La incertesa política no pot eliminar oportunitats

Diumenge, 17/04/2016 (11:05)

“És hora de foragitar la incertesa política per evitar foragitar les oportunitats de futur de la quarta revolució industrial”

Vivim en una societat on el progrés i la llibertat de decisió resideix, en gran part, en disposar de recursos no inferiors als requerits segons el cost de vida de l’ecosistema on es resideix. Uns recursos que majoritàriament s’obtenen del treball, de l’exercici d’una professió i que haurien de permetre d’una banda l’autorealització personal i per una altra col·laborar en el progrés col·lectiu com a membre de la societat. Per tant, el treball ha de tenir un retorn que permeti una subsistència digna i també que possibilitar assolir un futur millor amb criteris de qualitat, estabilitat i afrontar imprevistos. Cal doncs un entorn laboral allunyat de la tendència actual del treball que no permet sortir de la pobresa i amb molta baixa estabilitat, sols a Espanya uns 2 milions de treballadors alternen treballs d’una durada que ronda els 3 mesos. Uns llocs de treballat, molts d’ells, que estan en risc de desaparèixer per l’avanç de la intel·ligència artificial i la robòtica, alguns estudis indiquen que fins al 40%. Un procés de canvi radical arrelat i esperonat en la digitalització, fruit de la confluència de l’avanç de les tecnologies de la Informació i Comunicacions (TICs) i els canvis economicosocials originats per l’accés de la informació en qualsevols lloc i moment i la seva compartició en xarxa. Digitalització omnipresent en totes les activitats, ja siguin econòmiques, lúdiques, polítiques o de interrelació social.

En aquest context apareixen nous conceptes que lentament s’incorporen a les ofertes de treball i la presa de decisions de les organitzacions. Des d’aquells associats a productes capaços de comunicar-se entre ells, mitjançant internet dels objectes (IoT), actuant de forma autònoma durant el seu procés de fabricació com al llarg de la seva vida útil, uns processos de fabricació que estan agafant funcions intel·ligents fins ara exclusives d’especialitzats. A altres conceptes associats, entre altres, a robots autònoms, (robots dotats de capacitat de prendre decisions en situacions no predeterminades), a simulació (procés encaminat a experimentar productes serveis o situacions amb models físics o computacionals amb la finalitat d’avaluar el seu comportament en entorns de realitat real o virtual); manufactura additiva o 3D, (tecnologies que permet construir objectes físics a base d’addicionar una capa sobre altra de material), realitat augmentada, (eines que permeten veure simbiòticament un entorn físic real enriquit amb elements virtuals; o Big data, tècniques encaminades a examinar grans quantitats de dades per convertir-les en coneixement. Tot un conjunt de conceptes que configuren les bases d’una 4ª Revolució Industrial, que esta trucant a les portes i que comportarà un canvi dràstic en l’organització dels mitjans de producció, que obligarà a formular nous rols, a disposar de nous coneixements, noves actituds i noves formes de produir, distribuir i assegurar el servei. Una quarta revolució, Indústria 4.0, que si bé ara es fa evident e ineludible, va començar fa poc més d’una dècada i va ser formalment formulada al 2013 en el CeBit d’Hannover.

A dia d’avui les bases de la manufactura 4.0 estan introduint-se en els sistemes de producció, ara bé, el seu desplegament i la possibilitat d’assolir els beneficis plens associats a creació de nous llocs de treball, a potenciar el progrés social, a reequilibrar els territoris mercès a moure productes i serveis en lloc de persones o a avançar en la sostenibilitat del planeta, obliga a ajustar tant els processos interns com els externs, proveïdors, xarxes de clients, canals de distribució, infraestructures de mobilitat de dades i productes mercès a la connectivitat col·laborativa. Nous processos de fabricació, noves fabriques que comdenanran a desaparèixer aquelles que no s’hagin adaptat a aquesta nova revolució.

Les oportunitats que s’obren són enormes i en part encara pendents d’identificar amb claredat, però el que esta clar són les seves implicacions en la formació universitària i professional, en les infraestructures, en l’accés a les tecnologies, en els nous canals de venta i mètodes d’innovació i producció, en els nous materials, en les noves fonts d’energia o en sincronitzar l’oferta amb la demanda. Un conjunt d’aspectes que no són sols canvis tecnològic, són canvis en l’estructura socioeconòmica que canviarà radicalment els models productius, conseqüentment esdevé un canvi indispensable de les polítiques industrials, aquelles que encara estan basades en els requeriments de la tercera revolució industrial.

És aquest aspecte de canvi radical en els àmbits sociològics, productius i laborals, accelerats i universals el que obliga a prendre decisions i re-formular les polítiques incentivadores de canvis, canalitzant-los per assolir simbòlicament progrés econòmic i progrés social. Unes decisions que no entenen d’esperes per foragitar incerteses per manca de diàleg o d’entesa. És moment de cruïlla, es requerit governs amb capacitat de decidir, d’invertir d’establir actuacions a mig i llarg termini, de projectar-se al món, d’acompanyar a les empreses, d’afilerar estructures de recerca sincrònicament amb els teixit productiu. En definitiva és hora de foragitar la incertesa política per evitar foragitar les oportunitats de futur de la quarta revolució industrial.

17.04.2016

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elmon.cat

Sense dimissions no hi ha futur

Diumenge, 03/04/2016 (08:40)

“L’any 2016 pot ser un any perdut en la possible millora per l’impuls econòmic assolit amb enormes sacrificis de la ciutadania”

Aquests darrers dies les actuacions per a la formació d’un nou govern a Espanya, evitant afrontar unes noves eleccions, han tornat a formar part de les converses entre els ciutadans. L’exposició pública de forma conjunta d’en Pedro Sánchez i Pablo Iglesias és una de les raons. Però també ho és, les previsions a la baixa del creixement econòmic previst per 2016, amb la conseqüentment disminució quant a creació de llocs de treball i, com no, l’impossible compliment d’uns objectius de dèficit.

