y comprometida con la ciudadanía. Un rigor informativo alejado de los tópicos y el titular que aporte a los ciudadanos elementos para analizar, discernir y votar en consecuencia. Creo que ha llegado la hora de actuar, de exigir que se actúe, pensando a largo plazo y no sólo en clave electoral.

1.05.2016
Antoni Garrell i Guiu

Versión en Castellano del articulo (TORNEM-HI), publicado en Elmón

Imagen de elconfidencial.com

26-J Tornem-hi

Diumenge, 01/05/2016 (09:41)

“Demanar als partits que canviïn les campanyes i renunciïn a centrar-ho com una campanya publicitària, pròpia d’empreses comercials, esdevé una quimera”

Una nova campanya electoral ha començat, si bé disfressada de precampanya ja que oficialment s’iniciarà el proper 10 de juny, amb ella els missatges que ens envairan els protagonistes amb la finalitat de convences que la millor opció són cadascun d’ells. Es difumina la frontera entre propaganda, -entesa com a actuacions encaminades a donar conèixer les idees, que regeixen les actuacions socials, ètiques, filosòfica o morals- i la publicitat -actuacions encaminades a induir una decisió de compra sense entrar en rerefons de les coses-. Verbalitzar que tot desig esdevé possible, explicar les excel·lències i exalçar les qualitats pròpies, tot intentant afeblir l’adversari o agitar la por envers ell esdevindrà l’objectiu primari. Del requerit debat de les idees per assolir millorar la qualitat de vida dels ciutadans i recuperar la prosperitat en un món interdependent, es passarà a amargar el fracàs dels que han estat actors aquests darrers mesos, mentre l’atur no disminueix, l’economia s’estanca, les oportunitat s’esvaeixen, la pobresa guanya terreny i un 20% dels joves entre 18 i 24 anys no segueixen estudiants al finalitzar l’educació obligatòria, la taxa més alta de la UE segons detalla Euroestat.

Encetem un nou període electoral, on uns i altres són ostatges dels problemes que ells mateixos directa o indirectament han creat, ja sigui per no saber evitar les tensions i els protagonismes en el si dels seus partits o per les responsabilitats polítiques no assumides o per la manca de fermesa enfront la corrupció o per haver establert aliances electorals amb l’única finalitat de maximitzar la llei de d’Hondt, però sense coincidència en aspectes transcendentals. Però tots ells centraran la mirada en els ciutadans que poden canviar el seu vot, més que en aquells ja identificats amb els seus plantejaments. Ciutadans que es mouen en un entorn, on l’estabilitat no hi és ni se l’espera, la confiança amb les institucions disminueix dia a dia i els problemes econòmics de subsistència bàsica creixent de forma continuada, mentre les polítiques per incentivar l’ocupació no es formulen. La darrera EPA ho evidencia al explicitar que 1.610.900 de les llars espanyoles tenen tots els seus membres en atur; que el nombre d’aturats de l’Estat pujà en els 3 primers mesos del 2016 en 11.900 persones arribant a 4.791.400 aturats, taxa d’atur del 21,00% (a Catalunya l’atur baixa en 8.600 persones i la taxa es reduí al 17,4%). Més atur i menys ocupació, aquesta baixà en 52.700 persones, el nombre de treballadors es situà en 22,821 milions (a Catalunya el nombre de persones ocupades s’incrementà en 25.700)Amb aquest escenari cal preguntar-se si no fora bo, atès que el 26 de juny és repetir el 20D, afrontar una campanya diferent, renunciar als eslògans propis de la publicitat, tot centrant la campanya, que no és una segona volta, en un clar debat sobre el futur perseguit. Una campanya per dibuixar aquells escenaris i com entomar-los. Malauradament crec que demanar als partits polítics que canviïn les campanyes i renunciïn a centrar-ho com una campanya publicitària, pròpia d’empreses comercials, esdevé una quimera, atès que la unanimitat fora impossible i en conseqüència, si l’adversari ho fa, hom no pot renunciar-hi.

El 26J ja és una fita propera, per arribar-hi recorrerem un camí, en el que es fugirà de la reflexió serena, la qual permet visualitzar els resultats de les nostres actuacions en l’esdevenidor i crec que, tot evitant l’anàlisi dels errors del passat, es treballarà per activar l’acció reacció; és a dir, per convertir els missatges en vots, de forma semblant a l’emprada en convertir missatges en compres. Una publicitat que serà tractada com imprescindible per tots els partits, com ho és per tota organització que competeix i que el seu èxit resideix en l’acceptació dels ciutadans (consumidors, mercats) del que ofereixen. Publicitat que sobrepassa els mitjans convencionals, normalment de pagament i arriba a les xarxes social, on la transmissió i propagació dels missatges és gratuïta, mercès a ser compartida per pròxims o aquells que comparteixen el contingut. Una publicitat que, generant entorns virtuals sovint allunyats de la realitat quotidiana, vol potenciar la credibilitat de qui emet els missatges, tot posant en dubte, a la vegada, la dels competidors i en el cas de la publicitat en xarxes, trameten una imatge de proximitat, immediatesa i interactivitat, amb l’avantatge addicional de poder descobrir les reaccions i sensibilitats dels ciutadans (clients), proposant qüestions i recavant opinió.

