Antoni Garrell i Guiu

Sobrepassat el 9 d’agost i constatat l`incompliment de l’Estatut per part del govern de l’Estat en un tema tan transcendental com el finançament, i escoltades les declaracions del dijous de la setmana passada del President Rodríguez Zapatero, que més que afrontar la problemàtica de la crisi va deixar clar que la negociació sobre el finançament fora llarga i exigiria esforços, hom tenia la impressió que els ciutadans no podíem seguir com a simples espectadors dels que succeïa ja que resultaria insuficient l’excel·lent tasca del Conseller Castells amb missatges clars i nítids en defensa dels interessos de Catalunya tot buscant la unitat d’acció de les forces catalanes. Una implicació ciutadana que tenia que reclamar públicament el compliment escrupolós de l’Estatut, sense demores i de forma contundent visible iexplicita, sense descartar, des de la legalitat i respecte democràtic, cap recurs ni acció.

Les diverses declaracions dels líders politics catalans i en especial del cap de l’oposició, les paraules del president Montilla i l’inequívoca actuació del Conseller Castells alimentaven l’esperança de que, aquest cop si, la unitat d’acció de les forces politiques catalanes acabarien doblegant la intransigència centralista i es faria realitat que Catalunya tingues els recursos requerits, uns recursos que són nostres, per afrontar la complexa situació econòmica. Però veus ací que el Sr. Saura s’ha dedicat a trencar la unitat d’acció, a permetre, desprès del treball del Diputat Herrera, a que el president Zapatero no acudis al Parlament, tot acceptant la multilateralitat de la negociació i a treure força a la tasca dels seus companys de govern que tenen la responsabilitat de negociar el finançament.

El Conseller Saura potser es sentirà ara més important i satisfet, pot dir que ha tret un compromís de finançament a tres mesos i ha rebaixat crispació a la negociació; el PSOE també pensarà que ha guanyat al no evidenciar la seva solitud en el ‘Parlamento Español’, tot evitant el president Zapatero donar la cara amb una més que difícil compareixença; però nosaltres els ciutadans veiem com el temps pasa i les solucions no arriben en tenir un govern mancat de recursos per la sangria que representa l’aportació excessiva a l’Estat. Potser el Conseller Saura ha guanyat, ell sabrà, i de ben segur el PSOE , però nosaltres novament hem perdut.

Hem perdut al demorar la disponibilitat dels recursos indispensables per avançar; uns recursos imprescindibles per conquerir el futur com indicava, fa uns dies, l’Enric Canela, president del Cercle per al Coneixement Barcelona Breakfast, en un article en el que recordava que el govern espanyol no fa els deures correctament per entomar els problemes i a la vegada abordar amb rigor la problemàtica de la competitivitat empresarial, tot indicant en el mateix article, que “és urgent incrementar la qualitat del capital humà a través profundes reformes educatives, introduir més meritocràcia en l’ocupació, fomentar la innovació sense confondre-la amb despesa en R D, flexibilitzar les ments dels joves perquè tinguin més mobilitat sectorialment i siguin menys buròcrates i més emprenedors, i seguir reduint els enervants obstacles burocràtics“, tot un conjunt d’accions requerides, bona part d’elles competència de l’Estat però també amb capacitat d’intervenció del govern català. Però per fer-ho fan falta precisament la totalitat de les competències previstes i els recursos que es neguen a retornar-nos. Aquest és el problema real, la manca de recursos per afrontar el futur i una negociació, ben plantejada pel Conseller Castells, que és bombardejada per un membre important del tripartit.

Certament,és hora de passar a l’acció, de recordar que és el poble qui te la sobirania que els politics administren al rebre la confiança en les eleccions; és hora de que els partits amb clar accent català i els politics que no tenen altre interès que Catalunya sentint l’escalf del poble amb un sols cric, el cric que diu Ja n’hi ha prou!, un cric que hauria de ressonar per tot Catalunya el proper 11 de setembre.

Antoni Garrell i Guiu
Cercle per al Coneixement

20 d’Agost de 2008

Article publicat el dia 22 d¡agost al diari digital e-noticies

Fa uns mesos en un dinar amb el president Samaranch, va dir “Els jocs de Beijing seran els millors de la historia de les Olimpíades modernes: una organització impecable, i un alt nivell esportiu”; l’experiència contrastada del Sr. Samaranch va fer inqüestionable la seva afirmació per la resta de persones que compartíem taula. La Inauguració el dia 8 va esser d’una bellesa sorprenent, combinant harmònicament passat i pressent, projectant una Xina moderna i fent oblidar al món les contradiccions pròpies del règim xinès i el seu qüestionable model de desenvolupament i progrés; la important participació, 204 països o millor dit Estats; i les marques que ràpidament s’assoliren amb proves espectaculars, com l’inoblidable carrera de natació 4×100 amb el triomf americà en l’últim metre tot rebaixant en 4 segons la marca anterior, són evidencies de l’excel·lència dels jocs i que el lema “Un mon, un somni” semblava fer-se realitat de la ma del moviment olímpic.

Un moviment que aplega a tots els pobles -sense discriminació d’ètnies, cultures o llengües-, amb l’ideal comú d’esforç i pau per avançar plegats cap l’esdevenidor, tot apartant les diferències i fugint de les discrepàncies. Un somni en un món que, desterrant les confrontacions armades, fes permanent la suspensió temporal de les guerres que acordaren 800 anys abans de Crist el rei que governava Olimpia i els seus enemics per facilitar el desenvolupament d’activitats esportives, un acord que possibilitava el cessament per uns dies de les hostilitats, treva olímpica, i desenvolupar les competicions esportives. Uns jocs, una treva, que es celebraven cada quatre anys a Olìmpia amb la primera lluna plena posterior al solstici d’estiu del hemisferi nord.

