Antoni Garrell i Guiu

“Hi ha base sòlida per la reindustrialització de Catalunya, només cal assumir el desafiament de generar ocupació i crear riquesa”

En els darrers mesos s’incrementen els missatges sobre la necessitat de reindustrialitzar el país, tot destacant la importància de la indústria. Malauradament, tot sovint, les declaracions sobre la necessitat de potenciar la indústria només són paraules, perquè les polítiques encaminades a la reindustrialització del país, al igual que aquelles encaminades a potenciar un teixit industrial configurat per PIMES, són inexistents.

Hom té el convenciment que molts encara no han descobert que la necessitat de disposar d’una potent base industrial resideix en una triple raó: la primera és que la indústria és clau per generar ocupació, ja sigui la de perfil d’alta preparació, o l’associada a perfils poc qualificats; la segona que la indústria és element nuclear per convertir el progrés científic i tecnològic en PIB, mercès a la seva capacitat de fabricació de productes que incorporin els seus avenços; i en tercer lloc que la indústria, amb la seva capacitat exportadora, és qui capgira la balança comercial en aquells països que no disposen de matèries primeres.

La indústria és necessària, potenciar-la és generar ocupació, discutir-ho esdevé demagògia o defensa d’interessos no transparents. Ara bé afrontar els reptes de disposar d’un teixit productiu amb un clar component industrial, no està a l’abast de tothom en un món obert, asimètric, i amb legislacions contraposades. La vertebració d’un procés de reindustrialització requereix disposar de sòlides bases on recolzar-se. Unes bases que Catalunya disposa, ja que malgrat la pèrdua de pes del sector industrial, aquesta aporta un 17% del total de l’economia i un 18,4% del total d’ocupats, les seves exportacions representen el 80% del total exportat i executa el 47% de tota la inversió en R+D+i.

Xifres que certifiquen l’afirmació del president de la fundació Gremi de Fabricants: “A Catalunya hi ha un ampli substrat industrial, configurat per petites i mitjanes empreses, capaç de tornar a ser el motor de la recuperació econòmica i la generació de llocs de treball. Sols cal facilitar el desplegament de les seves capacitats, tot considerant les peculiaritats específiques”.

Sens dubte, hi ha base sòlida per la reindustrialització de Catalunya, només cal assumir el desafiament de generar ocupació i crear riquesa. La clau resideix en prioritzar les problemàtiques, i treballar per canviar aspectes culturals que impedeixen superar les dificultats. Entre aquests aspectes culturals cal destacar que la societat està instal·lada en la cultura de la immediatesa, li costa entendre que la indústria necessita temps i terminis llargs, les escoles de negoci haurien de potenciar en els seus plans d’estudis l’economia productiva, en contrapunt a la financera que les ha caracteritzat. També cal incidir en la necessitat de sumar sinergies, des de la complementarietat, per cooperar per competir, tot assumint la massa crítica indispensable. Finalment, cal entendre, que la competitivitat requereix de la continuïtat del flux de generació i aplicació del coneixement, el que obliga a una estreta relació entre universitats, centres de recerca i empreses, esdevé imprescindible premiar, en l’avaluació del personal científic i acadèmic, els seus projectes de col·laboració directa amb el teixit productiu i no centrar-se bàsicament en les seves publicacions i ponències.

Certament són temps difícils, però entre els molts problemes que enquadren l’escenari actual el primer és l’atur, i el segon la necessitat de competir en el món global. Dos problemes que tenen la mateixa solució: fer una clara aposta pel teixit productiu i el seu funcionament simbiòtic amb els centres d’innovació i recerca. Quelcom pel que no fan falta recursos, només la voluntat de facilitar les coses, posant en el centre de tota decisió a les persones i el desplegament de les potencialitats existents en el sector industrial.

Antoni Garrell i Guiu

6.05.2013

Article publicat a el diari El Singular Digital

“Actuar des de la coherència obliga a treballar per l’eficiència, fer més amb menys; en possibilitar el desenvolupament humà foragitant la misèria”

La setmana passada un bon amic em va interpel·lar sobre el meu darrer article “Les empreses globals i els senyors feudals”, publicat a El Singular, concretament es va centrar en al paràgraf en què feia referència a les actuacions encaminades a l’enriquiment d’uns pocs a costa del empobriment de la immensa majoria dels ciutadans, i la precarietat instal·lada en moltes llars. Tot manifestant que la crisi en què estem submergits té les seves arrels en la manca de valors que va instal·lar-se en la societat en l’últim tram del segle XX. Una manca de valors que, al seu entendre, evidenciaven la manca d’ètica dels professionals i de les organitzacions públiques i privades, tot explicant-me, amb vehemència, que en l’actual situació de crisi era irreversible, si no es recuperaven els valors ètics en el si de les organitzacions.

Abans de finalitzar la nostra conversa, ell es va preguntar si l’ètica empresarial i política podien existir. Sense donar-me temps a respondre va canviar de tema explicant-me els seus projectes d’expansió internacional, atès les perspectives negatives de l’economia de l’Estat, i la manca de valentia per entomar el requerit consens per sumar esforços i alinear voluntats tant a Catalunya com a Espanya.

La conversa a la qual he fet referència em va portar a reflexionar sobre els casos de corrupció que afloren arreu i que evidencien que en l’exercici de la professió, els interessos que mouen a les persones i les organitzacions no estan sempre regits pels valors que hauria de tenir el comportament quotidià entre persones, i a la vegada no existeix la coherència imprescindible entre el ser i el fer, especialment entre els polítics lligats, tot sovint, per les directrius inapel·lables de les estructures de llurs partits.