Hom té la impressió que els partits polítics, sense excepcions, estan instal·lats en el tactisme esperonats per les enquestes, que periòdicament es publiquen, considerant la hipòtesi, cada cop sembla més probable, d’unes properes eleccions. La darrera, la del diumenge 3 d’abril de ‘El País’, explicitava que el PP tornaria a guanyar les eleccions amb un 27,7% dels vots (gairebé un punt menys que a les del 20 de desembre). El PSOE també amb un punt menys quedaria segon amb un 21% dels vots emesos; Ciutadans ocuparia la tercera plaça amb el 18,8% (quasi 5 punts més que en les anteriors, probablement per la imatge de cohesió interna i voluntat de diàleg) i Podemos, amb un 15,9%, quedaria quart amb quasi 4,6 punts menys que en les eleccions de desembre.

Enquestes que busquen la rigor en la seva elaboració i anàlisi, però que són poc fiables, ja que afronten un enorme problema, que nos es altre que preguntar a una ciutadania cansada del tactisme d’uns partits que han evidenciat la seva incapacitat de negociar i arribar acords, de posar al mig del debat i decisió els problemes del ciutadans i que, semblem ignorar, els importants desafiaments existents en un moment d’oportunitat i canvis enormes. Molts són els ciutadans el que creuen que la situació política és dolenta, un 94% segons Metroscopia, que cada cop estan més convençuts que alguns polítics tan sols els hi preocupa tapar les seves vergonyes i assegurar-se posicions de privilegi, assolint càrrecs i a altres tot els hi sembla poc, si ells no esdevenen el centre de tota decisió.

Sigui quin sigui el desenllaç final, l’any 2016 pot ser un any perdut en la possible millora per l’impuls econòmic assolit amb enormes sacrificis de la ciutadania. En cas de formar-se govern les desconfiances, generades els darrers mesos i la dualitat de forces entre el Congreso i el Senado, no permetran afrontar els grans reptes propis de la gestió i el resultat pot ser simplement administrar la precarietat del present, dificultant l’establiment de les bases per un futur molt diferent. En cas d’eleccions la correlació de forces i els personatges centrals, si es confirmen les tendències, no variaran substancialment, conseqüentment estarem en una situació semblant al 20-D, el que implicarà ‘un tornem-hi,’ mentre l’establiment de les bases solides per afrontar un atur immoral, una pobresa creixent i un deute asfixiants, com l’existent seguirà sense resposta.

És moment d’objectivar els problemes i assumir que en política, com en molts aspectes de la vida, qui crea o soluciona els problemes són les persones, els interlocutors. Caldria entendre que els protagonismes actuals sembla que no són els escaients, que han exhaurit el seu trajecte. En aquests context, cal assumir doncs que la majoria dels actors no són els idonis. Conjugar el verb dimitir i deixar que nous tarannàs, idees, plantejament de futur i complicitats esdevé imprescindible per una ciutadania, que no pot perdre més temps, ja que perdre’l no fa més que empitjora les condicions de vida i les expectatives de futur de moltes persones, mentre creix el convenciment que sense dimissions no hi ha solució ni futur.

03.04.2016

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elmon.cat

No donem valor a la innovació

Dimecres, 30/03/2016 (11:13)

“La innovació el 2016 és en gran part disseny i aquest, la creativitat aplicada a la innovació”

Fa uns dies s’ha celebrat a Barcelona el Saló de l’Ensenyament, desenes de milers de joves intentaven esbrinar la millor opció pels seus estudis, els centres i universitats presents mostraven les seves actuacions per ‘innovar’ en l’oferta i les visions sobre necessitats quant a educació de futur. El saló em va permetre parlar amb força persones del món acadèmic i alguns científics i tecnòlegs i també uns dies després amb empresaris, que havien assistit al MWC.

De les converses entre uns i altres ha emergit amb força el convenciment que els aspectes que configuren la importància de la innovació és quelcom analitzat i debatut de fa anys, i que pocs són els que dubten del seu paper clau per assolir millors models de gestió, millorar la productivitat i la diferenciació quant a uns productes d’altres, sense oblidar la seva importància cabdal per guanyar la batalla de la sostenibilitat del planeta en un entorn d’increment de la població, deteriorament del medi ambient i increment del consum. Una innovació que sembla, en opinió d’alguns analistes, que està exhaurint la seva capacitat quant a millorar la productivitat, però que pocs dubten que té molt a aportar quant a avançar en la sostenibilitat del planeta, reduir la distancia entre el producte i el consumidor final i, molt especialment, en aquells aspectes directament associats al benestar col·lectiu.

És en aquest darrer aspecte, on la innovació en producte esdevé clau. Productes que tot incorporant els avenços tècnics i científics evitin l’exclusió per cultura, gènere o edat, tot evitant que creixi l’escletxa entre ‘info-rics’ i ‘info-pobres’, en una societat on la distribució de la riquesa s’ha frenat i aquesta s’acumula en mans d’uns pocs.

De les converses en el Saló de l’Ensenyament es constata que innovar en producte és, doncs, invertir en futur. Dies després en reunions amb enginyers, que desenvolupen la seva activitat exclusivament en empreses industrials, s’evidencia que per fer-ho esdevé imprescindible dominar els processos de disseny, tot reconeixent que tot el que ens envolta ha estat dissenyat, des de coses més senzilles i quotidianes a aquelles que permeten fer més habitables els espais, sense oblidar els estris més complexos, com els associats a la mobilitat de persones, objectes i dades.