Malauradament des de 1896 en què el baró de Coubertin amb el lema “mens sana in corpore sano” endegava novament les competicions, les treves olímpiques difícilment s’ha respectat, i els jocs olímpics no són més que un miratge en un món convuls ple de conflictes que, menysvalorant la vida humana, no fan més que defensar els interessos d’uns amb la raó de la força. Ni suspensió temporal de conflictes ni cap rubor en començar-ne de nous sembrant destrucció i mort, com ha succeït a Georgià, on les forces russes responen a la violenta l’agressió georgiana sobre Osetia del Sud, una part del seu propi territori que  funcionava autònomament mercès a les forces russes d’interposició, no han dubtat en atacar amb contundència desmesurada bombardejant Geòrgia primer i envaint-la desprès per evidenciar la seva capacitat i determinació. Una confrontació que posa en evidencia la feblesa de la Unió Europea  per evitar una guerra i la seva dependència energètica que li condiciona les actuacions. Es que algú pot imaginar-se que passaria avui en dia si el russos tanquessin el subministrament de gas a la Unió?.

Evidentment la dependència energètica és un escull, però també ho és la falta de coincidència dels diferents Estats de la Unió, i la manca d’una sola veu en política exterior, en conseqüència la incapacitat Europea per assumir el rol que li pertoca en el mon, un rol que no es pot limitar a restaurar els que altres destrossen imposant la raó de les armes en contrapunt a la força de la raó. El món necessita l’esperit de concòrdia, de progrés i pau que va inspirar als fundadors de la Unió animats per desterrar la barbàrie viscuda en les dos guerres mundials.

Manca de coherència i força per evitar un conflicte anunciat desprès de la inacabada guerra del 1991-92 quan Osetia del Sud i Abjazia es declaraven independents de Geòrgia, si be ningú ha reconegut la seva independència, i la reiterada oposició Russa a la sol·licitud de Geòrgia d’entrar a l’OTAN, un fet que Rússia no admet tant pel que representaria quant a bases militars com de pèrdua de influencia en un territori d’importància estratègica pel transport energètic. Conseqüentment, el fi d’hostilitats, aconseguit per la UE representada pel president Sarkozy, es sols una treva en la lluita per l’hegemonia d’un territori estratègic per occident però irrenunciable per Rússia  i el preludi de nous enfrontaments.

Si el conflicte Georgià ha evidenciat les mancances Europees, també s’ha evidenciat, un cop més, la inoperativitat del Consell de Seguretat de l’ONU, i altres organitzacions supranacionals. El món ha canviat i les estructures que varen servir-nos per superar les problemàtiques derivades de la segona guerra mundial ara són inadequades i no permeten frenar la barbàrie ni garantir el desenvolupament humà en un entorn de cooperació lleial fugin de les armes i la destrucció, caldria dons assumir-ho i treballar per dissenyar e implantar-ne de noves.

Amb l’esclat de la guerra molts podran dir que ‘Un mon, un somni’ s’ha fet miques abans de començar, que les Olimpíades no són més que un aparador i un gran negoci gracies al patrocini, al que representa quant a projecció del país amfitrió i als drets de televisió. Un negoci i una despesa immensa en un món ple de misèria, -algunes fons indiquen que el cost de l’Olimpíada de Pequín pot assolir els 26.000 milions d’euros-, però els que ho afirmen es neguen a somniar i en conseqüència a acceptar que sols imaginant amb valentia es podrà redefinir el món i guanyar la seguretat en justícia i pau, fent-ho  fonamentant la interrelació  que els humans ja buscaven, fa quasi 3000 anys, a Olimpia i que hem de seguir buscant encara que la tasca sembli impossible.

Antoni Garrell i Guiu 
13 d’agost de 2008

Aquest article es publicà a diari electronic e-noticies el dia 13 d’agost de 2008

El dia 9 de maig de 2005 en el sopar mensual del Cercle varem rebre al diputat socialista Ramón Jaúregui, el motiu de la seva presència era parlar-nos de les activitats de la Subcomissió Parlamentària per a potenciar la Responsabilitat Social Corporativa; ara bé, en aquelles setmanes estaven en ple procés de redacció del nou estatut de Catalunya, i els dies precedents havien estats ‘moguts’; els diaris de Madrid i altres parts d’Espanya criticaven el model de finançament que havia proposat el tripartit, ni el PSOE ni el PP estaven d’acord, i uns dies abans la vicepresidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, en una conferencia en Barcelona indicà que el model de finançament tenia que “garantir el manteniment de la cohesió i la solidaritat interterritorial”, que era el mateix que dir que Catalunya tenia que continuar aportant a l’Estat fins a límits que impedient el seu desenvolupament i competitivitat en una situació que ja exigia de recursos significatius per abordar la modernització del model econòmic català i fer front a les prioritats socials existents atès el creixement de l’edat mitjana de la població, l’arribada d’immigrants i aquells altres específics a la societat global, intercomunicada i oberta que s’anava consolidant.