Aquest aspecte em va fer concloure que no hi ha ètica en el comportament professional de les persones sense assumir que un bon gestor, un bon directiu, un bon professional, o un bon polític ha de ser abans de res un bon ésser humà farcit dels valors propis a la solidaritat, el respecte, i la sostenibilitat, movent-se sempre en el marc de l’imprescindible coherència.

Una coherència que obliga a una harmònica simbiosi entre els tres components que caracteritzen les persones: acció, pensament i sentiments, ja que sols quan esdevenen sinèrgics aflora la coherència en un marc de transparència. Conseqüentment, actuar èticament comporta en primer lloc esdevenir coherent. Coherent en les actuacions pròpies, professionals o com a ciutadà, i en les de la gestió pública.

Actuar des de la coherència obliga a treballar per l’eficiència, fer més amb menys; en possibilitar el desenvolupament humà i foragitant la misèria, tot acceptant la responsabilitat en el desenvolupament col·lectiu i el progrés social. Certament crec que el meu amic tenia raó, i que sols actuant des de els valors, des de la coherència i la transparència podrem desterrar la corrupció i recuperar la imprescindible confiança per afrontar les dificultats i vèncer tot desafiament.

Antoni Garrell i Guiu

22.04.2013

Article Publicat a el Diari El Singular Digital

Antoni Garrell apel·la a l’ètica personal per assolir l’ètica professional i empresarial. “Actuar èticament comporta en primer lloc esdevenir coherent. Coherents en les actuacions pròpies, professionals o com a ciutadà, i en les col·lectives que s’enquadren en el desplegament empresarial. Actuar des de la coherència implica desenvolupar-se d’acord als valors que tenyeixen el comportament, és llavors quan hom pot parlar d’ètica professional i empresarial, ni abans ni després”.

Aquests dies quan la crisi sembla que no té fi, quan els casos de corrupció afloren arreu, tot evidenciant que en l’exerci de la professió els interessos que mouen les persones i les organitzacions no estan sempre regits pels valors que hauria de tenir el comportarem humà, hom s’hauria de preguntar fins quan l’ètica professional i l’ètica empresarial pot existir sense enquadrar-la en l’ètica en el sentit més ampli; és a dir, en el comportament quotidià de les persones, ja sigui en les relacions interpersonals, en la convivència i en el respecte al planeta Terra, que no és nostre, és sols un préstec que ens fan les futures generacions. Crec que no hi ha ètica professional ni ètica empresarial sense assumir que un bon professional, un bon emprenedor, o un bon directiu o empresari ha de ser bon esser humà. Sense aquesta condició que esdevé necessària i imprescindible l’ètica és sols un paper escrit, quelcom que serveix per les operacions de màrqueting o per justificar actuacions inexplicables.

Certament els ésser humans som acció, pensament i sentiments, tres components que sols quan esdevenen sinèrgics i simbiòtics aflora la coherència. Conseqüentment, actuar èticament comporta en primer lloc esdevenir coherent. Coherents en les actuacions pròpies, professionals o com a ciutadà, i en les col·lectives que s’enquadren en el desplegament empresarial. Actuar des de la coherència implica desenvolupar-se d’acord als valors que tenyeixen el comportament, és llavors quan hom pot parlar d’ètica professional i empresarial, ni abans ni després. Són els valors el que fan que quan s’apel·la a l’ètica empresarial, per justificar les actuacions, les paraules no siguin quelcom buit, retòrica per justificar l’injustificable o per girar el cap al sofriment aliè, fruit dels desequilibris creixents que assoleixen la societat. Una societat cada cop més fragmentada i en la qual, emparant-se en “cal actuar amb professionalitat”, sovint es mira cap un altre costat aparcant la coherència i buscant la comoditat, o mantenint les posicions de teòric privilegi o posició dominant.

Els valors són els que sustenten l’ètica en general, i molt especialment l’ètica empresarial per garantir l’alineament de tot l’equip en actuar d’acord amb allò que és desitjable, i a la vegada foragitar el que és menyspreable i no s’ha de fer. Valors que no poden ignorar la realitat socioeconòmica, ni els aspectes associats als desequilibris mediambientals i els imprescindibles criteris en relació a la sostenibilitat, ni el legítim progrés social, ni molt menys pot ignorar que tot desenvolupament empresarial ha d’ anar acompanyat del desenvolupament professional dels seus membres i a la conciliació del mateix amb el desenvolupament personal, aspectes que no poden menystenir la tradicional i injusta discriminació de gènere que sofreixen les dones en una societat que, aprofitant la maternitat, aparta de llocs de responsabilitat persones altament preparades i compromeses. Uns valors que han de guiar el desenvolupament productiu de l’empresa en un context d’una societat i una cultura cada cop més global, heterogènia, desequilibrada i desregulada.

Tot un conjunt de valors que han de regir les actuacions de cadascun dels membres de l’empresa. Conseqüent, l’ètica empresarial és quelcom que ha d’impregnar l’actuació de cadascun dels membres de l’organització, a tots sense exclusions, de tal manera que sols s’assolirà el repte d’actuar amb els valors associats -actuar d’acord amb el que és desitjable i foragitar el que no és desitjable- si en el sí de l’empresa cadascun dels seus membres ho interioritzen com a codi de conducta propi. Llavors el grup esdevé equip, un punt d’unió que comporta que els seus membres practiquin la coherència en un marc de responsabilitat, lleialtat, transparència i honestedat. Uns valors que traspuen de l’empresa cap a l’exterior i que obliqüen a que ella, com organització, sigui a la vegada corresponsable del progrés col•lectiu i el bé comú.