Un disseny compromès amb tot el que ens envolta, objectes en els quals, combinant bellesa de forma i riquesa de contingut, ens fan la vida més confortable i trameten valors i identitat. Un disseny que, en un món caracteritzat per l’avenç tecnològic, permanentment accelerat, requereix que esdevingui omnipresent per possibilitar que la tecnologia sigui una eina al servei de les persones, de la col·lectivitat. El disseny amb finalitat social, focalitzat en smart products i en smart spaces d’ús col·lectiu, com mobiliari urbà i objectes, que configuren els entorns ciutadans esdevé una palanca clau per evitar l’exclusió i la desigualtat quant a confortabilitat i accessibilitat, tot considerant la sostenibilitat i el medi ambient.

En aquest context la innovació el 2016 és en gran part disseny, en conseqüència el disseny és la creativitat aplicada a la innovació. Un disseny, una innovació que ha de desenvolupar-se harmònicament amb la socialització de la tecnologia i la progressiva reinvenció de la quotidianitat, en un entorn respectuós alhora amb la multiculturalitat i la intergeneracionalitat. Un disseny que aporti productes amb una bona experiència d’usuari, tot considerant el públic usuari global, respectant la singularitat.

Un disseny que permeti que els objectes i els espais s’adaptin a les persones, a les seves peculiaritats, problemàtiques i necessitats canviants, no a l’inrevés. Un disseny que faci els habitacles i els espais públics generadors de confortabilitat, benestar, convivència i interrelació, tot vertebrant consciència col·lectiva quant a sostenibilitat, valors ciutadans i a la vegada obra oportunitats de desenvolupament econòmic, tot aportant nous productes que generin ocupació i activitat productiva industrial. Nous productes, nous espais i nous estris dissenyats pensant amb els ciutadans, en el medi ambient i que, utilitzant la tecnologia, esdevenen clau per fer ciutats més sostenibles, més confortables i més respectuoses.

Innovar en producte obliga a acceptar d’una vegada per totes, que els dissenyadors i els tecnòlegs treballin conjuntament.Superar el concepte de centres tecnològics per implantar centres d’innovació i deixar de ser dels darrers de la fila, quant a inversió en R+D, ja que avui pocs són els que dubten de la relació existent entre més despesa en R+D, més col·laboració entre tecnòlegs i dissenyadors comporta més desenvolupament econòmic.

Una anàlisi de les dades demostra que Espanya dedica sobre els 13.000 milions en R+D, sobre l’1,2% del PIB. Un import molt baix en comparació amb altres països de la Unió Europea, la raó primera resideix en el poc reconeixement que la societat i els seus polítics donen a les persones,que es dediquen a la ciència, condemnats moltes vegades a la precarietat, la incertesa i baixes retribucions i la segona, en opinió dels enginyers als quals feia referència, en el volum de les empreses. És conegut que hi ha una relació directa entre la grandària de l’empresa i la seva inversió en R+D i, en el nostre país, el percentatge d’empreses grans respecte del total és inferior al de les economies més avançades. Un fet que se certifica en comprovar que en Espanya les empreses entre 1 i 9 treballadors són les que representen el percentatge més gran, mentre que en els països capdavanters de la UE, o als Estats Units, gairebé el 40% dels treballadors desenvolupen la seva activitat en empreses de més de 250 treballadors. Si els dos aspectes anteriors no són suficients, hi ha un tercer factor: per a molts el disseny encara és quelcom addicional, persones que no han entès que el disseny és el valor de les coses.

La innovació en productes segueix sent clau per assolir millors ratis de competitivitat empresarial i, a la vegada, progrés social. Una innovació que requereix el protagonisme dels dissenyadors, el reconeixement del valor de la ciència i la tecnologiai l’augment de les inversions en R+D+i. Sabem les raons i que cal fer, llavors la pregunta és per què no s’hi posa solució? Per què les polítiques i els pressupostos no canvien les tendències i els polítics no pensen en el futur en lloc de mantenir la precarietat del present? Probablement perquè entre tots ho permeten.

30.03.2016

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Via Empresa

Un món sense reflexió serena

Diumenge, 20/03/2016 (10:57)

“Sembla doncs impossible que una economia com la catalana tingui aquests greus problemes quant a finançar-se i un volum tan important d’endeutament”

Aquests darrers dies s’ha posat novament en evidencia, si és que no sempre ho ha estat, que estem immersos en un entorn de comportament oscil·lant on la certesa i falsedat, l’optimisme i la preocupació, l’alegria i l’angoixa es succeeixen per un igual, de forma constant, portant-nos a un estat on la reflexió serena i la definició d’estratègies de futur esdevenen més que complexes”. L’afirmació anterior me la va fer un jove emprenedor, que s’esforçava en consolidar la seva iniciativa empresarial, vinculada al comerç electrònic, el passat mes de novembre després d’assistir a la 4ª edició del TEDxReus que se celebrà al Teatre Bartrina de Reus. Una reflexió que m’ha vingut a la memòria arran de conèixer el significatiu creixement de l’economia catalana al 2015 i, al dia següent, l’anunci de l’agencia de qualificació Standard and Poor’s sobre Catalunya.

Fou el passat dijous 17 quan Idescat confirmava que al 2015 l’economia catalana va créixer un 3,4%, una xifrà important i més significativa si es contextualitza en el marc de la UE dels 28 que va créixer sols un 1,8% en el mateix període. Un percentatge significatiu arrelat en el creixement de la majoria de sectors, que no es donava des d’abans de l’inici de la crisis, en ell destaquen els serveis amb un creixement del 3,6%; la construcció, que torna a empenyé, amb un 3,4%; i la indústria amb un significatiu 2,7%, especialment si considerem els canvis que comporta la manufactura 4.0 i la competència global com queda reflectit en que si bé les exportacions han evidenciat la seva força augmentat un 4,8%, també creixen les importacions assolint un 7,3%.