El cert és que ara hem arribat al “tornem-hi”, com qui diu tornarem al passat, probablement amb els mateixos protagonistes i, amb petits matisos, amb els mateixos programes. Comença una campanya, unes eleccions, que ens portaran a un escenari no allunyat de l’actual, tal com ens indiquen les enquestes a pesar que cal analitzar-les amb cura, atès que es mouen en uns escenaris sense referencies prèvies i amb una ciutadania cansada de la llunyania del món polític dels problemes del dia a dia. Ara bé, de variacions quant a nombre d’escons hi haurà i encarà que es vulgui dissimular uns guanyaran i altres perdran. Uns canvis que tindran, aquets cop sí, conseqüències traumàtiques per alguns dels seus dirigents, els quals en exercí de la lleialtat a la ciutadania, tots assumint els seus errors, fa setmanes haurien d’haver donat pas a nous lideratges. No apartar-se són actuacions pròpies d’aquells que no pensen a llarg termini, que condemnen a l’Estat a ajornar una i altra vegada l’afrontament dels problemes i la vertebració d’un futur més just i propers, tot escoltant les legitimes aspiracions dels ciutadans.

En aquests escenari, soc dels qui crec que esdevé fonamental el rol del mitjans de comunicació, dels periodistes. Ha arribat l’hora d’assumir plenament el seu rol i no caure en el parany de ser simplement cadena de transmissió dels que diuen o afirmen els actors polítics en les declaracions i mítings. Caldria fer periodisme de veritat, el que caracteritza als periodistes d’investigació, aquells que contrasten la informació, la contextualitzen, accedeixen a la hemeroteca i la divulguem, fugint d’escriure cròniques més pròpies d’un publireportatge que d’una informació objectiva i compromesa amb la ciutadania. Un rigor informatiu allunyat dels tòpics i titular per donar-nos elements per analitzar, discernir i votar amb conseqüència. És hora d’actuar, d’exigir que s’actuï, pensant a llarg termini i no sols en clau electoral.

1.05.2016
Antoni Garrell i Guiu
Article publicat a Elmón
Fotografia: cincodias.com

Potser que d’una vegada per totes canviem

Divendres, 22/04/2016 (09:23)

“Un nou món, propi d’una nova era, truca a les nostres portes. Avui és el ràpid qui es menja el lent i el gran qui es menja el petit”.

Aquestes darreres setmanes, la necessitat de re-industrialització del país com a instrument capaç de generar llocs de treball estables i reequilibrar el territori, tot avançant en millorar la sostenibilitat i la conciliació professió-família, ha tornat a prendre força com a conseqüència de no millorar, més aviat empitjorar, les perspectives de creixement en diversos països capdavanters arran de la frenada dels emergents. Les dades d’ocupació a l’Estat milloren però no suficientment, la precarietat laboral és cada cop més notòria en un món que varia contínuament de forma asimètrica generant desigualtat.

Certament la forma en què vivim, treballem i ens relacionem està canviant ràpidament, els entorns s’han tecnificat, i els períodes de presa de decisió s’han escurçat enormement. La robòtica, la intel·ligència artificial, les energies netes, la mobilitat no contaminant, els Smart products i les Smart Cities han saltat de les pàgines dels llibres de ciència-ficció a la realitat quotidiana. Una sensació d’obsolescència accelerada envaeix el sentir de moltes persones tot evidenciant la necessitat d’una gestió prudent dels cada vegada més escassos recursos naturals, en un entorn de canvi climàtic que omple els ecosistemes de noves amenaces impredictibles. Un nou entorn on la formació es converteix en el vehicle imprescindible per navegar per ell, igual que la digitalització es converteix en element imprescindible per a les organitzacions o els smartphones substituiran els PC, o els objectes estaran interconnectats entre si i amb els seus propietaris gràcies a la “Internet de les Coses” configurant xarxes de dispositius amb un major, o menor, grau quant a capacitat de presa de decisió autònoma.

