El procés tocat i quasi enfonsat?

Dilluns, 19/01/2015 (11:48)

“La setmana passada va visitar-me, per motius professionals, un sociòleg català que des de fa uns anys viu a Paris”

La setmana passada va visitar-me, per motius professionals, un sociòleg català que des de fa uns anys viu a Paris. La nostra conversa s’inicià sobre la por que es va instal·lar a Paris arran de l’atemptat del setmanari satíric Charlie Hebdo i l’atac al supermercat kosher, tot exposant-me les conseqüències que poden comportar aquests sagnats atemptats, tant en el que fa referència a mobilitat en el sí de la Unió, com en el creixement de la desconfiança amb el diferent. Uns fets que complicaran, encara més, la difícil situació econòmica en la que transita la Unió, posant en evidència les problemàtiques d’un món sense governança global i creixent medievalisme en les conductes en certes àrees del planeta. Els fets semblen donar la raó al professor italià Roberto Vacca, quan afirmava que ens adrecem cap una nova Edat Mitjana arran d’una complexitat molt gran, per esser coordinada per una autoritat central, que pot comportar un important retrocés de tota la civilització industrial.

La visita de l’expatriat català va coincidir amb l’anunci del president Mas de l’acord amb Oriol Junqueras, el qual després de setmanes d’incertesa, refeia el procés de transició nacional i concretava la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya pel proper 27 de setembre. Per aquest motiu, un cop va donar per tancada la seva exposició sobre els fets de Paris, mirant-me fixament em va dir: ‘ahir ens preguntaven, amb un amic anglès, si Catalunya es pot permetre 9 mesos de campanya electoral’. Ell mateix es va respondre dient, com pots imaginar-te la nostra opinió és que no, en especial al ser unes eleccions amb llistes de partits. Mirant-ho des de fora, sense la pressió que esteu sotmesos per la manca de comprensió del Govern central, un atur i manca de recursos asfixiant i per la pèrdua continuada de talent, per l’emigració creixent de joves cap altres indrets europeus, la resposta es evident: ‘no podeu permetre-us 9 mesos de paràlisi ni eleccions cada 2 anys’.

Vaig voler justificar-li la problemàtica actual i explicar-li el sentiment col·lectiu de que si Catalunya fos independent les coses millorarien sensiblement i que el nivell de vida seria més elevat. Un sentiment que estava objectivat per diversos centres d’estudis internacionals. Vaig voler fer-ho, citant l’estudi “l’èxit dels Estats petits” efectuat any passat per l’Institut de Recerca del Banc Credit Suisse, el qual indicava que l’índex de desenvolupament humà que mesura el benestar i el nivell de vida, considerant aspectes com la qualitat de la salut, les finances o l’educació es situaria en el 20 lloc del rànquing mundial d’aquest índex (Actualment l’Estat espanyol està en la posició 23), tot indicant a la vegada que Espanya sense Catalunya perdria 3 posicions, situant-se en la posició 26.

Després d’uns instants en silenci ell va dir-me, no discuteixo la viabilitat de Catalunya com Estat, de fet recordo que des de 1945 els Estats membres de les Nacions Unides han passat de 50 a 193 i gairebé uns 120 són Estats amb menys de deu milions de ciutadans. Tampoc em qüestiono si el futur fora millor o pitjor, sols afirmo que unes eleccions al Parlament amb llistes de partits, -quelcom radicalment diferent a la proposta del President Mas del 25 de novembre en la seva conferència a l’Auditori Fòrum-, per la comunitat internacional són unes eleccions més, no la consulta definitiva, conseqüentment unes eleccions anticipades en un moment inadequat e innecessàries. És veu com si el procés estes “tocat i quasi enfonsat”.

Certament l’opinió d’aquest sociòleg català resident a França, és sols una opinió, però si meditem seriosament potser tingui una part de raó i, en aquests cas, es miri com es miri, la culpa és nostra i haurem d’acceptar que, un cop més, els interessos d’uns han guanyat terreny a la voluntat col·lectiva i a les legitimes aspiracions dels ciutadans.

Antoni Garrell i Guiu

19.01.2015

Article publicat a Elsingular.cat . [Image Source: Sky News]

2015, És hora doncs de fer i fer-ho bé

Dilluns, 05/01/2015 (15:08)

2015 ja es aquí, el període d’anàlisi sobre el punt de partida o el que és el mateix el que ens ha deixat el 2014, tot just ha començat.

De ben segur que, atès que ens trobem en un any electoral, les divergències seran notòries amb independència del que reflecteixen les dades i les informacions que amb elles s’elaboren. Ara bé, el que és innegable és que l’any s’estrena amb una prima de risc per sota dels 100 punts bàsics, molt lluny queda juliol de 2012 quan la prima assolí els 649 punts, un fet que allibera recursos quant a finançament del deute. També l’any s’inicià amb la paritat dolar-euro situada en 1,2$ dòlars per euro, el valor més baix en els darrers 4,5 anys, un fet que ajudarà a assolir competitivitat de les nostres exportacions als mercats amb dòlars. També cal considerar que la inflació negativa dels darrers 12 mesos afavoreix un guany, quant a capacitat de compra, d’una gran part de la població, que ha vist com es reduïen els salaris i s’incrementaven molt poc les pensions de jubilació, -sols un 0,25% (i el salari mínim Interprofessional un 0,5%)-. Un increment de renta disponible, que també es veurà afavorida per la retallada quant a les retencions del IRPF que entraren en vigor al 1 de gener.