Unes hores després, el divendres 19, de conèixer la bona noticia del creixement de l’economia, -que malauradament no es concreta amb creació intensiva d’ocupació de qualitat-, es veié aigualida per l’anunci de l’agencia de qualificació creditícia Standard and Poor’s (S&P) en el que tornava a rebaixar la qualificació de Catalunya situant-la 4 nivells per sota del nivell considerant per una inversió adequada, tot deixant-la en perspectiva negativa per les tensions entre la Generalitat i el govern de l’Estat.

Certamen Catalunya està endeutada, uns 70 mil milions, però la seva economia evidencia, dia a dia, la seva capacitat de generar valor. A nivell de l’Estat aporta el 20% del PIB, lidera les exportacions, la productivitat i és capdavantera quant a R+D. Sembla doncs impossible que una economia com la catalana tingui aquests greus problemes quant a finançar-se i un volum tan important d’endeutament. Amb probabilitat el dèficit fiscal explica en gran part el problema de fons. Un dèficit fiscal que segons detallà el llavors conseller de economia Mas-Colell, es situava en el 8,4% del PIB català. Un dèficit fiscal arrelat en un finançament que no s’ajusta a les necessitats de desenvolupament del país. Ignorar-ho, negar els problemes, no permet identificar solucions. Unes solucions requerides per posar en màxim valor la capacitat dels teixit productiu i consolidar el principi del fi de l’atur, la precarietat i la manca de treball de qualitat.

Malauradament tot va molt de presa, les noticies s’acumulen en un món globalitzat, una noticia tapa a l’altra, amb uns mitjans de comunicació que semblen incentivats en destacar el dolent tot ignorant molt del que succeeix en positiu. Al final l’anàlisi seré i rigorós s’esvaeix com a fum entre els dits; ens quedem sempre sols amb l’evident, la punta del iceberg, tot ignorant que la part més important és la que no es veu. En pocs dies molts s’oblidarà el significatiu creixement del PIB al 2015, conseqüentment el potencial del teixit productiu i també la qualificació de les agencies creditícies sobre la nostra economia. Les urgències del dia a dia tapen els temes realment importants. La definició d’estratègies de futur s’aparquen, mentre les oportunitats no s’aprofiten, o identifiquen, i els problemes de fons persisteixen en un món cada cop més dual. Un món on hom té la percepció de que l’acumulació de problemes i noticies ja els hi va bé a alguns que, tancats en les seves esferes de privilegis, impedeixen conscient o inconscientment el progrés social i el benestar col·lectiu.

20.03.2016

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elmón

Mobile World Congress, porta al futur

Divendres, 26/02/2016 (11:04)

“No sols pensant en l’activitat que genera, cal cuidar el MWC i treballar per arrelar-lo”

Aquesta setmana és, sense cap dubte, la setmana del Mobile World Congress. Barcelona, un cop més, ha esdevingut l’epicentre del món. Aquests dies les companyies ens mostren els seus treballs, tot un seguit d’estris tecnològics, que han variat i seguiran variant enormement la manera en què ens relacionen, viatgem, treballem, coneixem a persones, ens informen o divertim.

El ràpid avenç de les tecnologies i molt especialment els dispositius mòbils han capgirat l’estatus quo al convertit en obsolet molts dels estris que semblaven indispensables. Una enorme revolució que ha donat veu a milions de persones anònimes, que ha convertit la informació unidireccional en multi direccional, ha traslladat les pautes d’informació reflexiva i analítica en procediments d’informació fonamentats en la instantaneïtat i l’impuls, en l’acció i la reacció. La rapidesa, tot a l’instant i arreu, desplaça la verificació de la certesa de la informació i dificulta la conversió de la informació en coneixement.

Probablement per aquesta raó, per la divulgació de la informació sense contrastar la veracitat, el filòsof Umberto Eco, que ens va deixar la setmana passada, va afirmar que “el drama d’Internet és que ha impulsat el ximple del poble com el portador de la veritat”. Un pensament crític, el d’Umberto Eco, sobre com es transmetia la informació i els perfils anònims, que practiquen l’insult i la desqualificació de l’altre, en el marc de les xarxes socials i en el que “les xarxes socials donen dret a parlar a legions d’idiotes”.

Certament les TIC, l’ADN dels nous estris, cada cop més intel·ligents i autònoms, han capgirat la quotidianitat i poden generar els problemes que denunciava Umberto Eco si no tenim una sòlida formació, que ens permeti distingir la certesa de la falsedat i a la vegada donar-nos pautes de conducta arrelades en la transparència i assumpció de responsabilitat. Ara bé, aquests problemes no poden amagar les avantatges que representen per les persones, no discriminen per gènere, cultura o formació. Una discriminació que sí que es fa present quan es fa referencia al cost. Els nous productes, aquells que aporten més capacitats, versatilitat i funcionalitats, segueixen estant a l’abast d’una minoria si es contextualitza amb els 7.400 milions de persones que habiten la Terra.

La tecnologia és omnipresent i ho serà encara més, anys rere any el Mobile World Congress ho evidencia al públic en general. Ara bé, el que es mostra al MWC és sols allò que està disponible per la seva comercialització pràcticament immediata. És sols la punta d’iceberg tecnològic que les grans companyies estan desenvolupant i que seguiran impulsant enormes canvis. Els smarts products, productes dotats de capacitat per prendre decisions i connectats a internet, els robots autònoms, els dispositius connectats amb els nostres sistemes sensorials, que esdevindran extensions de nosaltres, augmentant la realitat, són sols alguns dels productes que ràpidament aniran sorgint esdevenint quotidians.