La quotidianitat està canviant silenciosament però de forma imparable. Serveixi com a exemple els telèfons mòbils que s’han convertit en extensions dels humans convertint-se en elements imprescindibles amb interaccions cada vegada més naturals (el Siri de l’Iphone, disponible des de 2010, està present en gairebé una de cada quatre interaccions entre usuari i mòbil); o el paper cada vegada més gran dels dispositius mòbils en els processos de compra. Pel pròxim any s’estima que la compra per mitjans digitals pot aportar increments de vendes del 50% per a aquells comerços que interioritzin aquests nous conceptes. Un nou món, propi d’una nova era, truca a les nostres portes, noves professions seran requerides. En aquest context, les empreses requereixen transformar-se radicalment acceptant que només serà capaces de seguir competint aquelles que siguin més flexibles, incorporin persones altament preparades i incorporin les tecnologies com el sistema nerviós que controla i governa tots els seus processos productius, els quals seran més eficients com més discretament omnipresents estiguin aquelles.

És en aquest escenari on arriba la manufactura 4.0 entesa com un canvi dràstic en l’organització dels mitjans de producció, un canvi tan important com el que va representar la màquina de vapor de James Watt i que marcà l’origen de la primera revolució industrial. Una nova revolució que comportarà no sols canvis quant als processos productius pròpiament dits, també afectarà les fonts d’energia, a les matèries primeres i nous materials tècnics, a la forma de dissenyar, caldrà passar de dissenyar des de l’oferta a fer-ho des de la demanda. Sense oblidar l’avenç en la línia de “faci-ho vostè mateix” mercès a la manufactura additiva o 3D, els clients, a l’hora de dissenyar nous productes, no seran considerats solament com a consumidors, sinó prosumers, conseqüentment seran híper-considerats, observats i analitzats. Una indústria, la sorgida amb la 4a revolució industrial, en la que tots els sistemes de producció estaran interconnectats íntegrament, tant els interns com els externs, i tots ells sincronitzats en temps real. Processos productius de molta més complexitat movent-se en una triple direcció: adaptació als canvis del mercat, maximitzar la productivitat i valorar els avenços tècnics i científics amb rapidesa. Les fàbriques de la indústria 4.0 seran intel·ligents o no existiran.

La revolució que es va formalitzar el 2013 en el CeBit d’Hannover no és un sols un canvi tecnològic, és un canvi radical, propi d’una revolució, afectarà no sols de l’estructura productiva també amb significativament a l’àmbit social i professional, aquest és un fet que no pot ser ignorat pels industrials, però tampoc pot ser-ho els Governs i els responsables dels centres de formació. Els primers han de rearmar, nos sols ajustar, les seves polítiques industrials i els segons han de planificar i portar a terme els canvis necessaris en els plans d’estudis, canvis que afecten enginyers, informàtics, dissenyadors, arquitectes, … a tots els estudis, siguin universitaris o de formació professional.

Els reptes que obra la 4a revolució industrial, farcits tots ells d’oportunitats, són enormes, però hom té la impressió que no es prenen en serio. Sembla un cop més que una gran part des que tenen més capacitat de decisió i de condicionar el futur col·lectiu s’han quedat ancorats en “el que inventen los otros” o el “que vagin fent, després ja veurem”, dues actituds que no poden portar-nos res de bo si considerem que avui és el ràpid qui es menja el lent i el gran qui es menja el petit. Potser que d’una vegada per totes canviem, no us sembla?

22.04.2016

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Viaempresa

La incertesa política no pot eliminar oportunitats

Diumenge, 17/04/2016 (11:05)

“És hora de foragitar la incertesa política per evitar foragitar les oportunitats de futur de la quarta revolució industrial”

Vivim en una societat on el progrés i la llibertat de decisió resideix, en gran part, en disposar de recursos no inferiors als requerits segons el cost de vida de l’ecosistema on es resideix. Uns recursos que majoritàriament s’obtenen del treball, de l’exercici d’una professió i que haurien de permetre d’una banda l’autorealització personal i per una altra col·laborar en el progrés col·lectiu com a membre de la societat. Per tant, el treball ha de tenir un retorn que permeti una subsistència digna i també que possibilitar assolir un futur millor amb criteris de qualitat, estabilitat i afrontar imprevistos. Cal doncs un entorn laboral allunyat de la tendència actual del treball que no permet sortir de la pobresa i amb molta baixa estabilitat, sols a Espanya uns 2 milions de treballadors alternen treballs d’una durada que ronda els 3 mesos. Uns llocs de treballat, molts d’ells, que estan en risc de desaparèixer per l’avanç de la intel·ligència artificial i la robòtica, alguns estudis indiquen que fins al 40%. Un procés de canvi radical arrelat i esperonat en la digitalització, fruit de la confluència de l’avanç de les tecnologies de la Informació i Comunicacions (TICs) i els canvis economicosocials originats per l’accés de la informació en qualsevols lloc i moment i la seva compartició en xarxa. Digitalització omnipresent en totes les activitats, ja siguin econòmiques, lúdiques, polítiques o de interrelació social.

