Sense infants no hi ha futur

Dilluns, 30/06/2014 (16:17)

“La situació a Espanya és dramàtica”

Fa uns dies va començar l’estiu meteorològic, ara bé, l’estiu real comença al juliol, quan els col·legis tanquem les portes fins al setembre i els nens deixen aparcats els llibres, les presses matineres i les tensions familiars pels deures escolars pendents. Les llars es reorganitzen per tenir cura dels petits, i menys petits, durant les hores que abans estaven als col·legis. L’opció dels casals d’estiu i les colònies esdevé omnipresents amb una doble finalitat: la primera tenir els fills cuidats durant les hores en que el treball ho impedeix i la segona obrir les portes a noves amistats i experiències, que permeten complementar la formació i també l’educació en molts casos. L’estiu s’inicia amb un trasbals per a moltes famílies en una societat, que tot sovint ha delegat als educadors l’educació dels fills addicionalment a la seva formació.

Les anteriors línies les vaig escriure a l’estiu del 2007, unes setmanes abans en què el problema de les hipoteques a EE UU obriren un període de crisi, durant el qual la precarietat s’ha instaurat arreu, les desigualtats s’han incrementat, les polítiques de protecció social han disminuït notòriament i en diversos països, l’atur i les retallades socials han generat un increment notori de la pobresa, la qual ha retornat a un nivell que semblava desterrada per sempre.

Ara 7 anys després, els motius pels quals les famílies busquen la manera de tenir els fills vigilats i cuidats, en molts casos, ja no és sols per la manca de temps per cuidar els fills, o la voluntat de completar la seva formació i educació. Sovint la raó de fons, buscant llocs finançats i amb persones, que generosament aporten la seva dedicació i esforç, és garantir que els infants puguin tenir un àpat amb els nutrients requerits pel seu desenvolupament fisiològic, com a conseqüència dels greus problemes econòmics que afecten a 1 de cada 4 famílies i que 306.000 infants visquin avui en dia en el llinda de la pobresa a l’Estat. Una pobresa creixent, ja que Espanya és el segon país de la UE, sols superat per Grècia, amb més incapacitat de reduir-la.

Certament la situació a Espanya és dramàtica, l’informe “la Infància en Espanya 2014”, elaborat per UNICEF, explica que la pobresa i la desigualtat afecta a un 27,5% dels infants i que el fracàs i abandonament escolar supera el 23%, un fet que els hi tanca les portes per capgirar la situació de futur, tot ancorant-los en la situació d’exclusió. Una situació que porta a la vegada a disminuir la taxa de natalitat i que, en 10 anys, pot haver-hi un milió menys d’infants menors de 10 anys. Una situació que és miri com es miri és inadmissible i insostenible, i que no es soluciona ni amb bones paraules, ni amb voluntarisme, ni amb l’imprescindible caritat i solidaritat col·lectiva.

La situació dels infants i les enormes dificultats que pateixen les famílies, sols tenen una solució: crear un ecosistema capaç de generar treball. Un treball per a tots. El que obliga disposar d’empreses capaces de crear llocs de treball d’alt contingut, quant a capitat humà, però també d’empreses que puguin donar una ocupació a persones de baixa qualificació. Unes i altres empreses amb capacitat de competir en els mercats globals, mercès a un bon nivell d’innovació i també de productivitat. Una productivitat però que no es pot fonamentar en salaris baixos, sinó en saber obtenir productivitat dels útils tecnològics i amb costos energètics no excloents, o amb infraestructures, taxes i impostos que redueixen la capacitat de competir.

La pobresa exigeix polítiques per reduir-la, diversos països de la UE ho han evidenciat, però a la vegada cal possibilitar la generació de treball. Feina per a tots, una feina que possibiliti a les famílies superar l’adversitat del present i entomar els desafiaments del futur amb capacitat de guanyar-los. Fer-ho, pensar en les persones, vol dir pensar més en l’economia productiva i menys en l’economia financera. Pensar per un igual en el present i en el futur, entenent que el futur esdevé una fita impossible en un país sense infants il·lusionats, ben alimentats i formats, i amb igualtat d’oportunitats.

Antoni Garrell i Guiu

30.06.2014

Article publicat a El Singular Digital

Esperant el Women 360º Congress

Dimarts, 17/06/2014 (08:35)

“Les dones al llarg de dècades, amb esforç i constància, han anat assolint llocs de responsabilitats (…) Diversos estudis expliquen que el seu salari mig a l’Estat espanyol és al voltant del 75% dels homes”

Fa uns dies que vaig conèixer la iniciativa Women 360º Congress que tindrà lloc el pròxim mes d’octubre a Sant Cugat. Segons m’explicaren, la finalitat del congrés és debatre, tot identificant, solucions sobre com millorar la salut i el benestar en l’empresa de les dones directives i també en el seu entorn personal i professional. Quelcom que em sembla important i que, al meu entendre, caldria enquadrar en la permanent i continuada discriminació de gènere que, amb més o menys intensitat, segueix existint arreu.

És ben cert que les dones al llarg de dècades, amb esforç i constància, han anat assolint llocs de responsabilitat. Però els avenços, moltes vegades assolits mitjançant la renúncia a desenvolupar-ser amb plenitud en l’esfera personal, no arriba a grans percentatges de la població femenina, la qual segueix estant minimitzada en una societat amb clares connotacions masclistes. Aquest és un fet inqüestionable quant s’analitzen la retribució salarial de les dones o els ascensos cap a llocs de més responsabilitat.