Conseqüentment era inevitable que desprès de parlar-nos del significatiu canvi del rol de les empreses i dels empresaris i la necessitat han d’adaptar-se als canvis del govern i els sindicats en un context de “devaluació del poder dels estats que no poden resistir la pressió de la globalització i les seves exigències politiques, econòmiques i socials, movent-se des de la lleialtat institucional amb transparència per empatitzar i atraure el ciutadà”, en Ramón Jáuregui afrontes, en el debat posterior amb els membres del Cercle per al Coneixement, les problemàtiques del model de finançament de l’Estat i del finançament que es proposava a l’Estatut en redacció. En aquest context Jáuregui afirmà, tot esforçant-se en parlar des del seu rol en el si dels òrgans de govern del PSOE i persona propera al president Rodriguez Zapatero “ que no es podia estendre el concert econòmic d’Euskadi i Navarra a la resta d’Espanya perquè la hisenda estatal s’enfonsaria”, i va afegir, tot acotant a la baixa els límits del finançament dels percentatges que es debatien i molt allunyats als que s’aprovaren en el Parlament de Catalunya el 30 de setembre, que “el problema català per guanyar autonomia és financer però s’ha de contextualitzar en les necessitats generals de l’Estat i el model associat” .

Cal reconèixer que el debat fou respectuós però no amb un cert grau de tensió, de fet un soci va marxar a mig debat, arrel de la claredat de l’exposició i la immobilitat evidenciades; al acabar el sopar varem coincidir molts associats que ja sabien la crònica final escrita des del PSOE a Madrid, i que el desenvolupament de la societat del coneixement i la transformació del nostre model econòmic perillava. Molts ens varem sorprendre positivament pel vot favorable del PSC-PSOE en l’Estatut del 30 de setembre tot recordant la frase ‘aprobaré lo que salga del Parlamento Catalán”, malauradament els fets evidenciaren la certesa de les Paraules del Sr. Jáuregui, i ara a pesar dels dos anys  (-el proper dia 9 d’agost es compleixen dos anys de l’entrada en vigor de l’Estatut-) que es disposava per assolir un acord en l’aplicació del finançament autonòmic, el temps s’ha exhaurit i es torna a la negociació a la baixa, volen aplicar una segona retallada, aquesta al marge del que la llei estableix, una retallada que al igual que al 2005 va acompanya de tensió i declaracions des d’autonomies, en les que el seu PIB esta molt condicionat per les subvencions, que s’atreveixin dir que “ no estamos dispuestos a asumir, como es garantizar sólo la financiación para los servicios fundamentales y no para el resto“, amb aquestes actituds difícilment Catalunya gaudirà del finançament requerit, a pesar del coratge del Conseller Castell i la unanimitat de les forces Catalanes en reclamar el finançament requerit per Catalunya de forma estable i permanent en el temps.

El 9 d’agost no hi haurà acord sobre el finançament, tos els indicadors ho evidencies, la pregunta és que cal fer, ja que aquells aspectes basics per desenvolupar el nostre País segueixen pendents, en refereixo als que incorporava el document que fou presentat en seu parlamentaria a totes les forces politiques, Es pot accedir al document a la web del cercle , en el que s’explicitava la necessitat de Possibilitar que les empreses, les universitats, els centres de recerca i els instituts actuïn sinèrgicament, gaudint dels beneficis de la cooperació, la interrelació, la informació i la proximitat física i telemàtica, possibilitant que l’avenç científic esdevingui progrés social; Que cal facilitar l’aparició de noves iniciatives en àmbits emergents capdavanters; i en la necessitat de projectar Catalunya amb força a tot el món assumint capacitat de presència i actuació global i internacional, esdevenint pol d’atracció (desenvolupant capacitat d’atracció) de recursos humans i econòmics, nacionals i multinacionals.

La resposta al que cal fer, no pot ser altra que continuar reclamant, exigint el que es necessari i just pel país, amb independència de la resolució del tribunal constitucional, una reclamació que no ha d’excloure cap via ni cap sector social, es hora de demanar la compareixença del president del Govern al Congreso, del president Montilla al Parlament, de recolzar al govern, però també fer sentir la nostra veu com a ciudatans als mitjans i al carrer reclamant el compliment de la llei a no admetre cap reducció del model e finançament de l’Estatut ni a que es limiti autogovern, a que es respecti el nostre desenvolupament que no es sols nostre es de les properes generacions.

Parlar i negociar si, però amb data límit ja que els fets i el futur no espera, i fer-ho disposat a també a plantar-nos a dir prou i abonar, si fos requerit, els nostres impostos al govern Català perquè sigui ell qui els transfereixi mentre l’acord arribi i el compliment de la llei una realitat. Unes actuacions efectuades des de la convicció que sense recursos el futur es retalla i l’avens cap la societat del coneixement s’esfuma.

Antoni Garrell i Guiu

 Pubicat a la web del Cercle el 6 d’agost de 2008. Accés al Cercle aquí.

Aquest mes d’agost les coses i les actituds no són iguals, potser és una percepció errònia, però hom te la impressió que hi ha menys gent en els llocs habituals d’estiueig, que la preocupació es dibuixa en el rostre de molts ciutadans i la manca de confiança tenyeix les actituds i les converses. Preocupació pel deteriorament de la situació econòmica, i manca de confiança en els màxims responsables de l’Estat per la seva incapacitat de reacció, de dibuixar el camí i moure les voluntats col·lectives.

Esperar que el temporal escampi no sol esser la millor solució, especialment quan les reserves s’esfumen i la capacitat de generar-ne es redueixen. Assumir que no és pot fer res ja que els problemes són aliens, és una falsedat, ja que la nostra economia té i tenia seriosos problemes de productivitat, una inflació alta, baixos nivells de innovació, manca de suport a la industria i als emprenedors, un sistema educatiu inadequat, insuficient recolzament a la recerca, i un mercat laboral rígid. Una sèrie de problemes que limiten la capacitat competitiva de les empreses i que sumats a la manca de recursos financers a nivell internacional, al augment dels preus de les matèries primeres de l’energia i els aliments, posen a l’actual situació en estat d’emergència, el que hauria d’obligar a un pacte d’Estat entre el govern, l’oposició, i els agents econòmics i socials. 