En aquest context apareixen nous conceptes que lentament s’incorporen a les ofertes de treball i la presa de decisions de les organitzacions. Des d’aquells associats a productes capaços de comunicar-se entre ells, mitjançant internet dels objectes (IoT), actuant de forma autònoma durant el seu procés de fabricació com al llarg de la seva vida útil, uns processos de fabricació que estan agafant funcions intel·ligents fins ara exclusives d’especialitzats. A altres conceptes associats, entre altres, a robots autònoms, (robots dotats de capacitat de prendre decisions en situacions no predeterminades), a simulació (procés encaminat a experimentar productes serveis o situacions amb models físics o computacionals amb la finalitat d’avaluar el seu comportament en entorns de realitat real o virtual); manufactura additiva o 3D, (tecnologies que permet construir objectes físics a base d’addicionar una capa sobre altra de material), realitat augmentada, (eines que permeten veure simbiòticament un entorn físic real enriquit amb elements virtuals; o Big data, tècniques encaminades a examinar grans quantitats de dades per convertir-les en coneixement. Tot un conjunt de conceptes que configuren les bases d’una 4ª Revolució Industrial, que esta trucant a les portes i que comportarà un canvi dràstic en l’organització dels mitjans de producció, que obligarà a formular nous rols, a disposar de nous coneixements, noves actituds i noves formes de produir, distribuir i assegurar el servei. Una quarta revolució, Indústria 4.0, que si bé ara es fa evident e ineludible, va començar fa poc més d’una dècada i va ser formalment formulada al 2013 en el CeBit d’Hannover.

A dia d’avui les bases de la manufactura 4.0 estan introduint-se en els sistemes de producció, ara bé, el seu desplegament i la possibilitat d’assolir els beneficis plens associats a creació de nous llocs de treball, a potenciar el progrés social, a reequilibrar els territoris mercès a moure productes i serveis en lloc de persones o a avançar en la sostenibilitat del planeta, obliga a ajustar tant els processos interns com els externs, proveïdors, xarxes de clients, canals de distribució, infraestructures de mobilitat de dades i productes mercès a la connectivitat col·laborativa. Nous processos de fabricació, noves fabriques que comdenanran a desaparèixer aquelles que no s’hagin adaptat a aquesta nova revolució.

Les oportunitats que s’obren són enormes i en part encara pendents d’identificar amb claredat, però el que esta clar són les seves implicacions en la formació universitària i professional, en les infraestructures, en l’accés a les tecnologies, en els nous canals de venta i mètodes d’innovació i producció, en els nous materials, en les noves fonts d’energia o en sincronitzar l’oferta amb la demanda. Un conjunt d’aspectes que no són sols canvis tecnològic, són canvis en l’estructura socioeconòmica que canviarà radicalment els models productius, conseqüentment esdevé un canvi indispensable de les polítiques industrials, aquelles que encara estan basades en els requeriments de la tercera revolució industrial.

És aquest aspecte de canvi radical en els àmbits sociològics, productius i laborals, accelerats i universals el que obliga a prendre decisions i re-formular les polítiques incentivadores de canvis, canalitzant-los per assolir simbòlicament progrés econòmic i progrés social. Unes decisions que no entenen d’esperes per foragitar incerteses per manca de diàleg o d’entesa. És moment de cruïlla, es requerit governs amb capacitat de decidir, d’invertir d’establir actuacions a mig i llarg termini, de projectar-se al món, d’acompanyar a les empreses, d’afilerar estructures de recerca sincrònicament amb els teixit productiu. En definitiva és hora de foragitar la incertesa política per evitar foragitar les oportunitats de futur de la quarta revolució industrial.

17.04.2016

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elmon.cat

Sense dimissions no hi ha futur

Diumenge, 03/04/2016 (08:40)

“L’any 2016 pot ser un any perdut en la possible millora per l’impuls econòmic assolit amb enormes sacrificis de la ciutadania”

Aquests darrers dies les actuacions per a la formació d’un nou govern a Espanya, evitant afrontar unes noves eleccions, han tornat a formar part de les converses entre els ciutadans. L’exposició pública de forma conjunta d’en Pedro Sánchez i Pablo Iglesias és una de les raons. Però també ho és, les previsions a la baixa del creixement econòmic previst per 2016, amb la conseqüentment disminució quant a creació de llocs de treball i, com no, l’impossible compliment d’uns objectius de dèficit.