Quant a retribució dels treball de les dones, diversos estudis expliquen que el seu salari mig a l’Estat espanyol és al voltant del 75% dels homes i en referència a l’ocupació de llocs directius, recordar que al 2012, segons INFORMA D&B, la presència de dones en els consells d’administració d’empreses espanyoles sols era una realitat en el 29,02% de las empreses i que el 66,25% estan dirigides exclusivament per homes. Xifres que s’ha de contextualitzar en el fet que les dones són el 43% de la població, i el 54% dels universitaris, conseqüentment el desequilibri és més que notori.

Certament, les dades actuals són molt millors que fa 10 anys, quan el percentatge de dones en càrrecs directius en les empreses era sols del 14%. Però caldria que assumíssim que ara per ara, a Espanya i en molts indrets del planeta, es segueix complint l’afirmació que filòsof John Stuart Mill feia al 1869: “El principi que regula les relacions socials vigents entre els dos sexes és injust per si mateix i és, en els nostres temps, un dels més importants obstacles al desenvolupament humà. Hauria d’esser substituït per un principi d’igualtat perfecta, que no reconegui poder, ni privilegi, ni desavantatge a cap de les parts”.

És evident que encara queda molt per fer per foragitar les actituds que “impedeixin que la dona ocupi en la societat la posició que la seva consciència li dicti,” tot assumint, la injustícia i immoralitat de disposar de pautes escrites o impregnades en l’imaginari col·lectiu que “situïn a la dona en una posició inferior a la de l’home, ja que aquestes són contràries al precepte de la naturalesa”, com ja es proclama en la Declaració de Seneca Falls del 1848 sobre els drets.

És en aquest context de discriminació latent de les dones, dels esforços i renúncies associades, que em sembla interessant i imprescindible la iniciativa Women 360º Congress. Els objectius del congrés relatius a abordar els temes associats a la salut, benestar, igualtat, conciliació o visibilitat són imprescindibles, com ho és en una societat en xarxa, generar sinergies i potenciar la interrelació abordada des de la pluralitat.

Un congrés que, al meu entendre, cal enquadrar-lo en el fet que si bé les dones tenen la millor preparació i ocupen més llocs de treball que mai, existeix discriminació en els llocs de major nivell. Els obstacles derivats de prejudicis culturals i psicològics que dificulten que les dones ocupin llocs d’alta direcció, la “barrera invisible” denunciada en la dècada de 1970, segueix present en la pressa de decisions. Aquests és un fet inqüestionable, que s’ha agreujat arreu per la crisi arreu i que ens obliga a estar amatents en evitar que els esforços i el compromís per la igualtat de gènere retrocedeixi. Desitgem que el Women 360º Congress aporti avenços i propostes en el camí cap la igualtat.

Antoni Garrell i Guiu

17.06.2014

Article publicat a via empresa

Respectar els sentiments i la raó és construir futur

Dilluns, 16/06/2014 (12:51)

“No escoltar la veu dels ciutadans incrementa la desconfiança entre governants i governats i abona l’ecosistema per la confrontació”

El passat 10 de febrer el Passeig Lluís Companys de Barcelona va aplegar a gairebé unes 10.000 persones en defensa del model d’escola catalana. Un model que des de fa molts anys gaudeix d’un ampli consens social, i en els últims anys, i de forma progressiva s’ha vist atacat quant a la immersió lingüística. Ara, quatre mesos després, el proposat dia 15 de juny, al centre de Barcelona foren 100 mil els catalans que mostraren el rebuig a uns atacs, que tenen més finalitats polítiques que d’una veritable millora dels resultats acadèmics, i que volen fer saltar pels aires la política d’immersió lingüística que ha estat, des de la recuperació de la democràcia i l’autogovern, un clar instrument de cohesió social i de no segregació per raó de llengua.

Crec que no es pot negar, que la important manifestació a favor de l’escola en català, convocada per la plataforma Somescola, evidencia, un cop més, l’increment del sentiment col·lectiu de què Catalunya rep un d’atac permanent des de les institucions de l’Estat. Un sentiment transversal, que es certifica cada cop que parles obertament amb persones, i que s’ha arrelat a les consciències amb independència de la posició personal, e intransferible, sobre la voluntat de voler de què Catalunya sigui o no un Estat independent.

Un sentiment d’atac a la cultura, a la llengua i a la identitat Catalana, que se suma al convenciment de què tenim un tractament econòmic injust i que per a molts ratlla l’espoli. Un sentiment que es retroalimenta arran de la situació de penúria econòmica que estem instal·lats, i de les retallades en polítiques socials en un marc continuat de dèficit fiscal.

És molt difícil entendre, per no dir impossible, un dèficit fiscal de 15.006 milions d’euros, segons el càlcul de la balança fiscal del 2011 que presentà recentment el conseller Mas-Colell. Dades que expliquen, a la vegada, que segons el mètode del flux monetari, els catalans hem rebut sols el 14% de la despesa total de l’Estat quan li aportem el 19,2% del total d’ingressos de l’Administració. Una aportació superior a la contribució catalana al PIB estatal que fou del 18,6%. Un dèficit fiscal que no es conjuntural, i que, es miri com es miri, esdevé una llosa quant a futur.