Amb aquesta convicció, cal esperar el 14 d’agost i està atent al que es decideix en el Consell de Ministres extraordinari per veure, si d’una vegada per totes es reconeix la situació i s’actua en conseqüència; una actuació que requereix un pacte per afrontar la crisi, capgirar la situació i frenar l’atur, un atur que creix desmesuradament, 600.000 persones més que fa un any, i que castiga en especial a les franges de població més febles i més subjectes als cicles econòmics per la seva poca qualificació i formació, aquest és un aspecte diferencial en l’actual crisi, i no es pot oblidar que requereix una especial atenció ja que, més allà de l’actual conjuntura el model econòmic de futur, no pot basar-se en el creixement especulatiu fonamentat en la construcció i el consum arrelat en el endeutament exagerant de les famílies; un model productiu que te que caracteritzar-se per ser intensiu en coneixement i pel qual cal preparar la població per evitar la seva exclusió del mercat laboral.

És temps, per tant, d’un pacte que assumeixi que es hora d’intervenir, i actuar en tres eixos basics, en la línia del que han fet en altres indrets en situacions similars: ajudar a les empreses disminuint les dificultats per accedir als recursos financers arribant on el sistema financer no arriba o arbitrant politiques per fer-ho, tot emprant a la vegada la capacitat pressupostaria de l’Estat per esperonar i reorientar els mercats; el segon una decidida aposta per la formació de capital humà, redoblant esforços en la formació bàsica i continuada; i en tercer lloc una decidida aposta per la industria i els serveis d’alt valor, garantint la continuïtat del sistema de recerca cap el sistema productiu, per fer-ho cal posar els mecanismes per observar els resultats dels equips d’ R D i i completar els processos fins posar les patents a mans del sistema productiu.

Tres eixos d’actuació que requereixen de politiques especifiques, les quals, sense oblidar les de protecció social, haurien d’esser prioritzades, i a la vegada comptar amb la complicitat de tots els ciutadans, uns ciutadans que hem d’entomar la situació i tot exigint les mesures de forma decidida i ferma, hem de oblidar el cofoisme de ‘l’Estat protector’ i posar-nos a treballar amb una actitud positiva i participativa que augmenti la productivitat i la competitivitat.

Antoni Garrell Guiu

5  d’agost de 2008

Article publicat e-noticies:   Accés al article

El dijous 24 de juliol es celebrà els 35 anys de la fundació del BCD, una celebració que mirà al passat per reconèixer el camí recorregut, però que fonamentalment va posar èmfasis en els plans del futur encaminats a fomentar el valor estratègic del disseny i treballar activament en  crear un clúster de disseny que esdevingui referent mundial i sigui una peça cabdal per assolir la innovació.  

Els qui des de fa molt de temps venim defensant i explicant que la via de la innovació, -com a procés per assolir nous productes i serveis, i optimitzar els processos productius per assolir altes cotes de competitivitat i generació de valor- fonamenta en la triada Ciència, Tecnologia i Disseny varia de forma significativa el desenvolupament i significació del treball, i assenyala la pèrdua de l’hegemonia d’altres paràmetres que caracteritzaven èpoques pretèrites, constatem la importància creixent del disseny, com element que aporta valor diferencial, entès com ‘seducció de la forma i riquesa en contingut’, conjuntament a la capacitat d’evitar l’exclusió per motius culturals, formatius o de gènere.

En aquest context determinant del disseny és fonamenta l’opinió, cada cop més acceptada, que el disseny ja no és sols un valor estètic, tot al contrari: és bàsicament un valor estratègic per les empreses i organitzacions més avançades, a la vegada que per als col·lectius humans esdevé l’eina bàsica per fer possible la sostenibilidad, que no és més que enfocar la solució dels problemes i necessitats d’avui de manera que no és comprometi o impedeixi el desenvolupament i progrés de les properes generacions. Quelcom que obliga tant a la minimització del impacte ambiental dels productes, com a l’òptima utilització dels mateixos. En aquesta línia esdevé fonamental entendre que caldria ultrapassar els ajustos centrats en la minimització del impacte ambiental de les indústries, i el procés i reciclatge dels residus, tot assumint que la major part del malbaratament es produeix en el seu us i aquí el disseny és la novament la clau.

Amb interdependència del reconegut valor del disseny en tot producte, cal reconèixer  que el disseny és una qüestió que va més enllà de l’estètica  també en els serveis i en el si de la societat del coneixement i en els entorns sintètics del ciberespai. Al ciberespai –una pàgina web, la seu electrònica d’una organització  o empresa,  un sistema de missatgeria electrònica, un sistema d’aprenentatge digital o una xarxa de teletreball-, en tan que espai completament artificial, la qüestió del disseny passa a ser un aspecte de primer ordre. La forma en què imaginem i produïm un ciberespai per a ser usat, determinarà en última instància qui hi pot accedir, qui se’n pot beneficiar, qui l’aprofitarà i fins a quin punt serà un espai d’inclusió o exclusió social.

La funció i la necessitat del disseny en general, entès fonamentalment con a tercer component del procés d’innovació i l’element que harmonitza el desenvolupament d’avui i el del demà, sorgeix amb força renovada quan es te que competir en els mercats globals i en els períodes de crisi on els equilibris prestacions-cost juga un paper determinant per mantenir-se en el mercat o sucumbir a les dificultats. De tal manera que molts som els que creiem que el disseny, que ha estat capaç d’esdevenir l’eix vertebrador de la inclusió dels avenços científics i tecnològics en els productes, serveis, i processos; esdevé ara la pedra angular per afrontar la multiproblemàtica actual. Una problemàtica sols abordable amb un procés sistemàtic, continuat i rigorós d’innovació, desenvolupat per equips plurals i heterogenis, que assumeixin amb plenitud el potencial quant simbiòticament es gestiona l’avenç científic, el desenvolupament tecnològic i el disseny.

