El treball crea progrés col·lectiu i futur esperançador

Dimarts, 07/04/2015 (16:05)

“Una important baixada de l’atur, que ha arribat a tots els sectors productius i el que és encara més important, ha anat acompanyada d’un augment significatiu quant afiliació a la Seguretat Social”

El passat dilluns 6 d’abril vàrem conèixer que la creació de llocs de treball al primer trimestre de 2015, ha estat molt positiva. L’atur registrat a Catalunya es va reduir al març en 9.469 persones, un nou mes creant-se llocs de treball el que comporta que ja sumin 21 mesos consecutius creant-se ocupació. Aquest fet comporta que, en termes interanuals la reducció del nombre de persones aturades fou de 52.812. Reducció de l’atur registrat que en el conjunt de l’Estat ha arribat a 60.214 persones. Una important baixada de l’atur, que ha arribat a tots els sectors productius i el que és encara més important, ha anat acompanyada d’un augment significatiu quant afiliació a la Seguretat Social. A nivell de l’Estat aquest increment d’afiliats, en els 12 últims mesos, ha estat de un 2,83%, arribant als 459.918 afiliats. Unes dades de les que ens tenim que alegrar i que evidencia que la recuperació macroeconòmica, que els indicadors fa mesos anaven senyalant, ara comença arribar als ciutadans.

Ara bé, la millora notòria quant la creació de treball, la qual tindria que arribar amb plenitud al 2016, no pot amagar per un costat que el treball que és crea en gran part és inestable, poc qualificat i amb retribucions baixes atès els cost de la vida i per altra que el nombre d’aturats a Catalunya encara afecta a 571.655 persones (4,45 milions a nivell de l’Esta). Un atur que afecta a totes les demarcacions del país: 421.853 persones a Barcelona, 53.122 a Girona, 29.126 a Lleida i 67.554 a Tarragona i que presenta taxes escandalosament grans entre els joves. Es miri com es miri, per altes que siguin les xifres de creació de llocs de treball, aquestes encara són insuficients pel nombre d’aturats. Catalunya necessita crear centenars de milers de llocs de treball, Espanya milions, ja que escenaris amb taxes d’atur per sobre del 20% fins al 2020, com els que indica l’Organització Internacional del Treball, no són admissibles.

Crear ocupació tindria que esdevindré l’eix conductor de totes les polítiques. Cal treballar per crear llocs de treballs estables, de qualitat i capaços de suportar les turbulències econòmiques, que de forma periòdica es presenten arreu.

Crear llocs de treball comporta noves reformes en l’àmbit institucional, tant a nivell de l’Estat com de Catalunya i que passen per 4 eixos: focalitzar el sistema educatiu (d’Instrucció com diria el Catedràtic Tòfol Trepat), a les necessitats dels sistema productiu; potenciar encara més la internacionalització de les empreses; augmentar la inversió en R+D+i per assolir en 4 anys xifres properes al 3% del PIB (actualment el 1,3%), un augment que requereix inversió privada, el que comportar incentivar-la i cuidar-la; i potenciar la competitivitat prestant especial atenció en reduir els costos energètics, millorar les infraestructures i els processos cooperatius encaminats a potenciar la innovació, tot augmentant el volum de les empreses. Actuacions que, de anar acompanyades de la lluita contra l’economia submergida i el frau fiscal poden generar, segons alguns observatoris, més de 2 milions de llocs de treball en 4 anys, tot situant la taxa d’atur al voltant del 14,2% de la població activa.

Lluitar contra l’atur, crear llocs de treball, requereix escenaris facilitadors i en la creació d’aquests escenaris no sols té que intervenir l’administració central i la catalana, les Administracions locals poden ajudar i molt. En aquesta línia els governs locals poden accelerar la creació d’empres i increment de l’activitat de les existents, facilitant l’obertura de les noves, reduint dràsticament els tràmits administratius , agilitzant l’ampliació de l’activitat de les empreses existents amb llicencies provisionals que permeten l’activitat mentre s’adeqüen a les infraestructures disponibles a les noves normatives; o amb reduccions d’impostos si l’any anterior s’ha creat llocs nets de treballs. Les Administracions locals poden també fomentar la dotació de capital humà de les empreses del seu municipi i generar ocupació, elaborar els plans de formació escaients pel teixit productiu dels municipis i incentivar fiscalment la participació de les empreses en acolliment d’estudiants en practiques, sense oblidar la capacitat, quant a millorar la disminució de costos del cost energètic de les PIMES del Municipi mitjanant processos de compra consolidada, publica més privada, o la posta en marxa d’agències d’energia d’abast supramunicipal.

Finalitza el primer trimestre amb creació significativa neta de llocs de treball, certament bona noticia, però insuficients per les necessitats del país i clarament millorables quant a les seves característiques. El futur es dibuixa millor i la confiança creix, és moment de capitalitzar-la, d’aprendre dels errors del passat i fugint de demagògies posar la creació de treball com a prioritat, ja que sols amb treball pel conjunt de la ciutadania el progrés col·lectiu és possible i el futur esperançador.