Estic convençut, per un costat, que gairebé ningú nega la necessitat d’ajudar al desenvolupament d’aquelles regions amb rentes inferiors. Aquests és un fet que caracteritza a la Unió Europea. Però la solidaritat no pot ofegar al qui la practica. Per altre costat és difícilment qüestionable que els ciutadans volem poder desenvolupar-nos democràticament en llibertat tot preservant la singularitat i la identitat; és en aquest context que és incomprensible les actuacions que no protegeixen a la col·lectivitat ja que la negació dels fets mai permet solucionar-los.

Avui dia més enllà de les dades estadístiques i dels indicadors quantitatius, cal considerar els indicadors amb forta càrrega subjectiva, aquells associats a com entenem l’estat del benestar, o l’exercici de la responsabilitat pública. No escoltar la veu dels ciutadans que omplen els carrers explicitant les seves reivindicacions, o ignorar les propostes presentades com expressió de voluntat de diàleg, no fa més que incrementar la desconfiança entre governants i governats, abona l’ecosistema per la confrontació, el deteriorament de la convivència, i fragmenta la societat. Una situació que sols es resolt amb més democràcia real.

La democràcia és el govern de la majoria amb respecte a les minories i acceptar que democràcia és canvi. La democràcia és transformació, és saber escoltar democràticament tot fugint de tota prepotència, i acceptar que els ciutadans som a la vegada sentiments i raó. Un binomi que sols amb la seva simbiosi perfecta el futur esdevé possible. Negar un i l’altre és propi d’aquelles actituds despòtiques i de qui busca l’enriquiment d’uns en detriment del futur dels altres.

Antoni Garrell i Guiu

16.06.2014

Aricle publicat a El Singular Digital

25 de mayo y abdicación

Dimarts, 03/06/2014 (13:33)

“El pasado día 25 de mayo las elecciones al Parlamento Europeo, confirmaron las tendencias que avanzaba el eurobarómetro de 2013 que indicaban que el 55 % de los europeos desconfiaban de la UE.

El próximo parlamento tendrá un significativo número de escaños ocupados por diputados pertenecientes a fuerzas políticas que son, abiertamente, no partidarias de la Unión, o que la ven a como la responsable de todos los males.

Euroescépticos, populistas o partidos de extrema derecha se han impuesto en el Reino Unido, Francia y Dinamarca y han crecido en varios países. La vieja Europa, la de las divisiones, la que convirtió dos guerras europeas en guerras mundiales, ha recuperado fuerza y ​​puede reunir aproximadamente un 13 % de los diputados. Un porcentaje que llega al 30%, si se consideran aquellos diputados pertenecientes a fuerzas políticas, que expresan abiertamente el descontento hacia las políticas que se han impuesto desde Bruselas.

Las elecciones nos han dejado una Unión con dificultades de gobernanza, fruto del profundo descontento de a ciudadanía hacia sus gobiernos y Bruselas por no saber leer anticipadamente los deseos y motivaciones de los ciudadanos, la enorme distancia entre les élites políticas y económicas y la ciudadanía.

Probablemente porque desde los propios gobiernos justifican sus actuaciones como mandatos de Bruselas y la señalaban indirectamente como la causa de todos los males, obviando los enormes aspectos positivos que conlleva la Unión, gracias a los fondos europeos y la apertura de los mercados internos.

El resultado de las elecciones no sólo tendrá repercusiones a nivel europeo, también ha cambiado el escenario político de algunos de los 28 países de la Unión y condicionará las actuaciones. Entre ellos, sin duda, está España donde el surgimiento de nuevas fuerzas políticas y los retroceso en más de 5 millones de votos del PP y el PSOE, la suma de los dos no llega al 50 %, tendrá efectos enormes y dibuja un escenario postelecciones municipales muy complejas. Asumirlo y actuar en consecuencia, se convierte en una obligación ineludible

No dudo que hace meses que el rey decidió abdicar, pero tengo el convencimiento que, con independencia de no descartar graves problemas de salud, el proceso se ha acelerado fruto de la dimisión de Rubalcaba, los problemas territoriales, la determinación catalana en la consulta del 9N y que se vislumbran en el futuro modificaciones significativas de los equilibrios de fuerzas políticas. Y también por la pobreza creciente en muchos hogares del Estado –a pesar de la importante mejora a nivel macroeconómico que dibuja significativas mejoras en la economía ciudadana a partir del 2016–, la enorme indignación ciudadana por los casos de corrupción y el deterioro creciente del prestigio de la Corona.

Son todo un conjunto de situaciones complejas y entrelazadas que, con probabilidad, han hecho aflorar “el instinto de lince de Juan Carlos I”, (que explica Pilar Urbano en su libro La Gran desmemoria), “que le permite conocer a los hombres al primer golpe de vista y proveer los hechos con antelación”. Si el rey quería preservar la monarquía, y facilitar el traspaso de la corona, el momento era ahora o difícilmente sería posible a futuro.

Una nueva situación a nivel español que obligará a hacer “política” y buscar pactos y consensos y que no puede cerrase en falso. El futuro rey Felipe VI necesita legitimarse. Si bien las leyes le darán la legitimidad, esa surge de la ciudadanía y el futuro rey, en las actuales circunstancias, necesita con urgencia esa nueva legitimidad. Una legitimidad que exigirá una reforma constitucional para adecuarse a las nuevas realidades sociales, una democracia más directa y más participativa y no ignorar los problemas territoriales del Estado.