La forma en què imaginem i construïm les ‘coses’ per a ser usades, és una tasca d’enorme responsabilitat i el disseny té i tindrà una importància cabdal que es tradueix en el model econòmic que tindrem i de societat que viurem, de com ho fem es derivarà construir una societat equilibrada social i ecològicament, o tot el contrari.

Assumida la importància determinant del disseny, un aspecte prou conegut i assumit a la ciutat de Sabadell, -no em va la seva industria ha tingut la capacitat de superar les dificultats que han sorgint en el transcurs del temps a l‘incorporar el disseny com un element simbiòtic del seu propi treball-,  de ben segur que tots ens alegrem de la iniciativa del BCD, i estem disposats a col·laborar-hi amb generositat, la mateixa generositat i compromís amb la creativitat que va permetre constituir al 1989 la Fundació del Disseny Tèxtil, per iniciativa del Gremi de Fabricants y amb l’adhesió de la majoraria d’institucions sabadellenques, i l’Escola Superior de Disseny ESDi, primera institució que crear els estudis universitaris de disseny a l’Estat espanyol.  Una col·laboració requerida en favor del disseny i del que és mes important de les empreses en general i de les industries en particular,  ja que sols generant riquesa es podrà garantir el desenvolupament social.

Antoni Garrell

juliol 2008 

Aquest article fou publicat simultàniament a la web de l’ESDI, i una versió del mateix mes reduïda al diari electrònic e-noticies

Aquesta setmana, desprès d’anys d’espera, hem conegut les balances fiscals, cap sorpresa, solament la confirmació oficial de que Catalunya, Balears, el País Valencia i Madrid, -si be en aquest cas per raons molt arrelades en la seva condició de capital de l’Estat-, aporten una quantitat de recursos que condicionen el seu desenvolupament i progrés. Unes dades que permeten objectivar les opinions i fugir de la demagògia que genera confusió, per aquesta raó han generat reaccions i posicionaments enfrontats que evidencien la problemàtica del finançament de l’Estat i de les comunitats i nacions que el configuren, algunes d’elles excessivament dependents de la ‘solidaritat no reconeguda’, i altres encadenades a una sangria que li treu la força i vitalitat per afrontar els reptes existents. Una solidaritat injusta ja que aquesta aportació comporta que, a nivell d’habitant, les que més aporten rebin menys que les que reben.

De ben segur que la publicació de les balances fiscals aportarà a mig termini aspectes molt positius, però ara cal vigilar que la seva publicació, -dos dies abans de el Ministre Pedro Solbes expliques la seva “decebedora insuficient i preocupant” proposta del nou model de finançament que serà analitzada el proper dia 22 en el Consell de Política Fiscal i Financera-, no dificulti encara més l’aplicació estricta del que diu l’Estatut, una llei orgànica d’obligat compliment i que sembla que alguns vulguin incomplir.

És precisament en el compliment de l‘Estatut en el que cal posar màxima exigència, tot recolzant plenament la tasca del Conseller Castell, ja que complir l’Estatut és complir la llei, i com afirmà un bon amic el divendres passat mentre llegíem en el diari les declaracions sobre les negociacions amb Madrid i el compliment de la data del 9 d’agost, “el complir la llei és un deure indefugible, tant pels administrats com pels administradors”, tot afegint desprès d’uns instant de silenci, “complir l’Estatut obliga a que la Generalitat rebi el 50% del IRPF i del Iva, el 58% dels impostos especials, el que representa aproximadament el 51% de tots els impostos que paguem des de Catalunya, sense oblidar que cal exigir que es compleixi que l’Estat en els propers anys inverteixi en infraestructures una xifra equivalent a l’aportació del Catalunya al PIB, aproximadament el 18,5%”.

No complir la llei no és actuar democràticament i un menyspreu a la decisió lliure dels catalans, cal dons utilitzar tos els mecanismes legals per garantir el seu estricte compliment sense cap demora, centrant la negociació en  aquells aspectes instrumentals associats al igual que els canvis en els mecanismes de solidaritat per fer-los més justos. Una negociació amb complexitat afegida per la crisis creixent que vivim, i que no pot ser un punt i final, sols un pas més per obrir una nova porta que ens permeti als catalans poder desplegar tot el potencial que la manca de recursos frena, tenim com objectiu l’Estatut que va esser aprovat el 30 de setembre del 2005 pel Parlament de Catalunya.

I en aquesta línia de exigir el compliment de l’estatut, cal reconèixer que les paraules del president Montilla d’aquesta tarda no ha estat decebedores, tot al contrari, la seva claredat no ha deixat cap lloc a dubte sobre la necessitat de complir l’Estatut, al igual que es esperançador les declaracions dels líders politics catalans que evidencien la voluntat de sumar i esdevenir una sola veu.

Antoni Garrell i Guiu

Publicat a e-noticies.cat el 20 de juliol de 2003, clic aqui.

El diumenge finalitzà el  XV congrés de Convergència amb un missatge del seu secretari general, Artur Mas, amb clau de país, cridant a fugir del individualisme per posar Catalunya, i els interessos col·lectius, com eix vertebrador dels projectes i l’esforç per afrontar les amenaces pròpies de les societats avançades que afecten al “sistema productiu, a l’estat del benestar i a la identitat”. Unes paraules plenes del realisme que ha d’impregnar a tot polític i que són bàsiques per activar les energies i mirar més enllà.  Probablement molts dels congressistes  tindran la sensació dels deures fets i traçat el full de ruta, alguns altres posaran la mirada en la successió d’Artur Mas que, coherent amb la necessària limitació de mandats com element de renovació i vitalitat, va  anunciar que era el darrer cop que optava a la secretaria general. Però, molts ciutadans que hem seguit el congrés per la premsa  ens quedem amb  una de les afirmacions del propi Mas: “la diversitat es una riquesa però la dispersió una debilitat”,  ja que són precisament les debilitats les que impedeixen afrontar les dificultats en els moments que són requerides ‘urgents’  actuacions. 