07.04.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elsingular.cat

La ciutat que jo vull

Dilluns, 30/03/2015 (15:53)

“Atansar les eleccions municipals, m’ha conduit a pensar en com voldria que fossin les ciutats del nostre país”

En les properes setmanes s’aniran incrementant els missatges i les propostes de futur dels diversos caps de llista a les eleccions municipals del mes de maig. Propostes arrelades en les ideologies, que enquadren les actuacions i prioritats d’aquells que, democràticament, aspiren a gestionar l’esdevenidor i administrar els recursos comuns. Unes propostes, però, que amb massa freqüència obliden que l’atur es mantindrà proper al 18%, a pesar que les previsions de creixement pel 2015 de Catalunya es situen en el 2,5%.

Atansar les eleccions municipals, m’ha conduit a pensar en com voldria que fossin les ciutats del nostre país i en conseqüència amb quin criteri analitzaré les diverses propostes electorals pel 24 de maig. La meva carta als ‘reis’, a l’inici d’aquest període electoral, que comença el proper dimarts dia 31 de març (si bé la campanya electoral oficial es circumscriu del 8 al 22 de maig) bé encapçalada amb una petició: “voldria una ciutat compromesa amb les seves arrels i els més febles i, a la vegada, entregada a facilitar la creació de llocs de treball”.

Tinc el convenciment que molts podem coincidir en l’anterior afirmació, les discrepàncies poden sorgir en el com fer-ho. Per aportar debat, en la meva opinió, els 10 objectius que delimiten el com assolir-ho, són: el primer, vertebrar una ciutat, on es pugui de forma simbiòtica viure, treballar i desenvolupar-se professional i socialment. El segon, assumir que el repte és crear ocupació i a la vegada assolir lideratge, quant a treball estable i de qualitat. El tercer, compromesa amb la reindustrialització com tractora de serveis de valor i generació d’ocupació. Quart, assumir la necessitat de potenciar la relació de les empreses amb les universitats, per poder competir en els mercats globals. Cinquè, acceptar que tenim un dèficit quant ocupabilitat i dotació de capital humà, el que requereix invertir decididament en formació. Sisè, afrontar el repte de la sostenibilitat, amb identitat pròpia i de forma inclusiva i amigable. Setè, vertebrar les infraestructures de mobilitat de les persones, pensant en minimitzar el temps de desplaçaments, especialment en la mobilitat per treball. Vuitè, amb fiscalitat que no castigui l’activitat econòmica. Novè, que doni pas als joves i al talent emergents . Finalment, desè, una ciutat amatent amb la formació, l’art i la cultura i compromesa amb els emergents.

Indiscutiblement són molt més les actuacions que s’han d’afrontar, per potenciar vertebrar una ciutat “compromesa amb les arrels i els més febles i, a la vegada, entregada en facilitar la creació de llocs de treball”, però cap d’elles ho farà possible, si no es posa al centre de tota decisió a les persones i les seves legitimes aspiracions. Unes aspiracions diverses, però que tenen en comú la voluntat de, tot respectant la llibertat, foragitar la pobresa i esdevenir sobirans en traçar el propi futur.

30.03.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elsingular.cat

Administracions Locals: Incentivar o frenar l’activitat

Dimecres, 18/03/2015 (16:18)

“La capacitat de les administracions de construir entorns facilitadors no pot ni ha de ser oblidada”

Fa uns dies escrivia en aquest diari “Créixer sense ocupació no és cap bona notícia, ja que un creixement sense ocupació no aporta progrés econòmic al conjunt de la ciutadania, per tant, sense progrés col·lectiu el futur no sols és una quimera: és impossible”. Compartint la necessitat de crear ocupació, diverses persones van fer-me arribar, els dies següents, el seu convenciment que, en les actuals circumstàncies, la capacitat dels municipis de vertebrar entorns favorables a la creació d’ocupació era molt petita, o nul·la, atès que molts aspectes estan condicionats per Administracions de nivell nacional o supranacionals.

Aquests és un fet que no comparteixo atès que -essent innegable la interdependència planetària, la força de les grans multinacionals i les asimetries legals i de costos existents-, també és cert que la capacitat de construir entorns facilitadors de creació de llocs de treball per part de les administracions locals no pot ni ha de ser oblidada, en especial per tots aquells que creiem que el desenvolupament personal i social ha d’efectuar-se simbiòticament amb el progrés i desenvolupament professional.

Què poden fer les Administracions locals per crear entorns proclius a l’arrelament de noves empreses i potenciar el creixement de les existents? Aquesta és, al meu entendre, la pregunta a respondre, i entomar-la amb el convenciment que es pot fer molt. Per endinsar-se en la resposta cal reconèixer, en primer lloc, que els pobles i ciutats que han minimitzat els efectes negatius de la crisi, i han evitat una destrucció significativa de llocs de treball, han estat aquells que disposen, per un costat, d’una estructura econòmica configurada per un entramat d’empreses que desenvolupen les seves activitats en l’àmbit industrial, dels serveis i del comerç.