No ens hem de sorprendre dels avenços que descobrim al MWC d’aquests 2016, ni en els de les pròximes edicions, sols cal pensar que l’ordinador instal·lat al mòdul de comandament i al mòdul lunar, que va permetre portar l’home a la Lluna era sis vegades menys potent que les calculadores científiques actuals, o que qualsevol dels smartphones que utilitzem té una capacitat gairebé 100.000 vegades més gran que “l’Apollo Guidance Computer” que fou dissenyat pel MIT.

El Mobile és una porta al futur que ja és present. Nous productes que incorporen, mercès a un acurat procés de disseny, els darrers avenços científics i tecnològics. Tot plegat ens albira noves oportunitats de desenvolupament i progrés social, tot desenvolupant nous sectors d’activitat que generarà, a escala planetària, milions de llocs de treball en els anys vinents. Tenir-lo a casa nostra, poder interrelacionar-se amb les empreses més avançades i amb els professionals capdavanters, esperona la creativitat, permet establir lligams per cooperar, competir i existir en un món globalitzat. Es miri com es miri i no sols pensant en l’activitat que genera en hotels, restaurants i oci, cal cuidar el MWC i treballar per arrelar-lo, ja que són els sectors intensius en coneixement els capaços de generar ocupació estable de qualitat i ben remunerada, ja que en ells la competència es fonamenta en el valor de la innovació i no en el preu.

26.02.2016

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Via Empresa

Muriel, el somriure acollidor

Diumenge, 14/02/2016 (16:46)

“Muriel Casals canalitzava l’energia de molts cors que bateguen, més enllà d’ideologies, il·lusionats per vertebrar un nou país”

El meu avi sempre em deia ‘ser agraït és de gent bona i honesta’ i els meus pares insistien ‘sols reconeixent les aportacions dels altres hom es legitima per exercir la critica i assolir credibilitat’. Aquests consells o afirmacions han estat presents en els meus pensaments des de que he conegut la mort de Muriel Casals. En primer lloc, perquè Muriel era una dona honesta, de mirada agraïda i acollidora, que estimava i es feia estimar, perquè sabia reconèixer les aportacions dels altres i valorava el treball de l’equip. Per aquests motius, trameten serenitat i compromís, encarnava la lluita pels drets nacionals amb tranquil·litat integradora i amb la determinació capaç de superar tot obstacle. Una determinació que la portava a incentivar el diàleg, com eina capaç d’identificar els punts d’encontre, per vertebrar solucions i defugir de la confrontació destructiva pròpia dels temps convulsos i complexos com els actuals. Sens dubte Muriel Casals canalitzava l’energia de molts cors que bateguen, més enllà d’ideologies, il·lusionats per vertebrar un nou país, ja que com ha afirmat l’expresident Artur Mas ella ‘encarnava totes les virtuts del projecte independentista’.

Agraïment, reconeixement a les aportacions dels altres i capacitat de diàleg són capacitats que no abunden amb escreix i la seva mancança és, sense cap dubte, els nutrients de la manca de solucions per entomar un futur integrador, que asseguri el progrés social i foragita la racionalitat i objectivitat requerida per identificar i forjar la unitat en el si d’una societat plural, diversa i en evolució constant.

És en la complexitat i en les situacions de cruïlla, quan la racionalitat simbiòtica amb els sentiments permeten identificar les estratègies per assolir els reptes des de la llibertat d’expressió i el debat en la diversitat d’interessos i d’opinions. Un debat que no té altre límit que el respecte a l’altre i la convivència, tot acceptant que tota opció i opinió és vàlida si s’argumenta amb coherència i respecte.

La Muriel Casals ens ha deixat, els seus valors ètics, morals i intel·lectuals, que sustentaven els ‘seus diàlegs’ esdevenen imprescindibles per sumar en els moments difícils. Uns valors indispensables i que sols perduraran si els assumim amb plenitud i acceptem, que les aventures isolades difícilment tenen èxit. Uns valors necessaris per avançar en el procés, que ella va saber impulsar canalitzant múltiples voluntats i que sols tindrà èxit si interioritzem, amb un somriure acollidor, que ningú sobra i que encara són molts els que cal sumar-hi des de la llibertat de decisió.

14.02.2016

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elmon.cat

*Fotografia extreta del Diari Ara

No es pot perdre cap finestra d’oportunitat

Diumenge, 31/01/2016 (14:56)

“El dèficit és sens dubte un dels problemes que més condicionen el desenvolupament dels propers anys”

La darrera setmana de gener vàrem conèixer que al tancament del quart trimestre de 2015 l’ocupació a l’Estat Espanyol havia assolit la xifra de 18.094.200 persones, en 12 mesos el creixement d’ocupats fou de 525.100 persones, una xifra record, situant-se la taxa d’activitat en el 59,4%. A Catalunya el número de persones ocupades arribà a 3,1 milions i el nombre d’aturats baixà a 668.600 persones (4.779.500 aturats a l’Estat), amb una taxa d’atur que es situà en el 17,73% (20,9 % la d’Espanya). Les bones dades quant creació d’ocupació, cal contextualitzar-les a la vegada en l’important augment del PIB, que s’estima haurà assolit un increment superior al 3% al 2015, percentatges propis dels anys previs a la crisi del 2007, i al creixement de les exportacions tot superant amb escreix els 50 mil milions assolits a 2007, i en el que han participat el 50% de les empreses industrials catalanes.