Unes dades positives que no amaguen que a Espanya l’atur sobrepassa els 4,5 milions de persones, dels quals el 60% ho són de llarga durada i, gairebé, 1,8 milions de llars tenen tots els seus membres sense feina i que la taxa d’atur juvenil rondi el 54%. Certament en els darrers mesos s’ha es crea ocupació, però no podem ignorar que aquesta és de baixa qualificació, amb un fort component de temporalitat i dels salaris, en molts casos, són inferiors als 1.000 euros. Amb aquests fets no estranya que l’OCDE expliqui que Espanya sigui el país membre, on més ha augmentat la desigualtat. Un panorama desencisador amb les administracions atrapades per una deute pública que, segons el Banc d’Espanya, sobrepassa lleugerament el bilió d’euros, comportant el pagament de gairebé 100 milions d’euros diaris. Una situació no desitjada, ni desitjable, amb una ciutadania cansada de sacrificis, que no portem a millores substancials i està farta dels casos de corrupció que es van coneixen. Un escenari que ha conduit a un trencament de l’imprescindible confiança entre les Administracions i els ciutadans.

L’any començà amb un escenari complex, en el qual podem lamentar-nos i esperar que els altres ens ho arreglin o també poden recórrer a la demagògia, a culpar als altres, o esperar que màgicament tot canviï de sobte. A mi no em trobaran entre aquests, ja que soc dels que crec que l’esforç per capgirar la situació és obligat quan hom mira enrere i pensa en els sofriments i fites que han assolit els nostres predecessors o quan hom mira endavant i veu la cara dels joves, que legítimament volen obrir-se pas i dibuixar el seu propi futur.

Un nou any ha començat i com em deien els meus pares, quan em parlàvem de la història de Catalunya i els esforços del poble català per superar l’adversitat, ara és hora d’aplicar coneixements, de buscar la força de la motivació confiant en un mateix i els que l’envolten i entomar els problemes amb aquella actitud pròpia dels guanyadors . Crec que ara el que cal és fer pròpies les paraules de la periodista Ana Ibañez que, citant a Lou Holtz, escrivia “L’habilitat és lo que ets capaç de fer, la motivació determina el que faràs i l’actitud determina el bé que ho faras”. És hora doncs de fer i fer-ho bé.

Antoni Garrell i Guiu

5.01.2015

Article publicat a El Singular.cat

Vernís de Nadal?

Dilluns, 22/12/2014 (12:42)

“Són imprescindibles polítiques encaminades a disminuir la desigualtat, a crear llocs de treball amb retribucions ajustades al cost real de la vida”

Aquests dies propers al Nadal i cap d’any, per primer cop en 5 anys, els carrers respiren un aire diferent. Un ambient esperonat, per un costat, per l’augment dels ocupats a Catalunya, d’abril a setembre 2014 s’han creat uns 111 mil nous llocs de treball segons explicà recentment ManpowerGroup. Per altra banda per la il·luminació dels carrers, els aparadors de les botigues, el pas decidit dels vianants, l’augment del trànsit per les carreteres, més enllà que l’important davallada del cost del petroli podria originar. Tot sembla conjugar-se per a dir: “la crisi s’ha acabat”. Un desig necessari per afilarar voluntats, sumar esforços i convertir l’imposible en possible.

Ara bé, essent inqüestionable la millora de l’entorn econòmic i la lenta però sostinguda recuperació de l’ocupació -cal recordar que el treball estable i qualificat com és l’industrial s’ha incrementat al tercer trimestre del 2014 un 4,9% i va pujar un 1,6% al segon trimestre-, no és menys cert que la pobresa augmenta, el 24% de famílies catalanes està en el llindar de pobresa (233 mil llars amb tots els membres en atur). Que a l’Estat també s’incrementa la distància entre els més rics i els menys afavorits, no en va les 20 persones més riques d’Espanya posseeixen una fortuna propera als ingressos del 30% dels més pobres (uns 14 milions de persones), segons explicava fa uns mesos Oxfam. Sense oblidar que desapareix lentament la classe mitjana, especialment a Espanya, que ha estat durant dècades la columna vertebral de la societat, tal com denunciava l’OIT en el seu informe sobre el treball 2013: “el volum de la classe mitjana europea, dinàmica, estable i amb poder adquisitiu ha disminuït de forma preocupant”. Un nou entorn en el que el poder real i la riquesa es concentra en mans d’uns pocs, tot incrementant-se la desigualtat.

Vivim en un entorn econòmic, on disposar de recursos atorga una capacitat d’acumulació cada cop més allunyada del requerit progrés econòmic i social compartit i sense exclusions. Un món desigual, en el que sembla esvair-se l’anhelada igualtat d’oportunitats, on es confon llibertat amb individualisme i en el que s’oblida, de forma accelerada, que sols descobreixes que és estimar amb plenitud, quan la teva felicitat i benestar resideix en percebre que els altres estan bé i són feliços. Per aquestes raons, a pesar del vernís d’il·lusió i alegria que omple aquests dies els nostres carrers i places, la preocupació prioritària, allò més immediat, per a molts continua sent: el cistell de la compra, la manca de feina, la sostenibilitat de les despeses de la llar, la preservació de la salut, l’educació dels fills i, com no, el comportament dels governants, sense acceptar que una gran part d’ells, des de l’honestedat i voluntat de servei públic, es mouen atrapats entre el que voldrien fer i el que poden en un mon interconnectat, interdependent i amb nivells d’endeutament enormes.