En segon lloc cas, és requerit acceptar que són ciutats que han potenciat l’arrelament a les mateixes d’empreses amb capacitat de competir en el món global mercès a un procés continuat d’innovació, han cuidat les relacions Universitat-municipi i han fomentat l’augment de la dotació de capital mercès a la formació i la cultura. Aquest és, sense lloc a dubtes, el camí indispensable per crear llocs de treball estables, de qualitat i capaços de suportar les turbulències econòmiques que de forma cíclica es presenten arreu. L’anàlisi empírica de la situació relativa d’una ciutat envers una altra, permet descobrir com les Administracions locals poden ser claus per incentivar la creació de llocs de treball i la dinamització del progrés econòmic i social, al contrari, poden convertir-se en elements que frenen l’activitat, conseqüentment la generació de benestar, i el progrés dels seus ciutadans.

Consegüentment, els municipis que assumeixin, i no sols de paraules, el seu compromís en facilitar la creació de treball per disminuir la taxa d’atur i augmentar el nombre d’ocupats cal que solucionin les problemàtiques existent quant a polígons, àrees industrial i zones comercials en aquells aspectes associats al transport, les comunicacions, la seguretat, i els serveis. Que facilitin també la implantació en el seu territori d’empreses de serveis i l’augment de la capacitat productiva de les empreses existents i les de nova implantació, tot simplificant i eliminant les traves burocràtiques existents.

Cal també potenciar els processos d’innovació incentivant i donant suport a la cooperació interempresarial i fomentant la col·laboració entre els centres universitaris i tecnològics amb les empreses, sense oblidar promoure l’ajust de la formació ocupacional, i professional, a les necessitats específiques del teixit productiu existent i oportunitats de futur.

Un conjunt d’actuacions que, de forma complementària a la capacitat normativa, reguladora i impositiva que disposen les Administracions, cal enquadrar-les en un doble context, el primer que avui dia no és el gran qui es menja el petit sinó el ràpid qui es menja el lent. I el segon, que la societat actual es caracteritza per una alta volatilitat, les informacions i els fets es produeixen de forma accelerada, on la relativitat guanya terreny i les incerteses s’imposen en les relacions personals i en les professionals.

Uns fets que exigeixen equips humans de governants motivats, il·lusionats, renovats i compromesos amb els reptes que el dia a dia es presenta en els municipis i en el si de les organitzacions en ells instal·lades, el que obliga no sols a gestionar recursos i projectes, sinó també les emocions i legitimes aspiracions en el si de la diversitat que els configuren.

Antoni Garrell i Guiu

18.03.2015

Article publicat a Via empresa

Eleccions: Programes de futur o demagògia

Dilluns, 16/03/2015 (15:38)

“Caminem en un camí enquadrat un nou escenari molt diferent al que ha caracteritzat el període precedent”

Catalunya, com la majoria de democràcies europees, està immersa en una situació de molta complexitat que s’enquadra en un escenari de desconfiança, quant a la capacitat i honestedat dels gestors púbics, que potencia la incertesa omnipresent en el dia a dia. Uns fets que s’alimenten, per un costat, en que les taxes d’atur continuen sent altíssimes i la renda disponible dels ciutadans cada vegada és menor, a pesar creixement del PIB, i per l’altra en la manca de recursos que sofreixen les Administracions catalanes i les actuacions dels govern central i d’alguns partits catalans encaminades a impedir que democràticament els ciutadans ens expressem sobre el futur desitjat. Un i altre, sense oblidar la llosa el deute generat en la dècada passada, són amb freqüència elements que frenen les iniciatives i les actuacions encaminades a entomar amb pas decidit els reptes i desafiaments que com a societat tenim. Uns desafiaments que haurien de posar les persones i el seu futur en el cor de tota decisió i no perdre de vista que el 13,9% del catalans es troben en el llindar de la pobresa i que el fracàs escolar, que arriba al 24,7% a Catalunya, és el primer escull per aquells que el sofreixen, ja que les seves oportunitats de futur es redueixen enormement.

La situació que vivim és en la que s’enquadren les 3 eleccions a les que estarem convocats en els propers 10 mesos. Seria faltar a la veritat dir que els programes electorals no expliquen el què és vol fer, però també ho seria afirmar que expliciten el com i els esculls a superar i que aquests es detallin en les campanyes electorals. Ara, com sempre, però si cal amb més força, cal exigir que els que legítimament aspiren a gestionar i administrar els recursos públics i el futur detallin els seus objectius, ja que en cas d’obtenir la confiança majoritària dels ciutadans, esdevindran els objectius col·lectius. Uns objectius que han de recolzar-se en les potencialitats que té Catalunya per crear ocupació i millorar la dotació de capital humà i la seva ocupabilitat i, a la vegada, amb el compromís fefaent d’actuacions efectives per assolir una més gran transparència i rendició de comptes, aquests últims indispensables per desterrar la corrupció.

Unes eleccions, una situació que potencià els missatges del ‘canvi’, quelcom però que no té res de nou. Canviar és pot entendre com transició d’un govern a un altre, de substitució de prioritats, de forma de fer, també de sistema, de persones o aliances. De fet la vida en si mateixa és un canvi continuat, i és el canvi el que permet que els fets millorin o empitjorin. Uns i altres, sovint, depenen de les nostres accions, omissions o renúncies, ja sigui actuant com individus isolats o col·lectius articulats i compromesos. La clau no és per tant canviar, ja que el canvi està sempre omnipresent. La clau resideix en QUÈ es vol fer i COM es vol fer. El què i el com són els dos aspectes freqüentment oblidats en les campanyes electorals, que es vertebren sovint en la demagògia o la retòrica, i estan més enfocades a la crítica i desqualificació de l’adversari i assolir els titulars de la premsa.