Con independencia del resultado final, república o monarquía, la necesidad de relegitimarse que tiene la Corona, ante una opinión pública que exige cambios reales, creo que la abdicación del Rey abre una nueva oportunidad, ya que aunque el rey no mande si puede influir.

Por ello me gustaría entender que se reabrirá el proceso para modificar la Constitución y encauzar la solución de los problemas asociados a las legítimas aspiraciones de los ciudadanos de una España plural y a las aspiraciones de expresarse democráticamente sobre el futuro del modelo de Estado y el derecho de autodeterminación de los pueblos.

Se trata de un cambió que debe hacerse en el marco pacífico, de legalidad democrática. Debe ser un nuevo proceso de futuro, en el marco de la Unión Europea, que además en el caso de Catalunya, debería facilitar la consulta, la cual no tiene marcha atrás y además sería una buena ocasión para reparar las consecuencias de los Decretos de Nueva Planta, que se aplicaron a la Corona de Aragón en 1707 a Aragón y Valencia, 1715 en Mallorca, y en 1716 a Cataluña.

Hoy con el proceso de cambio del jefe del Estado se ha abierto una segunda transición, guste o no, y ésta exigirá serenidad y voluntad de consenso para anticiparse a los problemas de futuro. Un periodo que no debería estropear la incipiente recuperación económica que se vislumbra, ya que en ella está el futuro de más de una generación.

Antoni Garrell i Guiu

3.06.2014

Article publicat a Economia Digital

Per crear ocupació no és suficient BCN World

Dimarts, 03/06/2014 (12:23)

“Cal doncs cuidar i potenciar la industria, tot assumint que Catalunya té una bona i significativa base industrial”

La darrera setmana, amb les anàlisis continuades de les eleccions europees, marcades per la crisi que ofega la Unió i radicalitza les actituds envers el diferent, el Parlament català aprovà el projecte BCN World. Un projecte controvertit que ha comptat amb un significatiu recolzament, ple o parcial, d’un elevat nombre de diputats. Una decisió que cal enquadrar-la en la necessitat de creació de llocs de treball, tant d’aquells intensius amb coneixements, com d’aquells adreçats a persones amb baixa qualificació, o amb experiència amb sectors que han exhaurit, per anys, la seva capacitat tractora.

De ben segur que la construcció primer dels hotels, casinos, teatres, parcs temàtics, centres de convencions, zones esportives, i restaurants que configuraran Barcelona World i l’explotació desprès del complex, pot aportar moltes oportunitats de treball, uns 40.000 llocs de treball segons algunes fons. Aquest és un fet a no menystenir, ja que si bé desprès de 6 anys es dibuixa una gradual, continuada i progressiva recuperació econòmica, aquesta segueix sent poc intensiva en llocs de treball. El propi Govern espanyol afirma que la taxa d’ocupació es mantindrà per sobre del 20% fins al 2017. Dificultat de reducció del nombre de desocupats que s’evidencia quan comparem les noves afiliacions a la Seguretat Social del passat mes d’abril,  s’incrementaren en quasi 51.000 persones a l’Estat, amb els milions de persones que esperen una oportunitat.

Ara bé, si bé cal reconèixer les aportacions de lloc de treballs que pot efectuar el BCN World, cal insistir que el nostre model de creixement no pot residir bàsicament en el turisme, ja que aquest condueix a la creació de llocs de treball de notòria precarietat, i a la vegada salaris desajustats al nivell de preus dels serveis bàsics del país. Cal treballar per tenir un sistema productiu més robust, menys subjecte als cicles econòmics, a la climatologia o als conflictes regionals, i amb salaris que permeten el desenvolupament i progrés dels assalariats.

Esdevé imprescindible aplicar el mateix entusiasme, determinació i voluntat de facilitar l’activitat, com s’ha fet al sector turístic, a aquells altres sectors capaços de convertir el progres tècnic i científic en progrés econòmic i social, tot creant ocupació. Cal doncs cuidar i potenciar la industria, tot assumint que Catalunya té una bona i significativa base industrial, com s’evidencia amb el creixement continuat de les exportacions, i les seves inversions en innovació.

Potenciar la industria obliga a desenvolupar actuacions en 3 línies. La primera comporta donar un especial suport a les empreses existents, que tenen possibilitats de créixer, de generar ocupació i augmentar les seves exportacions. En segon lloc, implantar polítiques actives de foment de l’emprenedoria, en especial en els sectors on hi ha alta probabilitat d’innovació, generació de treball i desenvolupament econòmic. En tercer lloc, modificar les actituds i accions, les quals han impedit a les empreses del nostre model productiu assolir la cooperació i la grandària requerida per competir eficientment en els mercats globals.

Treballar amb l’objectiu de què la recuperació arribi a la ciutadania, creant llocs de treball, hauria de ser l’objectiu nuclear. És en aquesta línia que cal recolzar tota iniciativa, que potencií el sector turístic, però a la vegada cal treballar amb determinació per reindustrialitzar al país. Simultàniament s´hauria de potenciar la innovació i la dotació de capital intel·lectual dels aturats. Cal fer-ho sense ambigüitats, ja que les anàlisis empírics, a nivell global, certifiquen que els països amb forta base industrial, són els que han evidenciat millor resistència en períodes de crisi i els que amb més garantia poden preservar l’estat del benestar.