Hom té la impressió que els partits polítics, sense excepcions, estan instal·lats en el tactisme esperonats per les enquestes, que periòdicament es publiquen, considerant la hipòtesi, cada cop sembla més probable, d’unes properes eleccions. La darrera, la del diumenge 3 d’abril de ‘El País’, explicitava que el PP tornaria a guanyar les eleccions amb un 27,7% dels vots (gairebé un punt menys que a les del 20 de desembre). El PSOE també amb un punt menys quedaria segon amb un 21% dels vots emesos; Ciutadans ocuparia la tercera plaça amb el 18,8% (quasi 5 punts més que en les anteriors, probablement per la imatge de cohesió interna i voluntat de diàleg) i Podemos, amb un 15,9%, quedaria quart amb quasi 4,6 punts menys que en les eleccions de desembre.

Enquestes que busquen la rigor en la seva elaboració i anàlisi, però que són poc fiables, ja que afronten un enorme problema, que nos es altre que preguntar a una ciutadania cansada del tactisme d’uns partits que han evidenciat la seva incapacitat de negociar i arribar acords, de posar al mig del debat i decisió els problemes del ciutadans i que, semblem ignorar, els importants desafiaments existents en un moment d’oportunitat i canvis enormes. Molts són els ciutadans el que creuen que la situació política és dolenta, un 94% segons Metroscopia, que cada cop estan més convençuts que alguns polítics tan sols els hi preocupa tapar les seves vergonyes i assegurar-se posicions de privilegi, assolint càrrecs i a altres tot els hi sembla poc, si ells no esdevenen el centre de tota decisió.

Sigui quin sigui el desenllaç final, l’any 2016 pot ser un any perdut en la possible millora per l’impuls econòmic assolit amb enormes sacrificis de la ciutadania. En cas de formar-se govern les desconfiances, generades els darrers mesos i la dualitat de forces entre el Congreso i el Senado, no permetran afrontar els grans reptes propis de la gestió i el resultat pot ser simplement administrar la precarietat del present, dificultant l’establiment de les bases per un futur molt diferent. En cas d’eleccions la correlació de forces i els personatges centrals, si es confirmen les tendències, no variaran substancialment, conseqüentment estarem en una situació semblant al 20-D, el que implicarà ‘un tornem-hi,’ mentre l’establiment de les bases solides per afrontar un atur immoral, una pobresa creixent i un deute asfixiants, com l’existent seguirà sense resposta.

És moment d’objectivar els problemes i assumir que en política, com en molts aspectes de la vida, qui crea o soluciona els problemes són les persones, els interlocutors. Caldria entendre que els protagonismes actuals sembla que no són els escaients, que han exhaurit el seu trajecte. En aquests context, cal assumir doncs que la majoria dels actors no són els idonis. Conjugar el verb dimitir i deixar que nous tarannàs, idees, plantejament de futur i complicitats esdevé imprescindible per una ciutadania, que no pot perdre més temps, ja que perdre’l no fa més que empitjora les condicions de vida i les expectatives de futur de moltes persones, mentre creix el convenciment que sense dimissions no hi ha solució ni futur.

03.04.2016

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elmon.cat

No donem valor a la innovació

Dimecres, 30/03/2016 (11:13)

“La innovació el 2016 és en gran part disseny i aquest, la creativitat aplicada a la innovació”

Fa uns dies s’ha celebrat a Barcelona el Saló de l’Ensenyament, desenes de milers de joves intentaven esbrinar la millor opció pels seus estudis, els centres i universitats presents mostraven les seves actuacions per ‘innovar’ en l’oferta i les visions sobre necessitats quant a educació de futur. El saló em va permetre parlar amb força persones del món acadèmic i alguns científics i tecnòlegs i també uns dies després amb empresaris, que havien assistit al MWC.

De les converses entre uns i altres ha emergit amb força el convenciment que els aspectes que configuren la importància de la innovació és quelcom analitzat i debatut de fa anys, i que pocs són els que dubten del seu paper clau per assolir millors models de gestió, millorar la productivitat i la diferenciació quant a uns productes d’altres, sense oblidar la seva importància cabdal per guanyar la batalla de la sostenibilitat del planeta en un entorn d’increment de la població, deteriorament del medi ambient i increment del consum. Una innovació que sembla, en opinió d’alguns analistes, que està exhaurint la seva capacitat quant a millorar la productivitat, però que pocs dubten que té molt a aportar quant a avançar en la sostenibilitat del planeta, reduir la distancia entre el producte i el consumidor final i, molt especialment, en aquells aspectes directament associats al benestar col·lectiu.