L’ètica empresarial, en conseqüència, no és sols un conjunt de valors i principis escrits i divulgats, sinó que és una cultura assolida per a tots i cadascun dels seus membres, amb un triple objectiu: treballar per l’eficiència, fer més amb menys; possibilitar el creixement humà i personal de cadascun dels seus membres, sense exclusions, i posant sols com a sostre la voluntat i les pròpies capacitats; i en tercer lloc assolir una plena sintonia amb la societat on es desenvolupa, tot acceptant el repte de corresponsabilitat en el desenvolupament col•lectiu i el progrés social.

Conseqüentment, l’ètica empresarial està íntimament lligada a l’ètica professional, a la forma d’exercir l’activitat professional, i aquesta amb el comportament i els valors que regeixen el dia a dia de cada ésser humà. Aquest darrer aspecte és el fonament de l’ edifici ètic de tota organització, ja que obliga a que cada persona es qüestioni si les seves actuacions s’enquadren en les valors que comporten que cada persona actuï amb coherència, i a la vegada a pensar en la societat en la que hom està immers, sabent que el que es desenvolupa busca el progrés empresarial, tot respectant i facilitant el desenvolupament col•lectiu.

Ètica personal, actuant des de la coherència, ètica professional desenvolupant l’activitat en el marc d’assumpció dels principis i valors que impregnen l’organització, són els dos pilars que permeten assolir l’ètica empresarial, i no a l’inrevés, ja que un cop més caldria entendre que en llibertat són les persones les que fan l’organització i no l’organització fa les persones.

Antoni Garrell i Guiu

8.04.2013

Article publicat a Cercle per al Coneixement

“Tot apunta que actualment, les grans corporacions globals estan assumint el rol de nous senyors feudals, actuant amb impunitat, tot incrementant el seu poder i posició”

El passat divendres, vaig llegir diverses informacions del Banc d’Espanya en les quals s’explicava que la reestructuració del sector financer havia requerit 61.162 milions d’euros, -una xifra que pot créixer fins els 70 mil milions en funció dels acords de “protecció d’actius”, segons els quals l’Estat es farà càrrec de pèrdues futures-, dada que en realitat és una llosa que durant molts anys frenarà el desenvolupament de l’economia espanyola i condicionarà, a la vegada, el model productiu i les polítiques associades a la formació, al R+D+i, a la sanitat o a la protecció social. Un esforç enorme, que al no dedicar recursos a la reactivació econòmica pot ésser insuficient, ja que com explica l’agencia Moody’s, que ha mantingut la “perspectiva negativa” pel sistema bancari espanyol, les previsions respecte a creixement i creació d’ocupació són dolentes arran de les condicions de recessió econòmica actuals.

Certament a menys que l’economia no millori significativament al llarg del 2013, i es generi ocupació al 2014, el deteriorament pot ser encara més gran, i els perjudicis per la societat poden abastar a tota una generació. Un fet que no és admissible, i que porta a preguntar-nos que més ha de passar perquè els que tenen capacitat de reconduir les polítiques comprenguin que, si s’hagués injectat una dècima part dels 61.162 milions d’euros destinats a la banca al sistema productiu, i molt especialment a la Industria, la situació quant atur i variació del PIB, fora radicalment diferent a la que ara estem immersos.

La lectura de les informacions sobre la situació de la banca, -que no sols és el reflex de gestions errònies i d’actuacions encaminades a l’enriquiment d’uns pocs a costa de la immensa majoria dels ciutadans-, i la constatació de la manca de recursos per vertebrar el futur, hagi com l’inadmissible nombre de persones en atur que incrementa la precarietat instal·lada en moltes llars, va recordar-me els pronòstics del lingüista Umberto Eco, que alertava, fa uns 30 anys, que el camí que s’emprenia ens podria portar cap una nova medievalització de la societat. Certament arreu es pot constatar un creixement de les desigualtats, un increment de la distància quant a rics i pobres, l’increment de les barreres a la formació, i que la llei del més fort s’imposa en una societat governada per una elit que sovint és fruit de privilegis del passat, o es fonamenta en interessos inconfessables. Aquest darrer aspecte s’evidencia amb força en la posició dominant de les grans corporacions enfront de les empreses petites o mitjanes, que sovint es veuen arrasades, menystingudes i explotes per aquestes empreses globals.

Tot apunta que actualment, les grans corporacions globals estan assumint el rol de nous senyors feudals, actuant amb impunitat, tot incrementant el seu poder i posició. Ho fan emparats per uns marcs legals que els afavoreixen, i en entorns relacionals que els permet actuar per perpetuar la seva posició. Sols cal observar a qui consulten, escolten o contrasten les propostes els responsables del poder executiu o legislatiu. Fets que comporten que els canvis ignorin les necessitats reals de les petites i mitjanes empreses i els emprenedors, quan són precisament aquests els que generen més de la meitat del PIB, mantenen la immensa majoria dels llocs de treball del país, i aporten un important percentatge dels ingressos de l’Estat.

Les grans corporacions, des de la seva posició dominant i amb nivells de beneficis significatius, escanyen els seus proveïdors industrials. Hom té la impressió que utilitzen la crisi, i la necessitat de devaluació interna, com argument per forçar retallades de preus als productors, obligant-los a actuar amb uns preus que sols cobreixen el cost de les matèries primeres, els processos de fabricació i l’amortització de les infraestructures. Sovint, el preu de venta imposat per les grans corporacions a les PYMES és el preu de cost. Un fet que obliga als proveïdors industrials a decidir entre finalitzar l’activitat, o renunciar als requerits beneficis, tot hipotecant la capacitat competitiva de futur al no disposar de recursos per invertir.