Antoni Garrell i Guiu

3.06.2014

Article publicat a El Singular Digital

Europa, un nou paisatge

Dilluns, 26/05/2014 (12:47)

“L’exercici del dret democràtic per escollir els 751 eurodiputats del Parlament Europeu, que representen als 28 països que configuren la Unió, ja és història.”

Les conseqüències associades, al que avançava l’eurobaròmetre del 2013, indicant que el 55% dels europeus desconfien de la UE, s’han fet realitat. Un significatiu nombre dels escons seran ocupats per diputats pertanyents a forces polítiques que són obertament no partidàries de la Unió Europea, o que veuen la Unió com la responsable de tots els mals. Euroescèptics, populistes o partits d’extrema dreta s’han imposat al Regne Unit, França i Dinamarca, i han crescut en diversos països. La vella Europa, la de les divisions, aquella que va convertir dues guerres europees en guerres mundials, ha recuperat força i pot aplegar aproximadament un 13% dels diputats. Un percentatge important però que creix, fins arribar al 30%, si es consideren aquells diputats pertanyents a forces polítiques que expressen obertament el descontentament cap a les polítiques que s’han aplicat, o imposat, des de Brussel·les.

Les eleccions ens deixen una Unió amb dificultats de governança. Mentre que a diversos Estats sembla que els costa entendre que els Estats europeus per separat no tenen capacitat ni força, en un món on 7 països emergents (Xinà, Indià, Brasil, Rússia, Mèxic, Indonesia i Turquia) estan en vies de superar la dimensió del G-7. Unes eleccions que anticipen el disseny polític en molts països europeus i, en especial, centrant-nos en l’Estat espanyol, en les properes eleccions municipals i generals.

Les eleccions Europees s’han desenvolupat en el si d’un profund descontentament de la ciutadania. Un descontentament arrelat en l’incapacitat de Brussel•les d’imposar-se al poder dels mercats, a redefinir els esforços fiscals i la tributació de capitals internacionals, i la manca d’atenció cap el creixement de la precarietat i el sofriment de les famílies. Si bé les anteriors afirmacions expliquen en gran part el resultat, no es pot oblidar l’incapacitat manifesta del partits polítics en no saber llegir anticipadament els desitjos i motivacions dels ciutadans. Ciutadans europeus que volen que es posin les persones en el vell mig de tota actuació política, i que els partits es renovin, tot fugint de les seves esferes de privilegis i aproximant-se a les persones de forma continuada, i no sols quant s’acosten eleccions.

Tot acceptant que les polítiques obligades des de Brussel·les han obligat a retallades i sacrificis, també caldria acceptar el conjunt d’aspectes positius que ha comportat per molts països que, mercès als fons europeus i l’obertura dels Mercats, assoleixin el camí del creixement, i a la vegada la requerida estabilitat. Cal acceptar que Europa és clau en un món multipolar i que es desplaça de l’Atlàntic cap al Pacífic. Esdevé indispensable redefinir l’actuació pública de la Unió. Fer-ho és, en gran part, responsabilitat de populars, social demòcrates, i liberals; els 3 grans grups que, en major o menor mesura, les han aplicat. Apel·lar a la seva responsabilitat, i exigir que actuïn en conseqüència, sense errar en el diagnosi, esdevé un imperatiu.

Un anàlisi rigorós a nivell Europeu, però que també cal que s’efectuï a nivell local, ja que en un gran percentatge les eleccions Europees estan molt matisades per la situació interna dels diversos països. En aquesta línia, i centrant-nos en Catalunya, cal entendre que l’increment de la participació, ha estat originada, en gran part, per la mobilització dels ciutadans que volen exercir el dret a decidir. Una mobilització asimètrica ja que no ha passat el mateix amb el vot unionista, atès el nivell de participació. Unes dades que ens fan pensar en què el resultat de la consulta del 9 de novembre, si s’acaba fent, és encara incert. Com també és incerta la governança futura de l’Estat si es considera que el PP i el PSOE han perdut més de 5 milions de vots, i que la suma dels dos no arriba al 50%.

Un nou paisatge polític, ben diferent al precedent, s’ha dibuixat a Europa, i també en el si dels Estats. Assumir-ho, i actuar en conseqüència, esdevé urgent i indispensable; tot acceptant que Europa és la solució i no el problema, sempre que tinguem en ment els reptes que proposa la globalització en què estem immersos.

Antoni Garrell i Guiu

26.05.2014

Article publicat a El Vapor de Sabadell

Recursos financieros: indispensables pero no suficiente

Dijous, 22/05/2014 (12:34)

El lunes 19 de mayo leí que el Banco Europeo de Inversiones ha ofrecido 150 millones de euros para financiar a las pymes catalanas

Una cifra que, conjuntamente a otros 150 millones que aporta el ICF, permitirá disponer de 300 millones encaminados a que las empresas pequeñas y medianas aborden proyectos de mejora de sus procesos de internacionalización y los de actividades de I+D.