El congrés finalitzà el mateix dia en que El País publicà un sondeig de Metroscopia, en el qual es constata la percepció de molts ciutadans que l’economia espanyola està immersa en una greu crisi, més greu que les precedents, que les coses podent empitjorar i que el govern de l’Estat no sap com afrontar-la, sembla lligat tant per la negació dels fets i els ancoratges a actituds i arguments del passat, com per la manca de coratge per assumir els indispensables riscos que comporta l’acció de govern. Una percepció de manca d’acció i propostes que posen en evidència, no sols les enquestes i els sondejos que es publiquen, sinó també en veure com les organitzacions empresarials i socials, basant-se en les dades, efectuen propostes per minimitzar els impactes de la situació i sortir no debilitats, per no dir enfortits, de la mateixa.

Malauradament  el govern de Madrid sembla està mancat d’idees, atrapat en la inacció pròpia de la incertesa, mentre la situació es degrada a pesar de l’empenta del teixit productiu i el seny dels ciutadans ajustant-se a la nova realitat. Però mentre tots mirem cap a Madrid, no podem oblidar la responsabilitat del nostre govern, que malgrat les seves limitacions no hauria de defugir de la responsabilitat i, tot considerant  la seva manca de competències i recursos, hauria d’assumir el lideratge que la ciutadania reclama, ja que és l’hora de gestionar amb valentia i lideratge. I és en aquest context on la Generalitat hauria d’assumir la seva plena responsabilitat i reclamar que no es continuï perdent el temps.

Aquesta crida a l’acció que demanem els ciutadans va adreçada al Govern per la seva responsabilitat  inherent al mandat democràtic, i també a l’oposició que en aquets casos no sols ha d’actuar com a fiscalitzador de la tasca del executiu, sinó com a revulsiu per trencar  la inacció governamental, tot garantint que el present no empitjori i el futur no es malversi.

Caldria reclamar que, amb independència de la responsabilitat del govern del Sr. Rodríguez Zapatero, el govern català assumeixi lideratge i actuï amb decisió, i en aquesta exigència l’oposició té molt a fer, especialment Convergència com principal partit de l’oposició i que aspira “al ple reconeixement nacional i a la plena i completa sobirania de Catalunya”. Cal actuar des d’una oposició en positiu, però redoblant els esforços per exigir que des de Catalunya es deixi de mirar a Madrid, esperant les solucions que no arriben. Una exigència materialitzada en un seguiment continuat del govern i una acció decidida de propostes al govern per forçar, tot facilitant, la seva acció.

En definitiva, encara que l’estiu truca a la porta, i les vacances estiguin guanyades, és hora de seguir treballant, els ciutadans, el govern i la oposició,  ja que el demà no espera i el camí es llarg i complex, però està a l’abast dels qui tenen voluntat d’assolir-lo, i aquest és el cas dels que hem fet de Catalunya la nostra casa, i que volem ‘un país estimat per la gent de dins i respectat pels de fora”. 

Antoni Garrell i Guiu

14 de juliol 2008

Publicat a e-noticies.cat el dia 14 de juliol

Versión del articulo en Castellano: la-musica-motor-del-desarrollo-humano.pdf

El passat dissabte dia 5 de juliol en una jornada sobre Evolucionisme organitzada arrel dels propers 150 anys de la publicació del “Origen de les espècies” de Charles Darwin, MA., s’afirmà que ‘la paraula és l’alè modificat pels  cordes vocals’, unes paraules sorgides per la vibració de les cordes vocals que representaren un salt de qualitat pels homínids, com fou un salt qualitatiu el domini de l’expressió artística en general i de la musica, entesa com l’organització coherent i harmònica de sons i silencies. Un procés evolutiu que, sense renunciar a l’existència d’un instant creatiu, implica “la transformació irreversible en el temps dels models en que és sustenta el desenvolupament i progrés de la humanitat”; un progrés que, més enllà dels aspectes de l’entorn, està molt lligat als estats d’ànim amb el que s’afronten els problemes. 

En el debat posterior al col·loquí, un dels especialistes comentà la importància de la musica en la generació d’aquests estats d’ànims, ho feu recordant l’obra del filòsof grec  Aristòtil,  en la que indicava el poder de la musica (ethos) per influir de forma diversa en l’esser humà, en concret com és pot provocar un increment de l’activitat conduint-lo a efectuar accions heroiques, o a incrementar la seva força espiritual i la fermesa moral, o provocar l’èxtasi momentani. L’especialista , antropòleg de formació, seguí recordant-nos el poder de la musicoteràpia per potenciar els tractaments farmacològics, com la quimioteràpia, al conforma estats anímics que permeten posicionar el cos cap actituds positives; per finalitzar, ens recordà que la musica ja no és sols l’expressió de l’home interioritzant la bellesa, sinó que tots i cadascun de nosaltres estem influïts per la musica ambiental, de tal manera que la musica actua sincronitzant amb les nostres neurones i ens ajuda a superar estats d’estres o desencís, o a treballar de forma mecànica, seguint un ritme o a relaxar-nos per possibilitar la concentració o reflexió.