Igual que els senyors feudals, les grans corporacions sense instal·lacions de producció industrials pròpies, subcontracten les que requereixen o treballen exclusivament amb proveïdors industrials. El seu creixent es fonamenta amb el treball, la capacitat d’innovació, el disseny, el talent i els recursos de les petites i mitjanes empreses, sense voluntat d’establir lligams de lleialtat i permanència amb elles. Es mouen com a depredadors en la recerca del qui els hi pot aportar més i millor amb menys preu. Els seus benèfics resideixen, en gran part, en retallar els guanys dels proveïdors i en maximitzar el preu de venda, tot minimitzant els impostos a pagar, ja sigui emprant els privilegis que la llei els hi atorga o actuant des de països on la fiscalitat es relaxa. Pautes d’actuació de “domini senyorial”, o el que és el mateix en el seu propi benefici immediat. Conseqüentment actuen en totes les esferes per crear obligacions de servitud i de dependència cap els consumidors i els proveïdors, i en aquest camí atorguen beneficis a les fidelitats, que els hi permeten estendre el seu domini des de els seus centres de decisió, tot sovint llunyans.

Les grans empreses globals són necessàries, i cal cuidar-les i fomentar el seu sorgiment, ja que són elles les que tenen la capacitat de generar innovacions que possibiliten avenços enormes de progres col·lectiu. Però aquest fet no pot comportar la destrucció del teixit productiu existent ni l’empobriment social. La legislació no pot considerar exclusivament els requeriments de les grans corporacions, ha d’estar amatent a les necessitats dels centenars de milers de PIMES, autònoms i emprenedors que, igual que la classe mitja, són l’autèntica columna vertebral de generació de riquesa i de sostén dels ingressos de l’Estat, conseqüentment del progrés social.

Massa temps s’ha mirat als grans i oblidat els petits, el resultat és el que avui tots patim. És hora d’ampliar la mirada i canviar les polítiques, és hora de protegir i cuidar a les empreses compromeses amb el territori, les exportacions, la innovació, i el progrés socials, i cal fer-ho, tot recordant que sols hi ha llibertat quan les persones podem traçar el seu propi camí per desenvolupar-se personal, professional i intel·lectualment.

Antoni Garrell i Guiu

8.04.2013

Article publicat a El Singular Digital

“Hom es pregunta com és possible que enfront de la situació actual, els responsables no prenguin decisions clares com reclama una ciutadania cada cop més propera a donar confiança, per acció o omissió, a demagogs, populistes”

A les portes de finalitzar el primer trimestre de 2012, llegint la premsa, hom té la impressió que la situació socioeconòmica del país ha passat a un segon terme, ja que les noticies sobre malversació de recursos públics, o de corrupció, tràfic d’influència, o apropiació indeguda, tenyeixen el dia a dia realimentant el desencís i el pessimisme de la ciutadania. Uns ciutadans que cada cop tenim més certesa que els dirigents de la “classe política” han arribat a un punt sense retorn, on la seva capacitat per superar la crítica situació actual és escassa. Llegint les declaracions, plenes de retòrica dels responsables, o avaluant els seus gestos i propostes sembla que segueixen sense entendre que la ciutadania ha dit prou, que per a molts, som a l’inici d’un canvi d’època en la que la transparència, el rendiment de comptes i el fer més amb menys esdevé una necessitat indefugible.

L’actitud dels màxims responsables de la gestió pública, o d’aquells que des de l’oposició han d’actuar per esperonar al govern, no sols no faciliten entomar les solucions requerides, sinó que són els autèntics responsables que es frenin les iniciatives, i en gran part que a dia que passa, a pesar que les tendències macroeconòmiques estan millorant, la situació de milions de ciutadans esdevingui crítica i colpidora. Fets que s’evidencien en que a nivell de l’Estat espanyol, l’any passat més de cent mil persones van veure com eren expulsades de casa seva, ( quasi 450 mil des de inici de la crisi al 2007), o que a Catalunya més de 300 mil famílies amb fills no tinguin ingressos.

La situació és d’emergència nacional, encara que costi reconèixer-ho, la primera tasca de molts ajuntaments ha esdevingut gestionar la misèria pròpia i la dels seus ciutadans, i mentrestant les polítiques del “junts podem si canviem de model” segueixen apartades, actuant com aquells que tenen por que sí t’obro les portes amb honestedat veuràs els meus secrets inconfessables i acabaré fagocitat o destruït. Hom es pregunta com és possible que enfront de la situació actual, els responsables, sense oblidar-se ni de la presumpció d’innocència ni de les necessitats d’aquells que la situació actual obliga a ser rellevat, no prenguin decisions clares i exemplaritats com reclama una ciutadania cada cop més distant dels responsables públics i més propera a donar confiança, per acció o omissió, a demagogs, populistes.

Sens dubte estem immersos encara en l’egoisme d’aquells pels quals la dramàtica situació és quelcom a gestionar, més que quelcom a solucionar, tot acceptant els canvis imprescindibles de persones, de polítiques i de models.

Un canvi indispensable i possible si hom se centra a expandir el que funciona, aplicant-ho a altres sectors. Serveixi com exemple d’altra forma de fer les coses de forma excel·lent a l’Estat i especialment a Catalunya, que sovint es ignorat o silenciat, les associades al model de formació universitària de grau i de postgrau (MIR) del metges. Un model que contempla tant a l’ alumnat, garantint la simbiosi entre nous coneixements i aplicació dels mateixos, com les carreres professionals del professors/metges. Una formació que quant als professors es desenvolupa combinant harmònicament docència i activitat professional no acadèmica, i a la vegada, per a molts d’ells, l’exercici professional en l’àmbit públic de forma simultània a l’activitat en l’àmbit privat aquí o a l’estranger. La formació dels metges és un model que ha portat a l’excel·lència del model sanitari i que malauradament és ignorat quant es parla de reestructurar el model universitari, tot buscant per un costat la implicació del professorat per convertir el progres científic en progres social, i per altre com una via de reducció de costos, tot fent més amb menys. Hi ha altres formes de fer les coses, acceptem-ho i arribarem a resultats diferents, ajustats a les necessitats actuals i millors, ja que miraran el futur i no al passat,