És en aquest darrer aspecte, on la innovació en producte esdevé clau. Productes que tot incorporant els avenços tècnics i científics evitin l’exclusió per cultura, gènere o edat, tot evitant que creixi l’escletxa entre ‘info-rics’ i ‘info-pobres’, en una societat on la distribució de la riquesa s’ha frenat i aquesta s’acumula en mans d’uns pocs.

De les converses en el Saló de l’Ensenyament es constata que innovar en producte és, doncs, invertir en futur. Dies després en reunions amb enginyers, que desenvolupen la seva activitat exclusivament en empreses industrials, s’evidencia que per fer-ho esdevé imprescindible dominar els processos de disseny, tot reconeixent que tot el que ens envolta ha estat dissenyat, des de coses més senzilles i quotidianes a aquelles que permeten fer més habitables els espais, sense oblidar els estris més complexos, com els associats a la mobilitat de persones, objectes i dades.

Un disseny compromès amb tot el que ens envolta, objectes en els quals, combinant bellesa de forma i riquesa de contingut, ens fan la vida més confortable i trameten valors i identitat. Un disseny que, en un món caracteritzat per l’avenç tecnològic, permanentment accelerat, requereix que esdevingui omnipresent per possibilitar que la tecnologia sigui una eina al servei de les persones, de la col·lectivitat. El disseny amb finalitat social, focalitzat en smart products i en smart spaces d’ús col·lectiu, com mobiliari urbà i objectes, que configuren els entorns ciutadans esdevé una palanca clau per evitar l’exclusió i la desigualtat quant a confortabilitat i accessibilitat, tot considerant la sostenibilitat i el medi ambient.

En aquest context la innovació el 2016 és en gran part disseny, en conseqüència el disseny és la creativitat aplicada a la innovació. Un disseny, una innovació que ha de desenvolupar-se harmònicament amb la socialització de la tecnologia i la progressiva reinvenció de la quotidianitat, en un entorn respectuós alhora amb la multiculturalitat i la intergeneracionalitat. Un disseny que aporti productes amb una bona experiència d’usuari, tot considerant el públic usuari global, respectant la singularitat.

Un disseny que permeti que els objectes i els espais s’adaptin a les persones, a les seves peculiaritats, problemàtiques i necessitats canviants, no a l’inrevés. Un disseny que faci els habitacles i els espais públics generadors de confortabilitat, benestar, convivència i interrelació, tot vertebrant consciència col·lectiva quant a sostenibilitat, valors ciutadans i a la vegada obra oportunitats de desenvolupament econòmic, tot aportant nous productes que generin ocupació i activitat productiva industrial. Nous productes, nous espais i nous estris dissenyats pensant amb els ciutadans, en el medi ambient i que, utilitzant la tecnologia, esdevenen clau per fer ciutats més sostenibles, més confortables i més respectuoses.

Innovar en producte obliga a acceptar d’una vegada per totes, que els dissenyadors i els tecnòlegs treballin conjuntament.Superar el concepte de centres tecnològics per implantar centres d’innovació i deixar de ser dels darrers de la fila, quant a inversió en R+D, ja que avui pocs són els que dubten de la relació existent entre més despesa en R+D, més col·laboració entre tecnòlegs i dissenyadors comporta més desenvolupament econòmic.

Una anàlisi de les dades demostra que Espanya dedica sobre els 13.000 milions en R+D, sobre l’1,2% del PIB. Un import molt baix en comparació amb altres països de la Unió Europea, la raó primera resideix en el poc reconeixement que la societat i els seus polítics donen a les persones,que es dediquen a la ciència, condemnats moltes vegades a la precarietat, la incertesa i baixes retribucions i la segona, en opinió dels enginyers als quals feia referència, en el volum de les empreses. És conegut que hi ha una relació directa entre la grandària de l’empresa i la seva inversió en R+D i, en el nostre país, el percentatge d’empreses grans respecte del total és inferior al de les economies més avançades. Un fet que se certifica en comprovar que en Espanya les empreses entre 1 i 9 treballadors són les que representen el percentatge més gran, mentre que en els països capdavanters de la UE, o als Estats Units, gairebé el 40% dels treballadors desenvolupen la seva activitat en empreses de més de 250 treballadors. Si els dos aspectes anteriors no són suficients, hi ha un tercer factor: per a molts el disseny encara és quelcom addicional, persones que no han entès que el disseny és el valor de les coses.