Una cifra significativa que ayudará a afrontar los retos asociados a la mejora de la productividad y de la competitividad asociados a los nuevos desafíos que la globalización, las asimetrías legislativas y de costes, y los progresos técnico científico les presenta. Un conjunto de retos que hacen surgir nuevas oportunidades que deberían ser aprovechados para generar progreso económico y social.

Aprovechar las oportunidades, derivadas de los nuevos desafíos, exige disponer de recursos financieros. Consecuentemente, disponer de los 300 millones a los que hacía referencia es una excelente noticia. Pero maximizar el aprovechamiento de las oportunidades obliga, tal como corroboró un estudio elaborado por el Cercle pel Coneixement en 2007, a asumir y afrontar cuatro retos a nivel del territorio, donde las iniciativas empresariales nacen, se desarrollan, o desde donde se toman las decisiones con independencia de la localización de sus procesos productivos.

El primer reto es el relativo a disponer de una alta dotación de capital humano. Un hecho que obliga a entender la formación como una misión estratégica encaminada a que las personas adquirieran la capacidad intelectual que permite aprender a lo largo de toda la vida.

El segundo es disponer de actuaciones y políticas encaminadas a que las empresas adquieran el volumen necesario. Ya sea por crecimiento propio o con modelos de cooperación para adquirir la capacidad de operar en los mercados globales con productos diferenciales y de valor.

El tercer reto hace referencia a la necesidad de convertir el territorio en modo de progreso gracias al trabajo sincrónico entre la universidad, los centros de investigación y las empresas. Todo ello, en áreas específicas del saber, de tal forma que lo posicionen e integren en las redes de conocimiento e innovación mundial.

En cuarto lugar, se precisa potenciar las políticas encaminadas a preservar la calidad de vida y el bienestar de los ciudadanos, teniendo especial cuidado en el sistema sanitario, el fomento de la cultura, la libertad de elección, el equilibrio medioambiental y las actuaciones que impidan la fractura social y la exclusión del progreso por motivos generacionales, culturales o geográficos.

Ahora que puede reiniciarse la disponibilidad de recursos financieros, debería asumirse que es imprescindible que la Administración facilite y potencie las políticas encaminadas a superar los cuatro retos. Y, a su vez, que las empresas ajusten sus modelos productivos para alcanzar la capacidad de diferenciación de sus productos y los volúmenes de producción propios de las empresas, o grupos empresariales, que operan a nivel global.

Antoni Garrell i Guiu

25.05.2014

Article publicat a Economia Digital

Més que dir, el que cal és fer

Dimarts, 20/05/2014 (12:25)

“Per als joves menors de 30 anys, les TIC poc tenen de nou, igual que per a la resta de la població. La globalització és un procés que abasta, en major o menor mesura, a la totalitat del planeta”

Cada vegada són més les veus que expliquen, encertadament, que la indústria té capacitat per generar intensivament llocs de treball gràcies a afrontar els reptes d’una economia globalitzada, mitjançant processos d’innovació fonamentats en convertir els avenços tècnics i científics en competitivitat.

Ara bé, analitzant la situació empresarial, hi ha una clara distància entre les veus que insisteixen en la necessitat de globalitzar-se, de dotar les empreses de capacitat per operar globalment i la realitat de les mateixes. Sembla que la necessitat de globalitzar sigui quelcom d’un futur llunyà, si considerem la manca de polítiques encaminades a augmentar la mida de les empreses i les inversions per disposar de productes innovadors i diferencials.

La veritat és que hom podria concloure que explicar, una vegada i una altra, que l’economia és global i que és imprescindible innovar, és tan absurd com insistir a referir-se a les TIC com “noves tecnologies“. Allò nou és una cosa que no existia en el nostre entorn en el moment que vam tenir consciència plena d’ell, o alguna cosa que, trencant la quotidianitat, varia radicalment la forma de treballar i relacionar-nos.

Les TIC, enteses com la convergència tecnològica de la computació i les telecomunicacions, sorgeixen en la dècada dels 80 del segle passat. Sens dubte, per als joves menors de 30 anys, les TIC poc tenen de nou, igual que per a la resta de la població, ja que la seva irrupció i consolidació ha estat tan ràpida, que ja formen part del dia a dia d’una gran part dels humans. Serveixi com a exemple d’això el telèfon mòbil, l’ordinador personal i l’accés a Internet. Tres “noves tecnologies” que, si ens centrem en la UE, la seva penetració i ús entre la població està molt estès , ja que fa 10 anys la penetració de la telefonia ja arribava al 80%, l’ordinador personal a més de la meitat de la població i l’accés a l’Internet domèstic al 40% de les llars.

Una cosa semblant passa amb la globalització entesa com el procés associat a l’increment del comerç mundial, la localització de processos fabrils en països en vies de desenvolupament, la capacitat d’influència i de transformació de les grans empreses i la facilitat d’accés i transmissió d’informació a escala planetària. Un procés que si bé arribà a cotes molt importants a inicis d’aquest segle, té els seus orígens en les transformacions que es produïen a l’economia internacional des dels anys 60. Un procés no nou, que no és estrictament econòmic, ja que afecta totes les dimensions del desenvolupament i la interacció humana, propiciant un augment de la comunicació i interdependència de les polítiques socials i econòmiques dels estats.