Quant mirem el rerefons de les coses, es quan constatem la complexiitat de la realitat. Esdevé imprescindible polítiques encaminades a disminuir la desigualtat, a crear llocs de treball amb retribucions ajustades al cost real de la vida. Unes polítiques que no poden oblidar, que a mig termini les fabriques robotitzades substituiran gran part de les aportacions humanes no qualificades, en conseqüència la formació esdevé crucial. Com crucial és, avui per avui, recalçar la industria capaç de generar llocs de treball, als emprenedors d’avui que crearan els llocs de treball del demà i, fugint de demagògies electoralistes, comprendre que sols amb polítiques concertades a nivell mundial, es podrà posar fi a la desigualtat creixent i vertebrar aquell futur que, de forma mimètica i no suficient compromesa, hom desitja a l’altre en aquetes dates amb el repetit, any rere any, “Bon any nou”.

22.12.2014

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elsingular.cat

Hi ha capacitat per enfortir el pes industrial

Dimarts, 16/12/2014 (12:49)

“El dany que ha provocat la crisi al teixit industrial i a l’ocupació és de gran magnitud”

Fa uns dies la Fundació per la Indústria – Sabadell 1559 va presentar la seva col·lecció Conèixer la Indústria i amb ella el primer volum que recull un detallat i rigorós estudi, elaborat pel professor Josep Oliver, sobre l’estat actual del sector industrial. El document analitza l’evolució de les transformacions estructurals de la indústria catalana en el context europeu en el període 1995-07 i a la llar de la present crisi.

El llibre evidencia que Espanya ha perdut pes industrial de forma progressiva en les últimes dècades, ja que si el 1972 la indústria representava el 39% de l’activitat, en 1980 era ja el 25% i en 2013 no arriba al 14%. L’objectiu europeu és arribar al 20% el 2020. Quant a Catalunya l’aportació es situa per sobre del 18%, si bé des de 2008 el sector industrial ha perdut quasi 300.000 llocs de treball. Ara bé aquesta gran davalla el 2014 s’ha frenat i es comença a crear ocupació industrial.

No es pot negar que el dany que ha provocat la crisi al teixit industrial i a l’ocupació és de gran magnitud. Ara bé una part de les causes s’arrelen molt abans. Entre elles, hi ha aspectes propis del nostre teixit productiu com són els associats a la manca de dimensió mínima per innovar; estructures de balanços febles per afrontar les crisis periòdiques; manca d’instruments financers adequats per competir en igualtat de condicions amb altres països; sense oblidar que la competència en els mercats globals afecta més a les empreses amb productes de baix valor afegit. Uns factors al que cal sumar la pèrdua de productivitat, en la que, si bé esta originada per diversos factors, destaca el diferencial d’inflació. Una variable que sovint ha anul·lat tots els esforços efectuats per les empreses.

En aquest context, cal recordar que la inflació espanyola en el període 2000-2007 arriba al 27,116% (la catalana al 29,330%) mentre que la inflació de l’Eurozona assolia un 18,658%, el que representa una pèrdua de productivitat de 8,458 punts percentuals. Aquest diferencial s’ha capgirat en el període de crisi, atès que la inflació espanyola en el període 2008-2014 s’ha situat en el 10,639% (un 12,3% la catalana) mentre que a l’Eurozona la inflació ha arribat al 10,936%, el que ha comportat un diferencial d’Espanya respecte de l’Eurozona de -0,297 punts (el diferencial català s’ha situat en +1,364 puts respecte de l’Eurozona).

La situació és complexa, aquests és un fet innegable, ara bé, parlant amb industrials i analitzant l’activitat es constata que la base industrial que ha quedat a Catalunya és sòlida i ha interioritzat els nous paradigmes de la competència global. Aquest és un fet irrefutable que permet afrontar el futur amb capacitat d’entomar els desafiaments i recuperar el rol de tractor de l’economia, de generació d’ocupació i de referent quant a regió europea industrial.

Una capacitat que bé potenciada per 3 aspectes: la determinació dels industrials d’invertir per innovar i obrir nous mercats; la voluntat de la Unió Europea de destinar recursos per assolir la re-industrialització de la Unió; i els compromisos del govern de la Generalitat per definir i impulsar polítiques industrials de gran recorregut. Una triada que sens dubte pot posar en òptim funcionament la capacitat industrial catalana i remuntar, amb una tasca no exempta de risc i esforç, el camí perdut en els darrers 20 anys.

Hi ha capacitat, però per desenvolupar reindustrialitzar-se, però cal donar solució urgent a alguns dels problemes que poden frenar el camí o malversar la capacitat existent, En concret, i recordant novament a la Fundació per la Indústria, esdevé imprescindible: Facilitar l’accés al crèdit adreçat a la renovació dels equipaments tecnològics i cadenes de producció; disminuir els costos de l’energia situant-los en la mitjana de la UE; i incentivar l’increment dels recursos propis, bonificant a les pimes que destinin els beneficis a incrementar el capital social. Mesures que cal que vagin acompanyades de les associades a millorar la capacitat innovadora, entre elles incentivant la cooperació universitat-empresa modificant les normatives de promoció de professorat; o garantint l’accés i intercanvi de coneixement situant els costos de les tarifes de telecomunicació als nivells d’Europa occidental.

Arreu hi ha un entorn favorable a la Indústria, escoltant als industrials sabem el que necessiten, e que cal fer per crear llocs de treball i competir en mercats globals. Fer-ho exigeix actuar i cuidar tant la indústria intensiva en coneixement com la intensiva en llocs de treball. Si ho fem, sóc dels qui creu, que hi ha moltes raons per mirar el futur amb optimisme.