La innovació en productes segueix sent clau per assolir millors ratis de competitivitat empresarial i, a la vegada, progrés social. Una innovació que requereix el protagonisme dels dissenyadors, el reconeixement del valor de la ciència i la tecnologiai l’augment de les inversions en R+D+i. Sabem les raons i que cal fer, llavors la pregunta és per què no s’hi posa solució? Per què les polítiques i els pressupostos no canvien les tendències i els polítics no pensen en el futur en lloc de mantenir la precarietat del present? Probablement perquè entre tots ho permeten.

30.03.2016

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Via Empresa

Un món sense reflexió serena

Diumenge, 20/03/2016 (10:57)

“Sembla doncs impossible que una economia com la catalana tingui aquests greus problemes quant a finançar-se i un volum tan important d’endeutament”

Aquests darrers dies s’ha posat novament en evidencia, si és que no sempre ho ha estat, que estem immersos en un entorn de comportament oscil·lant on la certesa i falsedat, l’optimisme i la preocupació, l’alegria i l’angoixa es succeeixen per un igual, de forma constant, portant-nos a un estat on la reflexió serena i la definició d’estratègies de futur esdevenen més que complexes”. L’afirmació anterior me la va fer un jove emprenedor, que s’esforçava en consolidar la seva iniciativa empresarial, vinculada al comerç electrònic, el passat mes de novembre després d’assistir a la 4ª edició del TEDxReus que se celebrà al Teatre Bartrina de Reus. Una reflexió que m’ha vingut a la memòria arran de conèixer el significatiu creixement de l’economia catalana al 2015 i, al dia següent, l’anunci de l’agencia de qualificació Standard and Poor’s sobre Catalunya.

Fou el passat dijous 17 quan Idescat confirmava que al 2015 l’economia catalana va créixer un 3,4%, una xifrà important i més significativa si es contextualitza en el marc de la UE dels 28 que va créixer sols un 1,8% en el mateix període. Un percentatge significatiu arrelat en el creixement de la majoria de sectors, que no es donava des d’abans de l’inici de la crisis, en ell destaquen els serveis amb un creixement del 3,6%; la construcció, que torna a empenyé, amb un 3,4%; i la indústria amb un significatiu 2,7%, especialment si considerem els canvis que comporta la manufactura 4.0 i la competència global com queda reflectit en que si bé les exportacions han evidenciat la seva força augmentat un 4,8%, també creixen les importacions assolint un 7,3%.

Unes hores després, el divendres 19, de conèixer la bona noticia del creixement de l’economia, -que malauradament no es concreta amb creació intensiva d’ocupació de qualitat-, es veié aigualida per l’anunci de l’agencia de qualificació creditícia Standard and Poor’s (S&P) en el que tornava a rebaixar la qualificació de Catalunya situant-la 4 nivells per sota del nivell considerant per una inversió adequada, tot deixant-la en perspectiva negativa per les tensions entre la Generalitat i el govern de l’Estat.

Certamen Catalunya està endeutada, uns 70 mil milions, però la seva economia evidencia, dia a dia, la seva capacitat de generar valor. A nivell de l’Estat aporta el 20% del PIB, lidera les exportacions, la productivitat i és capdavantera quant a R+D. Sembla doncs impossible que una economia com la catalana tingui aquests greus problemes quant a finançar-se i un volum tan important d’endeutament. Amb probabilitat el dèficit fiscal explica en gran part el problema de fons. Un dèficit fiscal que segons detallà el llavors conseller de economia Mas-Colell, es situava en el 8,4% del PIB català. Un dèficit fiscal arrelat en un finançament que no s’ajusta a les necessitats de desenvolupament del país. Ignorar-ho, negar els problemes, no permet identificar solucions. Unes solucions requerides per posar en màxim valor la capacitat dels teixit productiu i consolidar el principi del fi de l’atur, la precarietat i la manca de treball de qualitat.

Malauradament tot va molt de presa, les noticies s’acumulen en un món globalitzat, una noticia tapa a l’altra, amb uns mitjans de comunicació que semblen incentivats en destacar el dolent tot ignorant molt del que succeeix en positiu. Al final l’anàlisi seré i rigorós s’esvaeix com a fum entre els dits; ens quedem sempre sols amb l’evident, la punta del iceberg, tot ignorant que la part més important és la que no es veu. En pocs dies molts s’oblidarà el significatiu creixement del PIB al 2015, conseqüentment el potencial del teixit productiu i també la qualificació de les agencies creditícies sobre la nostra economia. Les urgències del dia a dia tapen els temes realment importants. La definició d’estratègies de futur s’aparquen, mentre les oportunitats no s’aprofiten, o identifiquen, i els problemes de fons persisteixen en un món cada cop més dual. Un món on hom té la percepció de que l’acumulació de problemes i noticies ja els hi va bé a alguns que, tancats en les seves esferes de privilegis, impedeixen conscient o inconscientment el progrés social i el benestar col·lectiu.