Al final del primer semestre, i amb la mirada posada en la germanitzada Unió Europea, hom pot creure que estem en un punt sense retorn, que no hi ha ha palanques per construir el futur, que sols pot seguir criticant, tot esperant temps millors i consumint les poques reserves que encara hi ha al rebost, o acceptar que vivim una època en la que tots hem d’involucrar-nos en política, sense que comporti esdevenir professionals eterns de la mateixa, i a la vegada que el canvi real no vindrà de les cúpules dels grans partits polítics actuals, ni de les grans empreses internacionals amb centres de decisió llunyans. És moment d’assumir la iniciativa, i exigir el canvi imprescindible. Un canvi que ha de començar en un mateix, acceptant que estem en un nou inici i que res tornarà a ser com abans.

Antoni Garrell i Guiu

25.03.2013

Article publicat a El Singular Digital

“El valor d’Apple, tot i perdre gairebé un 40% del seu valor en 6 mesos, és gairebé un terç del PIB espanyol, un import que ens ajuda a reflexionar sobre la importància de la tecnologia com a element vehicular de la societat i l’economia del coneixement”

La penúltima setmana de gener es recordarà perquè la companyia petroliera americana ExxonMobil Corporation, amb 114 anys d’història, va superar Apple com l’empresa de major valor a nivell mundial. Una empresa que s’ha convertit en líder mundial en els només 29 anys transcorreguts des que va sorgir el primer Macintosh.

Certament en els últims mesos les accions d’Apple han baixat significativament, s’han allunyat del màxim valor històric, assolit el setembre passat, quan el valor d’Apple es situa en 623.000 milions de dòlars, superant el rècord que Microsoft va assolir el 1999, llavors el valor de l’empresa de Bill Gates va arribar als 620.580 milions.

La pèrdua de valor de Appel no comporta, en cap cas, una disminució de la capacitat de lideratge de l’empresa en un món, on la necessitat d’informació en temps real, genera un creixement de connexions mòbils amb unes taxes superiors al de l’espècie humana. Un fet que permet estimar que, el 2020, hi haurà al món uns 25 mil milions de dispositius interconnectats, ja que ja ningú qüestiona que des de 2007, quan Steve Jobs va posar en circulació l’iPhone, la forma de relacionar-se, de fer negoci i d’interactuar va canviar completament. Les antigues formes de treballar van iniciar una accelerada agonia mentre eren desplaçades pel nou estil “on life” creat per Apple.

La majoria d’analistes consideren que la baixada de valor de les accions d’Apple, s’ha originat per les altes expectatives de creixement i beneficis que imposen els inversors, els quals veuen problemes en què Apple hagi guanyat “només” 13.078.000 de dòlars al últim trimestre del 2102 (gairebé la mateixa xifra que al 3r. trimestre de 2011). Si bé altres especialistes consideren que la pèrdua de valor es deu, com m’explicava un ex company d’Arthur Andersen ara resident a Califòrnia, “a una operació a la baixa, orquestrada per especialistes en condicionar comportaments de petits inversors en borsa, per obtenir a mitjà termini noves i espectaculars plusvàlues”. Sigui una o una altra la raó cap d’elles anuncien una pèrdua d’importància i valor de les empreses tecnològiques en general ni d’Apple en particular.

El valor d’Appel, tot i perdre gairebé un 40% del seu valor en 6 mesos, és gairebé un terç del PIB espanyol, un import que ens ajuda a reflexionar sobre la importància de la tecnologia com a element vehicular de la societat i l’economia del coneixement, i la importància de l’accés a la informació, (Google va guanyar 10.737.000 de dòlars el 2012, un 10,2% més que el 2011), en un món altament competitiu, plural i asimètric.

Una reflexió que ens hauria de portar a denunciar l’escassa inversió que s’efectua a l’Estat espanyol en R + D. Una menor inversió que ens allunya del camí per vertebrar un model productiu capaç de generar ocupació i portar a la societat a millors nivells de progrés i benestar. És molt el temps perdut, però no és tard per rectificar. Per fer-ho només cal acceptar que en el tercer mil · lenni una part molt important del progrés radicarà en les inversions en tecnologia, conseqüentment en el desenvolupament i inversió en les TIC.

Antoni Garrell i Guiu

12.03.2013

Article publicat a Tecnonews

Sense cap  dubte avui l’objectiu primigeni hauria de ser la creació de llocs de treball. En aquesta tasca de generar ocupació, la indústria manufacturera i aquella que fabrica productes d’alt valor esdevé fonamental.

Catalunya és un país amb una llarga tradició industrial, aquest és un fet inqüestionable. Aquest teixit industrial és vertebrat per un important nombre de PIMES i grans empreses autòctones i multinacionals. Aquesta tradició industrial, que al llarg de decennis s’ha concretat amb significatives aportacions al PIB,  encapçalant els rànquing de generació d’ocupació, ha vist com perdia força en els últims anys.

Certament  des de l’inici de la crisi s’han perdut a Espanya el 27% dels llocs de treball, quasi 675 mil, i la producció ha caigut un 30%. Però aquest fet s’ha de contextualitzar en els procés iniciat fa més de 10 anys com a conseqüència, per un costat, de la deslocalització sorgida arran de la mundialització i del creixement dels productes manufacturats en països de baixos costos laborals i escasses regles de protecció ambiental. I per altre, per un euro sobrevalorat que perjudicava les exportacions, la pressió urbanística que expulsava la industria, i els discursos que parlaven d’un nou model econòmic, segon el qual el futur era dels serveis, tot desprestigiant implícitament a la Indústria, oblidant que sense ella no hi ha demanda de serveis, que no es converteix l’avens tècnic i científics en PIB, que és la industria qui executa més del 50% del R+D+i de l’Estat, i  a la vegada que sense un potent sector manufacturer no es creen llocs de treball.