La globalització és un procés que abasta, en major o menor mesura, a la totalitat del planeta, la qual cosa exigeix estar atent a les tendències de futur i oportunitats associades a les noves realitats i eines disponibles, sabent que anticipar-se, escoltant els sorolls de fons que assenyalen el futur, és clau per competir.

Per les raons anteriors, és una excel·lent notícia conèixer que la marca Bultaco, 31 anys després de deixar de fabricar, torni al pròxim any als mercats, fabricant motocicletes elèctriques. Que Bultaco torni a fabricar, no és sols important pel fet de crear 150 nous llocs de treball, és important, també, perquè es farà amb “tecnologia pròpia”, assumint-lo com “projecte global”, sense oblidar que és una nova evidència de la importància d’anticipar-se, ja que és entendre la importància simbiòtica de la mobilitat i la sostenibilitat planetària, un fet que requereix vehicles no contaminants.

Iniciatives com la de Bultaco evidencien el potencial de la reindustrialització, i estan en la línia que “més que dir, el que cal és fer”. Quelcom que caracteritza una part significativa del teixit industrial català i que ha de ser interioritzat en tota política i actuació industrial.

Antoni Garrell i Guiu

20.05.2014

Article publicat a Via Empresa

Separats no és millor que junts

Dilluns, 12/05/2014 (10:08)

“Hem d’acceptar la importància del què votarem els europeus entre el 22 i el 25 de maig”

Quan molts ciutadans intueixen que estem a l‘inici d’una nova era en la que caldrà reinventar la quotidianitat; ara que es concreta l’inici d’una dèbil recuperació econòmica -després d’una llarga crisis molt generalitzada a la Unió Europea, que ha generat en regions europees nivells d’atur i de pobresa insostenibles i un notori creixent de la desigualtat quan a renda-, arriben les eleccions de 751 eurodiputats del Parlament Europeu.

Unes eleccions europees que són clau per al futur dels 500 milions de ciutadans que apleguen els 28 països que configuren la Unió. Uns ciutadans que, segons l’eurobaròmetre del 2013, desconfien de la UE en un 55%, i entre els espanyols la xifra arriba al 72%. Un gran nombre de persones deixen de mirar cap a Brussel·les, sense voler acceptar o entendre, que la composició del Parlament Europeu esdevindrà clau per ajustar les bases en els primer passos d’aquesta nova era, ja que el Parlament que sorgeixi de les properes eleccions, mercès al tractat de Lisboa vigent des de 1/12/2009, dibuixarà l’Europa que volem. Ho farà tant en les polítiques econòmiques i socials dels Estats membres, com en els aspectes relatius, entre d’altres, a la unió bancaria, la protecció de dades, la garantia dels dipòsits bancaris, o l’impuls a les polítiques de recerca. Sense oblidar que aquest mes de maig, per primer cop, els ciutadans decidirem la persona candidata a presidir la Comissió, el perfil de la qual i el dels partits, que li han manifestat prèviament el seu suport, esdevindrà bàsic pel que fa a estratègies i ritmes de futur com quedà pales en el debat a 5 entre Juncker, Schulz, Verhofstadt, Keller, i Tsipras.

Europa afronta unes eleccions claus. És imprescindible el compromís de tots, sense exclusions. El creixent desencís sobre la Unió i el futur col·lectiu -esperonat per l’enorme crisi que ha evidenciat que una gran part de les decisions en el camp econòmic venen d’Europa-, han portat a un nombre significatiu d’europeus a creure que separats millor que junts. A l’Estat espanyol si bé un 65% del ciutadans creuen que la UE és bona per l’Estat, sols el 57% se sent ciutadà de la UE. La vella Europa, la de les divisions; aquella que va convertir dues guerres europees en guerres mundials, sembla que recuperi força.

És en aquest entorn de disminució del sentiment europeista, on cal explicar que els Estats europeus per separat no tenen capacitat ni força en un món on 7 països emergents (Xinà, Indià, Brasil, Rússia, Mèxic, Indonesia i Turquia) tindran, sobre el 2020, economies de més dimensió que els països que configuren el G-7 (USA, Japó, Alemanya, França, Gran Bretanya, Italià y Canadà). Cal acceptar que la nova era que iniciem es caracteritzarà per un increment de les desigualtats excloents, un aspecte que caldria disminuir al mínim possible; també per un reequilibri de la riquesa/pobresa entre els 7.000 milions d’habitants del planeta; i per una progressiva pèrdua de la capacitat d’influència mundial dels països europeus en un marc global.

Encetem una nova era, de grans canvis i en la qual el creixement econòmic es podrà produir amb molt baixos nivells d’ocupació. Això serà conseqüència de la creixent automatització i la irrupció de robots cada cop més intel·ligents. Segons la Universitat sueca d’Örebro en el marc del projecte GiraffPlus, sols a la Unió Europea els robots assistència a les persones grans poden assolir un volum de facturació de 13.000 milions d’euros al 2016. Un fet que cal afrontar amb determinació identificant alternatives, ja que el progrés personal està vinculat al treball, igual que ho estan, en gran part, els ingressos dels Estats.

A l’hora també cal tenir present que les pautes de consum i de producció de certs productes canviarà radicalment mercès a les impressores 3D, que possibilitaran fabricar en la pròpia llar gran part dels estris que necessitem. O que la biotecnologia podrà crear òrgans i muscles en els laboratoris, variant el tractament de l’envelliment humà, i els processos de producció i distribució de la indústria alimentaria càrnia; aspectes que evidencien la importància de dedicar recursos R+D+i per poder assolir el vell l’objectiu del 2% del PIB.