20.03.2016

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elmón

Mobile World Congress, porta al futur

Divendres, 26/02/2016 (11:04)

“No sols pensant en l’activitat que genera, cal cuidar el MWC i treballar per arrelar-lo”

Aquesta setmana és, sense cap dubte, la setmana del Mobile World Congress. Barcelona, un cop més, ha esdevingut l’epicentre del món. Aquests dies les companyies ens mostren els seus treballs, tot un seguit d’estris tecnològics, que han variat i seguiran variant enormement la manera en què ens relacionen, viatgem, treballem, coneixem a persones, ens informen o divertim.

El ràpid avenç de les tecnologies i molt especialment els dispositius mòbils han capgirat l’estatus quo al convertit en obsolet molts dels estris que semblaven indispensables. Una enorme revolució que ha donat veu a milions de persones anònimes, que ha convertit la informació unidireccional en multi direccional, ha traslladat les pautes d’informació reflexiva i analítica en procediments d’informació fonamentats en la instantaneïtat i l’impuls, en l’acció i la reacció. La rapidesa, tot a l’instant i arreu, desplaça la verificació de la certesa de la informació i dificulta la conversió de la informació en coneixement.

Probablement per aquesta raó, per la divulgació de la informació sense contrastar la veracitat, el filòsof Umberto Eco, que ens va deixar la setmana passada, va afirmar que “el drama d’Internet és que ha impulsat el ximple del poble com el portador de la veritat”. Un pensament crític, el d’Umberto Eco, sobre com es transmetia la informació i els perfils anònims, que practiquen l’insult i la desqualificació de l’altre, en el marc de les xarxes socials i en el que “les xarxes socials donen dret a parlar a legions d’idiotes”.

Certament les TIC, l’ADN dels nous estris, cada cop més intel·ligents i autònoms, han capgirat la quotidianitat i poden generar els problemes que denunciava Umberto Eco si no tenim una sòlida formació, que ens permeti distingir la certesa de la falsedat i a la vegada donar-nos pautes de conducta arrelades en la transparència i assumpció de responsabilitat. Ara bé, aquests problemes no poden amagar les avantatges que representen per les persones, no discriminen per gènere, cultura o formació. Una discriminació que sí que es fa present quan es fa referencia al cost. Els nous productes, aquells que aporten més capacitats, versatilitat i funcionalitats, segueixen estant a l’abast d’una minoria si es contextualitza amb els 7.400 milions de persones que habiten la Terra.

La tecnologia és omnipresent i ho serà encara més, anys rere any el Mobile World Congress ho evidencia al públic en general. Ara bé, el que es mostra al MWC és sols allò que està disponible per la seva comercialització pràcticament immediata. És sols la punta d’iceberg tecnològic que les grans companyies estan desenvolupant i que seguiran impulsant enormes canvis. Els smarts products, productes dotats de capacitat per prendre decisions i connectats a internet, els robots autònoms, els dispositius connectats amb els nostres sistemes sensorials, que esdevindran extensions de nosaltres, augmentant la realitat, són sols alguns dels productes que ràpidament aniran sorgint esdevenint quotidians.

No ens hem de sorprendre dels avenços que descobrim al MWC d’aquests 2016, ni en els de les pròximes edicions, sols cal pensar que l’ordinador instal·lat al mòdul de comandament i al mòdul lunar, que va permetre portar l’home a la Lluna era sis vegades menys potent que les calculadores científiques actuals, o que qualsevol dels smartphones que utilitzem té una capacitat gairebé 100.000 vegades més gran que “l’Apollo Guidance Computer” que fou dissenyat pel MIT.

El Mobile és una porta al futur que ja és present. Nous productes que incorporen, mercès a un acurat procés de disseny, els darrers avenços científics i tecnològics. Tot plegat ens albira noves oportunitats de desenvolupament i progrés social, tot desenvolupant nous sectors d’activitat que generarà, a escala planetària, milions de llocs de treball en els anys vinents. Tenir-lo a casa nostra, poder interrelacionar-se amb les empreses més avançades i amb els professionals capdavanters, esperona la creativitat, permet establir lligams per cooperar, competir i existir en un món globalitzat. Es miri com es miri i no sols pensant en l’activitat que genera en hotels, restaurants i oci, cal cuidar el MWC i treballar per arrelar-lo, ja que són els sectors intensius en coneixement els capaços de generar ocupació estable de qualitat i ben remunerada, ja que en ells la competència es fonamenta en el valor de la innovació i no en el preu.

26.02.2016

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Via Empresa