No es pot negar l’important decreixement del pes de l’ocupació manufacturera  en el total, ni que en els darrers 10 anys, el pes sobre el PIB ha disminuït gairebé 5 punts percentuals. Però tampoc el fet que actualment el sector que, a pesar de haver estat oblidat i menystingut, segueix tenint un pes del 13% en el PIB (lluny del 17,4% que representava al 2001), i  aporta quasi el 13% del total de l’ocupació.  Xifres que evidencien que es disposa d’una bona base per construir el futur, i observar com una oportunitat  el fet de que en el darrer quinquenni el paradigma d’Àsia, fàbrica del món, començava a trontollar, com a conseqüència dels costos energètics quant al transport, els factors associats a la personalització del producte, els serveis de proximitat, el canvi de cultura del utilitzar i llançar passant  a la cultura del conservar i reutilitzar, i la inestabilitat en amplies zones del planeta.

Si els fets anteriors no suficients per entendre que cal desenvolupar polítiques encaminades a la reindustrialització, cal pensar el creixement insostenible de les taxes d’atur dels últims quatre anys, que estan comportant l’empobriment de milions de ciutadans i minven les seves perspectives de futur. Sense cap  dubte avui l’objectiu primigeni hauria de ser la creació de llocs de treball. En aquesta tasca de generar ocupació, la indústria manufacturera i aquella que fabrica productes d’alt valor esdevé fonamental.

La potencial relocalització de part de determinades activitats industrials, demana d’una nova i proactiva política industrial per part de les diferents Administracions, amb la finalitat de facilitar i donar suport al teixit industrial i manufacturer, com ja ho estan efectuant a França, amb un Ministeri denominat Recuperació Industrial, o al Regne Unit amb un pla per crear en 4 anys 250 mil nous llocs de treball en el tèxtil.

En aquests procés de relocalització Catalunya es troba en una situació estratègica clau al considerar la totalitat de la cadena de valor de la producció industrial i manufacturera, ja que es troba situada geogràficament en el punt d’entrada de les mercaderies a Europa; disposa d’un adequat sistema de transport i logística; té una base industrial amplia, diversificada i adaptativa; i el seu volum creixent d’exportacions evidencia un alt nivell de competitivitat.

La reindustrialització es possible, sens dubte, però aquest procés comporta la necessitat del suport públic per enfortir-lo i encertar les actuacions. Les mesures de política industrial haurien ser el resultat d’una major presència del sector industrial català autòcton en el disseny i aplicació de les polítiques industrials, tot valoritzant les capacitats del territori; i entomar els problemes reals de les PYMES, tals com la recapitalització, reduint el seu endeutament, possibilitar que el crèdit flueixi, vertebrar una fiscalitat favorable; apropar la investigació i la Universitat a les empreses; disminuir els costos energètics; fomentar la competitivitat i internacionalització de les PIMES amb crèdits tous, i finançant els diferencial de tipus d’interès; com tan bé promoure la cultura emprenedora industrial i manufacturera, desenvolupant iniciatives de capital risc especialitzades en el suport a nous emprenedors.

Estem submergits en una crisi esgarrifosa i excloent, per davant nostre hi ha oportunitats irrenunciables de la ma de la Industria. Per poder-les conquerir, ens cal pensar de forma diferent, i no oblidar-se de les PYMES, tot reconeixent que el que elles requereixen poc té que veure amb les exigències de les grans empreses multinacionals. És moment d’actuar, acceptant que sols escoltant i pensant amb la simbiosis coneixement i industria, serem capaços de generar ocupació i torna al camí del creixement

Antoni Garrell i Guiu

9.03.2013

La situació obliga a grans canvis. A desterrar la frivolitat i la manca de rigor que ha caracteritzat a una part dels dirigents ancorats amb el crèdit fàcil, l’endeutament excessiu i l’enriquiment rapit amb operacions sovint especulatives.

Estem transitant per una època de la història on malauradament sembla que el demà pot ser encara pitjor que l’ahir. Un període on, al igual que en èpoques de guerra, la irracionalitat sembla estigui guanyant al seny que hauria de caracteritzar als humans.  Les darreres previsions de la Comissió Europea sobre l’economia espanyola alimenten encara més aquesta impressió. Les informacions aportades per la Comissió expliquen que el deute públic seguirà creixent amb uns tipus d’interès allunyats dels que són requerits; i que el PIB no creixerà fins el 2014 (+0,8%) ja que al 2013 caurà un 1,4%. Conseqüentment no es crearà ocupació, i s’incrementaran  les dificultats de les famílies i debilitaran els mercats interiors. Un fet que obligarà a què les empreses incrementin els seus esforços per competir a nivell global, especialment fora de la zona euro ja que aquesta seguirà en recessió. Afortunadament hi ha raons per la confiança, ja que el bon nivell de moltes de les nostres empreses permet aquesta competència, així es certifica amb els increments del 2012, i les previsions de la pròpia Comissió pel 2013 (+4,2%) i pel  2014 ( +5,7%).

Les previsions de Comissió Europea ens  haurien de fer entendre a tots, i molts especialment als qui tenen més capacitat per fer capgirar les coses, que a l’Estat espanyol en els propers 2 anys, a menys que es canviïn les polítiques, -quelcom imprescindible-, es seguirà sense  crear ocupació.