16.12.2014

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Via Empresa

Ara sí: Mas marca el full de ruta

Diumenge, 30/11/2014 (12:26)

“El camí es fa caminant i el futur es construeix amb somnis”

El passat dia 25 el president de la Generalitat va presentar el seu full de ruta per assolir que Catalunya sigui un Estat independent. Ho va fer en el mateix lloc que el proppassat 4 de juliol presentà l’estratègia de política industrial per a Catalunya, encaminada a aconseguir que la indústria representi el 25% del PIB l’any 2020. La coincidència, quant al lloc, potser simplement originada pel gran aforament, enviava un missatge subjacent, la capacitat de generar valor del teixit productiu català i la gran aportació al PIB espanyol, molt per damunt d’altres comunitats amb més població.

Aquest missatge dual, camí per assolir la independència i capacitat de generar valor per construir un país pròsper, fou el que van rebre observadors de fora. Almenys així ho va percebre un conegut que treballa en un important centre de prospectiva de Londres, com em va explicar el dia següent per telèfon. Després d’interessar-se per la meva percepció i opinió sobre la conferencia del president, m’explica les converses del mati al seu lloc de treball, tot detallant-me els dos aspectes que per a ells i els seus clients esdevenien cabdals.

El primer aspecte que em detallà és relatiu a l‘enorme deute de l’Estat espanyol i “la impossibilitat de tornar-lo en el cas que Catalunya s’assoleixi la independència, inclús que aquesta assumís el 100% de la seva part, quant a devolució amb criteris de participació en el PIB. Escòcia no és al Regne Unit, el que és Catalunya per España”. El segon, més polític que econòmic, feia referencia a que si “l’Estat acceptés la consulta obriria el camí de la seva desaparició, atès que, amb rapidesa, la voluntat d’independitzar-se s’estendria al Cantàbric, des de Navarra fins a Galicia. Quin Govern espanyol voldrà liderar la desaparició de l’Estat com fins ara es conegut?”. Abans de finalitzar la nostra conversa i parlar breument de la necessitat de generar ocupació que té Europa, al igual que redefinir la seva política energètica per competir amb els Estats Units i Xina, va retornar al discurs del President Mas, tot afirmant ‘La pregunta que ens fem i no tenim resposta, és fins quan la UE podrà inhibir-se, apel·lant que és una qüestió interna’

Certament el camí que presenta el President és molt complex, probablement, com afirmà ell mateix, l’única solució per consultar els ciutadans en una consulta desenvolupada en el marc de la legislació vigent. Aquesta complexitat rau en primer lloc en que els partits polítics posin davant de tot l’objectiu de la independència, aparcant altres aspectes que configuren els matisos ideològics que tenyeixen les diverses opcions. No sols caldrà generositat, també estar disposat a perdre la identitat durant 18 mesos. En segon lloc, després de la consulta en format eleccions al Parlament, la comunitat internacional s’alineï amb el resultat, sigui quin sigui, portant a l’Estat espanyol a seure a negociar.

Ara bé, mes lluny de la complexitat, el cert és que el president Mas va donar un pas indiscutible en assumir el lideratge del SISI o el que és el mateix, la independència de Catalunya. Un pas que va deixar contra les cordes als partits polítics, assignant-los-hi un segon pla al llarg de 2 anys. Un pas que també s’arrela en saber interpretar la desafectació de la ciutadania amb la ‘classe política’, tot entenen que els partits no seran, ni poden ser, en el futur el que han estat fins ara. Una proposta que també ha posat el focus sobre la ciutadania, obligant a posicionar-se. A partir d’ara esdevindrà molt difícil mirar cap un altre costat i no respondre les preguntes.

De totes formes, més enllà de la complexitat i que el president Mas ha marcat el full de ruta, bo és recordar que el camí es fa caminant i que el futur es construeix amb somnis, o com diu una professora amb ànima de poeta “… cavalco en els meus somnis i faig dels meus versos, vida i de la meva vida, anhel i així dia a dia configuro el meu univers (Yobana)”.

Antoni Garrell i Guiu

30.11.2014

Article publicat a Elsingular.cat

Philae i el fi de la hivernació industrial

Dimecres, 19/11/2014 (12:44)

“Segons la Fundació per la Industria, s’han perdut, entre 2008-2013, un 300.000 llocs de treball·

Escric aquestes línies quan acabo de saber que el robot Philae, ancorat en el cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko, ha entrat en hivernació. Ho ha fet després de completar tot un conjunt d’actuacions en què ha desplegat la totalitat dels seus instruments científics. Una hibernació forçada per la manca d’il·luminació per poder generar l’energia requerida (tan sols es generava 1W durant 1 hora i mitja, amb pics de 4W durant uns 20 minuts), i l’esgotament de les bateries no recarregables. Ho fa amb l’esperança de despertar-se el pròxim mes d’agost, quan els nivells d’il·luminació augmentin, i puguin aportar els 60W/dia necessari per a les operacions científiques a desenvolupar.

Les complicacions que ha tingut el robot Philae, arran de caure en una zona fosca del cometa, i la necessitat d’hivernar tot esperant que es faci la llum i pugui despertar-se, em porten a pensar en la situació del nostre teixit productiu arran de la crisi econòmica que al llarg de set anys ha castigat amb duresa la nostra indústria. Una llarga travessia pel dessert que segons el darrer estudi de la Fundació per la Industria ha perdut, en el període 2008-2013, un 300.000 llocs de treball.