Al meu entendre ha arribat l’hora que els partits, plataformes o coalicions no sols diguin què volen fer, cal que diguin com ho faran. És per tant l’hora de dibuixar i explicar els programes de futur tot fugint de la demagògia. Cal fer-ho tot recordant que en les democràcies consolidades, aquelles que s’han arrelat en la ment i cor dels ciutadans, és la triada transparència en la gestió, prioritats de govern i com s’articularan les actuacions associades, el que acaba sent determinant en el moment de decidir el nostre vot. Aquí, més aviat que tard, també haurà de ser-ho.

9.04.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elsingular.cat

Un passat d’especuladors i “dinamitzadors econòmics”

Dilluns, 02/03/2015 (12:52)

“Caminem en un camí enquadrat un nou escenari molt diferent al que ha caracteritzat el període precedent”

El passat mes de febrer es conegué que al 2014 es trencà la tendència de creixement negatiu del PIB, que arrossegava Espanya des de 2007 i que les previsions de creixement per 2015 i 2016 se situaven entre el 2,5% i el 3%, segons els diversos estudis efectuats per la Unió Europea, el govern de l’Estat i diversos organismes internacionals. Uns percentatges significatius si considerem que el creixement mundial s’estima se situarà sobre el 3,7%. Un increment, però, que no va acompanyat del necessari decrement de la taxa d’atur, de l’augment dels ocupats i, a la vegada, de la disminució significativa de l’endeutament tant públic com privat.

Les dades econòmiques i les previsions de futur evidencien l’inici d’un nou cicle expansiu. Ara bé, les noves tendències quant automatització de processos; les noves exigències quant a perfils professionals; la competència global asimètrica; els avenços científics; els reptes, desafiaments i oportunitat associats al canvi climàtic i l’esgotament dels recursos naturals i les incerteses que enquadren les relacions entre els diversos col·lectius exigeixen assumir uns nous escenaris, pels quals els entramats jurídics que han vertebrat el desenvolupament econòmic i el finançament dels Estats no són els escaients. És una època que precisa de grans canvis, és fonamental entendre que, tota inversió o despesa pública té que comportar retorns a nivell col·lectiu i que és tan greu desprestigiar les Institucions com que malversar és robar la llibertat de les properes generacions.

Estem a l’inici d’un llarg camí que ens hauria de portar a la recuperació econòmica i la creació d’ocupació, en el qual esdevé imprescindible un canvi d’actituds i noves pautes de generació de valor, tot reconeixent la necessitat de que tota inversió tingui retorns i no es malversin els recursos.

En aquest context caldria que acceptéssim que esdevé essencial per afrontar els nous desafiaments obrir pas a noves persones i a noves actituds, que cal desterrar la demagògia i treballa amb talent i esforç per afrontar els nous desafiaments. Serveixi com exemple de la necessitat de donar pas, -d’escoltar aquells que han forjat el seu futur en aquests nou escenari nascut al 2007-, les afirmacions que efectuava recentment el jove director i guionista de cine David Victori, -guanyador del Festival Internacional de cine de Youtube-, en una jornada organitzada per l’associació d’antics alumnes d’ESDi. En Victori explicà la seva conversa amb el productor Miguel Angel Faura, tot afirmant “per masses anys part d’una generació de productors en aquest país han estat fent cinema sense una necessitat d’un retorn per part del públic, com si un forner guanyés diners en el procés de fabricació del pa i no tingués cap necessitat de vendre’l per treure’n benefici, un fet que explica el poc interès per la qualitat del producte”. En David Victori després de reflexionar sobre la importància de la qualitat, dels treball ben fet i la necessitat de que els productes aportin els retorns (beneficis), fruit de la seva acceptació (compra) va finalitzar dient: “Ara la nova generació estem pagant els abusos d’aquesta generació anterior, però hem après la lliçó i nosaltres si mirem als consumidors treballant amb qualitat i optimitzant els recursos”.

Immersos en un viatge cap un nou horitzó, cal entendre que caminem en un camí enquadrat un nou escenari molt diferent al que ha caracteritzat el període precedent, que estava regit per especuladors i “dinamitzadors econòmics” molt focalitzats a la rendibilitat a curt i al creixement fonamentat en l’endeutament, desenvolupant projectes insostenibles, construint infraestructures inadequades i movent-se un notori menyspreu a la importància de l’indústria i el capital humà. Cada cop tinc més arrelat el convenciment que el problema principal és rellevar democràticament de les responsabilitats aquells pels quals la crisi no ha estat més que un mot i als que creuen que els models del passat tornaran a ser vàlids pel futur. És hora de que tot preservant la feina feta en el passat, construïm el present sense espoliar el futur.

02.03.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a elsingular.cat

Sense treball, sense progrés col·lectiu, el futur és impossible

Dimecres, 18/02/2015 (13:52)

S’estima que la taxa d’atur no es situarà per sota del 21% fins al 2020 i, per tant, crear ocupació hauria d’esdevindré l’eix conductor de totes les polítiques. 