Esdevé doncs imprescindible deixar de retallar i posar en marxa actuacions reals de reactivació econòmica, tenint especial cura en fomentar l’emprenedoria; la interrelació entre universitat i empresa; i treballar activament per la reindustrialització del país tot considerant, per un igual, els processos relocalitzadors, i l’alt nivell tècnic i científics dels centres de recerca i desenvolupament de casa nostra.

La situació obliga a grans canvis. A desterrar la frivolitat i la manca de rigor que ha caracteritzat a una part dels dirigents ancorats amb el crèdit fàcil, l’endeutament excessiu i l’enriquiment rapit amb operacions sovint especulatives. En els moments actuals, plens de sacrificis per gran part de la població, els ciutadans, amb menys por que en altres èpoques,  volen més transparència, molt més rigor en la gestió i honestedat en les actuacions, i rapidesa en la presa de decisions per evitar que la defensa els interessos d’uns col·lectius, malversi el present i hipotequi el futur de la immensa majoria dels ciutadans que volen traçar en llibertat i progres el seu futur.

Són èpoques en què esdevé imprescindible aconseguir la màxima complicitat entre tots, ja que en cas contrari creixent les dificultats, la crispació i la conflictivitat, i s’esvaeixen les sinèrgies imprescindibles. Malauradament aquests fets sembla que no volen ser assumits per una part dels qui tenen més capacitat de capgirar les coses.

En aquests moments, més enllà de la crisi econòmica que porta la misèria a milions de persones, estem submergits en un trencament de la confiança entre les institucions i la ciutadania. Aquest és un fet omnipresent. Les darreres manifestacions del passat 23 de febrer en són un clar exponent. Certament per recuperar l’activitat econòmica són imprescindibles recursos, talent i voluntat d’assumir risc en un marc on el crèdit sigui possible i és faciliti l’emprenedoria. No obstant aquestes condicions necessàries no són suficients, ja que és imprescindibles restablir la confiança amb aquells que governen el destí col·lectiu i administren  els recursos públics. La manca d’aquesta confiança impossibilita sumar voluntats i desplegar el potencial arrelat en el talen humà.

Recuperar la confiança i sumar la força col·lectiva per capgirar la situació, sembla impossible ja que quasi cada dia ens despertem amb noves notícies sobre fraus i corrupcions d’alguns polítics, que esquitxen a tots les partits i tenyeixen de sospita a la classe política en general, bàsicament pel fet que, addicionalment a la lentitud de la justícia, els màxims responsables dels partits o organitzacions afectades,  enlloc de  prendre mesures amb rapidesa opten per la política del “tu també, o tu més”

Si volem posar fi, i hem de voler-ho, a aquesta espiral destructiva de la convivència i que frena la requerida recuperació econòmica, és imprescindible posar fi als debats sobre espionatges, corrupcions i actituds prepotents. Fer-ho obliga a exigir que la justícia actuï amb rapidesa i fermesa, a no  ajornar ni un dia més la regeneració de les institucions del país, a donar pas a noves persones tot apartat a aquelles sobre les qui hi ha dubtes raonats sobre la seva honorabilitat i capacitat, i a efectuar tots els canvis legislatius requerits. Cal fer-ho actuant sabedors que avui en dia no es el gran qui es menja el petit, és el rapit qui es menja al lent i que en democràcia és irrenunciable assolir el progres col·lectiu, en un marc de transparència i rendició de comptes.

Antoni Garrell i Guiu

24 de febrer de 2012

Publicat a elsingulardigital.cat

Papa operar con eficiencia en diversos países, pensando en el mundo en su totalidad,  el reto a superar por  las empresas es ser globales, en especial aquellas que dedican su actividad en potenciar la globalización

A lo largo de los últimos días el conflicto que Iberia arrastra desde hace meses, quizás desde su alianza con British Airways, ha emergido nuevamente con fuerza. La solución adoptada por International Airlines Group consistirá en reducir el tamaño de la compañía en un 15%, y ajustar la plantilla de forma significativa.

Siguiendo las informaciones  publicadas, y evaluando las problemáticas del transporte aéreo con especialistas en logística de ALGEVASA, tengo el convencimiento de que los análisis sobre las problemáticas que afronta IBERIA, o bien siguen patrones propios de épocas pretéritas, donde las compañías aéreas formaban parte de los símbolos de los Estados, al igual que la bandera, la moneda, o el himno; o las decisiones siguen basándose en modelos de internacionalización propios del XIX, sin considerar que la globalización ha cambiado completamente los hábitos de consumo, de interrelación personal, de desarrollo profesional, y muy especialmente el modelo de negocio de las organizaciones empresariales que tienen su actividad a nivel internacional.

Hoy en día, más allá de la actual situación de recesión en que se encuentran ciertas áreas del planeta, las empresas ya no sólo deben decidir si su estrategia de negoció es local o internacional, deben decidir si su actuación internacional se limita a algunos mercados siguiendo las estrategias multinacionales del siglo XX, o deben asumir el reto de ser empresas globales gracias a las oportunidades surgidas por la desaparición de las barreras comerciales, y  que actualmente todo está interconectado en tiempo real, lo que permite que las empresas, que hacen las cosas mejor y con valores diferenciales, se desplacen rápidamente de aquella que sigue con modelos de decisión y organización rígidos y poco adaptativos

Poder operar con eficiencia en diversos países, pensando en el mundo en su totalidad,  el reto de  las empresas es ser globales, y en concreto aquellas que dedican su actividad en potenciar la globalización, muy especialmente las dedicadas al trasporte de persones, datos y productos, o las que impulsan el desarrollo tecnológico, deben ser globales o dejan de existir más pronto que tarde.