La pròpia jornada i la conversa posterior va fer-me reflexionar sobre la importància de la musica en la seva doble component d’expressió cultural i potenciador del desenvolupament intel·lectual de les persones, quelcom conegut d’antuvi, ja que la formació musical a més de incrementar la sensibilitat, millora la memòria, ajuda al raonament complex i augmenta la comprensió espaial; la musica és per tant un instrument indispensable pel progrés, i és requerit disposar d’aquelles infraestructures, accions y politiques que permetin l’accés lliure i obert als ciutadans.

En esdevenir l’ensenyança musical, la divulgació i promoció de la cultura intrínseca a la mateixa, un element cabdal per desenvolupar el talent i el progrés humà, caldria que tot país incentives i potencies aquests aspectes, efectuant-ho des d’una perspectiva integral i integradora, amb la visió la internacional pròpia del mon globalitzat, amb voluntat d’esdevenir referent i referència obligada, i a la vegada recolzant-se amb bases solides, practicant conseqüentment un procés evolutiu per minimitzar els riscos i garantir els objectius.

És en aquest context, on vaig recordar el projecte “la Ciutat de la música de Sabadell”, una iniciativa ambiciosa enquadrada en el segle XXI, i que portarà a l’Eix Macià els equipaments que posaran la música i la ciutat com un dels element de referència de la mediterrània. Un projecte que sols es podia plantejar i fer-se a Sabadell per la seva llarga trajectòria en art i en disseny, especialment en la música, que sempre ha estat arrelada en la historia de la ciutat.

Lluny queda el 1810 amb la creació de la primera cobla de musics a Sabadell, o el 1892 amb la posta en marxa de l’escola municipal de música, o la fundació de l’orfeó de Sabadell al 1904. Unes llargues arrels plenes encara de vitalitat, com s’evidencia en la creació de l’associació d’amics de l’Opera de Sabadell al 1982, o el fet que més de 2.000 joves cursin estudis musicals. Unes realitats que fan de Sabadell el lloc idoni, aquest és un fet irrefutable per construir el futur, però essent condició necessària no és suficient, per ser-ho cal voluntat de plantejar i assolir reptes, de no deixar-se vèncer per les dificultats conjunturals, i assumir que per difícils que siguin les situacions la clau és saber compaginar present amb futur, i aquest és un element que ha caracteritzat la ciutat amb la seva permanent capacitat de reinventar-se i de generar valor i progrés,aquest és un aspecte del que tindríem que sentir-nos orgullosos.

Malauradament parlem tot sovint  més dels problemes que de les solucions, dels desastres que de les bones noticies, i aquesta és una tendència que no porta enlloc, per aquest motiu crec que tots tindríem que canviar les actituds, i sense defugir dels problemes ni amagar les realitats saber reconèixer, aplaudir i recolzar les iniciatives que miren el demà amb valentia i atreviment, i en aquesta bona actitud es troba la Ciutat de la Musica de Sabadell, una de les iniciatives que evidencien que no forçosament el passat te que esser millor que el futur.

Antoni Garrell i Guiu

13 de juliol de 2008

Publicat al  diari de Sabadell el dia 15 de juliol de 2008, (edición impresa diario de sabadell: la_musica_motor_del_desenvolupament_huma.pdf )

Pocs dubten que la situació actual és extremadament complexa i s’escapa a les capacitats dels governs de les nacionalitats i regions que configuren l’Estat, i a la vegada que el govern d’Espanya, amagat darrera d’eufemismes,  no l’afronta amb la decisió requerida, una realitat que s’evidencia amb el sistemàtic empitjorament  dels indicadors  econòmics que han assolit  valors que ja no es recordàvem. Les dades del mes de juny són extremadament dolentes i els eufemismes no fan més que generar confusió i desencís, tot alimentant el procés d’inacció quant hom té la percepció que no hi ha projecte de futur ni lideratge per fer-lo  possible. Lideratge i generació de confiança, són els dos elements indispensables  per fer aflorar i  canalitzar l’energia humana que és capaç de superar les dificultats, ja que sense aquest binomi tota fita és inassolible encara que es disposin de les capacitats per assolir-la.

Es vulgui reconèixer o no, estem en  una situació d’excepcionalitat en la que el model de desenvolupament ha tocat sostre i les transformacions a desenvolupar són complexes, i requereixen l’esforç conjunt renunciant a l’autocomplaença, reconeixent la situació i posant en marxa els ajustos estructurals que són prou coneguts. És en aquestes circumstancies, quan la democràcia té que desplegar totes les seves eines: el govern establint i executant les accions per minimitzar el impacte i posar les bases per superar-la amb el mínim temps, tot buscant, i facilitant un l’ampli consens polític i social per afrontar la situació. La oposició exercint la seva tasca de control i exigència enèrgica,  des de la lleialtat al país i als ciutadans, de tal manera que sense renunciar a fer possible l’alternança col·labori en la definició i l’aplicació de les solucions amb criteris de ‘pacte d’estat’; finalment  els ciutadans cal que despleguem les nostres capacitats sabedors que les subvencions tenen data de caducitat, i que sols amb l’esforç constant i l’assumpció de risc i compromís les dificultats es superen.

Malauradament el president Zapatero no afronta la realitat al negar la major, ho constatarem de nou al escoltar-lo el passat dimecres en el Parlament Espanyol al afirmar que ell no veu “estancament prolongat en el temps  ni possibilitats de recessió“, ho reafirmava a pesar que tots els grups parlamentaris afirmessis el contrari tot reclamant actuacions i tendint la ma. L’actitud de l’oposició fou l’aspecte més destacable de la sessió parlamentaria del dimecres dia 2, i en especial la constatació del ‘nou  PP’, dissenyat per Rajoy  fugint del immobilisme demanat per Aznar, explicitat amb la imatge de María Dolores de Cospedal i Soraya Sáenz de Santamaría, la numero dos i tres del partit; un PP que sembla apostar pel diàleg,  la moderació i els pactes, un fet que normalitza la vida democràtica i que ens obliga a fugir de prejudicis i confiar en la importància de que la novetat actuí com a font de vialitat en especial en la situació actual.