Al llarg del passat mes de gener i principis de febrer, s’han anat coneixent les dades que concreten l’activat econòmica del 2014. El primer aspecte a destacar és que a Espanya s’ha trencat la tendència de creixement negatiu del PIB que s’arrossegava des de 2007. A la vegada que la previsió de creixement pel 2015, que ha efectuat la Unió Europea, indica que se situarà en un +2,3% i en +2,5% el 2016. Previsions de creixement que també les corrobora el Fons Monetari Internacional, si bé en percentatges una mica més baixos (2% pel 2015 i 1,8% pel 2016), uns percentatges significatius si considerem que s’estima que el creixement mundial se situarà en 3,7%.

Ara bé, aquestes previsions de creixement no van acompanyades de creació significativa de llocs de treball -un fet que genera desigualtat, exclusió i pobresa-, ja que com explica la Unió Europea (UE) la taxa d’atur seguirà per sobre del 20%, inclús el 2016 (el 2014 s’ha situat en el 24.7% de la població activa), una taxa enorme que duplica la mitjana prevista a la UE, que se situarà en el 10,9%. És el doble de l’Alemanya, que rondarà el 4,8% o la del Regne Unit del 5,4%.

Espanya té uns percentatges d’atur enormes, que en el cas dels joves sobrepassa el 50% i que posen en evidencia, per un costat, la debilitat del model productiu existent a l’Estat i per altre, la manca de polítiques actives per facilitar la creació d’empreses i la consegüent creació de llocs de treball. De fet, la necessitat de disposar de polítiques que incentivin la creació de llocs de treball bé avalada per les previsions de l’ Organització Internacional del Treball, que estima que de no haver-hi canvis substancials, la taxa d’atur no es situarà per sota del 21% fins al 2020.

Consegüentment, crear ocupació hauria d’esdevindré l’eix conductor de totes les polítiques. Cal treballar per crear llocs de treballs estables, de qualitat i capaços de suportar les turbulències econòmiques que de forma periòdica es presenten arreu.

En aquest context cal analitzar la idoneïtat i la fortalesa dels models productius. En aquesta línia, un cop constatat que els models amb forta base industrial exportadora són els que han contingut la destrucció d’ocupació i el manteniment del treball estable, cal afirmar novament que sols un model fonamentat en la indústria, amb capacitat de competir en els mercats internacionals, té les potencialitats per crear de forma significativa llocs de treball, tant de forma directa, com ser tractor d’aquells associats als serveis d’alt nivell i indirectament, mercès a la creació d’ocupació, potenciar el consum i el comerç.

Cuidar la indústria, com a palanca aportadora de treball estable i de qualitat, esdevé imprescindible. Fer-ho obliga a què l’economia productiva esdevingui de nou prioritària en les polítiques de totes les Administracions, se solucionin les problemàtiques existents, quan les àrees industrials, se simplifiquen i eliminin progressivament les traves burocràtiques existents, s’ajusti la formació ocupacional i professional a les necessitats específiques del teixit productiu de la ciutat, es potenciïn la col·laboració Universitat-Empresa, s’homologuin els preus de les telecomunicacions i energia amb els països de la UE amb els qui es competeix i es disposi de finançament suficient i en condicions escaients.

Es miri com es miri, créixer sense ocupació no és cap bona notícia, ja que un creixement sense ocupació no aporta progrés econòmic al conjunt de la ciutadania, per tant sense progrés col·lectiu el futur no sols és una quimera, és impossible.

18.02.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Via Empresa

El procés català i la crisi demanda nous lideratges

Diumenge, 15/02/2015 (13:35)

“Un repartiment de poder en una societat equilibrada quasi al 50% quant a que Catalunya esdevingui o no un Estat independent”

Falten encara setmanes per l’inici de la campanya a les eleccions municipals, més de 6 mesos per la de les autonòmiques i alguns més per les estatals, però la classe política, amb l’ajut de la premsa, ens han instal·lat en l’agitació continuada que no té altra finalitat que aconseguir la major part de l’enorme poder que es repartirà en els propers mesos.

Un repartiment de poder en una societat equilibrada quasi al 50% quant a que Catalunya esdevingui o no un Estat independent, però molt desigual quant a renta disponible i possibilitats de futur, ja que la desigualtat creix, dia rere dia, en un marc desigual on es segueix castigant les rentes del treball, mentre la incertesa i la inestabilitat frenen decisions inajornables, tant per encarar definitivament la possible recuperació que es dibuixa, com per no posar fre al procés sobiranista.

És ben cert, encara que faltin setmanes per les primeres eleccions, que estem instal·lats en campanya electoral i cada dia perceben com l’essència de la mateixa és marcar diferencies, tot evidenciant-les enfront dels electors. Unes diferencies que no sols s’expressen amb idees, propostes objectivades i prioritats argumentades, també es fa amb la crítica no raonada i la desqualificació paranoica, que no es parodia, de l’adversari. Actituds pròpies dels qui busquen posar tensió i crispar, tot fugint del debat de les idees que permet conèixer el rerefons de les propostes.