Certament, el deteriorament sofert pel teixit industrial ha estat molt significatiu, però no fora faltar la veritat si no es reconeix que és un sector en el qual una part significativa de les empreses varen saber replegar-se primer tot avaluant els seus avantatges competitius i identificant les debilitats. Una anàlisi que els va permetre ajustar les seves capacitats i entomar els nous desafiaments que la situació els presentava. Desafiaments que implicaven actuar en un triple vessant: internacionalitzar-se, innovar especialment en producte, i invertir tant en tecnologia com en talent. Avui en dia, més enllà de visions pessimistes de persones, amb més passat que futur, per estar arrelades en les incapacitats associades a mercats monopolistes o proteccionismes asfixiants, cal reconèixer que una gran part de les empreses industrials han sabut afrontar amb èxit el triple desafiament.

La indústria ha sabut internacionalitzar-se, el volum d’exportacions ho acredita. També han progressat quant a innovació i R+D ja sigui pròpia, col·laborativa o externalitzada, el fet que la indústria executi per sobre del 50% del total d’R+D+I del país, ho certifica. Finalment les seves inversions en tecnologia, si bé són insuficients, han estat notòries a pesar de la manca de finançament, uns increments en inversió en infraestructures productives que ha anat acompanyada de la potenciació de la dotació de capital humà, com es certifica de l’anàlisis de composició de les plantilles.

De ben segur és aquest esforç el que explica les dades aportades per PwC quan indica que per cada lloc de treball generat per la directament per la indústria es creen 1,03 d’indirectes i 0,40 d’induïts, el que comporta que la indústria sigui el responsable del 25,8% del PIB espanyol i aporti el 23,4% del total de l’ocupació.

Una bona feina, però en què cal seguir aprofundint tot considerant que la UE ha fitxat pel 2020 assolir el 20% com aportació al PIB de la Indústria. Resta un bon camí a recórrer i en ell esdevé clau potenciar la cooperació competitiva amb criteris de verticalitat proveïdor client. També l’increment del volum per poder afrontar iniciatives més complexes donant ràpida resposta a les oportunitats emergents; enfilarà la recerca de les universitats amb les capacitats del teixit productiu, i molt especialment fomentar l’emprenedoria, en nous camps, el si de les empreses existents, aquelles que han evidenciat la seva capacitat d’internacionalitzar-se, d’innovar i d’incrementar la seva dotació de capital humà. Un conjunt de mesures que han d’anar acompanyades d’un fet inqüestionable, i en què resta molt per a fer: la concentració geogràfica que facilita la interacció, la cooperació, i la permeabilitat quant a traspàs del coneixement. És en aquest darrer aspecte on les Administracions haurien de posar èmfasis en les seves polítiques industrials, potenciant aquelles zones geogràfiques amb grans realitats i capacitats per seguir creixent.

L’any 2014 ha encetat la seva recta final, les organitzacions defineixen les seves prioritats i polítiques pel nou exercici, i amb elles configuren els pressupostos per fer-ho possible. Objectius i pressupostos esdevé un binomi indefugible per afrontar un futur, és en aquest binomi on caldrà estar amanten que les Administracions -que han proclamat la importància d’un model productiu caracteritzat per una forta component industrial-, dediquin recursos i despleguin polítiques encaminades a acompanyar el requerit esforç que han fet i seguiran fent les empreses. És hora d’acceptar que la hivernació de polítiques industrials ha finalitzat i que cal que aquestes recuperin amb força el seu protagonisme.

19.11.2014

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Via Empresa

Unitat respectant la diversitat?

Dilluns, 17/11/2014 (17:43)

“Unes eleccions en les que el repte és com mantenir la unitat en la diversitat, sense defugir d’explicitar les línies bàsiques estructurals del nou Estat”

S’apropa fi d’any, les organitzacions preparen els seus objectius de cara al proper i amb ells els pressupostos que permetran afrontar-los. Els objectius i els pressupostos esdevé un binomi indefugible per afrontar un futur desitjat d’acord a les conviccions ideals, valors i prioritats de tota organització. D’aquests procés l’Administració no és aliena i esdevé cabdal poder afrontar el nou any amb els pressupostos aprovats.

En la definició dels pressupostos hom constata que, si bé els objectius perseguits per les diverses organitzacions o col·lectius humans, sovint són molt semblants, sinó coincidents, els camins, els valors que els tenyeixen i les prioritats per assolir-los poden ser molt diferents.

És precisament aquest aspecte, el que conforma les diferencies entre col·lectius u organitzacions. Les grans aliances transversals o quelcom excepcional que obliga a ajuntar-se, deixant aparcats aspectes consubstancials als matisos diferencials d’uns envers als altres, tenen data de caducitat. L’homogeneïtat en el pensament i l’anàlisi és quelcom contrari a la multiculturalitat, a la asimètrica distribució de la riquesa i a la confrontació d’idees i interessos que caracteritza la humanitat.

L’historia està plena d’evidències de que la unitat d’acció, aparcant conjunturalment interessos, permet treure la força col·lectiva i assolir grans reptes. La darrera evidencia l’hem tingut a casa nostra el passat 9 de novembre. La unitat en un objectiu va portar a 2,4 milions de persones adreçar-se a les urnes, aquí i en les diverses ciutats de l’estranger on s’habilitaren. Ara bé, assolit l’objectiu de manifestar que volem votar per decidir el futur i constatar, amb el carnet d’identitat a la ma, que el si-si aplega a 1,8 milions de persones. La pregunta d’ara és unitat per assolir quin tipus d’Estat’. Contestar la pregunta esdevé clau, ja que el sorgiment d’un nou estat implica un procés constituent, conseqüentment la definició no sols de les institucions de representació, govern i admiració, també el model econòmic, les polítiques socials, l’organització territorial, l’encaix en la Unió Europea i el posicionament en els grans temes que afecten al futur de la humanitat.