Iberia debería tener por objetivo convertirse en empresa global, ya sea sola o con alianzas, y, atendiendo a su tamaño y capacidad, la estrategia de convertirse en empresa global exige forzosamente crecer en base a fusiones, pero con planteamientos de igual a igual y no como el acuerdo con British Airways, que comporta la lenta agonía a la que se ve sometida toda empresa que es absorbida para potenciar a quien la absorbe.

Iberia se encuentra en la encrucijada de ser o no ser empresa global, un hecho que parece olvidado por sus dirigentes que adoptan decisiones pensando en recuperar la rentabilidad a corto plazo. Las decisiones planteadas pueden comportar que Iberia recupere la senda de los beneficios, pero serán unos beneficios obtenidos por una empresa que verá reducido su tamaño, y que avanza justo en sentido contrario al que deben evolucionar las empresas que quieran seguir competiendo en el siglo XXI. Por ello, la solución de Iberia no debería ser reducir su tamaño, sino que debería ser justo lo contrario: crecer mediante fusiones  para convertirse en empresa global. Una decisión compleja, ya que para ello debe plantearse la marcha atrás del acuerdo con British. Motivos y razones jurídicamente sostenibles probablemente no le falten.

Antoni Garrell Guiu

15 de febrero de 2013

Articulo Publicado en economia digital:  acceso al articulo. (publicado el 18 de febrero de 2013)

“Per aquest motiu cal, sense més dilacions, fugir del debat estèril, de creure que el responsable és l’altre”

La passada setmana vaig llegir l’informe “Capacitat d’estalvi de les famílies espanyoles” elaborat per Genworth. En ell s’explica que el 72,8% de les famílies van veure com els ingressos de la unitat familiar es reduïen notòriament al llarg del 2012. En la meitat dels casos per reduccions del salari, i en 1 de cada 4 el motiu fou la pèrdua de la feina. Una situació que ha comportat, alhora, la disminució dels estalvis, i que el 54,5% de les llars espanyoles, en cas d’increment de les dificultats o noves pèrdues d’ingressos, no tinguin capacitat per fer front a les despeses bàsiques com l’alimentació, l’energia, l’educació dels fills, o la salut.

Situacions familiars complicades que no poden amagar que els joves menors de 25 any són un col·lectiu molt afectat per l’actual situació de progressiu deteriorament econòmic en la UE. A nivell de la Unió el 25% d’aquest col·lectiu no te feina, a Espanya el percentatge assoleix el 55,6%.

Amb aquestes dades colpidores, que evidencien la dramàtica transformació d’una societat cada cop més afeblida, els líders d’una UE orfe -cada cop més dividida pels seus egoismes, i amb una escletxa nord-sud que sembla insalvable- aprovaren el pressupost 2014-2020 amb uns 100.000 milions menys que en el període anterior. Uns pressupostos que no permetran cohesionar, interconnectar ni esperonar el requerit dinamisme econòmic d’una Europa submergida en una llarga crisi econòmica. Conseqüentment no permetran assolir els grans desafiaments dels propers anys, ni frenaran la destrucció sistemàtica de la classe mitjana europea, la que ha estat l’autentica columna vertebral de progrés i cohesió de la Unió.

Un pressupost que amb una dotació de 3.000 milions d’euros, destinats a afrontar l’inadmissible atur juvenil, dels quals quasi un terç els rebrà Espanya, que posa en evidencia la manca de polítiques quant a incentivar la inserció laboral d’aquests col·lectiu.

El cert és que a l’Estat espanyol mai han estat prioritàries les polítiques encaminades a incentivar la contractació de joves, ni la creació de llocs estables de treball en un marc productiu robust i capaç de competir en els mercats globals. Uns fets que s’evidencien per l’absència de polítiques encaminades a acompanyar els joves en els seus passos en la recerca de treball, ja sigui amb formació específica per millorar el seu grau d’ocupabilitat, o garantint que rebin ofertes de treball mercès a subsidis, incentius fiscals, o reducció dels costos de la seguretat social; també per la baixa disponibilitat de recursos financers destinats als emprenedors des de les èpoques on el diner fluïa amb facilitat i amb interessos reals negatius; o per l’absència de polítiques que possibilitin fer arribar a les empreses, amb capacitat productiva, els resultats dels diversos grups de recerca i desenvolupament de les universitats i centres de recerca.

Sovint hom té la impressió que els màxims responsables, instal·lats en les seves bombolles de privilegis, han oblidat que sense empresa no hi ha futur, ja que són les organitzacions productives les que aporten valor, i fan possible convertir el progrés tècnic i científic en progrés econòmic i social. Empreses que fixen la mirada en el món, que lluiten per superar l’impossible mercès a la innovació permanent, que fan més amb menys per preservar el futur, i que treballen en equip, sabent que les fites diferencials sols s’assoleixen amb esforç, constància, sacrifici i determinació.

L’escenari dels propers 7 anys per la UE està definit, sabem que la situació és complexa, dramàtica, quasi d’emergència nacional, i enfront d’aquesta situació, l’ajuda que es rep de la Unió no és suficient. Per aquest motiu cal, sense més dilacions, fugir del debat estèril, de creure que el responsable és l’altre, d’apartar a corruptes, depreda-especuladors i malversadors, exigint que la justícia actuï amb rapidesa. És hora de canviar, d’eliminar frens i donar pas a noves idees i persones. És hora d’acceptar que la sortida de la crisi depèn cada cop més d’un mateix, de la capacitat d’adaptar-se, de canviar, de desaprendre i aprendre de nou, tot assumint risc i adaptant-se, tot escoltant els sorolls dèbils de l’entorn que marquen l’esdevenidor, saben que quan el soroll dèbil esdevé un clam l’oportunitat s’ha esvaït.

Antoni Garrell i Guiu

11.02.2013

Article publicat a el diari El Singular Digital