Hem d’acceptar la importància del què votarem els europeus entre el 22 i el 25 de maig, tot exigint amb determinació, als partits polítics i als mitjans de comunicació que no amaguin la seva transcendència, que abordin els problemes conjunts dels europeus, i no portin el debat electoral exclusivament al terreny de les problemàtiques i les divergències locals com varen fer Miguel Arias Cañete i Elena Valenciano en el seu debat del proppassat dia 15.

Antoni Garrell i Guiu

12.05.2014

Article publicat a El Singular Digital

Objetivo: generar más y mejor ocupación

Divendres, 09/05/2014 (14:59)

En los últimos años, los días anteriores y posteriores al primero de mayo, me viene con fuerza a la memoria un comentario que me hizo mi abuelo cuando iniciaba mi trayectoria profesional en una multinacional americana.

El comentario hacía referencia a lo mucho que habían cambiado las cosas desde la revuelta de Haymarket, mayo de 1886, reclamando la jornada de ocho horas y el tiempo que le dedicaba diariamente al trabajo y a revisar informes el fin de semana.

Eran épocas en las que terminar los estudios e iniciar la vida profesional era un proceso sin discontinuidad, en el que existía estabilidad laboral, confianza en el futuro y concordancia entre esfuerzo y progreso profesional. En el que la experiencia era valorada y había una correlación entre salario básico y coste de vida.

Se trata de varios aspectos que la crisis ha ido minando hasta llegar a una situación en la que la escasez de trabajo va acompañada de precariedad, inestabilidad, retribuciones bajas, en referencia al coste de los servicios básicos e incertidumbre en cuanto a posibilidades de desarrollo y progreso profesional.

Sin duda seis millones de parados y una perspectiva de tasa de paro por encima del 20% hasta 2017, según el propio ministro de Guindos, deberían desterrar cualquier tipo de euforia sobre la situación actual a pesar de que la economía creció un 0,4% en el primer trimestre de 2014.

Han habido tres trimestres consecutivos de crecimiento después de una larga recesión y, según el gobierno español, el PIB crecerá este año un 1,2%, es decir, cinco décimas más de lo inicialmente previsto. Según el nuevo cuadro macroeconómico, entre 2014 y 2015 se crearan 600.000 puestos de trabajo. Una cifra insuficiente, pero la realidad es que el débil crecimiento no permite generar ocupación de forma significativa y de calidad.

Por ello deberían redoblarse las exigencias de políticas activas de fomento a la creación de empresas e incremento de la actividad de las existentes, ya que son las empresas las que crean empleo. Estas políticas deberían ir acompañadas de actuaciones focalizadas a los parados de larga duración para evitar su exclusión definitiva del mercado laboral y alejarlos de la marginación y la pobreza.

Prestar atención a los desempleados y, muy especialmente, a los que tienen bajos niveles de formación, debe ser una de las prioridades de la política económica para evitar que se consoliden las previsiones de que el paro estructural en el Estado se sitúe por encima del 15% si consideramos la composición e intensidad de la dotación de conocimientos de una parte significativa de los parados.

Incrementar el capital intelectual de los parados y a la vez facilitar la creación de empleo específicamente dirigido a ellos es posible. Para ello, hay que lograr la complicidad en el proceso formativo de les empresas. En esta línea, habría que considerar las propuestas efectuadas por la Fundació Gremi de Fabricants en 2012, entre las que destacan la implantación de polos industriales manufactureros que combinen simbióticamente trabajo y formación, dirigida a personas entre 30 y 40 años sin formación.

Y también crear programas de alternancia escuela-empresa para adultos (formación ocupacional) en colaboración con  las industrias manufactureras o fomentar la implantación de nuevos perfiles de formación adecuados a las nuevas circunstancias y oportunidades de futuro.

Estos aspectos exigen otorgar mayor peso al sistema productivo en la definición de los planes de estudios y currículos formativos, transfiriendo a las organizaciones representativas de la industria (Cámaras de Comercio, organizaciones patronales, etc.) la acreditación formativa del personal formado por esta vía.

Hay que reconocer que existen mecanismos para progresar asumiendo que salir de la crisis obliga a generar puestos de trabajo, pero para ello es preciso no resignarse y aprovechar la mejora macroeconómica con la voluntad de cambiar las tendencias limitativas y asumir la posibilidad de potenciar la creación de empleo de forma intensiva, de calidad y adecuadamente retribuida, aunque las predicciones digan lo contrario.

Asumir que la tendencia puede ser otra y que se puede cambiar debería ser aceptado si se efectúa una revisión del pasado. Sirva como ejemplo de que las predicciones pueden no cumplirse la del FMI del pasado agosto que indicaba que “la economía española apenas crecería unas décimas hasta 2018, año en el que el repunte del PIB podría superar ligeramente el 1,2%”. Se trata de unas predicciones que afortunadamente no se han cumplido y que evidencian que el futuro se puede reescribir si hay voluntad de hacerlo y si se huye de la resignación asociada a la predeterminación, entendiendo que la clave de futuro son las personas y sus capacidades.

Antoni Garrell i Guiu

7/05/2014

Article publicat a Economía Digital