Amb freqüència les discrepàncies encaminades a marcar el perfil propi acaben convertint-se en esculls seriosos per sumar i centrar-se en els problemes reals. Les frases i els silencis, encara que siguin inicialment menors, s’amplifiquen a traves d’analistes professionals que necessiten amplificar-les per justificar el seu espai. El resultat final, l’únic missatge percebut, és que amb l’altre, adversari o no, es dona tot per perdut i no es pot comptar per res amb ell. En aquesta tessitura, la ciutadania cada cop dona menys credibilitat als necessaris partits polítics, ja que amb la seva actuació evidencien que tenen un greu problema: no saber llegir els problemes i preocupacions de la ciutadania en aquest nou temps, que s’ha arrelat entre nosaltres.

Sembla que molts polítics i assessors, tancats en la seva esfera de privilegis, no han descobert que avui, -amb una societat, que ha sofert en el seu conjunt el deteriorament de la qualitat de vida, després de 7 anys de crisis, i visualitza que les perspectives de futur s’han deteriorat enormement-, els vots ja no es guanyen sols amb frases farcides d’ingeni o amb titulars de premsa. Al segle XXI la gent té més informació, més capacitat d’interacció. Les seves decisions s’enquadren en una situació de pobresa creixent, salaris que, en alguns casos, porten a la pobresa laboral, taxes d’atur inacceptables, un deute impagable que hipoteca la capacitat d’actuació, un model productiu que redueix la demanda de treball humà, un finançament de l’Estat, que oblida les grans fortunes i un desenvolupament democràtic que frena les legitimes aspiracions de ser i fer amb llibertat i identitat pròpia.

L’actual situació requereix governar sense estar pendent de les enquestes, ni escoltar a les grans corporacions. És hora d’observar el rostre dels ciutadans, els contingut dels cistells de la compra al sortir dels mercats, les cues als rebots solidari o als menjadors de Caritas i el clam dels joves obligats a emigrar per desplegar el seu talent

Catalunya, com a societat plural i avançada, té pluralitat d’opcions, totes elles legitimes, amb més punts en comú que en divergència, però cada cop més les posicions són irreconciliables. La raó sovint no tenen una base ideològica o com entomar problemes específics de la col·lectivitat en un món interdependent. El rerefons dels problemes resideix, en gran part, en els encontres i des encontres històrics entre els agents polítics, que han assumit lideratges i responsabilitats en els últims anys.

És la desconfiança mútua, forjada per massa temps en governs o en l’oposició el primer obstacle a superar. El procés català i la superació de la crisis demanda nous rostres, noves idees i nous lideratges: Es requerit que els polítics de sempre donin un pas enrere, que ho facin sense aferrar-se a la cadira, sense soroll, o sense voler conduir des del seient del darrera i que en lloc de dividir facilitin de nou sumar.

15.02.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elsingular.cat

Sense sorpreses. Seguint amb el guió previst

Dilluns, 02/02/2015 (13:28)

“Segueixo creient el mateix que fa quasi 3 anys, la millor manera d’ajudar al poble grec, és ajudar-lo a sortir de l’euro i retornar al Dracma”

Aquesta setmana el rerefons explícit o implícit de totes les notícies ha estat Grècia i el seu nou primer ministre Alexis Tsipras. Cal reconèixer que, -a excepció de l’incomprensible, per a mi inadmissible, absència de dones en el govern grec-, la setmana no ha aportat cap sorpresa per tots els que, des de fa temps, seguim el procés grec. Una vegada constituït el govern, les promeses electorals del programa de Syriza han estat assumides pel nou govern. Ajudar a més de 300.000 llars que estan sota el llindar de la pobresa, increment molt significatiu del salari mínim, recuperació de pagues extres…, i exigència a la Troika de renegociació de la deute, tant en els terminis com en l’import a retornar. Hom podria dir que la primera setmana s’ha culminat ‘sense novetats’, o el que és el mateix “els primers passos han seguit el guió previst”, fins i tot quant a socis del govern en el cas de no majoria absoluta. Sense sorpreses en el govern grec i tampoc en la reacció dels mercats i la prima de risc.

La pregunta és: i ara què?, ja que sovint “el que es vol fer” i “com fer-ho” esdevé una missió quasi impossible. L’import del deute sobirà grega ronda els 317 mil milions d’euros (175% del PIB), del qual, entre març i agost, vencen 10,5 mil milions. Un import de Deute Sobirà enorme, del qual gairebé, segons diversos estudis, el 60% està en mans de la Comissió Europea. Res a veure amb el 2011, llavors els Bancs estrangers i grecs tenien el 64% del deute. El cert és que la Comissió ha passat a ocupar el lloc que llavors ocupaven els fonts d’inversió internacionals i la banca. Una socialització del deute grec, entre els ciutadans de la Unió, que no ha conduit ha solucionar l’enorme problema grec, tot al contrari, el deteriorament ha estat continuat i creixent, atès que, fonamentalment, els gairebé 240 mil milions rebuts han anat a cobrir els venciments.