Les dades de final d’any albiren que al 2016 els esforços efectuats durant la crisi poden continuar possibilitant el creixement i la creació de llocs de treball. Ara bé, les bones dades no ens poden fer oblidar, en primer lloc, que al nostre país segueix pendent la generació d’ocupació de qualitat i estable, autèntic indicador de recuperació. En segon lloc que hi ha un 13,7% de catalans pobres malgrat tenir una feina, un percentatge superior en 6 punts als treballadors pobres que hi ha en el conjunt de la Unió Europea. En tercer lloc, que estem en una situació, en la que el nivell d’endeutament és molt alt, un endeutament que no ha fet més que incrementar-se a pesar de les enormes retallades que han incrementa notòriament la desigualtat i l’increment de la pobresa creixia.

El dèficit és sens dubte un dels problemes que més condicionen el desenvolupament dels propers anys i, amb molta probabilitat, els governs es veuran obligats a efectuar noves retallades per complir els objectius marcats per Brussel·les. Unes retallades que poden arribar a nivell de tot l’Estat a una xifra entre 17.000 i 20.000 milions d’euros en funció del dèficit al tancament definitiu del 2015. Està pendent la revisió del pressupost del 2016, aprovat a l’estiu, tal com va reclamar Brussel·les, tot demanant un ajust addicional de 10.000 milions. Em front d’aquesta situació d’oportunitat de creixement i creació de llocs de treball, matisada a la vegada per les exigències d’Europa caldrà posar sobre la taula la dificultat de retallar més la despesa, sense empobrir encara més a una ciutadania, que en el cas de Catañunya es concreta en que 1 de cada 5 persones viuen en el llinda de la pobresa, que els ciutadans que es troben en situació de pobresa severa arribi quasi al 5% i que gairebé 60% de les llars catalanes tenen serioses dificultats per arribar a final de mes.

Sens dubte falten més ingressos per fer possible esperonar la creació de llocs de treball, recuperar les inversions en formació i en recerca, i les indispensables polítiques socials (com exemple de la necessitat de polítiques social, cal recordar que a l’Estat hi ha 3,5 milions dels aturats que no perceben cap ingrés i tenen vaig nivell d’ocupabilitat). Un increment de recursos requerits que s’han d’assolir per increment de la recaptació, mercès a un sistema fiscal més eficient i per un increment de l’activitat arran de la millora de l’economia, però mentre s’assoleix aquest objectiu, cal negociar amb la Unió una flexibilització del dèficit i a la vegada, d’actuar als polítics amb sentit d’Estat i no en defensa dels interessos partidistes o els càlculs electoralistes. Certament és en aquests moments complexes, on emergeix amb la força la necessitat de polítics preparats, experts i compromesos amb la gent i el desenvolupament social. Un perfil que, malauradament, no abunda en excés per l’augment de la no credibilitat dels polítics, un fet que cal recuperar, depurant responsabilitats i obrint pas a nous lideratges, ja que no es pot perdre cap finestra d’oportunitat, ni malversar aquelles que s’albiren al 2016.

31.01.2016

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elmón.cat

Moments excepcionals, decisions excepcionals

Diumenge, 10/01/2016 (14:41)

“Catalunya té un nou president i s’obra un nou període. Un moment per mirar endavant, però també enrere, a fi de reconèixer que ha estat possible mercès a la decisió del president Mas d’apartar-se”

Avui el Parlament ha escollit a Carles Puigdemont com a 130è President de Catalunya, en una sessió d’investidura en què ha quedat palès la voluntat, segons el nou president en un marc de negociació, de culminar el procés tot dissenyant i posant a punt les estructures d’Estat.

Amb el nomenament del nou president es tanca un període de tres mesos en què s’han fet, i es faran, moltes lectures sobre vencedors i vençuts. Un fet lògic atès que vivim en una societat farcida de tertúlies que necessiten omplir minuts de debat, al meu entendre uns debats que tindran visions interessades; ja que cal acceptar que per assolir el resultat tothom ha cedit, que el guanyador real ha estat la ciutadania i el país. Els enormes problemes que afronta Catalunya requeria, sense més dilació, un govern que governi. Ara s’obra un nou període en què no sabem mot bé que ens depararà, atès les diferències ideològiques i de model d’Estat que s’apleguen en els 62 més 10 diputats que donen suport al procés. El futur l’anirem descobrint en els propers mesos però, sens lloc a dubte, comencem un període en què el procés està viu i esperonat per les il·lusions de gairebé la meitat dels catalans, a pesar del no sistemàtic de la gran majoria de les forces polítiques estatals.

Un període en què no es pot menystenir en primer lloc la capacitat de l’Estat espanyol, ni donar per pressuposat la seva inacció, sobre les actuacions del Parlament i el govern de Catalunya pel fet d’estar en funcions. De fet l’acord que ha permès anomenar el President Puigdemont pot canviar les prioritats i els tempus del PP, PSOE, Ciutadans, Podemos,… quant a configurar el govern de l’Estat o anar a unes, ara més que improbables, eleccions al proper mes de maig. Ara aquestes forces estan ja en temps de descompte i alguns dels líders de les mateixes han passat a ser part del problema en lloc de la solució. En segon lloc cal també considerar la manca de suport de la Unió Europea a la voluntat explicitada per gairebé el 50% dels catalans en les eleccions plebiscitàries del 27S, un percentatge insuficient. Dos aspectes que cal considerar i actuar en conseqüència per poder capgirar-los, sabedors que l’acceleració el procés i el seu resultat, depèn no sols de la voluntat dels catalans sinó també dels recolzaments exteriors. Uns recolzaments imprescindibles per incentivar la negociació, ja que sense negociacions i acords tot esdevindrà molt més complex.