Amb el diagnosi comú de la oposició i la ma estesa al govern, el seny i la voluntat de d’acords i pactes que es desprenen  de les manifestacions de les organitzacions empresarials i els sindicats, el govern tindrà que reconèixer la crisis, i oblidant els eufemismes,  afrontar els problemes facilitant els canvis i emprant la capacitat i les potencialitats dels país; conseqüentment  és millor que ho faci quant abans ja que el superàvit s’esfuma i cal posar-se mans a l’obra.

(Versión en Castellano del Articulo) 

A principis d’aquest mil•lenni, quant en els països més avançats es parlava de la importància del coneixement i s’implantaven les bases per posar-lo al mig de tota activitat, alguns països europeus miraven cap un altra costat com si el seu model de desenvolupament fos inesgotable, oblidant que la Unió Europea en el seu conjunt, assumint els reptes associats a garantir la qualitat de vida i el progrés dels ciutats, plantejava els desafiaments associats a construir l’economia del coneixement amb la vista posada al 2010; ho feia en una Europa plena d’asimetries amb els Estats del nord que havien encarrilat el procés, mentre que els del Sud seguien ancorats en els beneficis derivats de les ajudes europees, oblidant que aquestes tenien data de caducitat arrel del increment de la renta i la més que previsible ampliació de la Unió.

Han passat 8 anys des de la declaració de Lisboa, els avenços científics han fet passos de gegant, la tecnologia ha omplert els processos productius, les relacions interpersonals i la societat en general. El mom s’ha globalitzat i el creixement demogràfic sembla infrenable en un mon que cada cop més interdependent i sobreexplotat. Els preus de l’energia, l’aigua i els aliments creixent sistemàticament, tant pel increment de la demanda dels països en desenvolupament i per les variacions ambientals, com per certes politiques mancades de coratge i d’esperit de sacrifici, conjuntament a conductes estrictament especulatives, de certs països desenvolupats.

Avui la paraula coneixement i globalització ja forma part del vocabulari habitual, igual que competitivitat o productivitat i innovació, en un context de canvis i desafiaments que afecten en major o menor grau a la majoria dels col•lectius del planeta, no obstant, són els països més avançats, i en especial els de la Unió Europea, on s’evidencià amb més força aquesta transformació, ja que els processos de localització-deslocalització i la competència asiàtica és molt forta, les dificultats per valoritzar els resultats de la recerca persistents, i tot sovint els ciutadans perceben els canvis com una amenaça a la qualitat de vida, enlloc d’una oportunitat en un mon que tendeix amb rapidesa cap un mercat únic autoregulat per la llei de l’oferta i la demanda, tot incrementant la liberalització que permet que les empreses competeixen en un mon global, i a la vegada distribueixin el seu procés productiu en diversos punts del planeta.

Uns canvis que sovint van acompanyats de la percepció errònia que la societat del coneixement és la societat sense industries, i sense agricultura i ramaderia. Efectivament, la societat i l’economia del coneixement genera nova ocupació basada en processar informació, tot generant i aplicant nou coneixement, un fet que obliga a una forta aposta per la recerca, la innovació i les TIC, però sense oblidar que s’incrementen els processos industrials i la fabricació de nous productes que són cada cop més complexos. El que succeeix és que les industries busquen els indrets més escaients a nivell planetari, originant que el pes de l’ocupació industrial disminueixi en els països avançats, ara be els processos industrials de més valor associats al disseny, la recerca, la gestió i la logística, al igual que aquells processos de fabricació d’alt valor es mantenen en els punts d’origen, una industria intensiva en coneixement que permet de forma sostinguda mantenir el creixement de base, aquell que més enllà de dificultats conjunturals aporta el creixement sostingut de la qualitat de vida i la riquesa de tot país, aquest és un fet perceptible en aquests moments de serioses dificultats arrel de la crisis creixent, en la qual esta immersa l’economia mundial i molt especialment l’espanyola.

Aquests són els escenaris on es presenten els nous reptes a afrontar i que obliguem a nivell empresarial i territorial ser el màxim competitiu possible, el que comporta assolir la col•laboració entre els centres de recerca i les empreses, ajustar el mercat laboral a les noves exigències del canviant mercat global, disposar de bons nivells de productivitat, ajustar les bases de generació de valor a les noves oportunitats, i a donar un decidit suport als emprenedors. Per fer-ho es requerit disposar d’un ecosistema favorable, i tenir definides y acotades les actuacions a desenvolupar en aquells eixos basics que enquadren el futur. Uns eixos que han d’esser tractats conjuntament buscant el equilibri òptim entre ells, superant les percepcions i prioritats individuals tot assolint la visió compartida mitjançant la confrontació d’idees i el talent. Uns eixos que en diverses reunions formals i informals del Cercle per al Coneixement - Barcelona Breakfast, s’han anat desgranant amb el contrast d’idees i l’observació dels que succeeix en els països capdavanters, fruit d’aquest anàlisis es pot concloure que els eixos claus pel desenvolupament fan referència a la formació; a la terna energia–aigua–mobilitat; a la sostenibilidad; a la qualitat de vida; a la competitivitat entesa com un equilibri entre productivitat, Innovació, i internacionalització; a la integració social; i a desenvolupar els sectors claus de generació de valor…..…….. (Article complert  SET EIXOS PER VERTEBRAR EL FUTUR)