Qüestions complexes que requereixen respostes, que de ben segur són molt diferents, segons es dedueix de l’anàlisi dels programes electorals dels partits catalans en les darreres eleccions al Parlament, de les declaracions públiques o de les seves aportacions en les diverses ponències parlamentaries. Evidencies de la rica pluralitat en que s’arrela la democràcia. Diferencies entre les forces parlamentaries i diferencies també amb els nous moviments socials, que han evidenciat la seva voluntat i capacitat d’esdevenir partits polítics i concorre a les properes eleccions.

És miri com es miri, la pregunta de quin model d’Estat volem ja és indefugible, en la seva definició cal considerar també que estem en el fi d’una era i iniciant una de nova, en la que és imprescindible canviar moltes coses, tot posant les persones al capdavant de les decisions.

La coherència obliga, la negació de la realitat en que s’ha enrocat el Govern de Madrid allunya a mig termini un referèndum amb una pregunta clara seguin el model d’Escòcia, conseqüentment més aviat que tard, els catalans hauríem d’esser convocats a les urnes. Una convocatòria en la que de forma indefugible el posicionament quant a la independència té que expressar-se amb claredat en tots els programes electorals. Ara bé, aquests compromís té que anar acompanyat amb el model d’Estat i el full de ruta per assolir el reconeixement internacional imprescindible.

Unes eleccions en les que el repte és com mantenir la unitat en la diversitat, sense defugir d’explicitar les línies bàsiques estructurals del nou Estat. Una diversitat ideològica que comporta models diferents, però que haurien de tenir punts de coincidència, si s’assumeixen en plenitud els valors intrínsecs a la democràcia, la llibertat i el progrés individual i col·lectiu. Mentre es busca la unitat respectat la diversitat, cal garantir que el país funcioni, quelcom que obliga a totes les forces parlamentaries a no mirar cap un altre costat, a esforçar-se en aprovar els pressupostos del 2015, ja que és imprescindible potenciar la creació de llocs de treball, entomar polítiques socials, valoritzar la formació, potenciar la ciència i el teixit productiu, tot encaminant la vertebració de les eines de futur.

Antoni Garrell i Guiu

17.11.2014

Article publicat a El Singular.cat

Pèrdua de sobirania

Dilluns, 03/11/2014 (17:25)

“El 9N s’iniciarà una etapa plena d’il·lusions i d’incerteses, en la que tot està per escriure i tot és possible”

novemberS’inicia el mes de novembre amb una agenda carregada d’esdeveniments, que poden canviar les regles de joc que han caracteritzat el nostre dia a dia des de fa molts anys. Un canvi amb arestes nacionals, el 9N s’iniciarà una etapa plena d’il·lusions i d’incerteses, en la que tot està per escriure i tot és possible. També amb afectació a nivell global. No en va el proper dia 4 de novembre, els Estats Units votaran per renovar 1/3 del Senat, la Cámara de Representants i els governs estatals. Unes eleccions que poden condicionar significament els 2 últims anys de l’Administració Obama i, de retruc, la seva política a nivell internacional en un període convuls i ple de sagnants confrontacions en diversos punts del planeta.

Un mes de novembre en el que també es posarà fi a la sobirania financera nacional dels Estats de l’euro Zona. El dia 4 de novembre, esdevindrà una data molt significatives a nivell de la Unió, ja que aquest dia entrarà en funcionament la supervisió centralitzada, per part del BCE, dels 130 bancs de la zona de l’euro considerats sistèmics. Un pas requerit i que cal enquadrar en el marc de la pèrdua de la sobirania monetària dels Estats, que s’inicià amb la circulació de l’euro. Europa camina cap una major integració, per a mi imprescindible, en un escenari on el descontentament de la ciutadania envers el que comporta la Unió creix. Dues forces oposades i que, més aviat que tard, haurien de tornar-se a alinear, si els ciutadans europeus volem tenir veu i capacitat de construir, per nosaltres mateixos, el nostre futur en el context planetari.

Reconstruir les il·lusions dels europeus envers un futur col·lectiu, junts podem més que separats, comporta treballar en molts camps. Entre ells, cal acceptar que la democràcia representativa no és suficient, la democràcia directa requereix obrir-se pas. També és necessari foragitar la corrupció i posar l’accés en la rendició de comptes, llavors la transparència esdevé imprescindible i urgent. És inajornable ajustar els processos impositius per garantir les imprescindibles polítiques socials i el desenvolupament, tot trencant la tendència de grabar cada cop més les rentes del treball, que és escàs arreu i el consum, uns gravàmens que comporten que els nivells d’ingressos nets, en molts casos, s’allunyin dels mínims requerits pel cost de la vida; i, molt especialment posar en el centre de tota decisió als ciutadans.

Ara bé, totes les actuacions seran infructuoses, si no es posa fi per un costat, a la creixent desigualtat que s’ha instal·lat en el planeta, de la quals els Estats i nacionalitats que configuren la Unió no és aliena i que s’evidencia al constatar, segons detalla ONG Oxfam, que en el darrer any les 85 persones més riques del món han augmentat els seus recursos en un 14%. I per altre, si no es capgira la tendència quant a creixement de la pobresa, cal recordar que des de l’inici de la crisi el nombre de infants, que viuen a Espanya sota del llindar de la pobresa s’ha incrementat en 800 mil. Un increment de la pobresa que també s’ha instal·lat a Grècia i Italià, sense oblidar que a Alemanya quasi 1 de cada 6 persones (segons l’Oficina Federal d’estadística, Destatis), viuen també al llindar de la pobresa.