La clau està en buscar l’equilibri entre invertir per generar riquesa i alhora retornar els deutes. Un binomi complex que exigeix disposar dels recursos requerits, garantint la seva disponibilitat a llarg termini i desenvolupar un programa de reformes coordinat i ambiciós, que permeti la seva aplicació i distribució, ja que el futur grec, i de retruc el de la Unió, no s’assolirà, ni serà possible, només amb restriccions i majors sacrificis. Són necessaris nous recursos per recuperar el camí del creixement i afrontar la pobresa. El primer problema a respondre és quants recursos realment fan falta? Qui hauria, o pot, aportar els recursos financers? Hi ha el lideratge i la voluntat col·lectiva per assumir la batalla de la transformació econòmica i social requerida en el context de la Unió. Un conjunt de qüestions que no s’han abordat i que, pot a poc, han fet que el problema s’agreugi dia a dia.

La situació grega és molt complexa i no s’arreglarà amb demagògia, ni promeses irrealitzables. Certament el govern grec pot negar-se a pagar el deute. A pesar de l’enorme quantitat del mateix, amb moltes tensions i desencontres, la Unió amb probabilitat ho podria superar. La pregunta a fer és: Grècia pot deixar de pagar?, i deixant de fer-ho pot reconduir la seva situació? Pot pensar en obtenir els recursos imprescindibles amb una aliança amb Xina, de ben segur molt molesta per no poder completar la compra del Pireo, o amb els russos, que estan submergits amb greus dificultats per la davallada del preu del barril de petroli. Dos solucions quasi impossibles amb la urgència que obliga la greu situació del país.

Probablement Grècia no estava en condicions d’entrar en la moneda única, havia de seguir amb el Dracma i poder emetre moneda i disposar del que aporta la capacitat quant a política monetària. Però va donar el pas, va renunciar a poder emetre paper moneda i el resultat és el conegut. La capacitat de maniobra que té el govern grec és poca i la devolució interna ha fet estralls. S’han destruït llocs de treballs i teixit productiu, han baixat els salaris, s’ha generat pobresa… i els sacrificis no ha permès capgirar la situació. Es miri com es miri retornar al Dracma sembla una solució a no descartar i fer-ho de forma ordenada, fitxant llargs terminis per retornar el deute i tipus d’interès escaient. Encara que no agradi, segueixo creient el mateix que fa quasi 3 anys, la millor manera d’ajudar al poble grec, és ajudar-lo a sortir de l’euro i retornar al Dracma, la moneda que des del 8 de febrer de 1833 i fins el 1 de gener de 2002 va acompanyar la seva economia.

02.02.2015

Antoni Garrell i Guiu

Article publicat a Elsingular.cat

El procés tocat i quasi enfonsat?

Dilluns, 19/01/2015 (11:48)

“La setmana passada va visitar-me, per motius professionals, un sociòleg català que des de fa uns anys viu a Paris”

La setmana passada va visitar-me, per motius professionals, un sociòleg català que des de fa uns anys viu a Paris. La nostra conversa s’inicià sobre la por que es va instal·lar a Paris arran de l’atemptat del setmanari satíric Charlie Hebdo i l’atac al supermercat kosher, tot exposant-me les conseqüències que poden comportar aquests sagnats atemptats, tant en el que fa referència a mobilitat en el sí de la Unió, com en el creixement de la desconfiança amb el diferent. Uns fets que complicaran, encara més, la difícil situació econòmica en la que transita la Unió, posant en evidència les problemàtiques d’un món sense governança global i creixent medievalisme en les conductes en certes àrees del planeta. Els fets semblen donar la raó al professor italià Roberto Vacca, quan afirmava que ens adrecem cap una nova Edat Mitjana arran d’una complexitat molt gran, per esser coordinada per una autoritat central, que pot comportar un important retrocés de tota la civilització industrial.

La visita de l’expatriat català va coincidir amb l’anunci del president Mas de l’acord amb Oriol Junqueras, el qual després de setmanes d’incertesa, refeia el procés de transició nacional i concretava la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya pel proper 27 de setembre. Per aquest motiu, un cop va donar per tancada la seva exposició sobre els fets de Paris, mirant-me fixament em va dir: ‘ahir ens preguntaven, amb un amic anglès, si Catalunya es pot permetre 9 mesos de campanya electoral’. Ell mateix es va respondre dient, com pots imaginar-te la nostra opinió és que no, en especial al ser unes eleccions amb llistes de partits. Mirant-ho des de fora, sense la pressió que esteu sotmesos per la manca de comprensió del Govern central, un atur i manca de recursos asfixiant i per la pèrdua continuada de talent, per l’emigració creixent de joves cap altres indrets europeus, la resposta es evident: ‘no podeu permetre-us 9 mesos de paràlisi ni eleccions cada 2 anys’.

Vaig voler justificar-li la problemàtica actual i explicar-li el sentiment col·lectiu de que si Catalunya fos independent les coses millorarien sensiblement i que el nivell de vida seria més elevat. Un sentiment que estava objectivat per diversos centres d’estudis internacionals. Vaig voler fer-ho, citant l’estudi “l’èxit dels Estats petits” efectuat any passat per l’Institut de Recerca del Banc Credit Suisse, el qual indicava que l’índex de desenvolupament humà que mesura el benestar i el nivell de vida, considerant aspectes com la qualitat de la salut, les finances o l’educació es situaria en el 20 lloc del rànquing mundial d’aquest índex (Actualment l’Estat espanyol està en la posició 23), tot indicant a la vegada que Espanya sense Catalunya perdria 3 posicions, situant-se en la posició 26.