Catalunya té un nou president i s’obra un nou període. Un moment per mirar endavant, però també enrere, a fi de reconèixer que ha estat possible mercès a la decisió del president Mas d’apartar-se. Una decisió que pot ajudar a avançar en la requerida restauració de la confiança de la ciutadania cap els polítics, al demostrar que en moments excepcionals esdevenen imprescindibles decisions excepcionals.

10.01.2016

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a El Món

*Fotografia publicada al Diari Ara

Les grans ciutats no són la solució

Dimarts, 22/12/2015 (14:24)

“És la indústria qui té capacitat d’incorporar l’avenç tècnic i científic als serveis i productes”. “Esdevenen necessaris nous hàbits de cooperació estables, de complicitats entre competidors”.”Catalunya està en una bona situació per entomar els nous desafiaments i oportunitats”

Finalitza el 2015, un any en el qual una de les constants, en la majoria d’anàlisis, ha estat la importància de la indústria per assolir un model de desenvolupament robust i estable a llarg termini. Organitzacions, centres d’estudi i instituts de prospectiva, sense oblidar algunes Administracions, que havien aparcat en un racó fosc i amagat la importància de la indústria, ara han redescobert que sense ella el progrés social esdevé una quimera, atès que és la indústria qui té capacitat d’incorporar l’avenç tècnic i científic als serveis i productes, tot creant llocs de treball qualificats en un entorn econòmic sostenible.

Una indústria que mira al futur saben que ja fa 34 anys que va arribar als mercats la primera computadora portàtil, uns vuit anys després de la primera trucada amb el telèfon mòbil DynaTAC de Motorola, efectuada per un directiu de la companyia, un canal de comunicació que ara és utilitzat per més de 4.500 milions de persones, gairebé el 64% dels 7,2 milions d’habitants del planeta. Un ressorgiment de la telefonia sincrònic amb Internet, el qual, en la dècada dels 70, era sols un projecte científic als Estats Units i que avui dia és utilitzat per més de 3.000 milions de persones, un 44% dels humans.

Tot un conjunt de tecnologies integrades a les nostres vides i als processos productius, que sense oblidar la robòtica i la intel·ligència artificial, ha capgirat les pautes de relació personal, de mobilitat, de fabricació, de consum i de reutilització i reciclatge. Uns canvis que aporten nous desafinaments arrelats en la digitalització, la intercomunicació, la cooperació, la sostenibilitat, l’escurçament de les cadenes productives, la proximitat al client, l’allargament del cicle de vida del producte o la manufactura personalitzada entre altres.

Aspectes que caracteritzen la quarta revolució industrial o indústria 4.0, que obliga a organitzar els processos productius de tal manera que integrin ràpidament els avenços tècnics i científics i tinguin una major adaptabilitat a les necessitats i oportunitats que emergeixen. Una revolució que pot impulsar canvis substancials de major abast als de la primera revolució industrial del 1800, impulsada pel vapor i energia hidràulica, als de la segona arrelats en la producció en sèrie de finals del segle XIX i de la tercera caracteritzada per l’automatització de processos, mercès a l’electrònica i a la conversió d’informació en coneixement.

Aprofitar la finestra d’oportunitat d’aquest nou escenari requereix, conjuntament amb les exigències associades a la immediatesa i la novetat, l’assumpció de tota una sèrie de nous atributs per part dels directius i industrials. Esdevenen necessaris nous hàbits de cooperació estables, de complicitats i de confiança entre competidors. Aspectes que requereixen millorar la formació de tots els integrants de les empreses. Una formació integral que faci el treballador útil i adaptable a les exigències de la Indústria 4.0 i als nous requeriments d’organització del treball i de vinculació amb els resultats de l’organització.

Però a la vegada, és requerida la voluntat de les Administracions per entendre que la indústria 4.0 i les noves pautes de relació personal i de consum, com també la necessitat de vertebrar un model de desenvolupament sostenible i de conciliació del progrés professional amb el personal, obliguen a qüestionar-se la viabilitat i idoneïtat de les grans metròpolis, tot assumint la necessitat i oportunitat de reequilibrar els territoris.

En aquest nou context, Catalunya té una enorme oportunitat d’assolir noves i millors cotes de desenvolupament, si assumeix aquesta nova realitat o oportunitat. Certament està en una bona situació per entomar els nous desafiaments i oportunitats. Per un costat, els més de 200 anys del “saber” industrial del nostre país ho expliquen i, per altre, el fet que en 2015 l’aportació de la indústria sigui major en valor absolut que en el 2000. Ara bé, la base industrial catalana, amb la mirada posada en els nous paradigmes, està excessivament concentrada en l’àmbit metropolità, una àrea en el que es concentren el 61% dels llocs de treball industrials, el que comporta que hi hagi més de 600.000 desplaçaments diaris entre els municipis que la conformem, dels quals el 53% es realitzen en cotxe privat i sols el 27% amb transport públic. Desafiaments que haurien de ser entomats en la requerida i possible reindustrialització i desenvolupats amb criteris de reequilibri territorial.

Fer-ho comportaria no sols la disminució de la contaminació, la sinistralitat o el consum d’energia i una millora de la protecció del medi ambient i avançar en la lluita contra el canvi climàtic. També aportaria un clar augment de la qualitat de vida per les disminucions dels temps de desplaçaments, tot facilitant la conciliació de la vida professional i familiar tot augmentant la renda disponible. Un re-equilibrament del territori, arrelat amb què és millor moure productes, que obligar al desplaçament de persones, el que obliga a fer valdre les infraestructures existents i el potencial de les quasi 25 ciutats de més de 25.000 habitants, que hi ha fora de l’àmbit metropolità. Un fet que requereix no sols polítiques i actuacions per incentivar la implantació de noves indústries fora de les grans conglomeracions urbanes sinó també, i esdevé imprescindible, una clara millora de les telecomunicacions.