Amb l’inici de novembre, l’any 2014 encara el seu tram final i comença el període d’elaboració d’objectius, projectes i assignació de recursos per entomà el 2015. Un moment que, vull entendre, hauria de permetre trencar les tendències que dominen la situació actual, que ens porta a més desigualtat i pobresa, que comporta la negació dels drets de les persones, la pèrdua de la sobirania a nivell individual i també de la col·lectivitat. Pobresa i desigualtat que avui ja no és quelcom llunyà, comença als nostres carrers i cada dia és més extensa i punyent.

Antoni Garrell i Guiu

03.11.2014

Article Publicat a El Singular.cat

Hi ha capacitat per superar la complexitat

Dimarts, 21/10/2014 (16:13)

“El món es mou en l’economia financera més que en l’economia productiva (…) No es pot caure en el pessimisme, ni replegar veles i retirar-se a les casernes d’hivern”

La darrera setmana les incerteses sobre la capacitat d’actuació del BCE, la consolidació dels riscos de deflació i els senyals sobre la debilitat del creixement mundial han aflorat novament. Les fonts d’inversió han optat per realitzar beneficis, tot fugint temporalment de les borses. L’actuació dels inversors ha evidenciat, un cop més, que el món es mou en l’economia financera més que en l’economia productiva i que amb molta probabilitat és real que el 90% del total dels recursos financers mundials estén destinats a aquesta roda especulativa, que no genera valor col·lectiu i frena la vertebració del futur. Un fet que qüestiona la viabilitat del model econòmic que s’ha construït en les últimes dècades i que, en tot cas, certifica, per un costat, les enormes dificultats dels ciutadans per progressar, per mirar amb optimisme el seu futur individual i col·lectiu. I per altre, que cada cop és més evident el creixement de les distàncies entre els més rics i els més pobres.

Certament el tercer mil·lenni ens ha portat canvis espectaculars i caldrà canalitzar molts esforços i talents per capgirar una situació que a totes llums és insostenible i inacceptable. Capgirar la situació, superat l’atzucac, posar l’economia al servei de les persones, comporta vertebrar un model productiu capaç de generar llocs de treball, tot entenen que la societat del coneixement, la dels serveis avançats, sols pot esdevenir realitat si hi ha un potent sistema productiu capaç de convertir els avenços tècnics i científics en progrés econòmic i social, i a la vegada un sistema de governança amb la voluntat de redistribuir i adreçar les plusvàlues, d’uns processos cada cop més robotitzats, cap al progrés col·lectiu.

Un progrés col·lectiu que comporta no sols generar treball i disminuir la precarietat. Esdevé fonamental possibilitar als ciutadans planificar el seu futur i dotar-los de la capacitat de progressar econòmicament i culturalment. És imprescindible augmentar el poder adquisitiu de les persones, cal recordar que des de l’inici de la crisi aquest ha disminuït gairebé un 16% a l’Estat espanyol, una realitat que també s’ha fet present en diversos països de la Unió, especialment els del sud.

Assolir el repte de vertebrar un sistema productiu sòlid, capaç de generar riquesa i ocupació de manera significativa i amb fortalesa, per resistir els canvis de cicles dels mercats, exigeix que les empreses i les institucions assumeixin amb plenitud el repte de la competitivitat. Un fet que comporta la recerca de l’excel·lència, i a innovar per fer més, fer-ho millor i de forma diferencial. Una innovació que ha d’anar acompanyada d’increments de productivitat i a la vegada d’acceptació dels riscos derivats del procés de mundialització, que obliga a ubicar-se en localitzacions òptimes. Un conjunt d’aspectes que comporten cuidar el model de producció de béns i serveis de baix valor afegit, que caracteritza el model productiu actual i a la vegada potenciar la transformació de les empreses i el sorgiment de noves, basades en models més intensius en coneixement, en l’ús de la ciència i la tecnologia, per incrementar la competitivitat i guanyar avantatges enfront dels mercats. Un procés indispensable per mantenir i millorar la qualitat de vida.

Un procés de transformació complex condicionat pel deute públic que ronda el 100% del PIB. Sense oblidar que les necessitats de finançament de l’Estat superaran els 242.000 milions en 2015, l’enorme deute públic obliga a destinar quasi 36.000 milions en pagament d’interessos. Una enorme xifra que evidencia la seva magnitud en comparar-la amb el pressupost d’educació (2.273 milions) o el de salut (3.861 milions) o els 25.000 milions (15% menys que en 2014) que es destinaran a les prestacions per l’atur. La situació és complexa, cal acceptar-ho, però no es pot oblidar les capacitats existents.

Catalunya disposa de bases per superar les dificultats. La qualitat de les seves universitats, la capacitat dels centres tecnològics, la dotació de capital humà, l’existència d’empreses amb capacitat d’actuar com a tractores i la seva llarga tradició industrial són una bona base per entomar els desafiaments amb optimisme. Unes capacitats que cal tenir-les molt presents, quan el paradigma d’Àsia, fàbrica del món, comença a trencar-se, llavors guanyen protagonisme els factors associats a la personalització i la proximitat. El canvi de la cultura d’utilitzar i llançar, canvia per la cultura de conservar i reutilitzar.