Després d’uns instants en silenci ell va dir-me, no discuteixo la viabilitat de Catalunya com Estat, de fet recordo que des de 1945 els Estats membres de les Nacions Unides han passat de 50 a 193 i gairebé uns 120 són Estats amb menys de deu milions de ciutadans. Tampoc em qüestiono si el futur fora millor o pitjor, sols afirmo que unes eleccions al Parlament amb llistes de partits, -quelcom radicalment diferent a la proposta del President Mas del 25 de novembre en la seva conferència a l’Auditori Fòrum-, per la comunitat internacional són unes eleccions més, no la consulta definitiva, conseqüentment unes eleccions anticipades en un moment inadequat e innecessàries. És veu com si el procés estes “tocat i quasi enfonsat”.

Certament l’opinió d’aquest sociòleg català resident a França, és sols una opinió, però si meditem seriosament potser tingui una part de raó i, en aquests cas, es miri com es miri, la culpa és nostra i haurem d’acceptar que, un cop més, els interessos d’uns han guanyat terreny a la voluntat col·lectiva i a les legitimes aspiracions dels ciutadans.

Antoni Garrell i Guiu

19.01.2015

Article publicat a Elsingular.cat . [Image Source: Sky News]

2015, És hora doncs de fer i fer-ho bé

Dilluns, 05/01/2015 (15:08)

2015 ja es aquí, el període d’anàlisi sobre el punt de partida o el que és el mateix el que ens ha deixat el 2014, tot just ha començat.

De ben segur que, atès que ens trobem en un any electoral, les divergències seran notòries amb independència del que reflecteixen les dades i les informacions que amb elles s’elaboren. Ara bé, el que és innegable és que l’any s’estrena amb una prima de risc per sota dels 100 punts bàsics, molt lluny queda juliol de 2012 quan la prima assolí els 649 punts, un fet que allibera recursos quant a finançament del deute. També l’any s’inicià amb la paritat dolar-euro situada en 1,2$ dòlars per euro, el valor més baix en els darrers 4,5 anys, un fet que ajudarà a assolir competitivitat de les nostres exportacions als mercats amb dòlars. També cal considerar que la inflació negativa dels darrers 12 mesos afavoreix un guany, quant a capacitat de compra, d’una gran part de la població, que ha vist com es reduïen els salaris i s’incrementaven molt poc les pensions de jubilació, -sols un 0,25% (i el salari mínim Interprofessional un 0,5%)-. Un increment de renta disponible, que també es veurà afavorida per la retallada quant a les retencions del IRPF que entraren en vigor al 1 de gener.

Unes dades positives que no amaguen que a Espanya l’atur sobrepassa els 4,5 milions de persones, dels quals el 60% ho són de llarga durada i, gairebé, 1,8 milions de llars tenen tots els seus membres sense feina i que la taxa d’atur juvenil rondi el 54%. Certament en els darrers mesos s’ha es crea ocupació, però no podem ignorar que aquesta és de baixa qualificació, amb un fort component de temporalitat i dels salaris, en molts casos, són inferiors als 1.000 euros. Amb aquests fets no estranya que l’OCDE expliqui que Espanya sigui el país membre, on més ha augmentat la desigualtat. Un panorama desencisador amb les administracions atrapades per una deute pública que, segons el Banc d’Espanya, sobrepassa lleugerament el bilió d’euros, comportant el pagament de gairebé 100 milions d’euros diaris. Una situació no desitjada, ni desitjable, amb una ciutadania cansada de sacrificis, que no portem a millores substancials i està farta dels casos de corrupció que es van coneixen. Un escenari que ha conduit a un trencament de l’imprescindible confiança entre les Administracions i els ciutadans.

L’any començà amb un escenari complex, en el qual podem lamentar-nos i esperar que els altres ens ho arreglin o també poden recórrer a la demagògia, a culpar als altres, o esperar que màgicament tot canviï de sobte. A mi no em trobaran entre aquests, ja que soc dels que crec que l’esforç per capgirar la situació és obligat quan hom mira enrere i pensa en els sofriments i fites que han assolit els nostres predecessors o quan hom mira endavant i veu la cara dels joves, que legítimament volen obrir-se pas i dibuixar el seu propi futur.

Un nou any ha començat i com em deien els meus pares, quan em parlàvem de la història de Catalunya i els esforços del poble català per superar l’adversitat, ara és hora d’aplicar coneixements, de buscar la força de la motivació confiant en un mateix i els que l’envolten i entomar els problemes amb aquella actitud pròpia dels guanyadors . Crec que ara el que cal és fer pròpies les paraules de la periodista Ana Ibañez que, citant a Lou Holtz, escrivia “L’habilitat és lo que ets capaç de fer, la motivació determina el que faràs i l’actitud determina el bé que ho faras”. És hora doncs de fer i fer-ho bé.

Antoni Garrell i Guiu

5.01.2015

Article publicat a El Singular.cat