La globalització de proximitat, reduint distàncies i fent les coses possibles en tot lloc i tot moment, dibuixa un nou món, on el progrés social sincrònic amb la sostenibilitat ha esdevingut un repte assumible e indefugible. És en aquest context on les grans metròpolis han deixat ser part de la solució i són part del problema. És hora de definir-ho i acceptar-ho per aprofitar les oportunitats de la quarta revolució industrial, entomant els problemes i reindustrialitzar amb criteris de reequilibri territorial amb la finalitat de garantir la creació de llocs de treball, millorar la qualitat de vida i la preservació del planeta. De ben segur que els industrials ho tenen assumit, cal ara que la societat en el seu conjunt i les Administracions també ho assumeixin.

22.12.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Via Empresa

Fer-ho bé no vol dir renunciar a l’excel·lència

Diumenge, 13/12/2015 (10:34)

“Les campanyes electorals tenen més d’espectacle que de debat rigorós de propostes”

Aquest dies molt són els que hem tingut la mirada posada per un costat en París, convençuts que estaven en la penúltima oportunitat per posar fi a l’escalfament del planeta i convertir-lo en un lloc de dubtosa habitabilitat i, per altre, en les eleccions del proper 20 de desembre, que poden conduir a una situació de desbloqueig de la situació catalana en front a Madrid i, també, aportar noves solucions a la situació que es troba l’Estat, el qual segueix estan en el si d’una crisi enorme: 4 milions d’aturats, 22,3% de taxa d’atur, 1.053 bilions de deute públic (quasi 300 mil milions més de fa 4 anys a pesar dels enormes sacrificis efectuats pels ciutadans),…, una sèrie de fets que estan omnipresents en la campanya electoral, però que en els debats, farcits de diagnosi, hom no identifica solucions concretes i viables que permetin capgirar la situació. Aquest és un fet prou conegut i que ha omplert moltíssimes més línies dels mitjans de comunicació i hores de radio i televisió, que tot el que ha estat passant a Paris i del document de consens que s’assoli el passat 12 de desembre.

El desequilibri entre el ressò de la campanya electoral i les deliberacions de la 21 Conferència de les Parts (COP21) en la que estaven presents els països signants de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, m’ha portat a la memòria una de les converses amb el meus pares, quan als 17 anys vaig començar la carrera d’Enginyeria a la UPC, varen dir-me: ‘no oblidis que fa més soroll un arbre que cau, que tot un bosc creixent en primavera, les coses importants, com cursar una carrera o el treball dels científics, és fan amb silenci o són ignorats, mentre que la festa o els accidents sempre criden l’atenció dels mitjans’. Potser per aquesta raó les campanyes electorals tenen més d’espectacle que de debat rigorós de propostes i els temps que els mitjans i els ciutadans hem dedicat a seguir la conferencia de Paris ha estat escàs.

El resultat de la campanya electoral tindrà que esperar uns dies, però el que si ens ha arribat és el document consensuat a Paris, que vol evitar que la temperatura mitja global creixi per sobre de 2 graus en l’horitzó del 2100. Un fet que comporta posar fre a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, principalment diòxid de carbó (CO2), el qual l’any passat va arribar a una concentració en l’atmosfera de 397,7 parts per milió, 115 parts superior a l’anterior a la revolució Industrial.

L’acord consensuat pels 196 països presents en la cimera del clima encaminat a frenar l’escalfament del planeta i el creixement del nivell dels oceans, és sens lloc a dubte un pas molt important, atès que es el primer acord universal assolit en les múltiples negociacions sobre el clima, i a la vegada pel fet de reconèixer que l’escalfament és fruit de l’activitat humana.

Ara bé, hom té la impressió que l’acord de Paris no és suficient. És un pas important, negar-ho fora faltar la veritat, tan pel contingut com per als països que l’han signat, però en la lectura de la trentena de pagines del document jo no he sabut trobar actuacions i compromisos concrets per deixar de cremar combustibles fòssils, autèntics causants dels problemes, ni un calendari concret per posar-hi fre, ni dates especifiques per activar i dotar el fons de 100.000 milions de dòlars anuals, a partir de 2020, que hauria de permetre avançar amb pas ferm cap una economia neta. Sense oblidar que es deixa les limitacions a les emissions a la voluntat dels governs canviants de cada país, un fet que no deixa de ser risc per l’escalfament planetari.

Una situació cruïlla en la que com deia un bon amic ‘tot sovint l’excel·lència esta renyida amb el que és bo i possible’, acceptem doncs que no s’ha assolit l’excel·lència a però si quelcom és bo i pot capgirar la situació de destrucció planetària. Però acceptar el bo, no vol dir renunciar a l’excel·lència, en conseqüència caldrà seguir amatents i actuar coherentment en l’esfera privada al interactuar amb els proveïdors de bens i serveis, que consumint i a la vegada en l’exercici del nostres drets democràtics, analitzant amb cura el compromís de cada formació política en la lluita per convertir els models energètics i el compromís amb la sostenibilitat del medi ambient.

Ens queden 5 anys, perquè els acords de Paris iniciïn la seva vigència. Cinc anys per canviar d’actitud i obrar en conseqüència. La pregunta un cop més és: voldrem acceptar el que comporta, o seguirem amb egoisme de cremar el futur i el benestar de les properes generacions?

13.12.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elmón.cat