Hi ha capacitat per superar la complexitat, no es pot caure en el pessimisme, ni replegar veles i retirar-se a les casernes d’hivern. L’opció és aprofitar les oportunitats existents, desplegant tot el potencial i reindustrialitzar el país. Un fet que obliga a generar ecosistemes altament competitius i a la vegada incentivar i primar a les empreses per adquirir la capacitat de competir en el món global. Si tenim capacitat per fer-ho, la pregunta és: per què no ho fem?

Antoni Garrell i Guiu

21.10.2014

Article publicat a Via empresa

L’hora de la societat civil

Diumenge, 19/10/2014 (15:56)

“És esperançador que la societat civil catalana reassumeixi,  amb força reeixida, el seu rol i realitzi la tasca que li pertoca’”

En els darrers mesos, tant a Catalunya per la convicció creixent de que ‘ara és l’hora’, com per l’aflorament, en tot l’Estat, dels casos de corrupció i la percepció de que els gestors públics orienten les seves actuacions en direccions oposades a les voluntats i prioritats dels ciutadans, la societat civil s’ha mobilitzat de forma significativa.

Ara quan les fronteres entre actuar des de la política o des de la societat civil semblen difuminar-se, he recordat els enriquidors debats que varem mantenir, el nucli fundador del Cercle per al Coneixement, al llarg de la tardor de l’any 2000. Les converses entre en Pere Monràs, l’Antoni Farres, en Rafael Suñol, en Joaquim Català i jo mateix, partien del convenciment que sols amb una societat civil forta, en aquell moment la catalana passava un llarg període de somnolència, les polítiques a llarg termini es podien abordar, i que quan aquesta s’inhibeix sorgeixen situacions col·lectivament nefastes. Fruit d’aquelles converses al gener del 2001 vaig escriure un document amb el títol “Consideracions sobre La Societat Civil” que recollia una síntesis d’aquelles converses i va esdevenir un dels documents vertebradors del Cercle per al Coneixement.

Ara, 14 anys més tard, aquelles anotacions recuperen, al meu entendre, vigència atès que la societat civil ha despertat novament i marca el pas de les transformacions i els canvis en molts llocs, especialment a Catalunya. Un pas que es mou enfront d’unes administracions extremadament condicionades pels mercats, aquests últims que es mouen sota el control d’uns pocs que, progressivament, augmenten la seva capacitat de condicionar la realitat. És pels anteriors motius que em sembla interessant recordar alguns aspectes d’aquells debats, per ajudar a definir el rol dels tres agents claus en la governabilitat i el progres: Societat Civil, Administracions i Mercat.

“Avui dia, comprenem que l’acció de govern ultrapassa la mera tasca de l’Administració pública, necessita la presència d’una societat civil activa i estructurada, a més de l’acció d’un mercat dinàmic i poc intervingut. Els tres components actuen com a contrapoder uns dels altres i contribueixen a evitar situacions de desequilibri. Així, constatem que quan l’Administració és massa preponderant es donen situacions de desànim social i d’estancament econòmic; per contra, si el mercat esdevé predominant, s’acostumen a accentuar els desequilibris i les desigualtats socials. Però, i això és molt important, només una societat civil forta pot evitar els abusos dels altres dos elements i alhora ajudar a obrir noves vies i actuacions de futur.

Una societat civil entesa com aquella part de l’àmbit privat l’activitat de la qual no té ànim lucratiu. Dit altrament, la societat civil acaba allà on comença l’Administració Pública i on comença el mercat (entès com l’activitat que es genera amb finalitats lucratives). Dit d’aquesta manera, podríem pensar que la societat civil és l’element menys important dels tres, que només existeix per contextualitzar els altres dos. Res més lluny de la veritat. El cert és que els tres components (Societat Civil, Administracions i Mercat) són factors essencials de tota societat humana, tots tres elements formen un equilibri sense el qual una societat no pot desenvolupar-se.

La importància de la societat civil es pot comprovar històricament. Els experiments socials de conseqüències més nefastes s’han donat després de l’anihilació de la societat civil, els totalitarismes en són una bona evidència. Efectivament, els totalitarismes, ja fossin de signe feixista o comunista, van pretendre substituir la societat civil per un nou entramat social, dissenyat verticalment des d’una instància política superior. A partir del moment en què la societat civil perd la seva capacitat d’opinió, res no pot aturar els abusos dels poders polítics i econòmics. Per contra, una societat civil forta, encara que sigui bandejada, pot actuar per suplir les mancances dels altres sectors.

Avui en dia no hi ha dubtes que la societat civil veu les possibilitats del nou sistema, s’adona que la societat de la informació provocarà la crisi de les estructures verticals, jerarquitzades i obrirà oportunitats a les xarxes. Però de moment, manca la capacitat, o potser voluntat, de mobilització i d’organització per fer front, de forma adequada, als reptes de la globalització. El repte dels propers anys és rearmar i mobilitzar la societat civil”.

Sens cap dubte amb un mercat en posició d’avantatge i un poder polític en adaptació, és la societat civil qui permetrà assolir un nou estadi de governació. És en aquest context que és esperançador que la societat civil catalana reassumeixi, “amb força reeixida, el seu rol i realitzi la tasca que li pertoca”. Unes actuacions que encaminades a fer propostes i col·laborar activament, a l’Administració, “perquè endegui amb decisió aquelles iniciatives que permetran a la nostra societat desenvolupar-se en la nova conjuntura”. Una societat de la que tots formem part i que requereix el compromís i l’esforç de tots.

Antoni Garrell i Guiu

19.10.2014

Article publicat a El Singular.cat

*Fotografia de www.ara.cat